Equànim i objectiu, farcit de suggerències raonables i de constatacions depurades. Autor de diversos blocs literaris molt ben escrits: Aforismes, Anoharra, Diccionari Catalús, Haikus, Rimbaud, Talleret d'Art, ... Tot un mestre
Articles sobre l'actualitat per Josep Selva. Un estil modèlicament personal: prosa de factura lleugera amb moltes connexions neuronals per a que les idees volegen per damunt el previsible
Blog de Llorenç Carreres dedicat sobretot a la literatura. "Som allò que llegim i tenim el que dam" (Ponç Pons). Magnífiques troballes culturals, articles molt interessants, múltiple erudició tot terreny per a gaudir millor del plaer dels llibres
Toni Ibañez: iniciatives enèrgiques i propostes obertes, dietari molt actualitzat d'un filòsof i escriptor guardonat amb premis importants. Creador del concepte de "catosfera" i d'un diccionari de "blogologia"
L'escriptora mallorquina Xesca Ensenyat fa vibrar la llengua catalana amb un patrimoni lèxic excepcional i un doll d'enunciació líquida ben revitalitzat
L'home de teatre de més llarga trajectòria al PV. Dramaturg valencià. Criteri independent i innovació temàtica. Les seues obres magistrals segueixen explicant la contemporaneïtat més recent.
La sociòloga i actriu amb més "vis còmica" de les comarques del Sud: monòlegs, fotos, vídeos, espectacles, radionovela "La dona de l'alcalde". Fent país amb rialles intel·ligents
Apunts diaris enginyosos sobre la vida quotidiana, les lectures i els pensaments d'una xica de la Safor. Espontaneïtat i do de la improvisació, realisme biogràfic i honestedat creativa
Memòria personal i instantània d'una noia que ja té una edat. Sinceritat i consciència multiplicades per mil: el dietari en català portat al grau 10 de l'empatia
Un magnífic escriptor valencià de Xàtiva exercint l'esperit crític per a dir les coses clares -- negre sobre blanc--. L'anàlisi intel·ligent i lúcida, el contrapunt informatiu
Blog sobre política, historiografia i altres divertiments personals escrits a recer del vent de ponent per Vicent Baydal, una barreja de xaloc i tramuntana
Bloc amb notícies de les comarques centrals valencianes, articles d'opinió, fotografies, ressenyes de viatges, creació literària... realitzat per Ximo Corts
Amb una majoria absoluta del PP. Alcaldesa Honorífica: la Mare de Déu de les Injúries, "patrona" de la localitat. Regidors nacionalistes en l'oposició: Vicent Llobell i Cèsar Ferrando.
Coordinat per un nou equip de govern quadripartit PSPV+Iniciativa Independent+Bloc Nacionalista Valencià+Esquerra Unida. Regidor nacionalista amb tasques de govern: Vicent Serra.
L'Associació d'Allotjaments Rurals de la Muntanya d'Alacant fa una magnífica oferta en cases de lloguer per a turisme d'interior als emblemàtics pobles del nord de la província d'Alacant
Lectures, articles, reflexions i assajos d'Enric Balaguer, veí del poblet de Gines: "haver crescut a la Vall de Guadalest és una experiència transcendental".
Des de la Vila Joiosa, l'activisme i el coneixement de la Natura de la Marina Baixa: batalles legals per restaurar els drets del medi ambient i iniciatives de divulgació ecològica.
"La Veu del Bloc Nacionalista Valencià de Callosa d'en Sarrià", una web múltiple de política municipal en la que participen diverses persones amb les seues opinions i projectes: la intel·ligència col·lectiva en xarxa!
Article d'anàlisi dels origens de la repoblació mallorquina a la comarca de la Marina. Divulgat per Antoni Mas i Forners i amb la participació del filòleg Joan-Lluís Monjo, natural de Tàrbena.
El veritable parc temàtic natural de Callosa d'en Sarrià: fonts, cascades i tolls per a prendre el bany dins un paisatge verdíssim de geologia kàrstica
theoreia |
dissabte, 6 de setembre de 2008 | 23:05h
Per a què val un home? Com més hi pense, més m’adone que el gènere viril no aporta res a la civilització: fins i tot les mamelles en el cos del teu marit són un pleonasme, dos botonets excrescents de carn roja sense utilitat per a l’espècie. Estic cremada pel muntó d’exàmens que haig de corregir, avui m’agradaria ser una multimilionària desvagada encara que acabara per no saber distingir entre els incondicionals i els pilotes. Òbric el correu electrònic, i encara m’emprenye més: em venen la moto d’una retafila prescindible de novetats bibliogràfiques de les que a l’any que ve tothom s’haurà oblidat justament. Ja li ho dic jo al meu màrit proto-màrtir: hem de llegir només volums de l’època dels grecs i dels romans. Amb la Bernat Metge ja anem servits! La resta és fosca i patètica simulació de taxidermistes fatigats que s’han quedat estancats a les beceroles de l’enunciació.
Val més que no hi pense, perquè el meu cabreig pot expandir-se en espiral fins a límits de complicat retorn: perillaria l’aprovat dels tres plaçonets d’anglesos que desafien tots els dies la meua autoritat docent, impugnant la legimitat del sistema públic d’ensenyament. Si per mi fóra, expulsaria els britànics del Parlament Europeu. En la meua època de xiqueta bleda i presumida, no vaig comprendre l’exactitud i la fiabilitat de la grandassa Gisela, caixera del supermercat que hi havia a l’urbanització caribenya on passàvem els estius: “Los ingleses son como los gitanos, pero en rubio”. Aquests pensaments són fugaços, afortunadament, perquè si es tracta d’exhibir el carnet de multicultural, a mi tothom m’aplaudeix el meu sentit solidari a l’hora de donar suport i cobertura emocional als estudiants immigrants. Gràcies a la meua tenacitat increbantable hi ha una nena africana a qui els seus pares caníbals NO han practicat l’ablació del clítoris. NO sense mi. Fins i tot he covat la idea de cedir sine die l’habitació dels convidats a una jove adolescent, mare soltera romanesa. Una de dos: o el meu mar(t)i(r)t em fa un fill o convertesc aquesta casa en una ONG! Poca broma.
Estic farta de ser una pària en les reunions d’amigues: totes exhibeixen bombos lluents o entendridores màquines xucladores que podrien convertir a la més exhuberant de les dones en una anorèxica, si no irrompiren els rots de satisfacció. Quin destí, el nostre! O fugim cap al desert de l’alliberament total, prescindint dels mansos i dels xulos, dels endimoniats mentiders compulsius i dels metòdics enredradors amb apariència de corderets, triant entre el dolent i el pitjordins l’agenda xunga de les aventures imprevisibles, discontínues i insegures de cap de setmana (amb el risc cert de fer-nos “tortis” o, pitjor encara, unes madures solitàries que crien desenes de gats lascius) o escollim la densa selva del familisme orgànic, amb un marit que --en el millor dels cassos-- haurà transformat el seu desig viril en un anhel disciplinat que el farà ser tot un “oficial del bricolatge” per a major glòria de la caseta i de l’hortet, mentre a nosaltres se’ns unflen irreversiblement les panxes i ens convertim inexorablement en la imatge desmillorada d’unes calipígies Venus neolítiques que no cobejaria ni el més desgraciat dels mortals. Aquest tema em dispara els sucs del fetge fins a l’extrem de no saber si preferesc “tirar-me” al tren o al maquinista.
Estic cansada de tot. Quan acabe de corregir els exàmens, em gastaré 400 euros en roba i accessoris de moda com a teràpia de txoc. Hauria de posar unes notes de color al meu vestuari, hauria d’emprovar-me uns pantalons ajustats, hauria de tornar a tintar-me els cabells (he d’explotar al màxim les tonalitats del vermell). Més fàcil encara: hauria de coneixer un cubà bailongo, bromista i atlètic que em llevara aquest desfici tan insuportable. ¿On estan els homes de veritat?
Anit vaig fregar els plats i vaig estendre la roba. No entenc com tot un candidat a l’Ajuntament de València va haver de vendre’s al personal amb una foto de campanya en el terrat de sa casa, davant de la bugada estesa: al pas que anem, la normalitat de la maduresa als trenta anys serà un bé escàs que exhibim unes quantes despistades i despistats. Però a mi em burxa l’ànima tota una altra cosa: ¿De què em val ser grup A, si no hi ha manera de trobar una bona assistenta que no siga la típica boliviana analfabeta i sub-desenvolupada que et neteja els mobles d’Ikea amb trossets de paper de cuina? Mecagondena! Quin país!
Per avui ja n’hi ha prou: ja podeu fer-vos càrrec de la meua « rage for the system ». No vos atabale més.
- Cada dia estem més bàltics! - Ui, sí, no veges quina Hansa...
Imatge:plaça de l'Ajuntament de Reval (Tallin- Estònia)
En exclusiva per a la catosfera, clica avall-->> Ports of Europe: The European Future of Hanseatic Heritage. Some prospects for the Civic Heritage of Europe. The North/South Connection, article del sociòleg valencià Eduard Mira.
Per molt que forcem la imaginació, mai podrem arribar a entendre del tot la història passada. Tenim instruments i eines per estar molt a prop, però sempre hi ha alguna cosa que se’ns escapa, és un terreny esvarós. Per a consolar-nos ens fem preguntes com, ¿quin serà l’origen? o ¿quin és l’element fundacional de les coses? Te’n adones que el problema real és buscar la veritat. Nombroses baralles entre experts, que discuteixen sobre tal o qual cosa, acaben sempre amb el pervers origen. Aquest és, generalment, el que legitima o certifica la veritat, però hi ha d’altres que pensen que la veritat de l’origen és allò viscut, i en la Història, viscut amb categoria científica no hi ha rés.
Aquesta veritat encara es desvirtua més quan hi ha efemèrides o celebracions destacables, com és el cas del vuit-cents aniversari del naixement de Jaume I. La figura del monarca és molt coneguda i importantper tots els valencians, però, a més, és un personatge interessant per ell mateix, com ho demostra el text dictat pel seu puny i lletra, El llibre dels feyts. Però hi ha un detall que ens interessa, i és que, com destaca Enric Soria en un article al suplement valencià Quadern del diari El País (31-01-08), amb el títol: Fa 800 anys, el rei Jaume I, no ens conta tota la veritat del seu regnat. Cap llibre de memòries del món ho ha fet això, ni cal esperar que ho faça en el futur. La seua versió dels fets és, naturalment una versió afavoridora, que s’esforça en deixar el protagonista davall de la millor llum possible, que per això és qui parla i qui paga els copistes.
Respecte a la figura de Jaume I (i l’època medieval en general), al marge de tota la literatura historiogràfica que s’ha llançat del monarca catalano-aragonés, hi ha un consens popular entre els habitants dels pobles que celebren festes de moros i cristians, de considerar al conqueridor com l’argument innegable i inqüestionablement simbòlic de la tradició festera, és a dir, la imatge que perfila i justifica les seqüències narratives de l’actual model fester a Callosa d’en Sarrià. Però és un coneixement contradictori perquè eixa figura, així com la societat feudal que l’envoltava, queda alhora exaltada i aïllada pels anacronismes, estereotipada i ignorada, divinitzada i amagada. Aquest posicionament és exclusivament contemporani i valencià, ajudant a explicar el significat de les festes de moros i cristians actuals. Contemporani per què la nostra visió del passat històric és molt més rica i complexa, i valencià per què la figura de Jaume I vist des de València s’engrandia.
[Hi ha molt més: per a llegir la resta de l'article, clica avall...]
Mireu-lo bé: la pell ben lluenta, la musculatura harmònica, la bellesa prodigiosa de les seues formes adustes, després d’una bona llavada amb aigua de la séquia. Fixeu-vos quin coll més poderós. És un cavall pura sang, amb un certificat oficial que garanteix el seu arbre genealògic: conserva intacte tot l’orgull de la seua raça. Pertany al’eguassada de l’amic callosí Toni Menaches.
Ulisses cavalca a un estable de l’horta de Callosa d’en Sarrià, passeja amunt i avall, fa estrici lliurement, respira ben valent, menja pinso, herba i altres delicatessen. Fa vida de semental gens sentimental: tota la potència dels seus musculs, tot el vigor de la seua animalitat està programada per a deixar prenyades egües a preu fet. Això té un nom: canon de cubrició. Si teniu una egua en condicions, pagueu un canon de cubrició i Ulisses vos la cobreix. En pocs mesos, obtindreu un magnífic poltre que despertarà a la vida.
Imatge: vista del paisatge natural del terme municipal de La Nucia, postal turística.
[Hi ha més: l'article continua dins, clica avall...]
L’escriptura poètica és per a mi només un laboratori obert on experimente amb la lexicografia dels nostres parlars i del valencià actual: després d’escoltar bé la vitalitat del valencià dels nostres pobles de la Marina Baixa, he trobat la necessitat de dir les coses, els fets i els sentiments, a través de formes evanescents de sonoritats que reserven una nova musicalitat per als qui s’aproximen a gaudir-les: quan les fulles vibren amb les condensacions líriques, podem estar segurs que fou just el sacrifici dels arbres per a acaparar la cel·lulosa necessària dels llibres. Potser l’objectiu de cada escriptor fóra crear una nova llengua personal – i única-- dins de la llengua general – i de tots--, així ho han dit altres autors: eixe ímpetu lingüístic aconseguiria, en primer lloc, identificar l’estil de cada escriptor i, en darrera instància, transformar l’idioma des d’una vessant meliorista, al temps que s’eixamplen al màxim els canals de l’expressivitat i de la comunicabilitat. Com bé va sostindre el mestre inspirador del meu darrer recull de poemes, Gilles Deleuze – el filòsof post-estructural francés que va encunyar el concepte de “rizoma” als seus assajos—ens movem en la provisionalitat i fins que passa el temps no sabem del tot cert si la vam encertar, hi ha una incertesa de fons rere tota obra artística, literària o musical del present, a voltes legitimada per alguna col·lecció d’arguments elucidatoris que li donen cobertura, però la gran veritat – dic jo-- és que, més enllà de les aprovacions temporals i mundanals, mai sabem si el nostre gest va sembrar una llavor suficientment fecunda per ser evocada en la posteritat: això no és completament negatiu, al contrari, segons Deleuze, ens impulsa a seguir conreant noves imatges: quan la voluntat troba reptes, s’activa ben eficientment.
El pròxim divendres 25 de juliol tornen les Danses de Sant Jaume a la plaça de l’Església de Callosa d’en Sarrià: durant tres nits, a partir de les 24:00 hores, el poble ballarà en massa. Són unes de les danses autòctones més populars del Migjorn valencià: només coneixem el cas semblant de Benilloba, on es balla la “Perereta”.
Tradicionalment, a Callosa d’en Sarrià s’han cantat cobles autòctones a ritme de dolçaina i tabalets, després s’ha emprat una banda de música que s’ubica – amb els músics asseguts en cadires—en el centre de la plaça. El dissabte a la nit, tal com consta al programa d’enguany, hi haurà concert de jotes a càrrec de la Rondalla. Els passos de la dansa es coneixen tècnicament com a “jota del carrer”, tot i que a Callosa d’en Sarrià s’han introduït variacions genuïnes (com la “maquineta”, “taló punta taló”, “carrereta”, “davant i darrere”, “rellotge”, etc.—amb les successives combinacions de variacions); a més, en la tornada musical després de la melodia central, es fa el “volteig”, enla que les dues fileres de balladors intercanvien posicions.
Primer inauguren el ball els majorals, que van vestits amb pantalons obscurs, faixa morellana, camisa clara i un mocador nugat al tors; després de que els majorals hagen fet una volta a la plaça, hi ha el protocol de l’intercanvi del “puro”: els amics demanen el puro als majorals per a ballar amb les seues xiques, que van vestides amb falda obscura, davantal, camisai un impressionant mantó de Manila, també acostumen a anar amb pentinats molt treballats i una mica de gesmí entre els cabells; després de la dansada propiciada per llevar el puro, ja irrompen tots els espontanis, en pocs minuts la plaça s’ompli de joves, matrimonis, veïns de diverses edats. Una antiga cobla sorneguera diu: “la balladora quan balla, / sempre mira al ballador,/ si penja o no li penja,/ la punta del mocador”.
Si cliqueu ací, podeu accedir a un programa de les festes de l’any 1.989 amb un text explicatiu.
A continuació, per cel·lebrar la proximitat de les Danses d’enguany, vos deixe uns versets d’homenatge al protagonisme de la Marcona, que es va fer famosa en els seus dies per començar a ballar abans de que els majorals acabaren de donar la volta a la plaça. La policia municipal li demanava que abandonara la plaça fins el moment oportú, però la seua animositat per la dansa – havia vingut expressament des de Lyon, com a callosina emigrada— la impulsava a mantenir-se en la seua posició de balladora mentre feia reverències per saludar el públic. Si cliqueu ací, podreu accedir a una fotografia i notes biogràfiques sobre la Marcona. Els següents versets estan extrets d’un poemari propi distribuït en fotocòpies.
LA MARCONA (poema-crònica a imprimir en tipus de lletra France Regular) “quan la gosadia és una memòria singular”
Somriu al públic amb inesperada grandeur i reverència.
Representants de l´autoritat li diuen que permanesca
a l´altura de les circumstàncies, i s´ho pren al peu de la lletra:
enguany ha de ser més artista, rememorant la jovenesa;
així que llança besades a l´aire i els gestos exagera
com una actriu catàrtica eixida d´una òpera francesa.
Les mares dels majorals protesten, perquè furta aplaudiments
als qui legítimament correspon lluir-se en tals moments.
Hi ha coses que en la tradició no queden massa patents;
per això la Marcona com la més espontània s´institueix,
ballant a deshora i sense ballador que li faça el volteig.
És com una au solitària que cada any fa el pelegrinatge
a les arrels dels seus orígens per mostrar-se a si mateixa.
I adquireix enorme popularitat el seu nom d´ametla,
car a l´endemà les dones al mercat ho comenten i xarren.
------------------------------------------------------------------------- Imatge: els majorals en la plaça, fotografia de la Colla de Dolçainers i Tabaleters El Pinyol.
Fa poc em van requerir l’opinió sobre un poeta universitari gallec que té al voltant de més de tretze poemaris publicats, a més de molts assajos i narracions. Em van llegir al voltant de cinc poemes del seu darrer llibre, del principi, de per enmig i del final. La meua interlocutora no n’estava segura de la qualitat, però jo deia: “és un autor que domina el discurs líric, s’expressa amb ritme i es recrea ociosament en els recursos”. I ella tornava a llegir, comunicant algun dubte tènue i jo li insistia: “has fet bé de triar eixe llibre, et pot ensenyar a degustar les paraules, em sembla respectable”. Li’l vaig comparar amb aquell Pessoa que cantava sobre Lisboa, també em venien ganes de comparar-lo amb Kavafis quan explica Alexandria. Ella seguia sense estar satisfeta del comentari. “Tanmateix – vaig afegir—ací la ciutat que descriu aquest gallec és un poc més lletja, sense ànima, és com si fera una certa arqueologia industrial a la vora del seu sentiment de solitud indeterminada”. Ho vam reprendre més tard: “Ja sé el que ocorre: eixe poeta gallec és un gran formalista sense substància, ¿qui és eixe home i les seues circumstàncies? Pels seus poemes no sabem què ha fet ell, d’on ve ni on va, quines són les seues lleialtats sentimentals concretes, quin és el contingut del seu missatge elaborat amb tanta orfebreria buida”. I ací, crec que ja vam entrar en matèria i en un millor consens. Dies després he trobat un article d’Edward Said que serveix per a contextualitzar eixe fenomen. Benvolgudes amigues i amics de Mesvilaweb, a continuació estem desvetllant el misteri de l’esteticisme eixorc d’un bon grapat de literats. Vegeu què diu aquest humanista sense impostacions i amb una clarividència admirable:
Hi ha sociòlegs que han començat parlant de la crisi, recordant el vell ideograma doble de la cultura xinesa que s’empra per a designar aquest concepte: la crisi, en xinés, es referencia amb dos dibuixets, un que és el “perill” (perill d'inflació i de que els preus augmenten, perill de que l’atur es dispare, perill de que les empreses tanquen) i l’altre dibuixet, que és “oportunitat” (en temps de mudança, cal assajar noves alternatives, cal provar noves iniciatives que milloren la correspondència entre l’oferta i la demanda, cal innovar de manera més ajustada).
Sense mirar-nos els centenars de llibres d’autoajuda per a empresaris que escriuen els gurús de l’economia, podem reportar un exemple d’iniciativa empresarial en temps de crisi i descomposició social: a la pel·lícula “La Llista de Schindler”, un empresari oportunista no sols es fa ric amb una idea implementada amb art, partint del no-res, també aconsegueix obtenir un benefici social incalculable: salvar vides de jueus condemnats a la mort dels camps de concentració.
En aquest racó del País Valencià, la crisi es manifesta amb la contextura d’un sistema productiu massa monòcrom, en el qual la imitació mútua entre emprenedors s’ha prodigat excessivament. Si vols obtenir avantatges competitius, has de crear amb suficient diversitat per a encaixar millor en els nínxols de la demanda local, autonòmica i internacional.
A continuació, per a reduir l’impacte paralitzador de les asseveracions tenebroses que fan alguns opiniàtres sobre la crisi, vos deixe un sonet lliure popular:
ARA QUE TENIM UNA CRISI RAMPANT ÉS EL MOMENT DE SEGUIR APOSTANT!
Si a les caixes aneu perdent els calers, Gastant tot el que ja no estalvieu, Alegreu-vos que encara balafieu Els darrers zeros dels vostres diners,
Tireu de targeta, sense aturall gasteu, Aneu a ca’l sastre, mudeu d’etiqueta, Al restaurant del marisc assegueu, No priveu de res a la vostra xiqueta,
Sovintegeu els aeroports i els hotels, Gasteu en bondats i en alguna malifeta, Feu brillar la darrera llum dels estels,
Abans de tenir la butxaca escuradeta, Demostreu-vos que sou ben sobirans, Viviu quinze dies com els homens grans!
Marine Baudrillard: Parlar amb Jean... potser haja sabut fer-ho millor que qualsevol altre. A més, la nostra conversa va durar més de trenta-cinc anys, abans de que li posara fi, amb un somriure. Però parlar de Jean suposaria, ni més ni menys, eliminar-lo. Ara Jean està ací, no em deixa mai, si bé, mentrestant, ja s'ha desmaterialitzat.
Giuliano Compagno: Però llavors: ¿qui està parlant en aquest moment? ¿Tu, ell?
Marine Baudrillard: Veuràs, hi ha raons pràctiques, i les entenc. Jean és un gran pensador, el seu pensament és tema de debat, les seues obres estan en totes les llibreries... Em proposes una conversa entre tres... però és quasi impossible. Perquè una de dos: o Jean està ací, i deixe que siga ell el que parle, o bé no està ací, i aleshores jo també estic en un altre lloc, amb ell. ¿M'entens?
(...)
Giulio Compagno: I si no és un filòsof, ¿què és?
Marine Baudrillard: El definiria com un camperol especialment astut, amb qui comparteix la tranquilitat, la sencillesa, la solidesa.
A més, coneix molt bé tots els elements, els astres i els vents. Sempre sap on ens trobem, sap quina hora és amb només mirar el sol, fins i tot quina hora és en una nit tapada (...)
Giulio Compagno: I el seu moviment, el seu temps?
Marine Baudrillard: (...) aconsegueix ser sempre puntual, encara a pesar de qualsevol obstacle amb el que entropesse. A més, és una persona sempre disposta. Mai li he escoltat posar com a pretext "que havia d'acabar un treball" quan es tractava de vore un amic o cedir a les meues temptacions...
Giulio Compagno: ¿Què significa tenir un home al costat?
Marine Baudrillard: Però si Jean no és un home. Ell és tots els homes, i fins i tot més. El meu marit. El meu amor. El meu amant. Mon pare. El meu fill. La meua visió del món. El meu destí. El meu sentit. La meua ombra. El meu objecte. El meu repte. Jean és el meu altre absolut. (Extret d’Archipiélago. Cuadernos críticos de la cultura, núm. 79, monogràfic sobre “Jean Baudrillard. Desafío a lo real”)
Hi ha mistela del sud, cervesa pilsen i triple-malta, suc de taronja siciliana, suc de navelates i de sucrenyes, cava del Rhin, liquor d’ametlles dels secans autòctons. Hi ha canapés creatius, entrepans previsibles, les tradicionals coques al forn, xeflis diversos per a prendre un tast abans d’entrar al menjador principal on ens esperen tres alternatives substancioses (a triar): Emperador a la planxa guarnit amb verdures marinabaixeres i salsa Melville, una acolorida Paella de Marisc o l’imponent Ossobuco a l’estil de Crimea (de primera!). Al menjador s’hi arriba per l’ample passadís bibliòman: l’encant fugaç de les curtes faldilles i de les cames esculturals de les assafates traginant amunt i avall mitiguen l’spleen presencial – l’abaltiment melancòlic-- de tants volums arcaïcs, rars, introbables – amb suaus cobertes de vellut. Nosaltres ens demorem al Saló dels Espills: la sensibilitat és una forma de lentitud. Som gent ponderativa i parlem a l’inrevés i de través, sense massa confessions, ocupats i preocupats per la deriva moral dels costums generals, els colps d’efecte informatiu dels heralds i dels personatges púdics que coneixem fa mitja vida, les noves expressions de religiositat popular i la tasca incombustible del nunci apostòl·lic, la sostenibilitat futura d’aquesta pàtria menuda en el concert internacional, els tafanejos hiperreals que afecten als que s’hi troben fora del nostre cercle exquisit.
Imatge: escales modestes i humils per on s'accedeix al llarg passadís bibliòman del Palau de Primavera. Per ací acostuma a entrar el servei, les assafates, els cambrers i el personal de la cuina; no patiu: els alts càrrecs de la República i els seus convidats tenen una entrada més digna i apropiada que aquesta.
Un divendres de juny vora les 10:30 estàvem esmorzant en un bar de la Plaça Triangular. L’amic advocat em contava: “ara amb la crisi, la gent té moltes ganes de pledejar als tribunals, estem en una bona època!”. Ens vam acomiadar i vaig baixar al wàter del bar. Vaig observar graffitis desbasculats en la porta a favor del PP i contra el PSOE (contra els 400 euros de Zapatero). Quan vaig pujar a dalt i anava a eixir per la porta, l’ambient havia canviat. Ja no era un matí confiat en el cor d’una oci-urbs lacònica.
Hi havia gent quecorria per les voreres, es formaven aglomeracions de gent inquietada, la tensió nerviosa ho havia transformat tot, tothom es mirava i es comunicava amb un plus inusual d’ansietat exterior: un camió cisterna s’havia enganxat en el pont i li brollava un doll sorollós de gas líquid. Eren les 10:50 i vaig avançar envers l’Avinguda Mediterrània per agafar un bus urbà en el carrer Lepant. Vaig vore entrar desenes de policies municipals amb les sirenes a tota pastilla: estaven en el seu element primordial, prenent possessió de les multituds, ara els tocava treballar de valent controlant un perill imminent. Alguns ulls se n’eixien de les òrbites: l’aire es podia tallar amb un ganivet però la gentada es concentrava expectativa admirant la fascinació d’un horror probable.
Vaig posar-me a esperar el bus, un amic em va telefonar i estàvem parlant exclusivament del nacionalisme assambleari molt animats. Vaig penjar la trucada i una dona que estava observant en la parada em va dir: “¿Tu no tienes miedo?”. “No, jo no conec la por” ( la por en petites dosis sí que em commou, però quan és a l’engròs ni m’immute). Ella va abocar el cabasset dels seus temors: aquell dia la por era un forma de comunicar-se. Estaven desallotjant com a 2000 persones dels edificis del centre – incloent hotels i treballadors de l’ajuntament nou en l’avinguda de l’Aigüera--. Va arribar el meu bus urbà i vaig enfilar cap al poble de l’Alfàs del Pi.
Quan vaig tornar a passar al centre de Benidorm, per visitar a un amic ja quasi a l’hora de dinar, vora el pont, encara hi havia els equips mòbils d’Antena 3 i Canal 9: els vaig fotografiar mentre ells donaven el “parte” als seus telenotícies instrumentals amb les darreres engrunes d’alarmisme emotiu. La sociologia de la por diu en algun paràgraf que el Poder tira mà de la innoculació del temor mediàtic en la massa per tal de tenir-la quieta. Dos setmanes després es va tornar a enganxar un altre camió en el mateix pont, aquesta volta sense tant de perill holocàustic: com bé va dir un comentador en les notícies, eixe risc fóra senzill de resoldre amb una simple obra en la base del pont, per ampliar la seua altura i evitar futurs trasbalsaments. Més info: notícia periodística en el diari INFORMACIÓN (amb imatges), clica ací.
- Cada dia estem més bàltics!
