“Recordar per a tornar a guanyar” Discurs d’obertura del 7è Simposi sobre la Descoberta Catalana d’Amèrica Arenys de Munt, 16 de novembre de 2007.
Sr. Bilbeny, Sr. Móra, Sr. Mir,
Senyores, Senyors,
Aquest vespre tinc l’honor de pronunciar aquest discurs d’obertura del 7è Simposi sobre la Descoberta Catalana d’Amèrica. Ho faig en nom de Catalunya Acció i dono les gràcies al Sr. Jordi Bilbeny per fer-ho possible.
Diu el Sr. Albert Ubach, membre de Catalunya Acció, que “Catalunya és un país de vencedors, simplement perquè si no no seríem catalans”. A mi em sembla un gran resum de tot plegat. Avui som on som perquè hem patit derrotes, evidentment, però també perquè hem assolit moltes victòries. Si no haguéssim guanyat mai, ja no seríem aquí. La història dels catalans n’és plena, de victòries. I malgrat aquestes derrotes, i gràcies a totes aquestes victòries, els catalans d’avui som a les portes d’una nova gran victòria: la creació d’un Estat català independent. Però per a reeixir, cal recordar.
Recordar com aquells catalans van tenir el coratge, la determinació i la intel·ligència necessaris per a ser els artífexs d’aquelles victòries, recuperant-los moltes vegades de l’oblit i l’ocultació, pot ser essencial per a guanyar la propera batalla. La seva importància rau en la força de l’exemple, en ser models de caràcter.
Portem molt de temps sense que la història dels catalans sigui explicada a les escoles. I les poques vegades que es fa, com va ser el meu cas, se’ns ha presentat sovint com una història plena de derrotes, com una història de perdedors. Com alguna vegada el mateix Sr. Jordi Bilbeny ha apuntat, si a una persona sana li expliquéssim diverses vegades aquesta història de Catalunya només plena de derrotes, segurament cauria malalta en poc temps. És la història de Muret, del Compromís de Casp, la prohibició del comerç amb Amèrica, de la Decadència, dels Segadors i l’amputació de la Catalunya del nord, d’Almansa, de la caiguda de Barcelona l’11 de setembre de 1714, de la guerra i la dictadura franquistes...
Aquesta història ha pogut generar una certa simpatia envers el feble, però on han estat els referents positius que tot poble necessita per a projectar-los cap al futur, a través de les generacions actuals? On han estat els models de caràcter? On han estat els nostres guanyadors? Estic convençut que quan ens explicaven aquesta història, vam arribar a pensar que aquests referents positius senzillament no existien, que els catalans érem incapaços de guanyar. Les raons de la seva ocultació són ben simples: sense models no ens hi podíem emmirallar, sense models vencedors no s’encomanava cap moral de victòria, i no es projectava cap certesa de victòria cap al futur.
Just després, però, comencem a descobrir que, just al costat d’aquelles derrotes hi havia també victòries que no ens havien explicat mai amb gaire profunditat: Jaume I, la Gran Companyia Catalana, l’Imperi Català de la Mediterrània i el Consolat de Mar, Joan Fiveller, la resistència heroica de Barcelona el 1714 (que de fet va estar a un pas de fer que Anglaterra es fes enrere de la seva traïció), el General Moragues, la Renaixença, el President Macià... Tots ells són exemples d’allò que els catalans també sabem fer quan sumem coratge, determinació i intel·ligència. Fins i tot alguns d’ells, en moments de desfeta, van passar a la història com a models de caràcter, com a guanyadors indiscutibles.
Però n’hi ha més...? Si tot això, que és conegut, ha estat (i és encara) descaradament amagat, què haurà passat amb tot allò que hauria estat sepultat amb cert èxit ja fa segles? És aquí on comença la impagable tasca dels investigadors, gràcies a la qual descobrim que alguns dels més grans guanyadors, com el mateix Colom, eren catalans. I no només en Colom, sinó tota la gesta de la descoberta d’Amèrica. I probablement, també la primera volta al món, i més episodis que aniran sortint a la llum.
Comença aleshores a trontollar tot l’esquema mental que teníem sobre la història de la nació catalana: passem en molt poc temps de tenir una història de derrotes a ser el bressol dels artífexs de grans gestes.
Però hi ha més encara...?
A hores d’ara comencem a intuir finalment la magnitud de tot el que va passar. Per a començar, els catalans de fa 5 ó 6 segles no van passar sobtadament de ser els millors navegants d’Occident a perdre totalment el control de les rutes marítimes, sinó que, ben al contrari, senzillament va passar allò que era el més lògic: va ser justament aquell domini tecnològic i militar català el que va propiciar que fos un català com en Colom qui travessés l’Atlàntic i fes la descoberta d’Amèrica.
És aleshores quan la lògica entra en joc, quan és natural pensar que, si va passar això amb la història de la descoberta d’Amèrica, potser va passar el mateix amb més coses. Lluny de la por d’aquells que diuen “Colom sí, però més ja seria massa...”, cal preguntar-se i investigar a fons per què passem de tenir un segle d’or literari a una presumpta decadència sobtada i inexplicada on gairebé no s’escriu en català? Per què hi ha tants personatges amb la mateixa aura de misteri que en Colom, amb indicis d’haver estat, ja no amagats, sinó adulterats fins a la transformació en una altra persona?
Recordem el principi de la navall d’Ockham, que diu que “davant de dues teories que competeixen per a explicar els mateixos fets, és més probable que sigui certa la més simple”. Què és més probable, doncs? Si Colom era català, i es reprodueix justament el mateix patró amb diversos personatges i fets dels segles XVI i XVII... és més probable que es tracti de misterioses coincidències, o que tot tingui la mateixa causa? Què va ser realment la presumpta “decadència”? En altres paraules, fins on arriba l’historicidi? I d’altra banda, com podem revertir-lo? Per a aconseguir això, la tasca dels investigadors és cabdal. No només per a trobar aquestes proves o indicis, no només es tracta d’això. Novament la seva importància rau en la força de l’exemple. Vegem per què.
L’exemple és una de les forces motrius més imparables i transformadores que existeixen. Tots els canvis de paradigma arrenquen sempre amb una minoria transformadora, que no només té una visió d’allò que vol sinó que a més a més no té cap vergonya de fer-ho per primera vegada. La segona onada està sempre formada per aquells que, tot i voler el canvi, no s’atreveixen a moure un dit fins que un altre no ho ha fet abans, i d’aquesta manera no inicien mai els canvis però sí que ajuden a fer-los quallar. La tercera onada és la majoria, el gruix del poble, que només abraça un canvi quan ja és evident que no serà cap raresa d’una petita minoria sinó d’un grup considerable. D’aquesta manera, degut a què justament es tracta del gruix de la societat, fa que finalment succeeixi aquest canvi. Sempre queda un cert remanent que només assimila un canvi quan aquest ja s’ha produït i quan, de fet, el proper canvi ja s’ha iniciat.
Siguem conscients que nosaltres som la primera onada, els que farem que les coses passin. No oblidem mai, doncs, que els canvis de mentalitat no arrenquen mai de les majories, i que no s’assoleixen per consens, sinó per fets consumats, per propagació des de les minories, per mimetisme, perquè s’encomanen. Les majories simplement s’adapten a aquell canvi que ja s’està produint i que una minoria transformadora i arrossegadora havia començat. Fins i tot inicialment la majoria s’hi oposa i diu que els canvis que ja estan començant són “impossibles”. Albert Einstein va dir que “aquells que diuen que és impossible no haurien de molestar els que ja ho estan fent”.
Si mirem enrere, aquest procés és justament el que ha succeït amb en Colom, i de la mateixa manera passarà amb tota la resta d’investigacions sobre la història catalana que vagin desenvolupant-se i obtenint resultats satisfactoris. Exactament de la mateixa manera com succeeix amb tots els canvis de paradigma, no estic descobrint res de nou. Els investigadors són la punta de llança, la força transformadora de la nostra història, que s’anirà propagant en diverses onades a la resta de la societat fins a esdevenir majoritària. Però no oblidem una cosa important: les puntes de llança són dures i penetrants. La suavitat i el consens no són pas característiques de la primera onada de cap canvi.
Per altra banda, tot aquest procés té el resultat que estem recuperant aquells referents positius, de caràcter guanyador, que premeditadament ens havien estat ocultats. I és a través d’aquests models, per mimetisme, que projectem fins al present les seves gestes i ens inunda la certesa que si ells van ser capaços de vèncer, nosaltres també ho som. Com a exemple, l’episodi que l’any 1415 va protagonitzar en Joan Fiveller, en aquell moment Segon Conseller i futur Conseller en Cap de Barcelona, i que el Sr. Santiago Espot, President Executiu de Catalunya Acció, explica en el seu llibre “Joan Fiveller, model de caràcter”. El rei Ferran I d’Antequera va desafiar la ciutat de Barcelona negant-se a pagar l’impost sobre la carn o el peix anomenat vectigal. I Joan Fiveller, havent-se guanyat prèviament un prestigi i una credibilitat, i per tant amb la certesa que el poble tenia aleshores una confiança absoluta en els seus representants polítics, va enfrontar-se al rei Ferran liderant la protesta de la ciutat. Aquesta actitud valenta, i la certesa del rei que en Joan Fiveller veritablement tenia tot el poble al darrere, van fer que en Ferran I cedís i acabés pagant els impostos que la llei marcava. Tot un exemple del que eren els catalans guanyadors, i que cal recuperar de l’oblit.
En molts casos, però, aquesta recuperació té un altre efecte, i és que degut a què es tracta d’apropiacions perpetrades per Espanya, i no pas de simples ocultacions, la recuperació de referents per part dels catalans té la conseqüència immediata de la pèrdua de referents per part dels espanyols. Segons els indicis i proves coneguts actualment arran de nombroses investigacions, aquests tres pilars bàsics de la simbologia espanyola (“Colón, Cervantes y la bandera”) no serien més que apropiacions per part d’Espanya de referents nítidament catalans. Així, “Colón” va ser Joan Cristòfor Colom (de la família Colom, de Barcelona); “Cervantes” probablement va ser Joan Miquel Servent (de la família Servent, de Xixona); i la bandera espanyola, com ja és més que conegut, és una còpia de la milenària bandera catalana, de l’any 1785 i per decret del rei Carles III.
Imaginem l’orfandat de referents i símbols que tindrà la nació espanyola sense l’autor del Quixot, un català de Xixona. I més encara tenint en compte que justament dóna nom a l’Instituto Cervantes, institució pública espanyola que té la com a missió “la promoció i l’ensenyament de la llengua espanyola i la difusió de la cultura espanyola” a tot el món. Imaginem també el curtcircuit mental d’una nació espanyola que celebra la seva Diada Nacional el dia 12 d’octubre, dia de la descoberta d’Amèrica per part d’en Colom, que ja és assumit com a català de Barcelona a tots els nivells, inclòs l’internacional. I finalment, imaginem l’impacte de l’escampament massiu de l’origen català de la bandera espanyola (com dèiem, de sobres conegut). És el que jo anomeno “l’Esfondrament de l’Espanyolíssima Trinitat”.
Sota aquestes noves condicions, mirem d’imaginar ara una escena que haurem vist alguna vegada per televisió com la celebració el dia 12 d’octubre de la Diada Nacional espanyola, amb una gegantina bandera espanyola, a la que anomenen “Plaza de Colón” de Madrid. Potser començarem a veure l’impacte que poden tenir les investigacions històriques i la propagació dels seus resultats, i començarem a creure en la capacitat d’influència que la història pot tenir en el nostre futur, un futur que comença a ser present i al qual ja hem de mirar directament als ulls.
Al mateix temps que la recuperació de personatges robats (com en Colom i en Servent), o oblidats (com en Fiveller i en Moragues) crea referents de vencedors i, per mimetisme, encomana moral de victòria en els catalans, la recuperació de com era i com funcionaven els Estats de la corona catalanoaragonesa és també essencial en la propagació d’un model d’Estat federal català que pot, perfectament, projectar-se cap al futur immediat i ser la base sobre la qual edificar aquest nou Estat de la Unió Europea.
Cal visualitzar aquest model d’Estat, perquè allò que no s’imagina no passa mai. Cal anar directament a les arrels i ser conscients que aquella estructura estatal no era cap casualitat, sinó que era la que millor s’adaptava a la manera catalana d’entendre el món i estructurar la societat, senzillament i evidentment, perquè va ser la manera catalana d’entendre el món i estructurar la societat la que va crear aquella estructura estatal i no només va crear l’estructura estatal, sinó que va modelar la mateixa llengua catalana, al llarg dels segles.
I donat que avui la cultura catalana encara perdura, i que mantenim encara la mateixa manera d’entendre el món, a aquesta identitat cal donar-li un cos, una entitat, simplement adaptant als nous temps allò que fa molts segles va sorgir de manera natural, que va funcionar molt bé, i que encara ara ens resulta tan còmode d’imaginar com a estructura per al futur Estat català. I és que aquesta estructura estatal va fer fortuna. A més d’extendre’s als territoris americans després de la descoberta d’en Colom, va inspirar sense anar més lluny, i entre d’altres, l’estructura federal dels Estats Units d’Amèrica.
Potser en part per aquesta mútua familiaritat entre maneres de pensar, i anant directament a les arrels més profundes de la cultura catalana, l’ex-president dels Estats Units d’Amèrica, Bill Clinton, va dir textualment, a Barcelona i poques setmanes després dels atemptats de les Torres Bessones: “El futur serà o català o talibà”, contraposant així dues formes totalment diferents de pensament.
Si el futur del món ha de ser català, tenim una gran responsabilitat, ja que el nostre futur també ha de ser català. Que sigui catalana la nostra manera de pensar. Per a poder preservar-la, que sigui català també el nostre Estat.
Recuperem els models catalans guanyadors, per a tornar a guanyar. Que sigui català i guanyador, doncs, el nostre futur i el dels nostres fills.
Hi ha essencialment dues maneres de viure la vida: vegetar fins a la mort veient-les venir, tot esperant si mai arriba un cop de sort; o bé prendre consciència de la pròpia capacitat i, per tant, de la responsabilitat que aquesta implica, i agafar les regnes de la pròpìa vida per tal de transformar la realitat, la nostra i la de qui ens envolta. De manera anàloga, hi ha essencialment dues maneres de fer política: la demoscòpia, esperar que el poble en massa demani una cosa per a, només aleshores i gairebé a contracor, fer-la; o bé el lideratge, ser conscient de la significació pública i de la pròpia capacitat i responsabilitat de transformar la societat, sent el primer a tirar del carro per tal d'assolir els objectius desitjats. L’actual nomenklatura catalana ha triat la demoscòpia. Potser per por, potser per traïció, potser maquiavèl·licament tot esperant que la nova generació els superem i que la història els col·loqui al seu lloc. Poc n’importen ja les raons. El seu temps ja és passat, són història. Cal deixar enrere un Sr. Pujol que només diu allò que és evident i un cop ja ha passat, i un Sr. Carod que justifica totes les seves renúncies amb les enquestes i els pocs vots que diu que el poble li dóna (convindria que recordés que allò de “feu-me confiança” només funciona una sola vegada). Calen nous líders que per damunt de tot ens facin sentir vius i capaços, encomanin esperança i fins i tot certesa d’un futur millor, comuniquin la seva visió, i ho posin fàcil per a seguir-los. Que no calgui empényer-los gairebé en contra de la seva voluntat, que no facin sentir culpable el poble ni esperin que aquest faci tota la feina, sinó que siguin justament els creadors d’una nova realitat cap a la qual simplement calgui deixar-se conduir amb naturalitat.
L’exemple és una de les forces motrius més imparables i transformadores que existeixen. Tots els canvis de paradigma arrenquen amb una minoria transformadora que no només té una visió d’allò que vol sinó que a més no té cap vergonya de fer-ho per primera vegada.La segona onada està formada per aquells que, tot i voler el canvi, no s’atreveixen a moure un dit fins que un altre no ho ha fet abans, i d’aquesta manera no inicien el canvi però el fan quallar. La tercera onada és el gruix del poble, que només abraça un canvi quan és evident que ja no serà cap raresa d’una minoria i, d’aquesta manera, fa que finalment succeeixi. Sempre queda un cert residu que només assimila un canvi quan ja s’ha produït i quan, de fet, el següent canvi ja s’ha iniciat. La missió de les elits dirigents d’una nació és ser conscients de la seva importància i responsabilitat per tal d’assolir els objectius marcats utilitzant els mitjans disponibles. Esdevenir la punta de llança, la primera onada, la minoria transformadora i persuasiva, això és el lideratge. I més encara en una societat com la nostra que ja està acabant la maduració del procés de secessió, que no és ni un joc de nens ni un frívol somni d’una nit d’estiu. Em ve a la memòria el famós crit de batalla israelià “després de mi!” (i no pas “endavant!”). Tota una apologia del lideratge i de l’exemple. Cal posar-se al capdavant. La moral és essencial, i la manera més poderosa d’augmentar-la i propagar-la és precisament mitjançant l’exemple. La por s’encomana, però la moral de victòria també, i és per això que pot guanyar la batalla.
Fer que les coses passin és una actitud vital, totalment contraposada a esperar que les coses passin. O és la brúixola que de forma natural guia totes les nostres accions i decisions, o bé ni tan sols s’entén tanta “despesa inútil” d’energia. En casos extrems ni tan sols es tolera, s’arriba a acusar de temerari aquell que és a punt de demostrar la pròpia incapacitat, i s’esgrimeix aquest argument per a justificar fins i tot una traïció “pel bé de tots”. Visionari o retardatari. Creador o espectador. Aquest és el dilema, i els fets demostren dia a dia què ha triat cadascú. Ser polític implica ser conscient que la teva tria afecta tot el poble. Ser polític implica que no n’hi ha prou amb dir que es voldria una cosa, sinó que cal deixar-se la pell per tal de fer-la realitat. Perquè hi ha una diferència abismal entre conèixer el camí i recórrer el camí. Cal fer que les coses passin. Albert Einstein va dir que “aquells que diuen que és impossible no haurien de molestar els que ja ho estan fent”. Doncs això.
Juan Manuel Rodríguez Conseller de Catalunya Acció 28 d'octubre del 2007, Castelldefels (El Baix Llobregat)
El gran problema de la xarxa de rodalies de Barcelona no són les obres del TGV. Tampoc no ho és només la manca d’inversió en manteniment, com s’està dient ara. El gran problema de fons, el gran drama, és que els trens de rodalies no serveixen per al que han de servir, que és que la gent vagi a treballar o estudiar cada dia en tren i no en cotxe i, per tant, treure cotxes de les entrades i sortides de Barcelona. Per a aconseguir això, calia imaginar-se fa 15 anys com havia de ser avui la xarxa de rodalies. No es va curar la malaltia, sinó que només se’n van atenuar els símptomes. Ara cal imaginar-se com ha de ser d’aquí a 20 ó 25 anys i ningú no ho està fent. Tothom s’omple la boca amb la necessària remodelació de la xarxa de rodalies, però ningú no proposa res amb cara i ulls, res que serveixi per a un futur a mitjà i llarg termini. No s’hi atreveix ningú, perquè cal refer de dalt a baix l’estructura de la xarxa. Cal fer que les línies de rodalies entrin a Barcelona justament per sota de les grans avingudes, que és justament per on entren els cotxes. En altres paraules, cal fer urgentment túnels per sota de la Diagonal i la Gran Via (la Meridiana ja té el túnel fet). I cal fer-ho ja. Així de dur, així de clar. Tota la resta dels problemes no són més que símptomes de tot això. Anem a pams.
Ara fa unes setmanes, ens va sorprendre un estranyíssim globus sonda de la Generalitat que parlava de limitar a 80 km/h la velocitat de circulació en totes les vies de l’àrea metropolitana de Barcelona, autopistes incloses. L’argument esgrimit era que si els cotxes circulessin més lentament, es reduiria la contaminació. Fantàstic. A les ments pensants del nostre Govern, però, no se’ls va acudir pas d’eliminar directament els cotxes de les carreteres, en lloc de fer-los circular més lentament. Eliminar cotxes vol dir senzillament donar un servei de transport alternatiu que faci la mateixa funció i que sigui competitiu en temps, cost i comoditat. Aquesta funció la poden fer trens de rodalies fiables, amb freqüències i horaris de metro (sense anar més lluny, com els dels Ferrocarrils de la Generalitat), i que combinats amb metro, tramvia, bus o caminant, ens deixin a la nostra destinació en uns 30-45-60 minuts com a màxim, segons la distància total a recórrer. Per a ampliar els horaris a la franja nocturna cal voluntat política, però per a augmentar les freqüències de pas, a més a més, calen més vies. I si les vies no hi caben, pels corredors actuals, se n’han de crear de nous, i que siguin útils de debò.
Un cas paradigmàtic és la línia de Vilanova, Sitges i Castelldefels. Podríem parlar d’altres línies saturades, com la de Mataró, però la del Garraf la conec molt bé, prefereixo parlar de primera mà. És la línia de rodalies més rendible econòmicament de tota RENFE, amb diferència. La demanda ha augmentat moltíssim en l’última dècada, però les freqüències són exactament les mateixes que fa 15 anys, i els horaris només han sofert un lleuger maquillatge a la franja nocturna. No és estrany, perquè només hi ha dues vies, i hi han de passar també els Euromed i regionals que passen per València i Tarragona. Les dues vies actuals ja no donen per a més, però no hi ha plans per al seu desdoblament i, per tant, les freqüències no es poden ampliar, és impossible. L’augment de la demanada ha fet que el que fa 15 anys eren trens de rodalies mig buits avui són vagons plens a vessar, amb una densitat de persones per metre quadrat molt per sobre de la densitat de confort. En hores punta això significa que hi ha gent que intenta entrar en alguns vagons i no pot (fins i tot quan no hi ha retards).I si parlem d’horaris, que l’últim tren surti de Vilanova cap a Barcelona tan aviat com les 22.19 vol dir que això no és un mitjà de transport que competeixi amb el cotxe, sinó una simple presa de pèl. No és un cas puntual, i ni tan sols és el pitjor. A Manresa ho saben molt bé: un diumenge qualsevol, entre les 19.02 i les 20.50 no hi ha cap tren, i l’últim cap a Barcelona és a les 21.52. Fixem-nos-hi bé, encara no he esmentat res de les avaries actuals, sinó que això en teoria és el funcionament “normal”. És la constatació ben palpable que el servei de rodalies de Barcelona no serveix per a la seva funció i, per tant, s’ha de canviar de dalt a baix. Vegem com es pot fer, i com no es pot fer.
A l’estació de Sants no hi poden entrar més vies. Això no és una opinió, és un fet. Per a entendre la magnitud de la saturació, només cal veure els malabarismes que s’estan fent ara ja per tal d’encabir les vies del TGV entre la teranyina de vies que entren des de l’Hospitalet i El Prat. En aquestes condicions i amb totes aquestes dades, fem un exercici d’imaginació i de projecció cap al futur. Pot ser Sants l’estació central de rodalies d’aquí a 20 anys? La resposta és no. Si ara ja és difícil posar-hi més vies d’entrada o sortida, fer-n’hi encabir encara més, en un futur, per tal d’augmentar les freqüències de trens i adequar-se a la demanda és senzillament una missió impossible. No hi ha espai, s’ha acabat. Podríem entrar a debatre com és que l’espai s’ha acabat, com és que en el seu moment no es va preveure de fer la pertinent reserva d’espai al voltant de les vies per a posar-n’hi més quan fos necessari, com es fa a països on es planifiquen les coses. Manca de previsió? Incompetència? Irresponsabilitat?
L’altra opció és que l’estació central fos la futura estació de la Sagrera, però si es deixa intacta l’estructura principal de la xarxa, igualment tots els trens que passin per Sagrera passaran per Sants i s’hi hauran d’aturar també. Per tant, estem exactament en el punt d’inici, l’estació de Sagrera no arregla gran cosa per ella sola perquè tota la resta no canvia, és un altre nyap de la cadena de despropòsits. Tenim un gran problema i hem de cercar-hi solucions. Però la solució no és tornar a posar potes enlaire mig barri de Sants d’aquí a 10 ó 15 anys per a ampliar Sants novament. La solució a tot això és una altra cosa molt diferent.
El raonament de fons és tan simple que fins i tot un nen petit el podria seguir fàcilment. Si per exemple entrem en cotxe a Barcelona des del Vallès, en funció de la nostra destinació concreta, tenim dues opcions: o bé voltem la ciutat fins que trobem alguna entrada que ens vagi bé (per a això serveixen les Rondes), o bé si ens hi hem d’endinsar agafem l’avinguda Meridiana fins que trobem algun carrer que ens vagi bé. Exactament el mateix passa amb la Gran Via venint del Maresme o des del Baix Llobregat sud, o amb la Diagonal venint des del Baix Llobregat nord. No descobreixo res de nou. Això no és pas cap casualitat: la Meridiana, la Diagonal i la Gran Via existeixen i fan aquesta funció perquè Ildefons Cerdà, un geni de l’urbanisme gràcies al qual Barcelona encara pot respirar una mica, ho va planificar justament així. Les entrades o sortides naturals de Barcelona, cap al Baix Llobregat, Maresme i Vallès, necessiten grans avingudes que absorbeixin tot el trànsit que hi desemboca. Obvi. La mateixa missió que fan les carreteres i grans avingudes per als cotxes la fan els trens de rodalies, i la funció que tenen els carrers secundaris de la ciutat és la mateixa que fa la xarxa de metro. S’entra a la ciutat per les grans artèries, i després agafem altres camins interns en funció de la nostra destinació. L’equivalent a grans avingudes en superfície són vies de tren al subsòl. Per tant, què necessitaríem per tal que els trens de rodalies treguin cotxes de les carreteres? No cal reinventar la roda, n’hi ha prou amb replicar la mateixa estructura per a aconseguir que els temps i els recorreguts siguin competitius, i que el tren li guanyi la batalla al cotxe a curt, mitjà i llarg termini.
Se’m podria argumentar que les grans artèries ferroviàries no tenen per què coincidir exactament en l’espai amb les grans avingudes per als cotxes, però l’explicació que sí hagi de ser així és ben senzilla. Per una banda, la distància mana: qualsevol intent de lluitar contra aquesta obvietat topa amb la crua realitat i crea aberracions com, per exemple, que si una persona va en cotxe de Martorell fins al Campus Nord de la UPC, pot entrar directament per la Diagonal, i sense embusos això són 20 minuts, però si pretén fer el trajecte en tren, haurà de fer una volta per Cornellà, l’Hospitalet, Sants, i després agafar la L3 del metro (en total, uns 45-50 minuts, sense retards ni avaries). És només un exemple de tants que podríem posar. En canvi si el tren vingués seguint el Llobregat i entrés directament per la Diagonal, com el sentit comú aconsella, aquesta persona podria perfectament deixar el cotxe a casa sense necessitat de perdre una hora al dia de la seva vida. I per altra banda, la facilitat de construcció: sempre és millor foradar sota una gran avinguda, lluny dels habitatges, que no pas sota un carrer estret o per sota dels edificis.
Imaginem ara que aquesta hipotètica línia de tren que hem esbossat seguís la Diagonal avall cap a Glòries i pràcticament fins al mar. Imaginem que passés el mateix amb la Gran Via, venint del Prat o de Badalona, que tinguéssim línies de tren que travessessin Barcelona de punta a punta seguint els grans corredors circulatoris entre Barcelona i els seus voltants. Tindríem perfectament cobertes amb trens ràpids i directes les tres grans avingudes de Barcelona, àrees d’altíssima demanda de transport. A més, per obligació hi estarien inclosos el centre de Barcelona i el nou centre econòmic-tecnològic (Glòries). Davant d’aquest exercici de visió de futur (impensable per a algunes ments curtes i limitades que decideixen actualment les infraestructures de Barcelona), què ens aporta l’estació de Sants, per a rodalies? Resposta: no res. Què ens aporta per a rodalies el túnel d’Aragó? No res, tampoc. Senzillament perquè la xarxa tindria la mateixa estructura bàsica, la gent continuaria fent les mateixes voltes, l’estació de Sants estaria igual de saturada, i tot plegat seria inútil per tal de treure cotxes de les carreteres.
Evidentment, pel fet de fer nous túnels per a rodalies sota la Diagonal i la Gran Via no restarien inutilitzats els túnels i vies ara existent, perquè es podria utilitzar per al trànsit ferroviari regional i llarg recorregut. Barrejat amb tot això, hi ha el debat actual sobre el túnel del TGV. Que si ha de passar pel centre o no. Evidentment que el TGV ha de passar pel centre, però no necessàriament ara mateix, ni posant en perill la Sagrada Família. Ja hauríem d’haver decidit fa temps que el TGV anés temporalment des de Sants fins a Sagrera pel Vallès, no definitivament sinó només mentre se’n refan els plans. I és que la solució és ben senzilla: si la remodelació de la xarxa de rodalies es fa amb visió de futur, i no el trist maquillatge que tenen previst de fer els nostres polítics actuals, això implica ineludiblement fer túnels per la Diagonal i la Gran Via. Això alliberaria l’estació de Sants i els túnels actuals d’Aragó i Pl.Catalunya. Un cop alliberats, el polèmic túnel que hauria de portar el TGV de Sants a Sagrera senzillament ja estaria fet: seria l’actual del carrer Aragó. De rebot, tots els trens regionals podrien tenir parada a l’intercanviador central de Pl.Catalunya, que també necessita una reforma integral, i no només el que ara s’ha publicat i que no arriba ni a la meitat del que fa 5 anys ja estava projectat i ha quedat oblidat en un calaix.
Cal posar-s’hi de ple ara mateix per a evitar que, per incompetència dels nostres polítics, tot això no es pugui dur a terme mai.Un altre exemple, ja estan sortint a la llum els plans que l’Ajuntament de Barcelona té per a la Plaça de les Glòries. De fet en poc temps ja volen començar a fer-hi obres. Estan a punt de tirar a terra el monstruós “tambor” per tal de fer-hi una plaça totalment nova, amb un intercanviador de tren i metro a sota, però per pura inutilitat i manca de visió de futur estan hipotecant, un cop més, el futur de la xarxa de rodalies de Barcelona, perquè fer aquesta reforma de Glòries sense tenir en compte que ha de ser en pocs anys el gran centre neuràlgic de la xarxa de rodalies, on es produís l’encreuament natural de les línies de tren de la Diagonal, la Gran Via i la Meridiana, significa que estan pensant que Sants ha de ser durant molt de temps punt de pas obligat per al 100% els trens (rodalies, regionals i de llarga distància), quan saben perfectament que ja avui està totalment saturada. En definitiva, ens estan prenent el pèl.
Porto temps pensant quines poden ser les raons de tants errors en cadena. Finalment he arribat a la conclusió que la manca de planificació no és suficient per a explicar el desastre. Una gran dosi de profunda desídia i de ganes de prendre el pèl a la població són també necessàries per a explicar tot el que passa. La manca de diners no és excusa quan Espanya ens roba més de 19.000 milions d’euros cada any, només al Principat. Si aquesta raó, la manca de diners, és la que donen els nostres polítics, aleshores hauran de retirar-se definitivament i deixar pas a aquells que tenim la construcció d’un Estat català com un objectiu irrenunciable, com a únic mitjà per a tenir aquests diners a la mà i poder fer amb ells moltes coses, inclosa aquesta reforma integral de la xarxa de rodalies de Barcelona que ens ha de permetre tenir una alta qualitat de vida d’aquí a 15, 20 i 25 anys.
Durant les properes setmanes o mesos, els catalans del Principat, i de rebot gran part de la resta, ens juguem la meitat del nostre futur econòmic. Així de contundent. Que el gruix dels polítics catalans, economistes, comerciants, organitzacions empresarials i sindicals catalanes faci pinya com mai, sobre la concessió de la nova terminal sud de l'aeroport del Prat, i que el govern espanyol del mentider Zapatero hagi decidit d'ajornar encara uns mesos més la decisió final, no fa més que confirmar dues coses: la primera, la importància estratègica de la qüestió, i la segona, les intencions que Espanya hi té.
Que tothom es desenganyi. Si ho poden evitar, Espanya no permetrà que Barcelona competeixi amb Madrid en vols intercontinentals. Si fes aquest pas en fals, malversaria dècades senceres d’esforços en la seva estratègia d’absorció de l’economia catalana per part de Madrid. I no només això, sinó que al faraònic aeroport de Barajas no li sortirien els números. Obrim els ulls: no ho faran. No assignaran la nova terminal sud del Prat a l’aliança Star Alliance en exclusiva, sinó que com ja apuntava fa poc el professor Ramon Tremosa, repartiran la terminal i li cediran un bon tros a Clickair amb arguments de mentider professional sobre una suposada “igualitat d’oportunitats”.
Un dels arguments és fins i tot patètic: diuen que Clickair és una companyia “catalana”, i que també ofereix vols internacionals. Ho diuen amb el clar propòsit d’enganyar la població, perquè Clickair no és més que una filial d’Iberia, i els vols internacionals que ofereix no són pas intercontinentals, que són els que de debò marquen la diferència quan parlem d’aeroports, ciutats i països. Iberia i AENA s’alimenten mútuament, són còmplices del mateix crim: l’assassinat amb traïdoria de l’aeroport del Prat.
La interpretació dels fets recents és ben senzilla:Iberia ha creat Clickair fa quatre dies, justament amb l’únic propòsit de de quedar-se part de la terminal sud del Prat, per a alimentar el ‘hub’ de Barajas (on Iberia està concentrant els seus vols) i per a evitar o entorpir tant com pugui que Star Alliance potenciï l’aeroport de Barcelona fins al nivell que li correspon. Per ubicació, pes econòmic, població, atractiu turístic i fins i tot per trànsit aeri actual (8è aeroport d’Europa), Barcelona ha de ser el gran ‘hub’ intercontinental al sud d’Europa d’una de les grans aliances aèries europees. És a dir, li correspon competir amb Madrid, i això enviaria Barajas a les fosques ombres de les pèrdues.
Però el que de moment ningú no diu, i és el que jo preguntaré ara de manera clara i oberta, és què dimonis faran tots els que ara clamen a l’uníson per l’adjudicació exclusiva de la terminal sud a Star Alliance, després que AENA no els faci cas i consumi el crim repartint la terminal? Es quedaran potser amb cara de tontos, com ha passat durant tot el procés estatutari, que encara no ha acabat? Es lamentaran de la seva “mala sort” perquè no han estat capaços de convèncer els espanyols? Pensaran que els espanyols són ingenus, com quan cada any no construeixen ni les poques infraestructures que pressuposten? Tornaran potser a casa amb la cua entre cames pensant que bé, que la propera potser anirà millor o almenys no tan malament…?
Quin és el pla B dels senyors empresaris, quan les seves empreses no puguin expandir-se cap al món en igualtat de condicions? Què faran els senyors economistes, certificar la malaltia i prou? Què diran els senyors representants sindicals quan segueixin perdent-se llocs de treball a la indústria per la manca de presència o la marxa de multinacionals? Què faran els senyors dirigents de partits suposadament “nacionalistes” o “independentistes” quan els tornin a passar per la cara que no decidim res? Què faran els senyors hotelers, restauradors i comerciants quan el gruix dels turistes vingui en companyies “low cost” i deixin aquí de tot menys diners? Què faran, tots? Plorar? Plegar? Suïcidar-se? Emigrar? Fer pinya per a després marxar derrotats i deprimir-se és la cosa més absurda del món. Si es fa pinya és per a atacar. Per a atacar de forma definitiva.
M’avanço ja als esdeveniments, i els dono la solució, per a què no els agafi res per sorpresa. Quan Espanya perpetri d’aquí a poc aquest nou atemptat a l’economia catalana, en lloc de fer el ploramiques o entrar en depressió profunda, els encoratjo a promoure de forma clara, oberta i definitiva, a nivell mediàtic, econòmic i polític, la creació urgent d’un Estat català independent. I per si els costa de pensar-hi de forma espontània, els ajudaré una mica recordant-los que amb un Estat català no ens afectaran ni ministeris espanyols “poc comprensius” (directament seran nostres) ni balances fiscals no publicades (seran els nostres pressupostos de l’Estat). I a més hi haurà molts països del món amb moltes ganes d’establir immediatament relacions comercials directes amb nosaltres.
Això sí, en justa contrapartida tampoc no hi haurà mai més lloc per a les lamentacions, s’hauran acabat les excuses. Caldran grans dosis de maduresa i responsabilitat, que haurem de tenir tots quan arribi el moment de la veritat. El temps de les mitges tintes s’ha acabat, la crispació que detectem cada dia a les estacions de RENFE, a les llistes d'espera de la Sanitat pública, a les converses polítiques del carrer, i ara sobre l'aeroport del Prat, no són més que símptomes de com s’apropa de ràpid el moment de decidir-se. I és que les alternatives ja són només dues: o alimentar Madrid o sortir directament cap al món. La nostra actitud després de la decisió d'Espanya sobre la nova terminal de l’aeroport del Prat serà una perfecta metàfora de tot plegat: o ens conformem amb alimentar Barajas, o trenquem amb Espanya i volem directament a tot el planeta.
Juan Manuel Rodríguez Conseller de Catalunya Acció
Novament hem assistit al que molts anomenen cínicament "la gran festa de la democràcia", quan en realitat volen dir "el gran festí de la partitocràcia".
Uns diuen que han guanyat, d'altres que han resistit, o que hi han entrat, o que han pujat o fins i tot que tornaran a ser "claus". Si se'm permet la broma, jo preferiria ser martell, però hi ha de tot en aquest món.
Però anem a les dades reals, i examinem amb lupa les mentides dels nostres polítics. L'any 2003 van votar 3.319.276 catalans, (el 62,54% del cens), i en aquestes eleccions colonials han votat 2.959.027 (només el 56,77%, per tant vorejant ja el 50%, i baixant...). Tot i la petita disminució del cens, a grans trets podem afirmar que uns 360.000 catalans han decidit en aquestes eleccions retirar la seva confiança a qui van votar fa 3 anys. 360.000 catalans!!! Això significa aproximadament uns 15 diputats que les piranyes del Parlament s'han repartit com si res no hagués passat. L'abstenció? Què és l'abstenció? "Connais pas"...
Mentrestant circulen les lectures dels analistes polítics que es queden tan amples afirmant que hi hagut un transvassament de vots d'ERC a CiU (2 diputats), i que els 6 escons que perden el PSC i el PP es corresponen a la pujada d'ICV i l'entrada al Parlament del partit dels joglars.
Però si anem a pams, i examinem ara partit per partit, veurem el que ha passat en realitat, mirarem als ulls la crua realitat de les eleccions del 2006. CiU, que afirma compulsivament que ha guanyat, en realitat ha perdut gairebé 100.000 vots! El PSC, que per uns minuts va creure que havia estat el partit més votat, ha perdut 240.000 vots, que es diu aviat! ERC, que repeteix orgullosa que ha resistit, ha perdut exactament 130.000 vots (el 25% del seu electorat!!). El PP també va dient que ha aguantat no sé què, quan en realitat ha vist com s'esfumaven 80.000 vots del 2003. ICV està exultant perquè ha fet una "pujada espectacular"... que en realitat són només 40.000 vots sobre 241.000 que ja tenia el 2003. I per últim, els joglars han obtingut si fa no fa uns 90.000 vots.
Si intentem ara fer les sumes i restes d'abans, veurem que no quadren de cap de les maneres. Així, repassant els comptes, ni els 130.000 vots que perd ERC els guanya CiU (que en perd 100.000 més), ni els vots que perden PSC (240.000) i PP (80.000) van a parar tots a ICV (40.000) i joglars (90.000). És evident que aquesta anàlisi dels transvassaments no es pot fer, perquè és radicalment falsa. La realitat és una altra: que la gent retira massivament la confiança a la partitocràcia, que només ICV guanya (uns pocs) vots, i que l'entrada suposament "espectacular" dels joglars al Parlament es basa en una xifra bastant pobra.
A grans trets podem resumir-ho tot plegat dient que en aquestes eleccions es tractava de veure qui perdia menys vots. Una cursa, però a l'inrevés, cap enrere com els crancs. Una subhasta a la baixa, la política en caiguda lliure. Sovint oblidem que les eleccions són per a votar per qui vols que governi.Doncs això, més evident impossible: moltíssima gent no vol que els governi ningú dels que s'hipresentaven. Els mecanismes de vot de molta gent s'han regit per "la pinça al nas", per "evitar que governi aquell altre", "pel mal menor" o simplement per "eliminació". Però els que han estat més conseqüents de tots han estat els que han votat nul, en blanc o s'han quedat a casa directament. I és que qui ha tornat a guanyar, i de llarg, ha estat l'abstenció.
L'explicació a tot això no cal que anem gaire lluny a buscar-la. Les enquestes de l'Institut de Ciències Polítiques i Socials dels darrers 3 anys indiquen que un 40% de catalans del Principat estan a favor de la independència, davant d'un altre 40% en contra, i un 15-20% oscil·lant d'indecisos o indiferents. Aquesta és la senzillíssima explicació al 50% d'abstenció al passat referèndum de l'Estatut rebaixat, i al 21% de vots negatius (a banda del petit % dels contraris a qualsevol grau d'autonomia). I qui ha parlat de la independència en aquesta campanya? Qui ha parlat de convocar durant la propera legislatura un referèndum d'autodeterminació, qui ho portava al seu programa electoral per escrit? Qui ha recollit els centenars de milers de veus que van clamar per la independència el passat 18 de febrer a Barcelona? QUI? La resposta és tan dura com breu: NINGÚ.
Senyors analistes, no cal que busquin més lluny. La navalla d'Ockham ja talla prou: l'explicació més senzilla a uns mateixos fets acostuma a ser la correcta. El divorci entre la població i la classe política catalana té dues potes: una és la mediocritat general imperant, i l'altra és aquesta escletxa insalvable entre la voluntat d'almenys la meitat de la població i el discurs dels partits. La meitat de la població vol la independència i els partits només pensen a repartir-se les engrunes de Madrid.
Com a conclusió final, i això és un avís en tota regla, o bé els partits que falsament s'autoanomenen "nacionalistes" i fins i tot "independentistes" posen a la seva agenda la independència i la convocatòria urgent d'un referèndum d'autodeterminació, o bé aquests partits hauran de deixar pas, hauran de ser escombrats, hauran de ser arraconats per a acabar podrint-se en la merda que ells mateixos han conreat.
Juan Manuel Rodríguez Conseller de Catalunya Acció
Al Cinema Alexandra, Rambla Catalunya núm.90 (Barcelona)
SESSIONS (del 27-10-2006 al 02-11-2006):
21:20, 22:45
Una pel·lícula de David Grau i Jordi Bilbeny, i produïda per Pilar Montoliu
Trailer oficial de la pel·lícula:
SINOPSI:
Guió i direcció de David Grau i Jordi Bilbeny
Una producció de Pilar Montoliu amb la participació de Televisió de Catalunya, S.A. i el suport de l'Institut Català de les Indústries Culturals.
Amb la col·laboració especial de: Andrés Trapiello, Carme Riera, Cesar Brandariz, Diego Romero, Ferran Juste, Frances Luttikhuizen, Henry Kamen, Joan Lluis Palos, Jordi Bilbeny, Josep Maria Micó, Màrius Serra, Martí de Riquer, Miquel Pérez Latre, Pere Sànchez, Rafael Beltràn.
No és cap secret que la personalitat de William Shakespeare, el més important cultivador de les lletres angleses, sempre ha estat envoltada d'una àurea de misteri. ¿Però què passaria si es dubtés que la seva obra hagués estat escrita amb el seu idioma, l'anglès?
Això és el que es planteja en aquest documental sobre l'altre gran escriptor universal: Miguel de cervantes, màxim representant de la literatura castellana.
Entro al cotxe i engego la ràdio, Catalunya Des-informació és la darrera emissora que havia escoltat i per tant la que començo a escoltar. I pesco aquesta perla:
(...) "S'ha declarat un incendi forestal a la Llitera, a la zona oriental d'Osca, a prop de Purroy, Castillo del Plan [sic] i Calasanz..." (...) "I tornant als incendis que afecten a terres catalanes, parlem ara del foc que afecta la comarca del Priorat ..." (...) [sic]
Correccions obligades a la ràdio pública "informativa" de Catalunya: - zona oriental d'Osca -> nord de laFranja de Ponent - Castillo del Plan -> Castelló del Pla - Calasanz -> Calassanç - tota l'estona es parlava de terres catalanes, la darrera frase és incorrecta
Com era allò... de la política de "terra cremada"...?
Segons publicaven diversos diaris el passat 21 de juny, França ha anunciat que ajorna un cop més de forma escandalosa (ara fins al 2025-2030) la connexió amb tren d'alta velocitat entre Montpeller i Perpinyà. Aquest tram és d'una enorme importància estratègica per a Catalunya, ja que es tractaria de la connexió òptima entre el TGV Lleida-Tarragona-Barcelona-Girona-Perpinyà i tota la xarxa ferroviària centreeuropea d'alta velocitat, tant pel que fa al transport de passatgers com de mercaderies.
Aquest nou retard té com a causa principal l'afany de França de protegir aferrissadament el port de Marsella i la seva obsoleta xarxa logística, dels seus competidors naturals, els ports de València i Barcelona, que si estiguessin connectats amb TGV podrien absorbir un volum considerable del trànsit de mercaderies provinent d'Àsia que ara mateix arriba al port de Marsella.
D'altra banda, segons es va desprendre de la darrera cimera diplomàtica entre Espanya i França, es donarà prioritat a la connexió transpirinenca per tren i carretera a través d'Aragó, pel pas de Canfranc-Somport. D'aquesta manera, amb la complicitat entre Espanya i França en el retard de la construcció del ferrocarril d'altes prestacions per als Països Catalans, s'està alterant radicalment el mapa d'infraestructures que ingènuament els catalans havíem imaginat.
D'una banda, els plans del Govern espanyol per a la propera dècada preveuen quel'eix ferroviari d'alta velocitat per a mercaderies no passi per Múrcia, Alacant, València i Castelló sinó que, ara que ja funciona el TGV Sevilla-Madrid-Zaragoza-Huesca, i un cop el 2007 entri en funcionament el TGV Málaga-Córdoba (juntament amb el Madrid-Valladolid), es millori la xarxa bàsica ja alliberada del trànsit de passatgers, precisament des del port d'Algeciras, passant per Bobadilla cap a Madrid, Zaragoza i Huesca, fins a l'esmentat pas fronterer de Canfranc, que connectaria amb Pau (on ja arriba el TGV francès). D'altra banda, la connexió amb TGV entre Castelló i Tarragona no té ni tan sols cap data prevista per a ser construïda, mentre es prioritza en canvi Zaragoza com a centre logístic de primer ordre. De fet, fins i tot es preveu abans el TGV Castelló-Zaragoza que no pas el Castelló-Tarragona.
Vam creure ingènuament que els Països Catalans seríem un lloc de pas obligat, amb un TGV propi al llarg de tota la costa mediterrània que connectaria entre ells els ports/aeroports d'Alacant, Castelló, València, Tarragona, Barcelona, Girona i Perpinyà, i que estaria unit amb la xarxa europea de TGV a través de Montpeller, esdevenint així tot el país un node essencial a Europa i un pol d'atracció econòmica de primera magnitud. En canvi,tots els passos que van fent Espanya i França han estat, estan i estaran encaminats a deixar-nos com a simples extrems de la xarxa, com a racons abandonats, com a finals de trajecte, com a terres en procés de desertització econòmica. El cas més extrem seria, precisament, Perpinyà.
L'única alternativa digna i raonable que tenim per a aturar i invertir aquest procés és la independència immediata. Amb el final de l'espoli fiscal, els Països Catalans podríem pagar en un sol any la construcció d'un TGV entre Elx i Perpinyà (uns 20.000 MEUR). Però també, amb un Estat català amb veu pròpia a la Unió Europea, la connexió de la nostra xarxa d'alta velocitat deixaria de ser només un "afer intern" d'Espanya i França i passaria al primer pla de la política econòmica europea.
Juan Manuel Rodríguez Conseller de Catalunya Acció
L'ex-president de la Generalitat de Catalunya i pare espiritual de la coalició regionalista CiU, Jordi Pujol, ha decidit que encara no ha fet prou mal a la nació catalana en tota la seva vida política en actiu, i es resisteix encara a jubilar-se.
Segons informava el Diari de Balears, durant la sessió de cloenda del curs de l'Acadèmia Mèdica Balear, Jordi Pujol va exhortar el partit mallorquí PSM a no cessar "en la lluita per la identitat balear".
Cal recordar-li al Sr. Pujol que les Illes Balears i Pitiüses són territori català i que la "identitat balear" no existeix, és un invent regionalista de la mateixa magnitud que el maligne lema "Som 6 milions" que durant molts anys va esquarterar la nació catalana a la ment de tots els catalans que de bona fe s'ho van creure, deixant-ne fora deliberadament les Illes, el País Valencià, la Franja de Ponent i la Catalunya Nord.
En Pujol amplia així el seu currículum de traïcions a la nació catalana, entre les quals cal comptar també la seva nefasta gestió del secessionisme lingüístic al País Valencià i l'afer de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, que ha acabat amb la falsa denominació "idioma valencià" plasmada al nou Estatut valencià.
Deixant amb un pam de nas l'anacrònic i esperpèntic Javier Solana, segons les dades que la Comissió Electoral de Montenegro ha donat a conèixer avui al matí, el poble de Montenegro ha dit SÍ a la independència, i ha superat fins i tot l'estúpid i temerari límit del 55% que la UE havia imposat per a reconèixer la seva independència. En 6 mesos l'independentisme ha crescut a Montenegro del 41% de les primeres enquestes, fins al 55,4% d'ahir a la anit al referèndum.
Temps hi haurà per a analitzar les conseqüènces de tot plegat, temps hi haurà de veure quines seran les reaccions que hi haurà a dins de la UE sobre aquest afer, però de moment em quedo ambla immensa il·lusió pel futur que il·lumina la cara d'aquesta noia montenegrina, partidària de la independència, que ahir al vespre sortia al carrer en conèixer-se els primers sondejos. La il·lusió és el motor de l'ànima.
Potser no calia dir-ho per massa evident, però no conec ningú que faci aquesta cara quan li parlen de l'Estatut aquest que votarem nosaltres d'aquí a 4 setmanetes. Només una victòria inesperada del NO, promoguda per l'independentisme català en bloc, podria generar la mateixa il·lusió en el futur, perquè per primera vegada en molt de temps els catalans ens hauríem plantat, i iniciaríem el nostre camí cap a la llibertat. I tot el planeta ho sabria.
Feia setmanes que ho anava madurant. I finalment, votaré NO a aquest Estatutet colonial fet com una mandonguilla d'engrunes recollides del terra i que fa una mica més que pudor, més aviat és la putrefacció per escrit.
L'opció del vot nul com a "vot independentista", sent una opció vàlida davant d'un estancament i manca d'alternatives però alhora necessitada de molts diners per a ser implementada amb garanties, personalment no crec que sigui en aquests moments l'opció més eficient per a trencar Espanya.
Ara mateix s'ha de fer tot el possible per deixar políticament Espanya en estat de "shock", de paràlisi total i absoluta, fer que Espanya entri en via morta tal com Espanya ha volgut fer amb els catalans. Espanya ara mateix és un zombi leprós que a la mínima que faci un estirabot se li escaparà un braç o una cama quan menys s'ho esperi. I això passarà en molt pocs anys. Tenim una oportunitat d'or, ara mateix, amb aquest referèndum, de fer que Espanya comenci la seva putrefacció i col·lapse fins a la descomposició.
Amb un Zapatero confiat que això dels estatuts dels País Valencià i de Catalunya ja estava fet... i que ja s'havia tirat a la piscina basca... Amb una cúpula d'ERC cagadeta de por fins a les calces que ha hagut de recular amenaçada per les seves pròpies bases (on encara queda dignitat política)... Amb CiU agafada a contrapeu... Amb Maragall i tot el PSC a punt d'entrar en coma polític... Amb un PP que ara ja no sabrà si dir "no", "no crític", "no sé", "ara no vull", "jo no volia"... Ara tenim una d'aquelles oportunitats que no es presenten cada dia, la de fotre una bufetada com una casa de pagès a Espanya i a tota la tribu política encaixista, i que la cara de pòker dels espanyols surti als diaris de mig planeta Terra. Què en dirien, el Wall Street Journal o el New York Times, l'endemà d'una victòria del NO (capitalitzat per l'independentisme català en bloc), a un Estatut beneït per Zapatero i la immensa majoria dels encaixistes catalans?
Un NO no és un sí a l'Estatut del 30-S (com diu en Carod ara que el "sí crític" que ell volia ha quedat obsolet i fossilitzat com l'esquelet d'un dinosaure al juràssic). Un NO és un cop de puny a la taula. És un "n'estem fins al capdamunt". Si guanya el NO, que facin noves eleccions colonials, que facin el que vulguin tots plegats, però que es preparin per a l'onada independentista, perquè comença la descomposició d'Espanya. Un NO a l'Estatut és un NO a Espanya.
Hi va haver un temps, en aquest país... en què els catalans eren gent respectada arreu del món, en què tot i provenir d'un lloc relativament petit, les seves maneres serioses, fermes, guanyadores, els van fer propagar la seva manera d'estructurar la societat, allò que és la CATALANITAT pròpiament dita, arreu de la Mediterrània, d'oest a est, de nord a sud, i finalment a l'Atlàntic, a les Canàries i a terres del que van anomenar el Nou Món, les illes i terra ferma de la mar Oceana.
Hi va haver un temps en què en aquestes terres i aquestes mars, teníem la paella pel mànec. Eren els temps de les Constitucions i els Capítols de Cort, eren els temps del Consolat de Mar, eren els temps dels virregnats i els governadors generals. Eren els inesborrables temps gloriosos de la nació catalana. Que em parlin ara d'Estatuts colonials, a aquestes alçades, quan durant el s.XV a dins de la Corona catalana, Sicília ben bé que tenia més "autonomia" que nosaltres ara.
Fa unes setmanes que estic immers en la lectura, absolutament transmutadora, de "Cristòfor Colom: Príncep de Catalunya", d'en Jordi Bilbeny, seguint l'estela de tants i tants altres que abans d'ell només han trobat una porta tancada com a premi, inclòs el mateix Ulloa, un avançat al seu temps.
Si algú encara en tenia cap dubte, de PER QUINS SANTS COLLONS HI HA UNA ESTÀTUA DE L'ALMIRALL AL COSTAT DEL PORT DE BARCELONA, aviat li quedarà ben claret a tota la nació catalana. Tot això és una amenaça directa a tots els miserables rossegadors d'engrunes castellanes i derrotistes professionals subvencionats que malviuen entre nosaltres, i que no trigaré a consumar. Els aires de derrota s'han acabat per sempre més.
No crec en les casualitats. Fa temps que m'estranyava moltíssim la paràlisi i estancament de la política basca. I ara ja ho veig tot clar.
Quina casualitat, oi?, que pràcticament l'endemà mateix de l'aprovació del text del "nou" Estatut de Catalunya a la Comissió... justament quan el text ha quedat gairebé fixat a falta de quatre serrells, justament després d'això... ETA anuncia un alto el foc permanent i Zapatero i Ibarretxe reaccionen immediatament per a encetar el procés de pau i amb cara de saber-ho tot des de molt abans.
Els espanyols, i més encara els seus dirigents, sempre han tingut clar que el principal perill no era la possible marxa dels bascos (al cap i a la fi, gairebé no en reben diners), sinó la marxa dels catalans (que som espoliats cada any de manera escandalosa i que tenim demogràficament i geogràficament un pes molt més important). Parlant clar: estar sense els bascos (sense tots els bascos, inclosa Navarra) ja ho estan ara, a efectes pràctics. Però estar sense els catalans (sense tots els catalans, de sud a nord) Espanya no ho pot tolerar perquè se li desmunta la paradeta, es queda sense poder mantenir el nivell de vida a què s'han acostumat amb els diners procedents dels Països Catalans i de la Unió Europea.
Així doncs, la jugada està ben clara: emmerdar-ho tot ben emmerdat amb l'Estatut de Catalunya i que al final hi hagi tants pantalons abaixats com sigui possible, pactar un Estatut del País Valencià absolutament humiliant, i aleshores, l'endemà de tenir-ho ja tot ben encarriladet... encetar el procés de pau amb els bascos, parlant de coses que faran avergonyir i emmudir la nostra classe política. Perquè elprocés de pau basc no existeix sense dues columnes fonamentals: l'autodeterminació (nou estàtus polític-jurídic i referèndum) i la territorialitat (inclusió de Navarra i Iparralde en les converses), perquè recordem que el concert econòmic ja el tenen fa més de dues dècades. És a dir, resumint, negociaciópolítica d'alt nivell, conceptes d'una altra òrbita, comparats amb la vergonya col·lectiva que suposa estar parlant del 50% de l'IRPF, la gestió de l'aeroport del Prat o si els jutges han de conèixer el català. Sense comentaris.
Hi haurà molts catalans que no entendran res. D'altres que es quedaran amb cara de babaus (la majoria). I d'altres que simplement veurem una mostra més que, amb aquests polítics que tenim, no aconseguirem res més que avergonyir-nos. Hem de ser capaços de fer una neteja mental general, mirar els nostres polítics amb els ulls que es mereixen, de menyspreu, en just pagament a la seva baixesa moral, i exigir-los que si no són capaços de liderar l'empenta política que ens ha de portar a l'alliberament (que ja és prou evident que no poden fer-ho) que es vagin buscant urgentment una altra feina, si és que algú els vol contractar per a fer res.
Segons publicaven diversos diaris el passat 21 de juny, França ha anunciat que ajorna un cop més de forma escandalosa (ara fins al 2025-2030) la connexió amb tren d'alta velocitat entre Montpeller i Perpinyà. Aquest tram és d'una enorme importància estratègica per a Catalunya, ja que es tractaria de la connexió òptima entre el TGV Lleida-Tarragona-Barcelona-Girona-Perpinyà i tota la xarxa ferroviària centreeuropea d'alta velocitat, tant pel que fa al transport de passatgers com de mercaderies.
