AnnaPortell |
dijous, 24 de juliol de 2008 | 13:24h
He tret el nas pel terrat i... els nens que no fan vacances! però bé, tenen les taules parades a l'ombra.... Aviat serà l'Agost i segur que el pare o la mare o a mal dades, els incondicionals avis, podràn aconseguir que els més petits de la casa, puguin gaudir d'un cel diferent; El de les tempestes d'esiu, el que de mica en mica, es va enfosquint. El cel de les postres, els cels de desprès de dinar, negres i plens de llamps lluents. Poder escoltar, mentre recordo, els trons i el xàfecs d'estiu, m'agrada i és un dels records més bonics que tinc de la meva infantesa.
...Sortíem de casa per poder creuar i jugar pels bassals. Equipats amb botes d'aigua i amb els jerseis a les espatlles per si de cas. Ens hi passàvem la tarda. Bona part de totes les tardes.
AnnaPortell |
dimarts, 22 de juliol de 2008 | 12:42h
Alegria, il.lusió barrejada amb calor.....molta música....i aixó ès el que em reconforte tant quan, de mica en mica, vaig obrint els blocs de la "meva" mini família Vilaweb.
No sabeu la il.lusió que em fa dir-vos que avui, S'ACABA L'ESCOOOLA!. De dins em surt un "BIEN!" tant i tant GRAAAN que necessito expresar-lo . Sembla que m'hagi aprimat deu quilos de cop. Quina llosa de curs!. Total per un cinquè de primària. Ara, he tret el cap pel terrat i com sempre, coincideixo amb l'esbarjo del nens del parvulari. Faig com ells que surto al pati. No jugo a res és clar, però em fan gràcia i em distrec. Són divertits. Pilotes, tricicles, mini cases, cadires i de tant en tant, alguna discrepància. Veuetes , crits i més d'una estirada de bata. Són la pera. Si noi! Avui s'acaba l'escola, però no per vosaltres, els més menudets! i tampoc pels grans com nosaltres, que seguirem...Doncs mira per on, m'he equivocat, he tornat a sortir i els nens del parvulari fan una festa! Quina gràcia! Clar que si! com tota la resta dels nens del món! (què més voldriem tots) i segurament que avuí, per ser l'ultim dia de curs, els que s'hi quedin a dinar, que en són la majoria, tindràn un menú especial. Com l'Alexandra.
AnnaPortell |
diumenge, 15 de juny de 2008 | 02:06h
Davant de la guarderia, l'home s'hi ha fet un racó. Du les caixes plegades. L'home sense casa, beu de la font. De les poques fons que he vist pel barri. Pentinat, clenxinat, net i polit, amb una bossa de plàstic blanc, a la mà agafada, el mateix recorregut i faci fred o calor, plogui o nevi, quan algún cop ha nevat, desplega les caixes. Depèn l'estació, més tard o més d'hora, segons s'enfosqueixi el dia, l'home pobre enfila el seu carrer estret i davant la guarderia dels nens, tocant a la porta d'entrada, cada dia de cada nit, hi construeix la casa.
AnnaPortell |
dimarts, 10 de juny de 2008 | 00:50h
Amb les mans enretirava les cortines llargues i blanques. Sabia que a la seva mare no li agradava gens que ho fés. Sempre les deixava mal posades. Però ella, de puntetes, mirava els coloms. La veïna del costat, una dona grassa, alta i morena, els cuidava. Sempre mal vestida i deixada, els hi donava molles de pa i per allà, en el replà, fora ja del que era el seu terrat, tocant com aquell que diu, al precipici, els seus coloms hi feien vida. De més gran, li farien fàstic. Mirava el pati interior de les cases, la roba estesa, les joguines mal posades, les flors. Per ella, tot alló, era espiar i descobrir com una mena de vida amagada. Miraba per les finestres del despatxet que donàven al pati de l'escola. L'escola d'uns nens sord muts. Mentre, els vidres s'entelàven. Li agradava veure com jugaven i, si tenìa temps, baixava cap a casa el seu avi. Corrents li demanava que li obris la porta del terrat. S'enfilava dalt d'un pedrís, vigilant de no trepitjar les claraboies i, fent gestos, intentava d'entendre's amb ells. Sempre els hi preguntava el mateix: primer, l'apuntava amb el dit després, apropant-se i ajuntant les dues mans cap a un cantó de la cara, recolzaba el cap i, com si dormís, tancava els ulls. Seguidament, tornava a senyalar amb el dit, el bonic edifici. Ell, amb el cap, deia que sí. Aixecava la mà per dir-li adéu i tornava corrents d'allà on havia vingut. No ho entenia. Aquells nens no dormien a casa seva? Aixó l'angoixava. Tornava a entrar dins aquell pis antic, un principal de l'Eixample, fosc, amb olor a paper. A paper esgrogueït, a olor de llibre vell. Girava i a mà dreta, el primer esglaó.
Em llevo a les sis del matí. Avui, sense despertador. Vaig directa a la cuina. Endollo la cafetera i premo el botó. Veig que s'encén. No veig res més. Agafo d'un bol de vidre, una càpsula de café descafeïnat.El col.loco. Penso: La llet a la nevera. Obro la gran nevera. Abarrotada com sempre. No m'ha donat ni temps de mirar on era la llet que de sobte, sento plas! .
Si veieu una persona menuda, morena, d'ulls grans i amb ulleres, que va donant saltirons pel carrer i que sembla que li estigui sortint el fetge per la boca, aquesta sóc jo. Dels nervis.
AnnaPortell |
dissabte, 24 de maig de 2008 | 01:10h
Quina setmana! Quín cap de setmana i quines setmanes ens esperen a tots. A més de treballar fora i dins de casa, cada final de curs ens toca estudiar. Aquest any, cinquè de primària. Faig esquemes, dibuixets i ens armem de paciència per amenitzar la vetllada a l'Alexandra. Hem de ser, ai que no em surt la paraula, baja! Tant és! Pares-mestres incansables, bons pedagogs i amb molta traça per que no avorreixi els estudis. Hem de despendre entusiasme, ganes i bon humor, cosa que al final del dia ens falta a tots. Però em pregunto, des de fa molt de temps, si la meva filla quan baixa de l'autocar de l'escola, baixa per entrar-hi (a l'escola) o es dedica a passar-se set hores al dia donant voltes pel pati. Set hores de voltes que paguem a preu d'or. També podria ser que en lloc de baixar de l'autocar, no baixés i seguís la ruta del conductor del matí per empalmar amb el conductor del torn de la tarda. La ruta és diferent i depèn d'on baixi va d'una punta a l'altre de Barcelona. Es coneix mitja ciutat. Com a mínim es distreu. L'unic que sé del cert, es que cada dia de l'any, porta una motxilla penjada a l'esquena que pesa com un burro i que per conciència, l'acabem carregant a la nostra, plegada, infestada de llibres i deures per l'andemà. Ara per ara, és l'unic que m'assegura que hi entra. D'aquí uns anys, ni aixó.
AnnaPortell |
dissabte, 17 de maig de 2008 | 01:39h
I que puc explicar avui? Que escolto la veu de les lletres mentre llegeixo?. Sento el tó....o també podria explicar, escriure, sobre el que faig amb els records més entranyables i que sense posar-los al congelador, els envaso al buit. El que no m'hi cap dins a les bosses, que són estàndards, ho guardo a la memòria. Las olors, dins el nas.
AnnaPortell |
dimecres, 14 de maig de 2008 | 22:11h
- "Ta fet pena?". - Anar a l'enterrament del germà d'un bon amic Eni, no és de les coses que més m'agradin... -"As plorat" - Quan he llegit el recordatori, un poema escrit per Josep Maria Espinàs..... - "As plorat,...." - M'ha caigut alguna llagrimeta. L'Eni m'ha enviat dues llunes que ploraven. - "Qui a plorat? - La família i els amics....Eni. - "I tu....?" -I jo qué! -" Si as ploratttttttt?!"
AnnaPortell |
dimarts, 13 de maig de 2008 | 18:21h
Ens hem quedat a casa mirant com plovia. De fred no en feia massa per Rupit però tot i així, hem encès la llar de foc. Avui ja sóm a dimarts i aixó vol dir, que tornem a ser a Barcelona i au!, sabatilles i pluja a la porra!. No he anat al despatx. Tenia de preparar la maleta de l'Alexandra que marxa demà de colònies. Roba, com sempre. He dinat o com aquell que diu, m'he empassat, dos ous ferrats amb pà d'aquell de motlle. No m'agrada gens dinar sola i així com generalment menjo a dos per hora i m'enfado quan veig als amics o la família endrapant a tot pasto, quan estic sola, sigui on sigui, menjo a part de ràpit, malament. Hi han dies que fins i tot he arribat a menjar pipes. Avui tinc fred, mal de coll, de cap i molta mandra de tot. L'Alex també marxa demà de viatge. Ara, m'arreclaré. He d'anar a buscar a la nena a la parada.Miraré si veig a la Montse, la mare de la Fani, per la Diagonal. Anem fins a Calvet a recollir-les. Ai noi! hi han dies que tot se't fa pesat i avorrit!.
Ahir, mirant el suplement de cultura de la Vanguardia ,dedicat en bona part a Mercè Rodoreda, em va venir el cap la imatge de la meva àvia Mercè, la Mercedes, que li deien. Aquelles fotografies en blanc i negre, eren la imatge de la meva àvia Mercè. El mateix posat. El mateix somriure. Elegant com ella sola. De cabells blancs, com el blanc de la neu. Pel barri, quan me'n parlaven , la definien sempre com una gran senyora. Jo, sense haver-la conegut, me'n sentia molt de cofoia. L'estimava.
Alegria, il.lusió barrejada amb calor.....molta música....i aixó ès el que em reconforte tant quan, de mica en mica, vaig obrint els blocs de la "meva" mini família Vilaweb.
No sabeu la il.lusió que em fa dir-vos que avui, S'ACABA L'ESCOOOLA!. De dins em surt un "BIEN!" tant i tant GRAAAN que necessito expresar-lo . Sembla que m'hagi aprimat deu quilos de cop. Quina llosa de curs!. Total per un cinquè de primària.
Davant de la guarderia, l'home s'hi ha fet un racó.
Amb les mans enretirava les cortines llargues i blanques. Sabia que a la seva mare no li agradava gens que ho fés. Sempre les deixava mal posades. Però ella, de puntetes, mirava els coloms. La veïna del costat, una dona grassa, alta i morena, els cuidava. Sempre mal vestida i deixada, els hi donava molles de pa i per allà, en el replà, fora ja del que era el seu terrat, tocant com aquell que diu, al precipici, els seus coloms hi feien vida.
HOLA, MAMA
Quina setmana! Quín cap de setmana i quines setmanes ens esperen a tots.
