L’educació és una matèria sensible, que no admet programes gal·linacis ni miserables càlculs electoralistes, sinó que reclama una visió a llarg termini, un sentit de país amb amples mires i unes decisions fermes i ambicioses, de futur. Per a un govern catalanista i d’esquerres, però que encara no ha demostrat que ho sigui de debò, l’educació hauria de ser una prioritat absoluta. En tots els nivells. De moment, no ho és. El malestar que hi ha entre els mestres i els professors demostra que el govern català no ha fet bé la feina. Amb CIU, tot era un miratge: el d’un país aparent. Amb el tripartit, tot és vendre fum: el d’un país esborradís. Hi ha gaire diferència? La tebior, la submissió i el baix sostre del PSC, la grisalla dels seus dirigents, la indiferenciació en el «totus» espanyol han contaminat ERC i ICV fins al punt que fa l’efecte que –llevat de «pactes nacionals» que no es concreten en res– no hi ha projectes potents, efectius, arriscats per revifar la situació precària que viu no únicament l’escola, l’institut o la universitat, sinó també la societat i la cultura catalanes en general.
Argumenta |
dissabte, 13 de desembre de 2008 | 21:17h
Manuel Molins
No cal remuntar-se a tota la història de la nostra llengua, les prohibicions, persecucions, il·legalitzacions o minoritzacions que hem patit i que encara patim, però és inevitable recordar que amb la mort del dictador (1975), l’efervescència dels darrers anys setantes del passat segle XX va generar un conjunt d’expectatives i possibilitats lingüístiques que no s’han vist acomplides en la realitat.
Com és ben conegut, la política execrable del franquisme venia comprimida i divulgada en la fórmula una, grande y libre, hereva del famós principi nazi Ein Volk, ein Reich, ein Führer. Una fórmula que també es presenta d’aquesta altra manera: Eine Sprache, ein Volk, ein Führer, una llengua, un poble, un cabdill, que convé millor al propòsit i el sentit de la proclama franquista: una llengua única (el castellà també anomenat espanyol), un poble (el castellà o espanyol) i un cabdill (Franco i els seus col·laboradors, especialment l’Església Catòlica i l’Exèrcit. L’Església Catòlica ha estat durant anys i panys la controladora de l’educació en una única llengua, de les consciències, la censura de llibres, etc. I els militars obligaven els soldats a “hablar en cristiano” quan sentien parlar els soldats en alguna llengua diferent de la llengua cristiana per excel·lència: el castellà).
