Sobretot els que encara som a l'escola. Ser mestra et dona la possibilitat de fer servir cada dia de l'any per conversar amb els nens i les nenes que sempre estan receptius i oberts al diàleg.
Jo tenia un vell professor que em deia: els que més coneixen a les persones són els nens i els gossos.
Llavors em pensava que exagerava però he descobert que tenia tota la raó.
També haureu sentit a dir allò de: no et refiís d'algú a qui no li agraden els animals.
A vegades ho volem tot i oblidem el que més importa,
perseguim un resultat i no reconeixem l'esforç.
A vegades ens creiem vençuts perquè hem tingut un revés i no sabem veure que la victòria és dins nostre i en el reflex dels ulls de qui ens estima.
A vegades ens cansem d'haver d'anar fent "jo valgos" i ens ve la temptació de dimitir.
Ens equivocaríem si ho féssim!
A vegades no sabem llegir la vida que ens ensenya que precisament ens tanca una porta però n'obre una altra.
A vegades fem tant d'esforç per aconseguir un desig que quedem buits de forces per reconduir un altre cop l'energia.
Llavors és quan t'adones que la gent que t'estima és amb tu per dir-te:
No passa res, el proper cop sortirà bé.
O potser el camí és un altre.
O potser és una estafa. Però llavors fes quatre crits i treu l'energia i endavant!
Avui més que mai sentim el Barça molt endins, en aquell nivell de les emocions més infantils. Avui notem aquell pessigolleig a la panxa que s'assembla mot a la nit de reis. Avui milers de persones estem connectades pel mateix desig. Avui... 2-0!
El futbol només és un joc, però el Barça és més que un club. I ara tenim un entrenador que sap donar sentit a un joc i a un club. Estic impressionada de com en pot ser d'efectiva la feina ben feta, i no només a nivell de resultats sinó també efectiva a nivell de joc i a nivell integrador. Allò de les rodes de premsa d'en Pep que respon en català sense cap complex ni cap menyspreu em fascina. De fet, les coses senzilles són les que mouen el món. El poder de canvi que tenen els gestos sòlids i coherents és el millor que tenim. No sé si aquest any guanyarem lliga i campions, però el que segur que haurem guanyat és respecte i credibilitat, força i compromís, i els més important molts somriures de persones de totes les edats i colors. Gràcies Pep!
Un bon dia del curs passat, va venir la
Roser a l’Escola per fer-nos la proposta d’un Taller de Mares que
oferia el Consell Comarcal.
De seguida ens hi vàrem agafar perquè
l’activitat ens semblava escaient i engrescadora. Des de l’AMPA van pensar que
podrien tenyir i estampar samarretes amb el lema del curs: 25 anys
(d’escola) i fer-ne una per a cada nen i nena, unes 150 en total.
Ens va sortir rodo!
Tant pel que fa al resultat final, com pel
procés per dur-lo a terme.
A l’Escola de Santa Eugènia, hi ha de moment
poques famílies vingudes de fora de Catalunya. Es poden comptar amb els dits de
les mans!
Però totes elles van respondre a la nostra
invitació amb total disponibilitat.
Van venir les tres mares poloneses
i dues d’aquestes van fer seguir també a les seves mares. Va venir la mare magribina
i va venir la mare romanesa. Totes aquestes juntament amb les
altres mares, i un avi i tot, feien una vintena de persones totes elles
disposades a anar per feina i alhora passar-s’ho bé.
Venien els dimarts i els dijous del tercer
trimestre, a la tarda de 3 a 5 i omplien l’aula de plàstica de mil tons i
colors (i mai millor dit).
El que de bon primer era una tímida
presència per algunes de les mares o iaies, ben aviat es va convertir en un
treballar plegats, colze a colze, per posar color a aquella peça blanca per
alguns dels seus fills.
Tots junts per un objectiu final generós,
vet aquí un dels secrets de la integració.
Jo, quan els pujava a veure per fer algunes
fotos, endevinava entre elles mirades de plena complicitat. Em vaig adonar de
que si hi ha la voluntat de veure a l’altre com un altre jo, no hi ha barreres
que hi valguin.
Baixava l’escala tot sentint a dins meu
aquell poema preciós de la Joana Raspall:
Els meus pares eren de Querós, la meva mare del Molí de Querós i el meu pare de Montdois. Quan es van casar, van anar a viure a la Querosa. Quan van fer la presa al Ter, van anar a viure a Managès (Tavertet), allà vaig néixer. A Managès hi passaven moltes pedregades i les collites eren escasses. El
dia de Santa Llúcia de l'any 1962 vam anar a viure al Santuari de
Puig-l'agulla ["amb només una vaca, una mula, un carro amb quatre
mobles i quinze mil peles de deute"] deia el meu pare. Vam ser a Puig-l'agulla fins el 1987, 25 anys. Ara visc a Vic i des d'aquí, amb aquesta finestra al món, us saludo afectuosament :-)
En les branques que es mouen pel vent. En la brusquina que cau. En els caçadors que esperen el senglar a collet. En els vespres que s'allarguen. En els silencis de les converses. En els gols d'aquest Barça que tant t'agradaria. En els meus projectes i anhels i també en la meva solitud i el meu desconcert. En els bolets que trobo on em vas ensenyar que eren. En aquest dinar que he fet avui i que em diries que és bo. En els concerts dels teus nets on els teus ulls brillaven d'il·lusió.
En el somriure dels meus fills. En la complicitat de les persones properes. En la força dels amics. En la meva família.
Aquesta setmana he après coses a l'escola. He après
que els nens i nenes poden estar tant o més motivats si els expliques, (per
exemple, les zones climàtiques i les estacions) fent servir la vella tècnica de
dibuixar a la pissarra amb guixos de colors i/o blancs.
Quan els veia tan interessats, fent preguntes i amb ganes de sortir ells a la
pissarra pensava que a vegades la tècnica posa una mica de barrera entre mestra
i alumnes.
No em mal interpreteu, jo sóc de les de fer servir el canó per projectar i
explicar o bé l'ordinador per practicar i si tinguéssim pissarra digital segur
que l’aprofitaria tant com fos possible.
Però del que m’he adonat és que una cosa no treu l'altra i que a vegades la
senzillesa dels instruments pot afavorir un aprenentatge més càlid, més proper
i per tant més significatiu.
Bon cap de setmana!
Torna la tardor i amb ella les rutines quotidianes.
Torna el temps de fer el cor fort per allunyar la malenconia. Però també tornem
a caçar bolets i tornem a retrobar-nos amb les persones i amb les coses que ens
fan estar bé.
Tornem a sentir aquella il·lusió perduda gràcies a aquest Dream Team d'en Pep i
mica en mica ens marxa l'enyor del millor jugador que hagi tingut mai el Barça
de cara a fer-lo un club gran, en Ronaldinho.
I tornem a l'escola i comença una nova aventura que sempre és apassionant,
l'aventura d'aprendre a ensenyar a aprendre (un palíndrom fantàstic!).
Ahir, mentre caminava en una de les columnes de la Marxa dels Vigatans*, em van venir a la memòria aquestes paraules. Són del meu cunyat Ramon, les va dir un dia mentre discutíem apassionadament sobre el futur de la nostra dissortada Pàtria. Les trobo molt sàvies i des d'aquí engego aquesta proposta. Comencem de caminar cap el Somni...
No sé si us hi heu trobat mai, suposo que sí perquè tot està inventat.
Us heu trobat amb aquella incapacitat per gestionar els esdeveniments? Amb aquella incertesa fugissera?
Últimament ella s'hi troba sovint i està desconcertada.
Va topant per les parets d'un túnel fosc ansiosa de trobar una escletxa que indiqui on hi ha la sortida.
Sempre ha estat una persona coratjosa i no li havia faltat mai la força per avançar.
Sempre ha confiat molt en les persones i ha estat afortunada perquè l'envolta gent de qui es pot refiar plenament.
Potser li falta la càlida presència dels pares des de fa massa temps i
això la condiciona massa. La fa ser un pel menys alegre, li deixa una
malenconia que no pot esborrar.
O bé potser és aquest sentiment de fracàs per no saber reconduir moments passats que es resisteixen a passar pàgina.
Sort que ve de nissaga pagesa, i està arrelada a la terra i sap beneir la llum del sol i el contrast de les estacions.
Sap que perquè creixi una llavor ha de passar un cru hivern i tindrà la valentia de no defallir.
Se'n recorda sovint de la cita de Saint-Exupéry a Terra d'homes "si la
gent que m'estima sabia que jo estava viu, sabia que jo caminaria, i jo
seria un porc si no ho hagués fet"
El govern català podrà convocar consultes populars sense topar amb cap impediment
El conseller de Governació, Jordi Ausàs, preveu que la llei de consultes populars entrarà en vigor l'any vinent
El conseller català de Governació i Administracions Públiques,
Jordi Ausàs, ha dit que la futura llei de consultes populars permetria
al govern de convocar consultes sense témer que el govern espanyol les
recorri al Tribunal Constitucional, com ha passat
amb la consulta del govern basc, per bé que n'hauria de tenir el
vist-i-plau per convocar-les. Preveu que el parlament la debatrà l'any
vinent i que serà 'escrupolosa amb l'estatut i amb el marc
constitucional'.
Mentre feia temps al Portal de l'Àngel esperant que
arribessin iPhones vaig observar aquest perill públic. L'operari penja al buit
les peces de la bastida abans d'enganxar-les. A més hi havia dos operaris (un a
dalt i l'altre a baix) per desmuntar tota la bastida!!
Quantes coses que hem après!
El futbol només és un joc, però el Barça és més que un club.
Els meus pares eren de Querós, la meva mare del Molí de Querós i el meu pare de Montdois. 
