El passat vuit de març vaig conèixer, amb trenta cinc anys, els meus oncles materns i la meva cosina...
|
Pensar en veu alta El passat vuit de març vaig conèixer, amb trenta cinc anys, els meus oncles materns i la meva cosina...
Hi ha coses millors que mirar debats espanyols, pensats per a espanyols i fets en clau espanyola.
No representa cap novetat, per a molta gent, afirmar que l'estat espanyol ens afebleix, que ens roba la sang. Però el que ningú no diu és que hi ha alguns remeis casolans per foragitar el paràsit.
Algunes cançons que m'inspiren, que obren les portes de la reflexió. Per Kosovë, per Catalunya!
Malgrat notícies com la recent independència de Kosovë i la maldestra reacció espanyola, de tant en tant se m’apareix l’ombra de la incompetència, de la manera de fer maldestre de determinats individus amb els que, suposadament, comparteixo objectius polítics.
Aquest mateix divendres, per exemple, he rebut una carta en la que se’m recorda la celebració d’un acte electoral, però l’estil barroer i el contingut incrementen la distància que em separa, d’ells. Així, se’m recorda que he d’assistir “amb una actitud oberta i responsable”. En llegir el “recordatori”, la primera reacció és d’una ira incontrolada, però, tot seguit, m’envaeix una profunda, definitiva i total decepció. Què difícil que és, de vegades, mantenir-se al costat de determinats individus. Resulta que darrerament, a TV3, s’ha posat de moda parlar d’una pel·lícula anomenada “No es país para viejos”. Notareu que el títol no és en català... Sé que l'eclecticisme pot resultar certament esgotador, però trobo que la seqüència que creen aquestes tres cançons esdevé d'allò més suggeridora. Espero que us agradi. La manca de temps ha estat, molt probablement, la conseqüència més directa i la culpable última de la meva absència com a blocaire. Poques coses deuen generar més dolor que la pèrdua d’un fill. Val la pena que llegiu la dolorosa experiència d’en Pere Vilarrasa. Massa dur per dir res més. Vegeu el post. No me n’he pogut estar, quan ho vaig veure ahir ho vaig trobar força interessant, el President declarant la independència de Catalunya! Enllaço el gag. Com que veig que ens hem d’anar preparant, proposo algunes peces musicals per avançar feina. Espero que en gaudiu tant com jo! Des del 19 de febrer de 2007, Holotúria ha rebut 5002 visites. Sense cap mena de dubte, aquesta xifra pot semblar ridícula comparada amb altres blocs, però a mi em satisfà, ves. Simplement, vull agrair a tothom qui s’hi ha passejat, ha opinat o, simplement, s’ha equivocat d’adreça i ha decidit donar-hi una ullada. Si alguna cosa hem après, del caos de Rodalies, és que les catalanes i els catalans acceptem les desgràcies amb resignació, sense alterar-nos. Volia escriure sobre la reacció de la “ministra” Magdalena Álvarez, sobre el manteniment del peatge de Martorell per a les persones que viuen i/o treballen a l’Alt Penedès (ignorant les 11000 signatures recollides per l’anterior govern del Consell Comarcal de l’Alt Penedès), sobre la hipocresia de determinats polítics que conec personalment (i que he patit en primera persona) i que no responen obertament a les preguntes de la ciutadania, sobre la preocupant relació entre Putin i Zapatero, sobre la vergonya de Birmània, sobre la vergonya de la fam al món, sobre la monarquia espanyola i sobre moltes altres qüestions, però, per l’hora que és, i degut a un creixent sentit del pragmatisme, em limitaré a “penjar” un fragment de la Pastoral de Beethoven, que sempre m’ha agradat i que em permet refredar els impulsos que em portarien, sense cap mena de dubte, a parlar més del compte. Així, doncs, que la música ens il·lumini!  Malgrat discrepar, sovint, de les idees i opinions del President Maragall i malgrat pertànyer, encara, a un partit independentista, em sento indignat, ofès i insultat per determinats titulars i per determinades reaccions (o manca de reacció)  Una semblança extraordinària entre el nàhuatl i el català la trobem en el mot que utilitzen per referir-se a la papallona. Avui fa dos mesos, va néixer la Roser, una preciositat, la meva filla. Ahir es va estrenar, a Vilafranca del Penedès, “Coronel Macià”. Val a dir que la pel·lícula no deixa indiferent, ans al contrari. De fet, hi ha moments en què tan sols el vestuari ens permet de situar l’acció a principis del segle XX.  Com que he descobert la manera d'incorporar imatges (amb un tamany adequat) al bloc, aquí teniu la fotografia d'una formiga aranesa. Si algú sap a quina espècie pertany, estaria bé que ho compartís! A Sant Esteve Sesrovires s’ha convocat una manifestació silenciosa i pacífica contra aquest partit paranoic. Deixant de banda l’oportunitat d’aquesta iniciativa, voldria fer un parell de reflexions al respecte. |
Accés de l'autorCategories
Visites al blocVisites a la portada
Visites a les entrades
Els meus enllaçosBLOCS INTERESSANTS
ENLLAçOS INTERESSANTS
IDIOMES
IGUALTAT
LLIBRES
MUSEUS
ORGANITZACIONS INDíGENES
PENSAMENT
REIVINDIQUEM!
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|