Al rally de la vergonya al Llac Rosa de Dakar a les tanques de Melilla a les nits de Gibraltar
Dakar, Obrint Pas
Fa un parell d'anys, quan era tutor de 5è a una escola pública de València, vaig discutir amb la mare d'un dels meus alumnes al voltant de certs comentaris i punts de vista que, al llarg del curs, havia plantejat a classe. La dona esperà fins a l'últim moment per comunicar-me les seues discrepàncies perquè, com va dir ella, es tractava de coses sense massa importància "y porqué te lo curras mucho con los niños". Així doncs, una cosa per l'altra: la meua visió del món i de la vida -de la qual no compartia gaire bé res-, es compensava per l'esforç ingent de dur endavant aquella classe i l'allau d'activitats i eixides de tota mena que férem aquell curs. No cal dir que, abans de començar a parlar, ja savia quins temes anaven a eixir a la conversa. Fou un diàleg animat i divertit: que perquè deia País Valencià a classe; que perquè demanava als alumnes que cercaren informació al voltant dels pros i els contres del transvasament de l'Ebre; que perquè havia dit que Rita Barberà -que viu amb una dona- no era, precisament, l'alcaldessa més indicada per a organitzar un Encuentro Mundial de la Familia Cristiana... Bé, divergències personals que ambdós defensàrem amb arguments gairebé oposats. No cal dir que el tractament a classe de tots aquests aspectes el vaig fer evitant, tant com vaig poder, l'opinió personal i cercant sempre arguments objectius. Malgrat tot, un dels comentaris m'enutjà sobre-manera: hi ha certes coses que, des del meu punt de vista -i també des d'un punt de vista educatiu-, no són discutibles: l'actitud ha de ser radical. L'inefable París-Dakar n'és una.
"Y lo del París-Dakar qué? Hombre, eso no está bién! Con la ilusión que le hace a los niños". Reconec que vaig enervar-me. "Doncs que s'il·lusionen per altres coses!", li vaig dir amb contundència. No valen plantejaments ambigus en segons quins temes. L'anècdota es remuntava al gener d'aquell any. De bon matí i amb el diari a la mà, vaig llegir a tota la classe una notícia referent al París-Dakar. Deia, en ben poques línies, que dos xiquets havien mort atropellats per un camió mentre jugaven al seu poblat. Seguidament, els vaig mostrar les incomptables pàgines dedicades a la mort d'un motorista australià que hi competia -Andy Caldecott-. El ressò d'aquesta notícia i les mostres de condol s'amplificaren i es repetiren fins a l'extenuació, inclús després d'acabar la cursa; l'altra, no tingué cap transcendència. Qui se'n recordava dels pobres xiquets? Després de mostrar les notícies, no vaig poder controlar la fúria dialèctica i vaig arremetre de la forma més virulenta possible contra aquesta inacceptable i feixista competició. Prepotència, inconsideració, menyspreu, mort, agressió... Un estigma colonial. Tot això i més significa aquesta cursa. L'home blanc i ric "lloga" els països pobres de l'Àfrica subsahriana per fer el bèstia, el cafre, el "valent"... a canvi d'uns pocs cèntims que, a més a més, acabaran a les butxaques de quatre llepons aprofitats. I si, creuant un poblat, el flamant tot-terreny de l'equip Repsol atropella una xiqueta talment com si fora un animal, no passa res: n'hi haurà prou amb que el pilot li pregunte a sa mare "Què li dec?".
Finalment, el rally que no mai s'hauria d'haver celebrat, s'ha suspès. Hagués preferit que el motiu fora una revolta popular de la gent de Mauritània, fruit de la seua indignació i de la seua dignitat. O una multitudinària manifestació a Lisboa que hagués impedit l'eixida dels vehicles. Però, segons diuen, la causa ha estat la manca de seguretat. De nou, l'amenaça terrorista. Al Qaeda, com sempre, actuant de comodí per a tots els governs "democràtics". Tant me fa: me n'alegre igualment. És la revenja dels esperits d'aquells xiquets i xiquetes anònims que moriren aixafats per les màquines de l'home blanc.
No vaig a capficar-me en excés amb aquestes paraules. Disculpeu, en tot cas, la seua mediocritat. De fet, potser el títol de l'entrada i la fotografia que adjunte serien més que suficient per intuir allò que vull plantejar... Com es pot ser tan coent, tan hortera, tan poca-gràcia, tan pampana, tan vulgar, tan carrincló, tan banal, tan superficial, tan insuls...? La decoració nadalenca sempre ha pecat de ser un poc "afectada" de més. Sense anar més lluny, l'arbre de Nadal. Malgrat tot, cadascú el decora d'una manera diferent: amb llums o sense; amb estrella al capdamunt o no; amb regals a la soca o mitjons penjant de les branques... D'acord. A més a més, hi ha el ritual de posar-lo, emocionant indici per als més menuts de que les festes de Nadal ja són a tocar. Hi ha un component familiar innegable. Els pesebres són tota una altra història, cadascun amb la seua idiosincràcia i la seua originalitat: personatges diversos, la sorra per fer les muntanyes, recursos hidràulics -l'inevitable paper de plata-, figures de tota mena... El seu muntatge és també un ritual nadalenc emotiu, amb independència de les teues creences. I la seua elaboració, meticulosa: un paisatge en miniatura. Però, què hem dieu dels Santa Klaus escaladors en sèrie penjats dels balcons? Per favor! Com és pot tenir un concepte de la decoració tan rematadament vulgar? I és tan difícil entendre que la seua massificació elimina de socarrel la poca gràcia que pogués tindre l'original? Permeteu-me la llibertat d'enutjar-me. I que cadascú continue decorant la seua casa tal i com li vinga de gust. Però deixeu-me dir-ho una vegada més i ben fort: lamentable.
PD: si, com a mínim, foren els tres Reis de l'Orient...
Em dol de dir-ho però sóc incapaç de llegir poemaris. Mai no he llegit un poema amb la tranquil·litat que es mereixen els versos. Fa poc, em vaig "obligar" a llegir Mort i pam, una antologia recent de Vicent Andrés Estellés, elaborada per la seua filla Carmina. Llegir a Estellés és un gest indefugible per a qualsevol que s'estime aquesta llengua. I l'any passat, vaig trobar abandonat a un prestatge de la sala de mestres de l'escola, una antologia d'Ausiàs March elaborada -ni més ni menys- que per Joan Fuster. Era un senyal inequívoc: no podia continuar ignorant el cavaller lletraferit de Beniarjó, el "vers" de la nostra llengua, aquell qui enamorà mitja Europa amb la llengua catalana. Era una falta de respecte. Però malgrat que vaig acabar ambdós llibres sense cap suplici, el sentiment persisteix: se'm fa feixuga la lectura, no m'acaba d'emocionar. Amb aquesta lamentable predisposició, és evident que mai abans no m'havia endinsat en l'escriptura versada. Per això, quan Marian -una mestra d'infantil de l'escola- em va demanar que escrivís una poesia de la castanyera vaig dir que sí -com li anava a dir que no!-, sense cap convicció. El mateix dia de proposar-m'ho, m'hi vaig posar i he de dir que vaig gaudir de valent cercant paraules i consonàncies. La vaig acabar ben entrada la nit. Els seus complits superen sempre amb escreix l'esforç realitzat. Però aquesta vegada anaren més enllà: un parell de dies més tard, les meues paraules decoraven una paret de l'escola. No vaig saber què dir. I quan Pau em digué que entrés a la seua classe per escoltar una cosa, vaig haver d'aguantar-me l'emoció: Això era i no era, una vella castanyera, que tenia un gran cor... Eren les meues paraules recitades pels menuts. Em va corprendre d'allò més. Al llarg de la meua vida, m'he emocionat moltes vegades. No mai però, com aquell dia de tardor.
LA CASTANYERA Això era i no era, una vella castanyera que portava mocador i tenia un gran cor.
Tots els anys per la tardor ens visita amb molta fruita i els xiquets que tenen por s’amaguen a corre-cuita.
“No fugiu, no fugiu!”, ella diu mentre somriu, “que no us han de fer cap por les fruites de la tardor”.
Un moniato per ací, un bon caqui per allà. Tres magranes perquè sí, carabasses portarà.
Els xiquets i les xiquetes ja no tenen gens de por però alguns amb l’ai al cor s’aproximen de puntetes.
Quin raïm més saborós! Com estan les avellanes! Per favor, més mandarines! I un bon dàtil, ben melós!
Quan les fulles són a terra i comença la frescor, els carrers color a serra omplen els menuts d’enyor. I la vella castanyera cull els fruits amb molt d’amor i els prepara una panera perquè tasten la tardor.
De les quatre estacions de l’any, la tardor és, sens dubte, la més captivadora. Les tènues vesprades de setembre albiren una canvi de cicle. Els colors, l’oratge, les fulles, la gent... Tot sembla apagar-se, en previsió d’un hivern que ja no tardarà. Els dies s’acurten inexorablement, atemorits per la pluja amenaçant; els arbres queden orfes de fulla i agafen un aspecte moribund, d’enorme tristesa; els animals cerquen raser allà on poden advertits pel record que tenen del fred; i les persones s’apropen als amics per compartir una pena que no saben d’on ve. L’escola no és aliena a la miscel·lània de colors i sentiments que suposa la tardor, i la nostàlgia envaeix el teu estat d’ànim. Els capvespres gelats s’avancen cada dia més i quan arribes a casa ja és fosc: l’impuls d’amagar-te al llit és difícil d’evitar. El cansament t’assetja: no tens ganes ni de llegir. I el difícil treball d’educar, sempre envoltat de dubtes i d’incògnites, sembla encara més inviable. Una discussió amb un company, una classe desbaratada, uns pares incomprensius... Tot t’afecta sobre manera. Però a l’escola, tenim la sort de les mestres d’Infantil, que decoren els passadissos amb els treballs que fan a classe: ara un mural de fulles, ara un arbre de paper. I l’entranyable Castanyera. Els menuts hi posen la seua inigualable mestria artística, lliure de qualsevol estereotip, i Marian, Yolanda, Encarna i Verònica l’aprofiten com ningú altre sabria, amb la seua inesgotable capacitat de treball. Què faríem sense elles?
A l’escola, tenim la sort de les mestres d’Infantil; del seu encant, de la seua tendresa. Però, sobretot, tenim la sort dels xiquets i les xiquetes; la sort del seu somriure; la sort de les seues paraules i de la seua curiositat. Si no fora per això, qui voldria ser mestre a la tardor?
És el segon cop que m'enfronte amb aquestes paraules. La primera vegada va ser tot just tornar de l'illa, ara fa una setmana. Llavors, no vaig aconseguir d'escriure ni tan sols un parell d'idees que reflectiren amb una mínima versemblança l'incomparable realitat de l'única illa habitada del litoral valencià. Vaig cometre l'error de tractar de descriure-la i, com no podia ser d'altra manera, vaig fracassar en l'intent: el llenguatge és un codi massa complex; no lliga amb tanta senzillesa. Noms i determinants; pot ser algun complement. Concretar una mica més, és exagerar. Una casa abandonada. Un carrer asoleiat. Un arbre solitari. Una barca mig enfonsada... No tornaré a caure en l'error: no puc sentir per vosaltres l'emoció de trepitjar l'illa. Però puc desvetllar-vos el seu secret.
"The memorial to the victims of comunism is dedicated to all victims, not only those who were jailed or executed but also those whose lives were ruined by totalitarian despotism".
Acostumat a la mediocritat -i l'amiguisme- que envolta l'escultura pública a València, vaig quedar impressionat de trobar, caminant per Praha, un "diàleg urbà": un punt de la ciutat que parla amb el transeünt; que, inevitablement, activa el seu pensament. És un montatge senzill i auster que, certament, atura la respiració. L'escultura és impactant. Per la força simbòlica que transmet i per allò que demana la imatge: no es suficient d'observar-la des de lluny; t'hi has d'endinsar i has de tocar el coure fred de les figures. La sensació és indescriptible.
És fàcil desfer-se en el·logis quan tractes de descriure Praga; allò difícil és trobar-hi defectes. I més si és, precisament, el seu incomparable encant, l'orige de la seua dissort: la cultura del "souvenir" i el turisme de guia i museu. He llegit l'intent de descripció que vaig fer ahir: és clarament incomplet. I no sols per la insuficiència de les paraules alhora de transmetre una realitat urbana tan superba sinó per haver descrit una ciutat inhert: Praga és, sempre, a vessar de gent i, aquesta, inevitablement, modifica el seu aspecte.
Els valencians som una societat de contrasts. Per aquestes terres pots trobar el catalanista més incondicional i l'espanyolista més exacerbat; el científic més aplicat -posem per cas Bernat Sòria- i la persona més inculta del món -no sé per qui començar...-. La música no és aliena a aquesta dualitat: heus ací els Obrint Pas i Carles Santos, referents musicals indiscutibles de l’actualitat, i l’essència del folklore coent, Francisco i Conchita Piquer. Amb els nostres personatges públics, l’antagonisme es fa encara més evident: d’una banda, homenots de la talla de Joan Fuster o Sànchis Guarner, han mantingut viva la llengua i la cultura d’aquest País; d’altra banda, personatges tan lamentables com Lizondo o Abril Martorell, tractaren incansablement d’aixafar-les. I, políticament parlant, aquesta peculiaritat és fa especialment visible: el 1931, la circumscripció de València fou clau en la proclamació de la 2a República Espanyola i, durant la guerra civil, la capital valenciana albergà el govern republicà... Per passar a ser, al s.XXI, l’actiu electoral més segur de la dreta espanyola.
És en aquests moments que hom es pot fer una idea del grau de "compromís" que les forces polítiques a l'esquerra del PSPV havien pres quan van pactar de coaligar-se per veure de fer fora el PP de les institucions valencianes les eleccions del passat 27 de maig. Quin gran "compromís"! El "compromís" era tan gran i tan sòlid que dos mesos després d'aquelles eleccions ja no hi ha cap "compromís".
Els valencians som una societat de contrasts. Per aquestes terres pots trobar el catalanista més incondicional i l'espanyolista més exacerbat; el científic més aplicat (posem per cas Bernat Sória) i la perona més inculta del món (Bufff!!, no se per qui començar!); les formacions musicals més canyeres i potents del panorama del rock en català (no cal citar els Obrint Pas) i l'essència del folklore, Conchita Piquer. Aquesta terra ha estat capaç de produir a homenots com Joan Fuster o Enric Valor i a personatges com Vizcaíno Casas o Arévalo.
Al rally de la vergonya
Em dol de dir-ho però sóc incapaç de llegir poemaris. Mai no he llegit un poema amb la tranquil·litat que es mereixen els versos. Fa poc, em vaig "obligar" a llegir Mort i pam, una antologia recent de Vicent Andrés Estellés, elaborada per la seua filla Carmina. Llegir a Estellés és un gest indefugible per a qualsevol que s'estime aquesta llengua. I l'any passat, vaig trobar abandonat a un prestatge de la sala de mestres de l'escola, una antologia d'Ausiàs March elaborada -ni més ni menys- que per Joan Fuster. Era un senyal inequívoc: no podia continuar ignorant el cavaller lletraferit de Beniarjó, el "vers" de la nostra llengua, aquell qui enamorà mitja Europa amb la llengua catalana. Era una falta de respecte. Però malgrat que vaig acabar ambdós llibres sense cap suplici, el sentiment persisteix: se'm fa feixuga la lectura, no m'acaba d'emocionar.
És el segon cop que m'enfronte amb aquestes paraules. La primera vegada va ser tot just tornar de l'illa, ara fa una setmana. Llavors, no vaig aconseguir d'escriure ni tan sols un parell d'idees que reflectiren amb una mínima versemblança l'incomparable realitat de l'única illa habitada del litoral valencià. Vaig cometre l'error de tractar de descriure-la i, com no podia ser d'altra manera, vaig fracassar en l'intent: el llenguatge és un codi massa complex; no lliga amb tanta senzillesa. Noms i determinants; pot ser algun complement. Concretar una mica més, és exagerar. Una casa abandonada. Un carrer asoleiat. Un arbre solitari. Una barca mig enfonsada... No tornaré a caure en l'error: no puc sentir per vosaltres l'emoció de trepitjar l'illa. Però puc desvetllar-vos el seu secret. 
