Després de veure la pel·licula de Howard Hawks, em va picar la curiositat de llegir la novel·la d'Ernest Hemingway (1899-1961) en què es basava, tot i que ja sabia que l’adaptació era molt lliure. I tant lliure! El Harry Morgan del llibre també té una barca i un amic borratxo, però aquí s’acaben les semblances amb el Harry Morgan que va interpretar Bogart. La seva vida és molt més dura: no flirteja amb jovenetes espavilades -no hi ha cap Lauren Bacall aquí- sinó que té una família per alimentar (dona i tres filles), i per això accepta viatges perillosos entre Florida i Cuba. No sabem gran cosa de Morgan, que més que un personatge ben dibuixat, és l’heroi arquetípic de Hemingway: "you’re such a man" li diu la seva dona, que el venera. Però aquesta masculinitat a prova de bomba tan marca de la casa no el fa invulnerable: en una aventura perd un braç, en una altra la vida, després d’un tiroteig a alta mar amb quatre revolucionaris cubans. Agonitza Morgan amb una bala a l’estómac, mentre la barca va a la deriva. Aquesta novel·la, de la qual el propi Hemingway renegava, està feta ajuntant diversos materials: dos contes i una novel·la curta, amb l’únic fil conductor de Harry Morgan i els seus perillosos viatges. El principal problema arriba en la novel·la curta, quan tot plegat el protagonisme es desplaça de Morgan, que ja està sentenciat, a diversos personatges que pul·lulen per Key West (Florida). És gent adinerada, i suposo que la intenció de Hemingway era comparar les preocupacions banals dels rics amb la dura lluita per la supervivència de tipus com Harry Morgan. Però, tot i l’interès d’alguns personatges -especialment un escriptor en crisi matrimonial: un autoretrat despietat?- la sensació de desequilibri es fa evident. L’últim capítol, però, és extraordinari: un monòleg interior de Marie Morgan, la viuda: "The bastards had shot him. Oh, the dirty bastards. That’s the only feeling I got. Hate and a hollow feeling. I’m empty like a empty house". En fi, potser aquest és un Hemingway menor, però val la pena. A més, l’estil d’aquest escriptor sol ser directe i senzill, cosa que permet que sense tenir un gran nivell d’anglès, com és el meu cas, es pugui llegir sense gaires dificultats.

El metge de la presó, que és la veu de la consciència de la pel·lícula, li adverteix al capità Munsey -el sàdic cap de carcellers que tortura presos escoltant Wagner- que qui obtè el poder per la força, per la força bruta, acabarà sent destruït de la mateixa manera. Dit i fet. Als apoteòsics vint minuts finals, en què es produeix alhora una fuga i un motí, el pres Joe Collins (Burt Lancaster), ja ferit de mort, aconsegueix pujar a la torre on Munsey està disparant amb metralleta contra els amotinats; lluiten tots dos fins que Collins, molt més fort que Munsey, l’aixeca per damunt del seu cap i el llança daltabaix, al pati de la presó, per què els amotinats, amb set de sang i venjança, el rematin. Al final veiem la cel·la, abans molt atapeïda (veure foto), ara ben buida: tots han mort. No hi ha pel·lícula més brutal ni desesperada en tota l’època clàssica del cinema negre. Se li poden retreure alguns defectes: els presos potser són massa bons, entre ingenus i romàntics; el missatge, que tendeix a la grandiloqüència, es repeteix massa (no calia que el metge sortís al final mirant a càmera i dient "nobody escapes"). Però és tanta la força de la pel·lícula que això no té cap importància. Els autors d’aquest film van ser: el productor Mark Hellinger, el director Jules Dassin, el guionista Richard Brooks, els actors Burt Lancaster, Hume Cronyn (com a Munsey), Charles Bickford i, en els agraïts flash-backs, les actrius Ella Raines, Anita Colby, Yvonne De Carlo i Ann Blyth.

Aquesta és una curiosa mostra de cinema negre retro a la francesa, amb Marsella convertida en Chicago anys 30. És la continuació de la pel·lícula Borsalino (1970), que van protagonitzar Alain Delon i Jean-Paul Belmondo, i que acabava amb la mort d’aquest últim (no l’he vista, no es troba). Delon, el seu amic, comença el nou film venjant-lo amb l’expeditiu mètode de llançar el culpable -un gàngster- d’un tren en marxa. El rei del polar francès, el glacial Delon, ni s’immuta. Tampoc ho fa al final, quan liquida el gàngster rival… ficant-lo a dins de la caldera d’una locomotora! Entre les dues seqüències, abunden els esclats de violència. Realment potser n’hi ha massa. Hi ha certes implicacions polítiques -els nous gàngsters que volen fer-se els amos de Marsella tenen connexions amb els nazis- però predomina el festival de metralletes i sang. En general, el cinema negre retro, nordamericà o francès, acaba resultant sempre un pèl insatisfactori, perquè més enllà d’una pulcra recreació d’època, no hi ha gran cosa més. Aquestes pel·lícules sembla que no tinguin ànima. "I si juguem una mica a gàngsters? Vinga!". En qualsevol cas, aquest film està fet amb professionalitat i es pot veure bé.

Aquesta cèlebre pel·lícula de la Metro rememora el terratrèmol que el 1906 va devastar la ciutat de San Francisco. Un to bíblic recorre el film, perquè Barbary Coast, el districte més viciós i corromput de San Francisco, és equiparat a Sodoma i Gomorra, i per tant, és com si la mà de Déu sacsegés la ciutat per regenerar-la. Clark Gable, ateu irreductible durant tot el film, cau de genolls a terra després del terratrèmol i dóna gràcies a Déu per haver salvat Jeanette MacDonald. Molt convincent resulta Gable en aquesta transformació. Apareix també com a secundari Spencer Tracy, que per aquells temps solia fer de segon violí de Gable.Tracy fa de capellà que intenta temperar l’amoralitat del seu amic infantil. Jeanette MacDonald, cantant acabada d’arribar a San Francisco, s’acosta i s’allunya de Gable, atreta per la seva virilitat fora mida però esgarrifada per la seva ànima materialista. El terratrèmol arriba a l’hora i mitja de pel·lícula, dura deu minuts i és per treure’s el barret. Que s’apartin tots els invents digitals! Impressionant el ritme del muntatge i la força de les imatges, aquesta autenticitat única de la pedra que és pedra, de la pols que és pols i de l’aigua que és aigua. Destaca especialment una esquerda que s’obre al terra, de dos metres, amb Gable en el pla. Han passat 72 anys i encara impressiona. En fi, admirable pel·lícula, que 8TV va tenir el valor d’emetre diumenge passat a la tarda –i és en blanc i negre!

Paul Muni, ja convertit en un fugitiu desesperat, es troba amb la seva nòvia (Glenda Farrell) en un descampat. És de nit, se senten sorolls i Muni li diu adéu per sempre. Ella, a l’últim moment, li pregunta de què viu. Muni desapareix en la foscor i només sentim la seva veu crispada: "I steal" (robo). Aquest és l’apoteòsic final d’una pel.lícula inoblidable. Muni és un excombatent de la Primera Guerra Mundial, no vol treballar a la fàbrica del poble, vol construir coses. Però no hi ha feina i recorre el país com un vagabund. El condemnen a deu anys per ser còmplice involuntari d’un robatori a un bar ("Per un bistec", es podria titular el film). La brutalitat de la penitenciaria és esfereïdora: cadenes, càstigs corporals, menjar repugnant. S’escapa, fuig cap a Chicago, troba feina i es converteix en enginyer. Però la seva dona el traeix i el denuncia (Muni s’hi havia casat sota amenaces). La policia el deté i Muni, per aconseguir el perdó, torna a la penitenciaria del sud amb la promesa d’estar-hi només 90 dies. L’estat incompleix la promesa. Muni, ja trencat per dins, torna a escapar-se i es converteix definitivament en un fugitiu. Brillant direcció de LeRoy, gran producció de la Warner, i una continguda i vibrant interpretació de Paul Muni. Excel.lent.
(Tota la conversa final la podeu trobar, en anglès, al bloc de cinema negre de Joan M.)

El mateix any de La fugida (The Getaway, ja comentada) Steve McQueen va repetir amb el director Sam Peckinpah. Però si l’anterior era un thriller trepidant i violent, aquest és un film contemplatiu i costumista centrat en el món dels rodeos. Passa a l’actualitat, però se’l pot considerar un western crepuscular, que és aquell subgènere que es va posar tan de moda als anys 60 i 70. Eren westerns en què els cowboys, que ja no eren joves, estaven cansats i observaven amb desconcert, irritació i malenconia com el seu món desapareixia sota l’avanç imparable del progrés. Aquí Steve McQueen és un campió del rodeo que torna al seu poble i el primer que veu és com una excavadora aixafa la casa familiar. Més simbòlic impossible. El seu germà petit, que és un espavilat, construeix una urbanització per a caravanes ("les cases del futur", afirma). Li ofereix a McQueen participar en el negoci, però obté una negativa i després, ressentit, comenta: "Jo vaig camí del meu primer milió i tu continues pendent dels vuit segons". (Els vuit segons són els que els participants en un rodeo han d’aguantar muntant un toro o un cavall salvatge si volen guanyar el premi). La pel·lícula, de tan relaxada, a vegades s’adorm però en general és interessant perquè no abusa del missatge crepuscular, i perquè Steve McQueen és molt autèntic com a veterà dels rodeos. A destacar la presència d’Ida Lupino i de Robert Preston com a pares de McQueen.

Aquest llibre és el número 14 de la col·lecció L’Esparver Clàssic de La Magrana. Copio la contracoberta: "Fedre va viure en temps d’August i Tiberi. El seu naixement sol situar-se entorn al 15 aC a Tràcia. Segons sembla havia estat esclau i posteriorment alliberat i la tradició el considera un llibert d’August. Va escriure 122 faules dins la línia d’Isop i així el gènere s’introduí a Roma".

Bé, justament rellegia aquestes faules en plena tempesta barcelonista i n’he trobat dues que s’escauen prou bé als esdeveniments, com si Fedre les hagués escrites pensant en Laporta. La primera, que no és una faula sinó una anècdota, il·lustra la dimissió dels vuit companys de Junta. La segona, sensacional, descriu molt bé tots aquests cagamandúrries -tertulians, opinadors, periodistes esportius- que aprofiten la feblesa actual del president per fer-se l’homenet.

Sòcrates als seus amics

El mot "amic" és molt comú, però la fidelitat és rara. Sòcrates s’havia fet construir una casa més aviat petita quan algú del poble, no sé qui, com ocorre sovint, es va exclamar: "¿Com és que un home com tu poses casa tan petita?", i Sòcrates li contestà: "Tant de bo la pogués omplir de veritables amics!".

Un lleó vell, un senglar, un brau i un ase

De qualsevol que perdi la dignitat que tenia, fins i tot els covards en faran befa en la seva desgràcia. Vet aquí que un lleó rendit per l’edat i esgotades les forces jeia gairebé fent el darrer alè, quan compareix un senglar barres obertes i amb una dentellada fa cabal una antiga ofensa. Just després, un brau travessa ferotge amb les banyes el lleó enemic, i un ase, en veure que tothom malmet la fera impunement, amb les potes li pega pel cap. Aleshores el lleó moribund li digué: "He suportat amb indignació que els forts em maltractessin, però haver-te de sofrir a tu, vergonya de la natura, és com morir dues vegades".

Alexander Pushkin (1799-1837), poeta i prosista, és el pare de la gran literatura russa del segle XIX, però per aquests verals estem molt orfes de les seves obres. No en podem culpar els editors: els clàssics de la literatura universal no es venen. Podríem fer malencòniques reflexions sobre el tema, però serà millor anar al gra. El 1829, Pushkin va acompanyar l’exèrcit rus durant la campanya pel Caucas, Geòrgia i Armènia, fins a la ciutat d’Arzrum (ara Erzurum). Dels records d’aquell viatge en va sortir aquest llibre, que és molt interessant i agradable de llegir. Pushkin, un noble cultivat, retroba a l’exèrcit antics companys i, quan els veu tan canviats, cita Horaci ("Corren fugaços els anys, Pòstum…"); contempla unes guapes georgianes i recorda un poema de Thomas Moore, en anglès; al matí surt de la tenda, es troba el general Paskévich i parlen, esclar, en francès. Pushkin combina amb agilitat apunts sobre el paisatge, concisos i molts plàstics -"(A Arzrum) les cases són de pedra i una herba molt fina recobreix les teulades, fet que dóna a la ciutat un aspecte definitivament estrany en contemplar-la des d’un lloc alt"-, anècdotes diverses -un hermafrodita entre els presoners turcs, els armenis d'Arzrum senyant-se i repetint "cristià, cristià" als conqueridors russos- i reflexions generals. N’apunto una: "No conec una expressió més insensata que les paraules luxe asiàtic. És una expressió que probablement data de l’època de les croades, quan els pobres cavallers, després d’haver deixat enrere les parets despullades dels seus castells, van veure per primera vegada sofàs vermells, catifes de tota mena i punyals amb pedretes de colors en els mànecs. Avui l’expressió hauria de ser misèria asiàtica, porqueria asiàtica o similiars, perquè el luxe és, per descomptat, un privilegi d’Europa. A Arzrum no es pot comprar, a cap preu, el que se sol trobar a qualsevol miserable botiga del primer poble de la província de Pskov". En aquest llibret Pushkin, discret, és més observador que protagonista, però quan parla d'ell no estalvia l'autocrítica ("m'avergonyeixo de la meva arrogància" diu un cop) i això fa que encara l'admirem més. Gran Pushkin, buscaré per tot arreu més obres d'ell.  

Després d’aquesta pel·lícula, que no va ser un èxit esclatant però tampoc un fracàs, els productors van despatxar George Lazenby i van oferir l’oro i el moro a Sean Connery per reprendre el paper. Tota una injustícia, perquè el James Bond de Lazenby era més interessant. El Bond de Connery només és un professional eficient, tant a la feina com al llit, amb una fredor que arriba a provocar indiferència en l’espectador. En canvi, Lazenby és un espia enamorat i això, esclar, omple d’emoció la pel·lícula. Aquí no hi ha una decorativa noia Bond, sinó una dona de carn i ossos, que interpreta la magnífica Diana Rigg, l’Emma Peel de "Los vengadores". La segona part és molt bona: després d’una vibrant seqüència d’esquí, es reprèn la relació amorosa de Lazenby i Rigg fins que una allau fa que ella caigui en mans del dolent, Telly Savalas. En aquest punt hi ha un pla magistral de Bond, trist, mirant per la finestra mentre, sobreimpressionada, veiem a Rigg caiguda a la neu. Després d’un eficaç rescat a la base del dolent i quan tot sembla indicar un final feliç, Diana Rigg, tot just després de casar-se amb Bond, és assassinada a peu de carretera. És un desenllaç que deixa glaçat l’espectador, que té ganes de cridar: "això no pot passar en una pel·lícula de James Bond!". Doncs sí, passa, i és un dels motius pels quals aquesta pel·lícula té tanta força. Sens dubte, Lazenby mereixia millor sort.

Se sol atorgar a Sean Connery el títol de millor James Bond de la història, però quan s'examinen les proves, el títol trontolla. Vull dir que les seves pel·lícules són les més avorrides de tota aquesta llarga sèrie. Només destaquen Goldfinger (1964) i la no oficial Never Say Never Again (1983). N’hi ha cinc més, que van des de la primera, la pobrissona Dr.No (1962), fins a l’espantosa Diamonds Are Forever (1971). Entremig, hi ha Thunderball (1965), You Only Live Twice (1967), i aquesta From Russia to Love (1963), que va fer TV3 fa poc i que, avorridota com és, m’ha costat força d’empassar. (Curiosament el millor Bond dels anys 60 és On Her Majesty’s Secret Service (1969), amb l’efímer George Lazenby, i que comentaré aviat). Bé, tornant a Des de Rússia amb amor, la trama és tan poc interessant, el ritme tan lent, l’acció tan escassa i les localitzacions tan desaprofitades (Venècia i Istanbul), que costa de destacar res. Potser només Robert Shaw, com a braç executor d’Spectra, que està a punt de matar Bond en la millor seqüència del film, en un tren. Pel que fa a la noia Bond, la italiana Daniela Bianchi alegra la vista però no té paper.

La nit anterior a la moció de censura Joan Laporta, com Ricard III, devia somiar que tots els seus rivals, adversaris, enemics i arxienemics se li apareixien per anunciar-li que el dia de la venjança havia arribat. L’ocasió era única: nunyistes, penyistes, anticruyffistes, boixos nois, minguellites, bassatistes, rossellistes, etcètera, tots es podien unir contra ell i tombar-lo. Joan Laporta, realment, devia estar convençut que els seus dies com a president estaven comptats. Només així s’entén que ahir a la nit sortís a la palestra tan content i relaxat. La moció de censura havia aconseguit un 60 % i ell encantat de la vida. Però la batalla continua. I Laporta té pocs aliats. A qualsevol tertúlia els periodistes esportius el jutgen i el sentencien a dimitir. Aquest vespre, per exemple, a "El primer toc" de RAC 1, han entrevistat Oriol Giralt, el promotor de la moció, o més aviat li han ofert una sessió de bany i massatge. El gran Oriol Giralt! L’home, esclar, s’estarrufava com un gall dindi. En fi, que tothom dispara contra Laporta. Fins i tot el vicepresident Ferran Soriano el defensa amb tebior, incapaç de controlar l’ambició que té de ser president. Amb aquest panorama, de cop, em sento més laportista que mai. Vinga, Jan, aguanta!

Disposat a combatre la meva ignorància sobre el cinema francès més recent, vaig gravar aquesta pel·lícula a TV3, com la setmana anterior havia fet amb "Swimming Pool". La idea argumental és la següent: un home (Bernard Campan) guanya molts diners a la loteria i se’ls gasta contractant una prostituta (Monica Bellucci) les vint-i-quatre hores al dia. Més enllà d’aquesta idea, no hi ha gran cosa més. Les seqüències presenten extravagàncies diverses i un to tragicòmic força ridícul. A la segona part apareix Gérard Depardieu fent de gàngster i la cosa s’acaba d’enfonsar. Bertrand Blier va afirmar haver escrit el guió pensant en Monica Bellucci. Això ho explica tot: amb l’exhuberant italiana al cap, pensant només en despullar-la al plató, és normal que Blier fos incapaç d’escriure res de bo. Ara bé, en aquest sentit, i només en aquest sentit, aquest film és millor que "Swimming Pool", perquè on hi hagi la Monica Bellucci que s’aparti la Ludivine Sagnier.

Madigan és un clàssic del cinema policíac que desprèn contínuament la sensació de final d’època. Potser perquè és l’últim film d’aquest gènere que protagonitzarà Richard Widmark; potser perquè tant ell com Harry Guardino, detectius de la policia, encara trepitgen el carrer amb barret (és l’última generació que durà barret); potser perquè Henry Fonda, el comissari, i el seu amic James Whitmore ja sembla que estiguin a punt de jubilar-se; potser perquè les seqüències de cotxes encara estan fetes amb transparències (comparem-ho amb el Bullitt de Steve McQueen, també del 1968)... Fins i tot el fet que els dos protagonistes -Widmark i Fonda, que gairebé no comparteixen pantalla- tinguin dues dones molt més joves que ells (Inger Stevens i Susan Clark) sembla un gest desesperat per ancorar-se a una època que ja no és la seva. Widmark i Stevens, per exemple, no tenen res en comú: ell és un endurit i gastat policia anys 40, ella una noia molt anys 60, que vol anar a festes i còctels. El final, molt tràgic i sobtat -com un cop de puny-, és molt simbòlic. Richard Widmark, extraordinari com sempre, mereixia acomiadar-se del gènere que el va catapultar a la fama amb aquesta policíac admirable, que és alhora el darrer esclat de vida del cinema negre.

Aquest llibre és el número 25 de l’admirable col·lecció L’Esparver Clàssic de La Magrana. És una selecció de les Noctes Atticae d’Aulus Gel·li (125/128 – 165 dC), que són asaigs breus que tracten una mica de tot –història de Roma, filosofia, dret, literatura…- amb un estil "elegant i planer" (GEC). Erudit romà del tranquil però sibarita segle II dC, Gel·li sovint elogia els temps antics, siguin els de la Roma arcaica o els de la Grècia clàssica, i en destaca l’austeritat i el rigor moral. Com que el llibre m’ha agradat molt, copio aquí un d’aquests assaigs, concretament el 18 del llibre VI, on justament parla d’aquests romans que van forjar la glòria i el caràcter de Roma. (Recordem que la Segona Guerra Púnica entre Roma i Cartago va tenir lloc entre el 219 i el 201 aC, o sigui, més de 300 anys anterior a Gel.li):

"Un jurament entre els romans era considerat sagrat i era mantingut inviolable. Això queda reflectit en moltes lleis i costums, i el que direm pot ser-ne una bona demostració. Després de la batalla de Cannes, Anníbal, el general dels cartaginesos, va enviar a Roma deu homes triats entre els nostres captius. Va comunicar-los i va convenir que, si li semblava bé al poble romà, s’efectués un intercanvi de presoners, i per aquells que cada bàndol rebés de més, es pagués una lliura i mitja d’argent. Abans de marxar els va obligar a jurar que tornarien al campament púnic si els romans no acceptaven l’intercanvi de presoners.

Arriben a Roma els deu captius. Exposen l’encàrrec del general púnic al senat. L’intercanvi no plau al senat. Els pares, els germans i els familiars dels captius, després d’acollir-los, deien que havien tornat a casa per efecte del postlimini* i que havien recobrat totalment la seva situació jurídica, i els pregaven que no tornessin amb els enemics. Llavors, vuit d’aquests van respondre que no els era aplicable el postlimini, perquè es trobaven lligats per un jurament i de seguida, tal com havien jurat, van tornar amb Anníbal.

Els altres dos van romandre a Roma; deien que havien estat alliberats i absolts en consciència, ja que, després d’haver sortit del campament dels enemics, hi havien tornat amb una excusa, fent veure que tornaven fortuïtament, i així, havent complert el jurament, havien marxat sense estar-hi lligats. Aquesta astúcia enganyosa va ser considerada tan infame que van ser menyspreats i criticats pel poble i, més tard, els censors els van aplicar els detriments i les deshonres propis de les notes infamants, perquè no havien fet el que havien jurat que farien.

Corneli Nepot, per altra banda, en el llibre cinquè dels seus Exemples va escriure també que a molts senadors els va semblar bé que els que no van voler tornar fossin conduïts sota custòdia fins al campament d’Aníbal; però aquesta opinió va ser desestimada a causa del major nombre de senadors als quals això no agradava. Tanmateix, els qui no van voler tornar amb Anníbal, van ser blasmats i odiats fins al punt que els va agafar fàstic de la vida i van decidir suïcidar-se."

*Dret que tenia un ciutadà romà que havia estat fet presoner de guerra d’ésser reintegrat en tots els seus drets quan podia tornar a Roma.

Com que feia temps que no veia una pel·lícula francesa actual, vaig aprofitar que TV3 emetia aquesta, que té certa fama, per gravar-la. L’he vista en quatre parts, sense entusiasme, tant per lenta com per banal. La protagonista és una escriptora de novel·les policíaques (Charlotte Rampling, excel·lent) que se’n va a viure una temporada a França. Com era d’esperar, la dona és una reprimida que guarda a l’armari impulsos lèsbics i perversions variades (el personatge està basat en escriptores com Agatha Christie o Patricia Higshmith). Amb l’arribada a la casa de la viciosa filla de l’editor, comença un joc -¿què és real i què imagina la desbloquejada ment de l’escriptora?-, que pot interessar alguns espectadors. Hi ha crítics que han vist en el fim una "profunda digressió sobre la creació artística"; jo no, però ho deixo anotat aquí. El director François Ozon és intel·ligent: tots aquells que no vulguin trencar-se el cap interpretant la història, poden dedicar-se a la contemplació de la jove Ludivine Sagnier, nua o en bikini; i fins i tot, al tram final, de Charlotte Rampling, més madura però també més atractiva. És a dir, una pel·lícula per a tots els públics.