D’Isop a Sánchez Piñol, aquest podria ser el títol d’una antologia de faules que elaborés ara un especialista, perquè en aquest interessant llibre n’hi ha algunes dignes d’afegir-se al catàleg històric. Especialment una, Tot el que li cal saber a una zebra per sobreviure a la sabana, que és una obra mestra del gènere. També són notables Quan queien homes de la lluna, Ja no puc més o L’espantaocells que estimava els ocells, però no tenen un final tan rodó i en el cas de l’última potser és un pèl rebuscada. Però no només de faules viu el nostre escriptor més internacional. En aquest recull hi ha un conte que és tot un homenatge a Borges -el brillant El Rei de Reis i les dues ciutats- i un altre de molt divertit –De petit, tos de gos; de gran, pota d’elefant- que combina Kafka amb el costumisme més nostrat. Menys entonats em semblen Mai no compris xurros en diumenge, que recorda massa a Monzó i Pàmies, o Només digues si encara m’estimes, que no és gaire cosa més que un acudit. Després de Pandora al Congo, que a mi no em va acabar de convèncer (podeu veure el comentari que en vaig fer a Literatura Catalana), aquest llibre demostra que Sánchez Piñol domina les distàncies curtes, cosa que d’altra banda ja sabíem per les seves col·laboracions a la ràdio i pels seus articles.

Aquest novel·la és més bona quan els personatges viuen instal·lats en el "dolce far niente" que no pas quan l’acció els reclama. Fins i tot sembla que a Ferran Torrent li fa mandra posar en marxa la trama, perquè s’encanta en l’agradable inactivitat de Butxana i Tordera, l’exdetectiu i l’excomissari, en un poble de l’interior del País Valencià, entre partides de cartes al bar, personatges curiosos (Mingo i les tres pensionistes) i converses amb els veïns (els germans Torres). Torrent escriu tan bé i els seus diàlegs tenen tanta vida que el lector no troba a faltar que no comenci res. Amb això, però, no vull pas dir que la història policíaca no tingui interès, perquè en té, tot i que quan ens endinsem en l’últim terç de la novel·la, l’embolic és massa gran i s’acaba dubtant de si la inclusió d’agents del Mossad i de la CIA és una bona idea. D’altra banda, jo diria que en una novel.la d’aquestes característiques sempre és millor una "femme fatale" que una "femme idéale".

Martí Gironell comença amb calma i durant les primeres 60 pàgines ambienta la novel·la amb l’abundant documentació recollida. Després, la cosa s’anima i el lector assisteix a una successió de fets remarcables, que inclouen: una noia sacrificada per tal de provocar una riuada, una prostituta ganivetajada, una pallissa al barri jueu, una matança de picapedrers, sexe adolescent, una noia violada després de banyar-se, un home que munta una truja (n’està enamorat!), un druïda capaç de levitar i amb poders a distància com un Mestre Yoda qualsevol, etcètera. Jo diria que és aquest el secret d’aquesta novel·la: l’abundància de "moments forts" que van caient amb precisió suïssa. Perquè els personatges, diguem-ho clarament, no tenen cap entitat; la història de la construcció del pont, de seguida és deixada de banda; i la trama de la traïció i el setge, més aviat fa sensació de rutina. És enigmàtic el titol, perquè els jueus no tenen res a veure amb la construcció del pont. En fi, podria parlar dels diàlegs, encarcarats i farcits d’anacronismes. Bé, aquesta novel·la històrica de Martí Gironell va obtenir un èxit de vendes extraordinari. A mi no m’ha agradat, però crec que és bo que la literatura catalana sigui capaç de fabricar best-sellers: és una prova de vitalitat.

Pel que sembla, el gran èxit de la Fira de Frankfurt ha estat aquest llibre de Maria Barbal, el primer que va escriure i que ara s’està venent molt bé a Alemanya. No m’estranya que hi triomfi, perquè els habitants d’aquest país és poden identificar més bé que ningú amb la Conxa, la protagonista, a qui una guerra destrossa la vida. Aquest novel·la, doncs, pertany a un gènere que podríem definir com aquell que narra la soferta-vida-d’una-dona-humil-víctima-de-les-circumstàn-cies. La circumstància, aquí, és la Guerra Civil, que converteix la Conxa en una morta en vida. Anteriorment, però, tampoc no és que tingui gaire caràcter, sinó que és molt submisa i resignada. La vida no se la fa, sinó que li fan: els pares, els oncles, el marit, tothom sempre tria per ella; ni tan sols fa de mare dels seus fills, sinó de germana gran (la tia és la que mana). Algunes escriptores han tendit i tendeixen a presentar protagonistes molt enfavades, especialment de generacions anteriors, com si abans de la revolució feminista les dones fossin unes esclaves o unes bledes. En fi, dit això, cal fer justícia: la novel·la és bona, amb una gran agilitat narrativa, i amb la gràcia afegida d’estar escrita amb el llenguatge de les valls pirinenques.

Set contes formen la primera part -la millor i més extensa- d’aquest nou llibre de Quim Monzó. Com en el cas de l’últim recull de Sergi Pàmies, el panorama és força depriment. Si el pessimisme -com diuen alguns- és general entre els catalans, segur que molts lectors sintonitzaran amb l’estat d’ànim que desprèn aquest llibre. Els protagonistes d’aquests contes són gent trista amb pares decrèpits, frustrants relacions de parella i amics que es moren de càncer. Són personatges resignats i infeliços. A "Miro per la finestra" la passivitat arriba al màxim: és la història d’un home tan angoixat i covard que és incapaç de moure’s de vora la finestra. Hi ha grans contes en aquest llibre: "Dissabte" (tot i que les darreres set línies em semblen excessives), "L’amor és etern", "La lloança" i "L’arribada de la primavera", l’estrella del recull, que conté una reflexió molt interessant: "…quan finalment el pare es mori, ell se sentirà desconcertat. Perquè finalment ho hauran aconseguit, finalment el pare s’haurà mort tal com demanava, però, en aquell instant, el que el fill desitjaria més que cap altra cosa al món seria poder abraçar-lo i dir-li: "Ja està, ja ha passat tot, ja s’ha acabat la vida, exactament com volies". De fet, l’abraçarà i l’hi dirà, però el pare no podrà compartir aquesta alegria precisament perquè és mort…" (p.119-120). Pel que fa a la segona part, està formada per contes molt curts. El millor de tots ells, "Qualsevol temps passat", també presenta un panorama desolador. En fi, que la vida és trista i al final toca palmar-la.

Després d’un parell de lectures avorridotes ("La decisió de Brandes" d’Eduard Márquez i "L’artista del cos" de Don de Lillo), vaig prendre la sàvia decisió de llegir més llibres de Josep M.Espinàs (després del sensacional "Relacions particulars", que ja vaig comentar). Mai no havia prestat gaire atenció als seus llibres de viatges a peu. Ja se sap, és un gènere menor… Però no, de gènere menor, res de res. Vaig començar llegint "A peu per l’Alt Maestrat" (1991), després "A peu per Mallorca" (2005) i ara mateix "A peu per la Llitera" (1990). Aquests llibres creen addicció. Em sembla que ja no em podré aturar fins que no hagi esgotat la col·lecció. És una lectura tan agradable, tan relaxant! El lector se’n va d’excursió amb l’Espinàs, que mira, escolta, parla amb la gent, reflexiona i, en general, va feliç pel món. Aquesta felicitat s’encomana, i si l’Espinàs, durant els viatges, es troba amb ell mateix, també ho fa el lector (i sense suar la cansalada!). Algun dia se li haurà de fer més justícia a Josep M. Espinàs, perquè escritors com ell, a la literatura catalana, n’hi ha molt pocs (jo diria que es poden comptar amb els dits de la mà, i sobren dits!).

"Cinc dies de febrer", una novel·la anterior d’Eduard Márquez, m’havia deixat fred (era tan abstracta!). Aquesta altra, "La decisió de Brandes", m’ha interessat més, potser perquè toca més de peus a terra: els nazis, l’expoliació del patrimoni artístic, els camps d’extermini, la tràgica vida del protagonista (se li ha mort tothom i a més és un malalt terminal)… Márquez escriu molt bé, molt polit, tant que ell mateix a vegades pensa que en fa un gra massa, i llavors inclou una vulgaritat, que realment desentona. Aquesta novel·la comença i acaba amb un dilema (¿cedir a l’opressió o resistir-la?), però en realitat -i això m’ha sorprès força- tot el pes dramàtic se l’enduu la biografia del protagonista. Hi transitem amunt i avall, i hi ha fragments molt bons i algunes reflexions interessants. La sensació final és que al llibre li falta alguna cosa. Potser és la credibilitat: no m’acabo de creure el narrador, el que m’explica em sembla una mica de segona mà. Però això no crec que sigui un problema de la novel·la, sinó un problema que tinc jo quan veig la foto de l’autor i el seu any de naixement (1960).

Aquest deu ser un dels llibres més interessants d’aquest any. Josep M.Espinàs recorda els "moments viscuts" amb sis escriptors: Salvador Espriu, J.V.Foix, Miguel Delibes, Josep Pla, Camilo José Cela i Josep Maria de Sagarra. Les anècdotes de primera mà, algunes molt divertides, serveixen per dibuixar el perfil de cada escriptor. Hi ha excentricitats diverses, sí, però Espinàs, amb poques pàgines i molta intel·ligència, esborra el personatge i ens fa conèixer la persona. A vegades arriba més endins (cas d’Espriu, Pla o Cela) i a vegades menys, segurament pel poc tracte (Delibes, Foix, Sagarra). De tots sis, Josep Pla és l’escriptor que surt més mal parat a nivell personal, però no perquè Espinàs li tingui animadversió -no hi home més ponderat al món!- sinó perquè explica el que va veure. El perfil més emotiu és l’ultim, el de Josep Maria de Sagarra, gran escriptor que va patir el menyspreu ("sí, diguem la paraula", escriu Espinàs) dels escriptors "intel·lectuals". Espinàs, outsider del món literari com Sagarra, i també molt prolífic, sembla identificar-se amb ell. Aquest és un llibre molt bo, que es llegeix d’una tirada, i que quan has acabat, ja vols començar a repassar-lo. Només un gran escriptor pot parlar d’altres grans escriptors, i fer-los justícia. Per exemple, sobre Jacint Verdaguer el millor que s’ha escrit mai és "El meu Verdaguer", justament de Josep Maria de Sagarra (publicat també per La Campana, i no per casualitat).

"Un thriller polític", anuncia la contracoberta, però "Neopàtria" no compleix amb els mínims requisits que exigeix el gènere. La trama de l’intent d’independència del País Basc és tan prima, tan escassa de peripècies, de personatges, d’ambientació i de detalls que mai no aconsegueix ser versemblant. A més, aquesta història apareix en general com a teló de fons, no en primer terme. Els personatges -en especial el protagonista, el diputat socialista Roger Kocinski- estan molt més capficats en les seves aventures sexuals que no en els afers polítics. És, com a mínim, desconcertant (mentre es passen el dia pensant en follar, resulta que hi ha una guerra entre Euskadi i Espanya!). Hi ha més motius de perplexitat: Bofill descriu pàgina rere pàgina tants instants sublims, tants sentiments trasbalsadors i tants pensaments trascendents que acaba resultant esgotador, i contraproduent. No és bona tanta intensitat: un globus massa inflat acaba rebentant. Així doncs, la novel·la avança de forma estranya entre desficis amorosos, discursos apocalíptics i conspiracions nebuloses. Tot és opinable: allà on algú només hi veu una feixuga grandiloqüència, un altre hi pot veure una perspiçac i desolada visió dels temps actuals. Personalment, la lectura d’aquesta novel·la se m’ha fet força pesada. Potser seria més llegidora si estigués escrita en un estil més natural. Algú va dir que Arthur Conan Doyle, durant tota la seva llarga carrera com a escriptor, no havia forçat mai una frase; gosaria dir que Hèctor Bofill gairebé no en deixa cap per forçar.

"No cal imaginar llacs de ficció per banyar-te quan de sobte t’inunda l’oceà", afirma Imma Monsó a l’inici. En declaracions a la premsa ho ha reafirmat: en aquest llibre no hi ha res inventat, tot és real. Tracta de la vida que va compartir amb el seu home, anomenat familiarment el Cometa, i del dol provocat per la seva mort. En el programa d’en Villatoro, Enric Gomà va dir que s’havia sentit incòmode llegint el llibre, perquè explicava coses massa personals. Imma Monsó li va replicar que això no era important per al lector, que havia de llegir la novel·la com qualsevol altra. Bé, no és tan fàcil. Quan tens una informació, no pots fer veure que no la saps. Per tant, jo no he llegit el llibre com una novel·la, sinó com una crònica autobiogràfica de la Imma Monsó. Incomoditat? En general no, però admeto que algun paràgraf del capítol B1 l’he llegit en diagonal. La resta no, perquè el llibre és bo: està ben escrit, és emotiu i conté reflexions molt interessants. Hi ha dos tipus de capítols: els A, escrits en tercera persona, que tracten de la feliç vida de la parella, i els B, escrits en primera persona, que parlen de l’absència de la persona estimada, del dol, de tot el que representa i de tot el que l’envolta. En la meva opinió els capítols B són els millors, i Imma Monsó té moments extraordinaris, combinant dolor i humor, ràbia i calma. Pels que fa als capítols A, la mateixa escriptora és conscient del perill que comporta explicar una perfecta història d’amor: "històries que, en ser reeixides, sempre pequen d’un punt de babaua complaença"(pàg.16). Sí, suposo que és inevitable, però potser, a l’últim tram del llibre, hi ha un abús de viatges meravellosos que es podia haver moderat (aquest és un gènere, el dels viatges meravellosos dels altres, que sol ser una mica irritant: la naturalesa humana és així). Pel que fa al Cometa, és comprensible que no acabi d’estar ben resolt com a personatge literari. Entre elogis massa genèrics i extravagàncies diverses, el Cometa s’escapa de les mans de l’escriptora, potser perquè l’absència és massa recent. Però reapareixerà el Cometa en un altre llibre, i amb més perspectiva, serà el personatge inoblidable que aquí encara no és. Aquí el personatge inoblidable és la mateixa Imma Monsó, Lot a la nove.la, que es fa un autoretrat que deixa glaçat i admirat el lector.

Repassant aquest llibre de Sergi Pàmies, hi he trobat més sentit de l’humor que fa uns mesos. Llavors els contes em van semblar tan depriments que gairebé no hi vaig notar la comicitat ni la ironia. Però hi són, encara que a comptagotes, i s’agraeix (tot i que a "Sang de la nostra sang" la ironia és excessiva). Els vint contes que formen aquest recull són molt curts i molt despullats, potser massa. Pàmies fuig tant dels detalls i de les circumstàncies, aposta tant per l’abstracció, que els seus contes -impecablement escrits, per cert- solen resultar eixuts i freds (excepte els més emotius, com "Escabetx"). Aquí la vida no és un torrent desbocat sinó un rec que agonitza. Els personatges són simples arquetipus (el Pare, el Fill, la Dona, l’Home, el Veí…) que viuen dominats per la por, l’angoixa, el desamor, la frustració, l’apatia, etcètera. La sensació és realment opressiva. Els personatges, incapaços de reaccionar, deambulen com ànimes en pena en un món despietat. És una visió tràgica del món i de la vida. A part dels seus indubtables mèrits literaris, potser és per això que aquest llibre ha estat tan ben rebut per la crítica. El pessimisme té molt prestigi en el món literari. Potser massa.

Després d’una novel·la bona i emotiva com "La meitat de l’ànima", no vaig dubtar gens a recomanar "L’estiu de l’anglès" a alguns amics tot i que jo encara no l’havia llegida. Greu error. No s’ha de recomanar mai res si no ho has llegit o vist abans. Bé, aviat se’m van tirar a sobre recriminant-me el consell. La novel·la no havia agradat. "Però no és divertida?", vaig preguntar. "Gens ni mica", em van respondre. Ferit en el meu orgull de conseller literari, vaig llegir la novel·la. Ho vaig fer amb tanta neutralitat com vaig poder, sense prejudicis. Bé, l’estil era bo, com no podia ser d’altra manera: Carme Riera sap escriure. Però, i la substància? És una novel·la humorística? No. Si ho és, l’humor és molt subtil i jo no el vaig captar (en aquest sentit, la portada és molt enganyosa). Canviem de perspectiva: com que hi ha una heroïna tancada en un casalot, ¿significa això que és una novel·la gòtica, de misteri o de terror? No, tampoc, perquè quan la cosa s’anima, la novel·la ja s’acaba, de manera que els amants del gènere se sentiran molt decebuts; és a dir, qui vulgui emocions fortes no les hi trobarà. ¿És, doncs, una novel·la costumista sobre la vida de l’Anglaterra rural? No, a penes si hi ha quatre pinzellades ambientals. Què és doncs? Per què l’ha escrita Carme Riera? No ho sé. Han passat mesos i encara estic desconcertat.

Aquesta novel·la és força  interessant i es llegeix molt bé. Sorprèn que un antropòleg que coneix el continent africà es limiti a fer-ne una versió tipus "Tintin al Congo", però es una opció. Hi ha una cosa més sorprenent, i és la que vull destacar. Per començar, el relat central s'assembla molt al de "La pell freda": només cal canviar els granotots pels tèctons, l'illa per l'Àfrica i una noia de pell freda per una de pell calenta. No és cap crítica. Sánchez Piñol ja va dir que totes dues són part d'una trilogia, i si bé hi ha semblances, també hi ha novetats. La història, doncs, continua tenint força, però és inevitable una certa sensació de "déjà vu". En Piñol o els editors n'eren ben conscients, i per això -ara faig una hipòtesi- van decidir embolcallar aquest relat central amb una trama rocambolesca tipus "Testigo de cargo" (1957, dirigit per B.Wilder segons una novel·la d'Agatha Christie). La conclusió és que tota aquesta història central resulta ser falsa. La sorpresa del lector és monumental. Sorpresa i també decepció, en el meu cas. Una novel·la és un pacte: l'escriptor fa veure que el que explica és cert, i el lector fa veure que s'ho creu. Es pot trencar aquest pacte? Sí, però fa mal. I potser fa més mal encara si és tot un món fantàstic el que s'ensorra com un castell de cartes (tota la civilització tècton a fer punyetes!). Però vull anar a parar a un altre lloc: "La pell freda" i la història africana de "Pandora al Congo" s'assemblen tant, participen tant del mateix torrent imaginatiu, que la liquidació de la segona afecta el nostre record de la primera. Vull dir que quan sabem que els tèctons no han existit mai, a l'instant l'illa, els granotots i la noia de pell freda també s'evaporen. Com a mínim és el que m'ha passat a mi.