Tom Cruise, perpetu adolescent des de fa més de 20 anys, té el seu filó particular amb la sèrie Missió: Impossible. Aquesta tercera entrega, dirigida pel televisiu J.J.Abrams (Lost), és especialment avorrida. L’encadenament de seqüències d’acció trepidants en escenaris variats (Berlin, el Vaticà, Shanghai) no provoca cap emoció, només somnolència. Tot passa tan ràpid! Planifiquen l’operació, que en teoria és complicadíssima, en només mig minut i, apa, passem a l’acció! La indiferència de l’espectador és total. Tom Cruise interpreta Ethan Hunt posant les tres cares de sempre (no hi ha actor més mecànic a la història del cinema). Aquesta vegada es casa amb Michelle Monaghan, que passava per allà, i se suposa que té un torturat debat interior entre l’amor i el deure. Només se suposa. En fi, un espectacle pirotècnic sorollós i completament buit. Per cert, també apareix Philip Seymour Hoffman (Capote) de dolent, fent el numeret. No sé si he quedat més fart de Tom Cruise o d'ell. Tot un dilema.

Aquesta pel·lícula, petita com és, elabora tota una teoria sobre les relacions matrimonials i, per extensió, de parella. D’entrada, considera que la felicitat conjugal és rara. Són pocs els homes que són capaços de fer feliç una dona (el marit de Joan Cusack, per exemple). La majoria, en canvi, no: alguns perquè són els típics homes insensibles i egoistes, com ara el marit de la Catherine Keener (acaben divorciats) o com l’ocasional xicot de la Jennifer Aniston; altres, en canvi, són homes tendres i amables, que parlen de roba i complements, ui, ui, ui…sí, són gais que encara no han sortit de l’armari i, esclar, tenen la dona a pa i aigua. El marit de Frances McDormand és un d’aquests, però ella no vol adonar-se’n (les amigues sí que el tenen clissat) i això l’empeny a l’agressivitat descontrolada i a l’apotolament capil·lar (no es renta mai el cap). Pel que es veu, doncs, la felicitat conjugal està completament en mans dels homes. Fins aquí les idees d’aquesta pel·lícula que, per cert, té interès però no entusiasma. La directora, Nicole Holofcener, és una guionista competent que mostra poc talent dirigint. Pel que fa a les actrius, totes ho fan prou bé, però certament no són de la mateixa edat (Aniston, 1969; Cusack, 1962; Keener, 1959; McDormand, 1957). Quin és l’origen de l’amistat dels seus personatges? Queden descartades l’escola i la universitat. La pel·lícula no contesta. Holofcener opta sovint per no ser gaire explícita (com en l’horror a envellir d’Aniston, que s’aplica cremes tot el dia), però en aquest punt s’ha excedit. Per acabar, un comentari un pèl malvat: les tres actrius més veteranes, al film, no tenen fills de vint anys o adolescents, com els correspondria per l'edat, sinó molt més petits. Per què serà?

Continua la llarga relació de l’escriptor William Somerset Maugham (1874-1965) amb el cinema. Aquesta novel·la, publicada el 1925, ja va ser duta a la pantalla el 1934, amb Greta Garbo com a protagonista. L’he vista, però no me’n recordo gaire; en qualsevol cas, sembla que no és un dels grans títols de la Garbo. L’any 1957 la MGM va tornar a adaptar la novel·la amb el títol de The Seventh Sin, amb Eleanor Parker en el paper principal. Aquest film no l’he vist mai i, pel que he llegit, no val la pena. Per tant, aquesta última adaptació potser és la millor. La protagonista, com a mínim, és sensacional. La guapa australiana Naomi Watts, aquí de morena, fa tot un recital interpretatiu (ni la van nominar: ignorants!): primer és vulgar i superficial; després se sent trista i buida (el marit ha descobert el seu adulteri i se l’enduu a un racó de la Xina on hi ha una epidèmia de còlera); i finalment es llança pel camí de la superació personal a base d’abnegació i sacrifici. Admirable Watts: quina facilitat per transmetre les emocions. Per desgràcia, el seu company d’aventures, Edward Norton, no està al seu nivell. Domina la ganyota de menyspreu i el cinisme, però quan ha de caure rendit a la transformació de la seva dona, es queda molt curt. Aquests actors d’ara estan tan acostumats a posar mala cara que no saben transmetre l’enamorament, l’admiració, l’heroisme. En fi, una llàstima. A la pel·lícula també li falta una mica més de grapa narrativa a la segona part. El director John Curran, en alguns moments determinats (el diàleg de reconciliació matrimonial, per exemple), no filma amb la passió que caldria. En qualsevol cas, es tracta d’una bona pel·lícula, elegant i amb bonics paisatges (està rodada a la Xina), que és del tot indispensable per als admiradors de la bonica Naomi (ni la van nominar: ignorants!; o ja ho havia dit?)

Aquesta pel·ícula se situa a l’Holanda ocupada pels nazis a les acaballes de la Segona Guerra Mundial. La protagonista és Rachel, una noia jueva que després que la seva família sigui assassinada passarà a col·laborar amb la resistència holandesa. La seva missió: convertir-se en l’amant d’un capità alemany. Aquesta Rachel no va existir, però és una amalgama d’algunes dones reals: una, per exemple, és Kitty van DeHave, que va ser eliminada per la pròpia Resistència creient que era una traïdora, trampa que van preparar els nazis; una altra és Esmée van Eeghen, espia que treballava a les oficines de la Gestapo i que quan es va enamorar d’un oficial alemany va ser assassinada per la Resistència, per por que els delatés. Per sort, a la soferta Rachel del film no li espera un destí tan cruel (ho sabem ja a l’inici, quan la veiem en un kibbutz a Israel anys després de la guerra). L’holandès Paul Verhoeven, de retorn al seu país, és el director i guionista d’aquesta gran pel·lícula, que deu ser la millor de la seva llarga i irregular carrera. Sap combinar a la perfecció el retrat fidel i matisat dels anys de l’ocupació amb una trama d’espionatge i traïció que avança de forma imparable en la millor tradició narrativa del cinema nordamericà. A destacar finalment la sensacional interpretació de Carice van Houten en el paper principal.

Aquest nou Superman no va ser l’èxit apoteòsic a què estava destinat. Es comprèn fàcilment: el públic juvenil esperava més acció i una actitud menys malencònica en el superheroi volador. Sí, perquè aquí Superman està trist: entre ell i Lois Lane no hi ha una divertida guerra de sexes sinó un melodrama romàntic sense solució possible. (Superman torna després de cinc anys i es troba que la Lois Lane ja s’ha casat i té un fill). Es passen la pel·lícula creuant-se mirades compungides. Poca alegria, doncs, i poca acció, excepte per un espectacular salvament d’un avió i per la traca final, que no és tan vistosa com hauria de ser. Ara bé, per tots aquells que vam vibrar en el seu dia amb el memorable Superman de 1978, aquest nou film ens toca la fibra sensible perquè és un homenatge continu al clàssic de Christopher Reeve (a ell i a la seva dona està dedicada la pel·lícula): hi ha els mateixos títols de crèdit, la música de John Williams, la cara de Marlon Brando entre els cristalls, la mateixa granja, Glenn Ford en una foto, Brandon Routh fent de Clark Kent exactament igual que Reeve, i un llarg etcètera. Més que una pel·lícula, doncs, és un homenatge a una altra pel·lícula. Una veneració excessiva, segurament.

Vince Vaughn potser hauria de fer secundaris i no protagonistes. Cansa tenir-lo tota l’estona en pantalla, i més al costat de Jennifer Aniston, amb qui realment no fa una bona parella. Ell és massa gros, massa rústic, massa lleig, massa vulgar. Aquesta pel·lícula, que no està gaire bé ni gaire malament, sembla una anticomèdia romàntica, perquè no és la història d’un idil·li que acaba amb final feliç, sinó la d’una separació per incompatibilitat de caràcters i de formes de vida. A vegades sembla més un drama que una comèdia. Els personatges secundaris intenten aportar comicitat, però sense grans resultats. El millor del film, i potser l’únic motiu per veure’l, és la presència de Jennifer Aniston, que fa una bona interpretació, amb més recorregut que de costum. 

Bart Freundlich, el director i guionista d’aquesta pel·lícula (titulada "Ellas y ellos" al videoclub), ha confessat que volia fer una versió moderna de "Manhattan". D’ambició, per tant, no n’hi falta, però sí una mica de talent. El guió és força bo, però les situacions són una mica tòpiques. Hi ha dues parelles i les dues tenen problemes: una perquè l’home (Billy Crudup) és un immadur que té pànic de tenir fills; l’altra perquè l’home (David Duchovny) té una aventura extramatrimonial. En fi, que els homes tenen la culpa de tot, com ja és tradicional darrerament. La pel·lícula és agradable de veure i força divertida, però els diàlegs no són tan bons com seria d’esperar i tot queda una mica superficial (de Woody Allen només n’hi ha un; perdó, només n’hi havia un). El tram final es decanta obertament per la comèdia i deixa un bon regust. El millor és la presència de David Duchovny, que no ha acabat de triomfar després d’Expedient X, i que demostra aplom i recursos. Llastima que aquí no l’emparellin amb la simpàtica Maggie Gyllenhaal sinó amb la carregosa Julianne Moore (que és la dona del director, i ja s’entén tot).

Aquesta és una pel·lícula simpàtica i a vegades molt divertida. Com és normal en els films anomenats independents, els personatges són força estrambòtics: un avi que esnifa cocaïna, un adolescent que no parla des de fa nou mesos, un tiet gai que s’ha intentat suïcidar, un pare que no aconsegueix triomfar amb un llibre sobre com triomfar… És una família ben infeliç i desestructurada que descobrirà, al final d’un llarg viatge en carretera, que no hi ha res com el caliu familiar per refer la vida. Naturalment aquest missatge irrita alguns crítics (per exemple José Enrique Monterde al Dirigido), que només estan contents amb les pel·lícules que postulen que la família és una institució perversa i retrògrada que cal eliminar. (Aquests crítics, suposo, deuen viure sols o en comunes neohippies). En fi, radicalismes ideològics a part, aquesta pel·lícula disposa d’uns actors molt bons (Greg Kinnear, Steve Carell, Toni Collette) que aconsegueixen fer creïbles i entranyables els seus personatges. El final, això sí, és una mica fluix, amb temes que queden penjats, però per al record queda la millor seqüència còmica dels últims anys: els robatori del cadàver de l’avi.

En aquesta pel·lícula el director -un impersonal Brian De Palma- està tan fascinat pel vestuari, els cotxes i els clubs nocturns dels anys 40 que oblida que ell ha de ser un narrador i no un decorador. Aquest sol ser l’etern problema del cinema negre retro: l’ambientació ofega la història, que avança amb una lentitud desesperant, sense emoció ni intensitat. Això és realment paradoxal perquè el cinema negre autèntic, si alguna cosa tenia, era un vigor narratiu a prova de bomba. I també, esclar, una colla d’intèrprets molt carismàtics. Aquí, en canvi, hi ha un repartiment molt mediocre, començant per un inexpressiu Josh Harnett (l’actor amb els ulls més tancats de la història del cinema), que és incapaç de dur el pes d’una pel·lícula. Pel que fa a Scarlett Johansson -tan perfecta a les fotos com mediocre en moviment-, segur que unes classes d’interpretació no li farien cap mal. En fi, per als amants del cinema negre retro jo recomanaria "Hollywoodland" (2006), que deu ser l’obra mestra d’aquest subgènere (ho sento, però "L.A. Confidential" també em va avorrir molt).

Aquesta pel·lícula es va preparar abans però va arribar després de "Capote" (2005). El públic no volia tornar a veure la mateixa història i la va ignorar. Aquest fracàs és terriblement injust, perquè "Infamous" -"Historia de un crimen" al videoclub- és una gran pel·lícula, millor que l'altra. És molt divertida a l’inici, quan l’extravagant Capote entra en contacte amb la gent del petit poble de Kansas i se’ls guanya explicant anècdotes de Humphrey Bogart i altres estrelles. A la segona part el panorama s’enfosqueix. La relació de l’escriptor amb l’assassí Perry Smith és més intensa aquí, tant per la pulsió sexual existent com per la interpretació memorable del petit Toby Jones com a Capote (ell sí que té el físic adequat) i de Daniel Craig (el nou Bond) com a Perry. Tots dos esborren el record dels actors que interpretaven aquests papers a l’altre film. Com també ho fa Sandra Bullock en el paper de Harper Lee. "Infamous", en definitiva, ofereix una perspectiva més àmplia de Capote i dels cercles on es movia. I quan entra en el fons de la qüestió ho fa amb la mateixa força, potser més i tot, perquè ho fa amb més naturalitat, no amb les ínfules artístiques (correm cap a l'Òscar!) que destil·lava "Capote". Douglas McGrath, guionista i director, ha fet la pel·lícula de la seva vida. (Més avall trobareu comentaris de "Capote" i del llibre "A sang freda").

Robert B. Parker és un autor d’una sèrie de novel·les policíaques amb un mateix protagonista: Jesse Stone, un endurit policia de Los Angeles que, expulsat per excessos alcohòlics, troba feina com a cap de policia al poble de Paradise, Massachussetts. El lloc, esclar, no és tan paradisíac com el seu nom indica. No he llegit cap novel·la del tal Parker, però o és molt bo o el guionista ha fet miracles, perquè aquest telefilm és impecable. Té una factura excel·lent, de pel·lícula-pel·lícula, amb un guió molt intel·ligent i uns grans diàlegs. El director, Robert Harmon, no viu del primer pla, deixa respirar els enquadraments i no va col·locant objectes davant la càmera (Joel Joan, mira-te’l, que aprendràs alguna cosa). Jesse Stone és interpretat per Tom Selleck, que dóna al personatge una presència i una humanitat, una calma i una ironia, un aire derrotat i alhora un rigor ètic excepcionals. Tom Selleck ja ha fet tres telefilms més com a Jesse Stone. Esperem que, com aquest, apareguin aviat a les prestatgeries dels videoclubs, perquè l’experiència val la pena. 

Michael Douglas és Pete Garrison, un agent del servei secret nordamericà que, a part de protegir el President, se’n va al llit amb la First Lady (Kim Basinger, planxadeta i estoica). Passats els 60 anys, el també planxadet Douglas junior continua proposant-se com a màquina sexual, perquè el guió ens informa que també se’n va anar al llit amb la dona de Kiefer Sutherland (Jack Bauer a “24”, aquí en un paper similar). Justament Sutherland és l’encarregat d’investigar qui és el talp dels serveis secrets que col·labora en un atemptat al President. Douglas és un dels sospitosos perquè no ha passat la prova del detector de mentides. Bé, aquest és un thriller modest però eficaç, de bona factura i sense pretensions, amb actors carismàtics i un guió que no naufraga fins al tram final. Michael Douglas, a part de les habituals proeses sexuals, també s’exhibeix en fugides atlètiques, cosa que potser és un pèl massa. Ara bé, la confrontació entre ell i Kiefer Sutherland és el nucli del film i val la pena de veure. Al pla final, Kim Basinger, dreta a la finestra de la Casa Blanca, contempla el món abatuda perquè ja no podrà tornar a tenir el fogós Douglas al seu llit.

George Reeves va ser un mediocre actor que es va fer famós als anys 50 interpretant a Superman en una sèrie de televisió. Encasellat, no va aconseguir més papers, i el 1959 es va suïcidar. O potser el van matar, perquè Reeves tenia relacions amb la dona d’Eddie Manix, un capitost de la MGM. Aquesta pel·lícula no treu l’entrellat del cas i ofereix diverses versions de la mort del Superman televisiu. Però, al final, potser es decanta pel suïcidi. En qualsevol cas, aquesta és una mostra molt entonada de cinema negre retro. És una pel·lícula estilitzada i elegant, com sol ser norma en el subgènere, però aquí l’ambientació d’època no ofega la història. Els actors hi ajuden molt: Ben Affleck fa el millor paper de la seva carrera com a George Reeves, potser perquè comprèn perfectament les frustracions professionals del personatge. Diane Lane, com a Toni Mannix, està tan brillant i emotiva com sempre. Només Adrien Brody, com a detectiu pelacanyes que investiga el cas, baixa el llistó (està un pèl passat de voltes).

A la Sofia Coppola no li agraden els diàlegs. Els seus personatges parlen molt poc i les seqüències són molt curtes. Des del punt de vista narratiu, aquesta pel·lícula és molt poca cosa. A penes si hi ha progressió dramàtica i tot sembla poc treballat: la relació entre Lluís XVI i Maria Antonieta, per exemple, es limita primer a breus escenes de llit (el noi és una mica aturadot), després només es diuen "hola i adéu", i al final comparteixen tendrament el cruel destí. Per tant, ni els personatges ni el drama no motiven gaire la Coppola. Però la noia és pictòrica. En aquest film, hi ha tot un recital de quadres en moviment -o sense moviment- que deixen bocabadat l’espectador. Des d’aquest punt de vista, la pel·lícula és un triomf absolut i molt més vistosa que "Lost in Translation". No és el mateix un hotel japonès que Versalles, el seus jardins i un meravellós vestuari d’època. També és millor Kirsten Dunst que Scarlett Johansson: la primera té mirada i transmet emoció, la segona ho intenta. Sofia Coppola té un món personal, petit però ben definit: noies perdudes en ambients hostils. És una autora i li agrada demostrar-ho: aquí inclou música rock i sovint fa actuar la Dunst com una teenager d’ara. Però, esclar, aquí es tracta de Maria Antonieta, que ocupa un lloc a la Història. El film tergiversa la seva figura. Diu la GEC que era aficionada a la intriga política i que s’oposava a tot reformisme. Maria Antonieta, una immobilista! Això fa lleig i s’havia d’amagar. En fi, la pel·lícula es veu bé la primera hora i es fa llarga al final. És com visitar un museu, que arriba un moment que estàs fart de quadres, per més bons que siguin, i només vols sortir al carrer.

"L’única emoció que espero tenir a la vida és sopar i després no tenir cremor d’estómac". Woody Allen llança sis o set frases brillants al llarg de la pel·lícula, però "Scoop", en general, no és divertida. Alguns crítics han dit que és la pitjor pel·lícula de Woody Allen. No ho crec, però sí que és tan mediocre com "Melinda i Melinda" (2004), "Anything Else" (2003), "The Curse of the Jade Scorpion" (2001), "Bullets Over Broadway" (1994) i algunes altres. "Scoop" té un punt de partida enginyós i un desenvolupament que viu sobretot d’"Encadenados" de Hitchcock, però Woody Allen no s’esforça gaire ni en el guió, rutinari, ni en la realització, apagada. No semblava gaire difícil treure més suc còmic d’algunes seqüències (Woody Allen tancat a la sala dels instruments, per exemple). Els personatges, poc creïbles, no comuniquen cap emoció, perquè només són titelles de la trama (com a "Match Point" (2005)). Hi ha un esbós de relació paternofilial entre Allen i Scarlett Johansson, però, a part d’estar poc treballada, hi ha el problema afegit que aquesta actriu té poca personalitat. Curiosament el millor del film, doncs, és la presència en pantalla del mateix Woody Allen, que de tant en tant ens fa riure amb les seves frases, i ens fa enyorar, alhora, temps passats.