Michael Douglas és Pete Garrison, un agent del servei secret nordamericà que, a part de protegir el President, se’n va al llit amb la First Lady (Kim Basinger, planxadeta i estoica). Passats els 60 anys, el també planxadet Douglas junior continua proposant-se com a màquina sexual, perquè el guió ens informa que també se’n va anar al llit amb la dona de Kiefer Sutherland (Jack Bauer a “24”, aquí en un paper similar). Justament Sutherland és l’encarregat d’investigar qui és el talp dels serveis secrets que col·labora en un atemptat al President. Douglas és un dels sospitosos perquè no ha passat la prova del detector de mentides. Bé, aquest és un thriller modest però eficaç, de bona factura i sense pretensions, amb actors carismàtics i un guió que no naufraga fins al tram final. Michael Douglas, a part de les habituals proeses sexuals, també s’exhibeix en fugides atlètiques, cosa que potser és un pèl massa. Ara bé, la confrontació entre ell i Kiefer Sutherland és el nucli del film i val la pena de veure. Al pla final, Kim Basinger, dreta a la finestra de la Casa Blanca, contempla el món abatuda perquè ja no podrà tornar a tenir el fogós Douglas al seu llit.

George Reeves va ser un mediocre actor que es va fer famós als anys 50 interpretant a Superman en una sèrie de televisió. Encasellat, no va aconseguir més papers, i el 1959 es va suïcidar. O potser el van matar, perquè Reeves tenia relacions amb la dona d’Eddie Manix, un capitost de la MGM. Aquesta pel·lícula no treu l’entrellat del cas i ofereix diverses versions de la mort del Superman televisiu. Però, al final, potser es decanta pel suïcidi. En qualsevol cas, aquesta és una mostra molt entonada de cinema negre retro. És una pel·lícula estilitzada i elegant, com sol ser norma en el subgènere, però aquí l’ambientació d’època no ofega la història. Els actors hi ajuden molt: Ben Affleck fa el millor paper de la seva carrera com a George Reeves, potser perquè comprèn perfectament les frustracions professionals del personatge. Diane Lane, com a Toni Mannix, està tan brillant i emotiva com sempre. Només Adrien Brody, com a detectiu pelacanyes que investiga el cas, baixa el llistó (està un pèl passat de voltes).

A la Sofia Coppola no li agraden els diàlegs. Els seus personatges parlen molt poc i les seqüències són molt curtes. Des del punt de vista narratiu, aquesta pel·lícula és molt poca cosa. A penes si hi ha progressió dramàtica i tot sembla poc treballat: la relació entre Lluís XVI i Maria Antonieta, per exemple, es limita primer a breus escenes de llit (el noi és una mica aturadot), després només es diuen "hola i adéu", i al final comparteixen tendrament el cruel destí. Per tant, ni els personatges ni el drama no motiven gaire la Coppola. Però la noia és pictòrica. En aquest film, hi ha tot un recital de quadres en moviment -o sense moviment- que deixen bocabadat l’espectador. Des d’aquest punt de vista, la pel·lícula és un triomf absolut i molt més vistosa que "Lost in Translation". No és el mateix un hotel japonès que Versalles, el seus jardins i un meravellós vestuari d’època. També és millor Kirsten Dunst que Scarlett Johansson: la primera té mirada i transmet emoció, la segona ho intenta. Sofia Coppola té un món personal, petit però ben definit: noies perdudes en ambients hostils. És una autora i li agrada demostrar-ho: aquí inclou música rock i sovint fa actuar la Dunst com una teenager d’ara. Però, esclar, aquí es tracta de Maria Antonieta, que ocupa un lloc a la Història. El film tergiversa la seva figura. Diu la GEC que era aficionada a la intriga política i que s’oposava a tot reformisme. Maria Antonieta, una immobilista! Això fa lleig i s’havia d’amagar. En fi, la pel·lícula es veu bé la primera hora i es fa llarga al final. És com visitar un museu, que arriba un moment que estàs fart de quadres, per més bons que siguin, i només vols sortir al carrer.

"L’única emoció que espero tenir a la vida és sopar i després no tenir cremor d’estómac". Woody Allen llança sis o set frases brillants al llarg de la pel·lícula, però "Scoop", en general, no és divertida. Alguns crítics han dit que és la pitjor pel·lícula de Woody Allen. No ho crec, però sí que és tan mediocre com "Melinda i Melinda" (2004), "Anything Else" (2003), "The Curse of the Jade Scorpion" (2001), "Bullets Over Broadway" (1994) i algunes altres. "Scoop" té un punt de partida enginyós i un desenvolupament que viu sobretot d’"Encadenados" de Hitchcock, però Woody Allen no s’esforça gaire ni en el guió, rutinari, ni en la realització, apagada. No semblava gaire difícil treure més suc còmic d’algunes seqüències (Woody Allen tancat a la sala dels instruments, per exemple). Els personatges, poc creïbles, no comuniquen cap emoció, perquè només són titelles de la trama (com a "Match Point" (2005)). Hi ha un esbós de relació paternofilial entre Allen i Scarlett Johansson, però, a part d’estar poc treballada, hi ha el problema afegit que aquesta actriu té poca personalitat. Curiosament el millor del film, doncs, és la presència en pantalla del mateix Woody Allen, que de tant en tant ens fa riure amb les seves frases, i ens fa enyorar, alhora, temps passats.

Aquesta pel·lícula sentimental, remake d’una d’asiàtica, pot ser molt emotiva o força ridícula. Tot depèn de si l’espectador és capaç d’admetre la premissa argumental i les incongruències que l’acompanyen. La premissa és que els dos protagonistes viuen en dos plans temporals diferents: Sandra Bullock transita pel 2006 i Keanu Reeves pel 2004. Es comuniquen a través de cartes que deixen a la bústia de la casa del llac. Són dos personatges solitaris que viuen amb frustració la falta de parella. S’escriuen, es compenetren, s’enamoren… però no poden trobar-se. El director, Alejandro Agresti, passeja la càmera lànguidament per bonics exteriors de Chicago mentre Bullock i Reeves busquen una escletxa entre els dos temps. La pel·lícula és elegant, els personatges són gent educada (de tant en tant és d’agrair) i hi ha un distingit món de referències culturals: "Persuassió" de Jane Austen, "Encadenats" de Hitchcock, diàlegs sobre arquitectura (inclouen Frank Lloyd Wright i "La casa de la Caritat" de Barcelona), i la cançó "This Never Happened Before" de Paul McCartney. La ballen els dos protagonistes en la millor seqüència del film, quan es troben al jardí, lluny de la festa, amb Reeves sabent qui és ella, i Bullock ignorant-ho. El film acaba feliçment per a la soferta parella, encara que potser la "lògica" requeria un altre final (però no és una pel·lícula per als amants de la lògica). No només el tema amorós omple d’emoció el film, sinó també la relació de Reeves amb el seu pare, el veterà Christopher Plummer, un arquitecte famós i egoista. Pel que fa als actors, tan Reeves com Bullock fan un recital de contenció interpretativa a l’hora d’expressar el seu llanguiment amorós (esclar que un detractor del film podria dir que semblen un parell d’estaquirots).

Aquesta pel·lícula és molt intel·ligent i també, a la seva manera, molt emotiva. No és un cant a la monarquia britànica però sí un homenatge a Elisabet II d’Anglaterra, i a través d’ella, a la seva generació, la gent que va resistir els bombardeigs alemanys de la Segona Guerra Mundial (gent com la mare de Tony Blair, a qui s’esmenta). Gent austera, forta, sacrificada, gent que es guardava les emocions. Si a una banda, doncs, hi ha els endurits per les circumstàncies, a l’altra hi ha els estovats pel sentimentalisme barat dels tabloids, les revistes del cor i la televisió. Aquests, esclar, idolatren Diana de Gal·les, la princesa que plorava a la tele, la princesa que quan baixava d’un avió el primer que feia era preguntar pel fotògraf de l’Hola. Amb el relleu generacional, doncs, s’ha produït tot un canvi en la manera de ser i de comportar-se. Elisabet II, desconcertada, no comprèn els seus súbdits actuals, aquesta massa de ploraners desconsolats que es concentren a les portes de Buckinham Palace. On és l’orgullosa Anglaterra d’antany? On són els valors que van fer gran i admirada la nació? "The Queen" és un retrat impecable d’una situació històrica (les conseqüències de la mort de Diana), però en el fons és el drama íntim d’algú que s’adona que el món que coneixia -i que sentia com a propi- ha deixat d’existir. 

A poc a poc ens anem fent una cultura musical. Si amb "Amadeus" vam "saber" que Mozart era un idiota, ara sabem que Beethoven era un porcarràs. Tots dos genials, esclar, compositors únics, tocats per la mà de Déu, però insofribles com a persones. Dècades enrere, els "biopics" de músics mostraven artistes sensibles, educats i amb bons sentiments. Era massa elevació, però ara ens hem passat a l’altra banda: realment cal que Beethoven ensenyi el cul? Tot plegat sembla que assitim a una versió de la Bella i la Bèstia, pel contrast entre la delicada Anna Holtz (la noia que li copia la música al geni) i el troglodita Beethoven. Amb tot això, però, no vull pas dir que el film sigui dolent; al contrari, és més que interessant. Excentricitats a part, quan Beethoven se sincera, el film té una gran força, i a l’espectador el commou aquest home "a qui Déu va omplint el cap de música". La pel·lícula la fan bona el guió i els actors (excepcionals Ed Harris i Diane Kruger, molt conjuntats). Anna Holtz admira, després detesta i finalment comprèn Beethoven, que alhora aprèn a respectar la seva copista i a entendre que la necessita per sortir de la seva solitud. El film, per sort, no pretén ser la pel·lícula definitiva sobre Beethoven sinó només una variació lliure sobre el tema (Anna Holtz no va existir mai). La directora, la polonesa Holland, a l’inici s’entesta a sabotejar el film a base de col·locar la càmera en el pitjor lloc possible, però després s’entona. Hi ha dues grans seqüències: l’estrena de la 9a. Simfonia (deu minuts sensacionals) i el concurs de maquetes de ponts, en què Beethoven destrossa la del xicot d’Anna Holtz, que és enginyer, per "fer-li un favor". En fi, era així Beethoven, pel que es veu. Esperem ansiosos una pel·lícula sobre Bach.

Aquesta pel·lícula no estalvia atrocitats. Ambientada a Sierra Leona el 1999, en plena guerra civil, hi ha matances indiscriminades en poblats, execucions a dojo i reclutament de nens com a soldats (potser el punt més esfereïdor, perquè veiem com se’ls droga i se’ls entrena per ser màquines de matar). Qui cregui en la bondat natural dels africans, que no vegi el film (sí que pot veure la ridícula "El jardinero fiel"). Enmig d’aquest panorama desolador, hi pul·lulen tres personatges: Leonardo DiCaprio, un cínic aventurer que acabarà veient la llum (com tots els cínics aventurers de la història del cinema); Djoumon Hounsou, un home que intenta recuperar la seva família; i Jennifer Connelly, una periodista intrèpida que vol denunciar el comerç il·legal de diamants. Aquest triangle protagonitza una trama un pèl inversemblant, però entretinguda, sobre un diamant molt gros que ha trobat Hounsou. Hi ha certa sensació de desajustament, perquè el fons és tan brutalment realista que la història principal sembla massa "pel·liculera". Però el problema més greu del film és la durada, que s’allarga molt a partir que desapareix d’escena la guapa J.Connelly i ens deixa només amb DiCaprio (que no pot amb el currículum del personatge) i Hounsou (pèssim actor). El director, el veterà Edward Zwick, mou la càmera nerviosament, potser per fer-se el jovenet.

Aquesta és una de les millors pel·lícules de Martin Scorsese. Com que ha guanyat l’Òscar, ara molta gent la critica dient que és una de les més fluixes. Fals. Poques vegades Scorsese ha aconseguit una obra més rodona i equilibrada. El guió té uns diàlegs molt enginyosos i una trama molt ben elaborada que avança de forma imparable, sense sotracs, fins al tràgic final (només un personatge queda viu). La direcció de Scorsese és molt bona, sense la crispació ni els efectismes que solia gastar en el passat, més serè i aplomat (deu ser l’edat). És cert que al triangle amorós (Damon-psicòloga-DiCaprio) li falta alguna cosa: més emoció, més intensitat, més lirisme. Però ja se sap que Scorsese ha nascut per a la violència i no per a l'amor. El triangle bo és el masculí, que acaba en un bany de sang. El repartiment és impecable. Tot pivota sobre Matt Damon (excel·lent), que interpreta el personatge més tèrbol i enigmàtic (és l’home que el gàngster Nicholson té infiltrat a la policia). Di Caprio, també convincent, és el seu revers (el policia infiltrat en una banda). Jack Nicholson, que en general em carrega, aquí resulta ideal per a l’odiós personatge que encarna. I en segon pla hi ha Mark Wahlberg, genial com a policia "dolent", i Martin Sheen, que és el referent moral del film fins que el llancen al buit. Conclusió: una pel·lícula molt ben facturada i brillant. Però li falta una certa grandesa. Potser és perquè els personatges no tenen prou temps per explicar-se, potser és perquè el guionista és més enginyós que profund, potser és per la rapidesa narrativa, però el cert és que "Infiltrados" no s’eleva per damunt de la història que explica i es queda lluny de la tragèdia shakespeariana que podia haver sigut (i que "Mystic River", per exemple, és).