No he llegit mai res de Tennessee Williams (1911-1983), però he vist moltes pel·lícules basades en les seves obres. No sé en quin punt es troba actualment la seva reputació, però als anys 50 i 60 era altíssima i se’n feien adaptacions a dojo. Dues de les millors van ser dirigides per Richard Brooks i protagonitzades per Paul Newman. Són The Cat On a Hot Tin Roof (1958), que tinc una mica llunyana, i aquest Dolç ocell de joventut. A vegades s’ha dit que Hollywood suavitzava les obres de Williams. Deu ser cert, però no crec que això sigui sempre un defecte. En aquest film, per exemple, a Chance Wayne (Paul Newman), patètic arribista i gigoló, al final li destrossen la cara ("ja no podràs tornar a exercir!"); però a l’obra original la cosa és pitjor: al pobre xicot el castren sense contemplacions. Els excessos, realment, eren la marca de fàbrica de Tennessee Williams: la combinació de temes forts i de personatges sòrdids produïa resultats explosius. Aquí Chance Wayne torna a la seva ciutat acompanyant Alexandra Del Lago, una actriu decadent i egocèntrica aficionada al vodka i al haixís. Se sol dir que Geraldine Page, en aquest paper, està sensacional, però a mi el personatge se’m fa carregós. El film pren volada poètica quan Chance Wayne retroba l’angelical Heavenly, que interpreta l’actriu Shirley Knight (era subtil en Tennessee posant noms: Chance per al gigoló que espera un cop de sort i Heavenly per a la seva espiritual exnòvia!). La pel·lícula, hàbilment, incorpora alguns flash-backs per airejar l’obra, alleugerir-la de paraules i donar intensitat a la història d’amor. Molt bona pel·lícula, doncs, amb una gran direcció de Richard Brooks i una sensacional interpretació de Paul Newman.

Nota: Paul Newman va tornar al món de Tennessee Williams el 1987 quan va dirigir The Glass Menagerie, més que res per immortalitzar una interpretació de la seva dona Joanne Woodward.

Després d’aquesta pel·lícula, que no va ser un èxit esclatant però tampoc un fracàs, els productors van despatxar George Lazenby i van oferir l’oro i el moro a Sean Connery per reprendre el paper. Tota una injustícia, perquè el James Bond de Lazenby era més interessant. El Bond de Connery només és un professional eficient, tant a la feina com al llit, amb una fredor que arriba a provocar indiferència en l’espectador. En canvi, Lazenby és un espia enamorat i això, esclar, omple d’emoció la pel·lícula. Aquí no hi ha una decorativa noia Bond, sinó una dona de carn i ossos, que interpreta la magnífica Diana Rigg, l’Emma Peel de "Los vengadores". La segona part és molt bona: després d’una vibrant seqüència d’esquí, es reprèn la relació amorosa de Lazenby i Rigg fins que una allau fa que ella caigui en mans del dolent, Telly Savalas. En aquest punt hi ha un pla magistral de Bond, trist, mirant per la finestra mentre, sobreimpressionada, veiem a Rigg caiguda a la neu. Després d’un eficaç rescat a la base del dolent i quan tot sembla indicar un final feliç, Diana Rigg, tot just després de casar-se amb Bond, és assassinada a peu de carretera. És un desenllaç que deixa glaçat l’espectador, que té ganes de cridar: "això no pot passar en una pel·lícula de James Bond!". Doncs sí, passa, i és un dels motius pels quals aquesta pel·lícula té tanta força. Sens dubte, Lazenby mereixia millor sort.

Se sol atorgar a Sean Connery el títol de millor James Bond de la història, però quan s'examinen les proves, el títol trontolla. Vull dir que les seves pel·lícules són les més avorrides de tota aquesta llarga sèrie. Només destaquen Goldfinger (1964) i la no oficial Never Say Never Again (1983). N’hi ha cinc més, que van des de la primera, la pobrissona Dr.No (1962), fins a l’espantosa Diamonds Are Forever (1971). Entremig, hi ha Thunderball (1965), You Only Live Twice (1967), i aquesta From Russia to Love (1963), que va fer TV3 fa poc i que, avorridota com és, m’ha costat força d’empassar. (Curiosament el millor Bond dels anys 60 és On Her Majesty’s Secret Service (1969), amb l’efímer George Lazenby, i que comentaré aviat). Bé, tornant a Des de Rússia amb amor, la trama és tan poc interessant, el ritme tan lent, l’acció tan escassa i les localitzacions tan desaprofitades (Venècia i Istanbul), que costa de destacar res. Potser només Robert Shaw, com a braç executor d’Spectra, que està a punt de matar Bond en la millor seqüència del film, en un tren. Pel que fa a la noia Bond, la italiana Daniela Bianchi alegra la vista però no té paper.

Madigan és un clàssic del cinema policíac que desprèn contínuament la sensació de final d’època. Potser perquè és l’últim film d’aquest gènere que protagonitzarà Richard Widmark; potser perquè tant ell com Harry Guardino, detectius de la policia, encara trepitgen el carrer amb barret (és l’última generació que durà barret); potser perquè Henry Fonda, el comissari, i el seu amic James Whitmore ja sembla que estiguin a punt de jubilar-se; potser perquè les seqüències de cotxes encara estan fetes amb transparències (comparem-ho amb el Bullitt de Steve McQueen, també del 1968)... Fins i tot el fet que els dos protagonistes -Widmark i Fonda, que gairebé no comparteixen pantalla- tinguin dues dones molt més joves que ells (Inger Stevens i Susan Clark) sembla un gest desesperat per ancorar-se a una època que ja no és la seva. Widmark i Stevens, per exemple, no tenen res en comú: ell és un endurit i gastat policia anys 40, ella una noia molt anys 60, que vol anar a festes i còctels. El final, molt tràgic i sobtat -com un cop de puny-, és molt simbòlic. Richard Widmark, extraordinari com sempre, mereixia acomiadar-se del gènere que el va catapultar a la fama amb aquesta policíac admirable, que és alhora el darrer esclat de vida del cinema negre.

Elvis Presley podia ser convincent en alguns papers -cantant, pilot de cotxes, delinqüent juvenil- però en d’altres no tant. Aquest és el principal problema d’aquest film -que no és una "elvismovie" sinó una pel·lícula sòlida i de bona factura (20th Century-Fox, amb direcció de Philip Dunne)- en què el protagonista, un noi conflictiu, és un geni literari emergent. Elvis interpretant un Faulkner? Complicat, i més si tenim en compte que de tant en tant es posa a cantar, cosa que precisament no ajuda a fer creïble el seu talent com a escriptor. Funcionen millor els temes amorosos. Elvis, sempre un imant per a les dones, en sedueix tres: la seva madura consellera/psicòloga (extraordinària Hope Lange), una bona noia de discret atractiu (Millie Perkins) i una noia de moral més dubtosa però més exhuberant (Tuesday Weld). Els fets es precipiten al final, amb una trobada en un motel entre Lange i Presley, que acaba amb el descrèdit públic de la consellera, fet que l’empeny al suïcidi (es tanca al garatge amb el cotxe engegat). Sobreviu, però, i pot acomiadar l’Elvis a l’estació que, exculpat d’un homicidi i rehabilitat, se’n va a la Universitat. Prometen que s’escriuran. En fi, aquesta és una de les millors pel·lícules d'Elvis Presley, que si hagués continuat per aquest camí hauria pogut fer una bona carrera cinematogràfica. 
Títol del DVD: El indómito

Per als aficionats joves o de mitjana edat, la pel·lícula més famosa de Charlton Heston no és "Els deu manaments" ni "Ben-Hur", sinó "El planeta dels simis", un film que causa un impacte fenomenal quan es veu per primera vegada, i que continua impressionant quan es torna a veure anys després. La pel·lícula està organitzada en blocs molt definits: la caminada dels tres astronautes per un paisatge desolat, la captura dels humans al bosc, Heston engabiat però mut per una ferida al coll, el judici… Parem-nos aquí, perquè justament aquest judici em sembla l’únic defecte del film. Trobo que juga massa la carta referencial. Se centra en el tema de l’heretgia científica i, per això, sembla un sofregit del judici a Galileu. Quan el fantàstic es tenyeix d’al·legoria perd força, es dilueix, perquè el món creat se supedita al "missatge". Per sort, la pel·lícula recupera el to amb la relació entre Heston i la simpàtica parella ximpanzè interpretada -ens ho hem de creure, perquè no els podem reconèixer- per Roddy McDowall i Kim Hunter (i aquí hi ha el famós petó de la foto). El final, amb l’Estàtua de la Llibertat mig enterrada a la platja, és difícil d’explicar des d’un punt de vista geològic i arquitectònic, però és apoteòsic, i això és el que compta. Gran pel·lícula, doncs, farcida d’atractius -el poblat d’estil gaudinià, l’estructura social dels simis (els goril·les són la classe militar, els orangutans la classe dirigent, i els ximpanzés la classe treballadora)- i que serveix per constatar un cop més la imponent personalitat cinematogràfica de Charlton Heston.

Aquest és un drama que transcorre en un dia d’estiu, a ple sol, en una enorme urbanització. El protagonista (Burt Lancaster) es proposa tornar a casa nadant a totes les piscines que es trobi pel camí. Aviat, però, descobrim que la situació és molt patètica: l’home està arruïnat, no té feina i la dona l’ha deixat. "Les meves filles deuen jugar a tennis ara mateix", diu repetidament el nadador, però al final resulta que la casa està abandonada i no hi ha ningú. Simbòlicament, plou a bots i a barrals; el nadador s’arrauleix contra la porta. És un final d’aquells que es recorden. Aquesta pel·lícula té alguns tics visuals de l’època (zooms, teleobjectius, ralentís amb música), però no molesten gaire perquè la història té molta força i perquè Burt Lancaster, en el paper d’aquest triomfador caigut en desgràcia, fa una creació memorable.

Fa pocs dies emesa per 8TV, aquesta és una de les pel·lícules més famoses de Steve McQueen. Hi interpreta el sofert tinent de policia Frank Bullitt. La pel·lícula aspira al realisme més cru, tant per l’autenticitat de les localitzacions com per la falta d’èpica amb què retrata la vida professional de Bullitt. A penes si hi ha acció: McQueen segueix rutinaris procediments policials, discuteix amb l’ambiciós polític Robert Vaughn i, al seu temps lliure, es veu amb l’atractiva Jacqueline Bisset, que li retreu que s’està tornant insensible. Aquest to gris i sòrdid és trencat bruscament a mitja pel·lícula per una persecució automobilística de nou minuts. És molt famosa, i amb justícia. Se n’han fet moltes després, però no ha estat superada. Al volant d’un cotxe ningú no era tan creïble com Steve McQueen. Hi ha un director, esclar, que es diu Peter Yates, però té poca importància. L’autoria del film s’ha d’atribuir bàsicament al seu protagonista, que alhora n’era el productor (a través de la seva companyia Solar Productions).

Aquest agost passat va fer trenta anys de la mort d’Elvis Presley. Els reportatges commemoratius van recordar el cantant, però no l’actor. I això que Elvis va interpretar més de trenta pel·lícules. Al principi feia de rebel en la línia de James Dean o Marlon Brando. A "Jailhouse Rock" (1957), quan la noia li diu que no faci servir tàctiques tan brutals, ell li contesta: "no són tàctiques, nena, és la bèstia que porto a dins". Va fer algunes bones pel·lícules -el western "Flaming Star" (1960), el drama "Wild in the Country" (1961)- però no va aconseguir passar de cantant d’èxit a actor respectat, com sí ho havien aconseguit Bing Crosby i Frank Sinatra. L’Elvis, llavors, es va rendir i es va limitar a fer comèdies musicals. Es poden dividir en mig bones, dolentes i increïblement dolentes. Aquí ja no fa de rebel sinó de xicot molt decent. No apte per a rockers, esclar. En general abunden les carreres de cotxes, les escenes amb nens, les noies amb bikini i les males cançons. Vaig tornar a veure fa poc "Girl Happy" (1965). És la millor del lot. Supera "Viva Las Vegas" (1964), que sol ser la més valorada. "Girl Happy" és més divertida, té més argument i no perd el focus narratiu (aquí no hi ha carreres tontaines). La coprotagonista és la simpàtica Shelley Fabares, que interpreta una noia real, no una Elvis-girl. És un simple entreteniment, sí, i una mica burricàs, però prou drames té la vida.  

La 2, avui, continua amb el cicle dedicat a François Truffaut oferint "Les deux anglaises et le continent" (batejada absurdament amb el títol de "Las dos inglesas y el amor"). L’emeten més tard que mai, clandestinament, a les 4 de la matinada, suposo que perquè passi completament desapercebuda.

Les dues setmanes anteriors van fer dos films del cicle Antoine Doinel (el nen d’"Els 400 cops). La primera, "Baisers volés" (Petons robats, 1968), és molt bona, i deu ser la pel·lícula més divertida de Truffaut. Seria d’esperar que Antoine Doinel, per la dura infantesa i per l’època (som al 1968), protagonitzés un drama. Però aquí no hi ha drama sinó comèdia, i Antoine Doinel no és un delinqüent ni un revolucionari, sinó un jovenet ingenu, tímid i descarat alhora. Jean-Pierre Léaud fa una creació extraordinària. Truffaut el fa passejar amunt i avall de París exercint diferents oficis. El realisme de l’ambient el trenquen un munt de situacions absurdes (en general derivades de l’agència de detectius i els seus peculiars clients). El conjunt, però, no grinyola sinó que té un encant irresistible. Al tram final apareix Delphine Seyrig, una dona casada, que captiva completament Doinel i se l’enduu al llit, per una sola vegada (una gran seqüència). Al pla final, el noi, però, torna amb Claude Jade, la noia amb qui es casarà. Seuen en un banc (veure foto). Doinel té tota la vida per davant, però potser ja sent la nostàlgia per uns anys -i per una alegria de viure- que no tornaran. Aquesta malenconia la recull la cançó de Charles Trenet, que es torna a sentir: "Cheveux au vent / Baisers volés / Rêves mourants / Que reste-t-il de tout cela?"

La 2 continua oferint la filmografia de François Truffaut per ordre cronològic. Primer va arribar "Les 400 coups" (1959) (veure comentari més avall), després "Tirez sur le pianiste" (un polícíac molt entonat i original amb Charles Aznavour), la setmana passada "Jules et Jim" (1962) (bona pel·lícula, però que no vaig tornar a veure perquè la Jeanne Moreau sempre m’ha empatxat molt) i avui, a dos quarts d’una, és el torn de "La peau douce" (1964). Si no s’ha vist mai, és convenient no deixar-la passar. Explica la relació adúltera d’un famós escriptor (Jean Desailly) amb una hostessa de vol (Françoise Dorléac, la germana de Catherine Deneuve, que va morir d’accident de cotxe el 1967). El retrat que fa Truffaut de Desailly, prototipus de Gran Home de la Cultura, és devastador, en especial a partir del cap de setmana que passa amb Dorléac a Reims. Covardia, vanitat, egoisme… Truffaut no suportava el personatge ni l’actor, i per això el final del film el devia entusiasmar. No el revelaré pas, però diré que té a veure amb l’exaltada dona siciliana de l’escriptor. A nivell visual, el més destacat de la pel.lícula és l’estretor física on es mouen els personatges: l’estampit llit de matrimoni, la taula en una punta del restaurant, els cotxes petits, etcètera (per remarcar la misèria mental del protagonista?). Influït per Hitchcock, hi ha un munt de plans detalls d‘objectes i, com a marca de fàbrica de la "nouvelle vague", el muntatge es permet moltes llicències de raccord. En definitiva, una pel.lícula brillant, amb magnífics diàlegs, una mala bava considerable contra els grans homes de la cultura i el "charme" irrepetible de Françoise Dorléac.