El veterà James Ivory (1928) es va fer un nom adaptant Henry James (TheEuropeans, 1979; The Bostonians, 1984; i, més recentment, The Golden Bowl, 2000), però quan va triomfar de debò va ser amb les novel·les d’E.M.Foster (A Room with a View, 1986; Maurice, 1987 i Howards End, 1992). Sempre en companyia del productor Ismail Merchant i de la guionista Ruth Prawer Jhabvala, James Ivory, nordamericà però britànic vocacional, feia pel·lícules elegants, literàries i d’emocions contingudes. Saltava a la vista que no era David Lean, però el conjunt era vistós. Per desgràcia, les novel·les de Foster es van acabar i la trajectòria d’Ivory es va anar apagant amb els anys. Mr. & Mrs.Bridge (1990) era avorridíssima, i el mateix es pot dir de Jefferson in Paris (1995), Le divorce (2003) i també d’aquesta. Els materials de partida ja no són tan nobles. The White Countess és un guió original de Kazuo Ishiguro, de qui Ivory havia adaptat The Remains of the Day (1993). La història, situada al Shanghai dels anys 30, recorda Casablanca. Ralph Fiennes és cec i no es diu Rick, però també és el propietari d’un local i té un passat que el tortura. Natasha Richardson és una comtessa russa exiliada que manté la família ballant amb homes i alguna cosa més. Després de la dura jornada, torna a casa i mentre espera que hi hagi un llit disponible, acluca els ulls i recorda l’esplendor de la vida passada. Hi ha deu segons memorables: un flash-back d’un partit de tennis. Però la pel·lícula dura dues hores i es fa eterna. Sense pols narratiu, sense diàlegs interessants, amb Ivory més gris que mai (quina manera més inepte d’iniciar les seqüències!) i un Ralph Fiennes monòton i perdut, el naufragi és total. Per sort, al final els japonesos decideixen envair la Xina i els protagonistes han de fugir de Shanghai. Junts, això sí. Com a mínim, el final és feliç.
El vell i amargadot Einar Gilkyson (Robert Redford, excel·lent) rep la visita inesperada de la viuda del seu fill (Jennifer López, discreta) i de la seva néta, a qui encara no coneixia. Reneixen els antics retrets (ella conduïa el cotxe el dia de l’accident que va matar el fill de Redford), però també els millors instints d’aquest llop solitari. El film és previsible en el seu recorregut moral, però això no és un defecte sinó una virtut. Així l’espectador, relaxat, pot contemplar amb satisfacció l’evolució dels personatges, que es mereixen una segona oportunitat i la saben aprofitar. Robert Redford, que ocupa el centre del film, és aquí un hereu directe dels pioners, pel seu lligam a la terra, per la seva rectitud moral i també perquè, quan cal, no necessita la llei sinó que ell és la Llei. Quan apareix pel poble el maltractador de la seva jove, Redford el despatxa sense contemplacions. Morgan Freeman, a l’ombra, actua com a conseller espiritual de Redford, igual que a Million Dollar Baby amb Clint Eastwood. Una bona pel·lícula, doncs, que parla de reconciliació i de coratge.
Ja no donàvem ni un duro per aquest espavilat rei del merchandising anomenat George Lucas, quan va i l’home treu tot el que porta a dins, demostrant que encara és capaç de posar l’ànima en una pel·lícula. La nova trilogia, finalment, troba el seu camí. Anava erràtica per senders que no duien enlloc fins que ha arribat l’hora de lligar caps amb la primera trilogia. La pregunta és: calien tres pel·lícules? És igual, ara el que compta és que la tercera és bona, molt bona. Té una gran força dramàtica i el pas del jove Skywalker al cantó fosc de la força està ben justificat i graduat. Evidentment, el film no té l’alegria aventurera de la trilogia original, però ofereix un catàleg apassionant d’amors, odis, traïcions i decepcions. Els actors defensen bé els seus personatges, i aquesta vegada no es pot dir res en contra de Hayden Christensen, que actua amb progressiva crispació mentre es va convertint en Darth Vader. Tot el tram final és sensacional: la batalla al planeta de lava, l’amputació de les cames, la col·locació del casc de Darth Vader (amb respiració inclosa), el naixement dels bessons i la consegüent mort de Natalie Portman, el destí final de les criatures… amb l’última imatge del crepuscle al planeta Tatooine, que és on comença l’Star Wars del 1977. Realment emocionant. Ha costat, però al final hem redescobert antigues sensacions. A nivell visual destaca l’esforç per lligar les dues trilogies, cosa que produeix, però, una certa sensació de "regressió tecnològica". George Lucas, a qui solem fustigar sense compassió, aquesta vegada l’ha escertat de ple.
Disposat a combatre la meva ignorància sobre el cinema francès més recent, vaig gravar aquesta pel·lícula a TV3, com la setmana anterior havia fet amb "Swimming Pool". La idea argumental és la següent: un home (Bernard Campan) guanya molts diners a la loteria i se’ls gasta contractant una prostituta (Monica Bellucci) les vint-i-quatre hores al dia. Més enllà d’aquesta idea, no hi ha gran cosa més. Les seqüències presenten extravagàncies diverses i un to tragicòmic força ridícul. A la segona part apareix Gérard Depardieu fent de gàngster i la cosa s’acaba d’enfonsar. Bertrand Blier va afirmar haver escrit el guió pensant en Monica Bellucci. Això ho explica tot: amb l’exhuberant italiana al cap, pensant només en despullar-la al plató, és normal que Blier fos incapaç d’escriure res de bo. Ara bé, en aquest sentit, i només en aquest sentit, aquest film és millor que "Swimming Pool", perquè on hi hagi la Monica Bellucci que s’aparti la Ludivine Sagnier.
Tres anys després d’El pianista, Roman Polanski va triar aquesta famosa novel·la de Charles Dickens per fer la seva divuitena pel·lícula. La tria no és casual: Polanski, als deu anys, va fugir de Polònia després que els seus pares fossin internats en un camp de concentració nazi. Oliver Twist, orfe de pare i mare, té aquesta mateixa edat quan fuig cap a Londres, amb sabates massa grosses i bevent aigua dels bassals que ha deixat la pluja. El to és molt contingut, sense excessos melodramàtics. Oliver només plora al final, quan ja ha sortit de penalitats i visita Fagin a la presó. Abans, està tan concentrat a sobreviure que no té temps per a les llàgrimes, només pensa en emmotllar-se el millor que pot a cada nova circumstància. El personatge de Fagin, el jueu geperut que recull nens del carrer per fer-los servir de lladres, és vist amb ulls més comprensius que en altres versions de la novel·la. Fagin explota els nens, sí, però també els salva; d’aquí l’agraïment final d’Oliver Twist, molt emotiu. Rodada a Praga, la pel·lícula recrea amb brillantor el Londres de l’època. Això, més l’indubtable talent com a director de Polanski, fa que aquest film es pugui equiparar al gran Oliver Twist que David Lean va fer el 1948, amb Alec Guinness com a Fagin.
Bill Murray rep una carta anònima d’una examant anunciant-li que té un fill de vint anys. Aquesta notícia, però, no fa canviar la cara de peix bullit a Bill Murray. Animat per un veí, comença a visitar les seves antigues amants. Són quatre visites que més que res demostren que l’Amèrica blanca és ridícula, estúpida o està perturbada (en canvi, els veïns negres, que feliços i alegres que són!). Hi ha actrius conegudes, com Sharon Stone, que encara continua follant-se tot el que se li posa al davant, o Jessica Lange, que decididament ha de canviar de cirurgià. Bé, Murray no treu l’aigua clara de qui és la mare del seu suposat fill, i després d’una confusió al carrer (s’equivoca pensant que un noi pot ser el seu fill), la pel·lícula s’acaba de cop. Sense aclarir res. Tot una lliçó existencial, diuen alguns. Tota una presa de pèl, dic jo. Feia anys que no veia una pel·lícula de Jim Jarmusch, el màxim representant de l’anomenat cinema independent. L’última havia sigut "Dead Man" (1995), un avorrit pseudowestern que comptava, però, amb l’al·licient de ser l’adéu al cinema de Robert Mitchum. Però ja no en veuré cap més: estic fart de la cara d’estaquirot de Bill Murray, estic fart que els personatges comptin fins a tres abans de parlar, estic fart del simplisme racial i estic fart que amb quatre personatges extravagants em vulguin alliçonar sobre la condició humana.
Si existeix una cosa anomenada cinema independent, deu tenir a veure més amb pel·lícules originals i arriscades com "The Matador" que amb drames fets per guanyar Òscars com "Brokeback Mountain". La pel·lícula, rodada íntegrament a Mèxic (encara que viatgem per mig món) té molta grapa. Un assassí a sou (Pierce Brosnan) i un venedor (Greg Kinnear), tots dos en hores baixes, es troben en un hotel de Mèxic i es fan amics. L’assassí li confessa el seu ofici i li fa una demostració pràctica (o gairebé) en una plaça de toros. El to, sovint, és de comèdia extravagant, però aquí i allà hi ha girs dramàtics que aporten emoció autèntica. Els actors estan extraordinaris. Pierce Brosnan, entre l’eufòria etílica i el desànim existencial, fa un dels millors papers de la seva carrera. L’acompanya a la perfecció Greg Kinnear, que interpreta un home marcat per una tragèdia familiar que té por al fracàs laboral. Fan una gran parella. El guionista i director Richard Shepard gasta enginy escrivint i bon estil dirigint. Potser només se li pot retreure un cert to menor, però és que tampoc no és una pel·lícula amb grans pretensions.
La intensitat emocional amb què Diane Lane interpreta els seus papers és impressionant. Transmet una autenticitat i una proximitat úniques. Aquí és una divorciada que encara no s’ha recuperat de l’abandonament del marit i que, a més, ha d’aguantar la pressió de la seva nombrosa família, que l’empeny a trobar un altre home. La seva germana (Elizabeth Perkins) la inclou en un web de contactes, cosa que provoca una divertida successió de cites amb "freaks". Després, Lane es debat entre el llefiscós Dermot Mulroney i el malencònic John Cusack (que fabrica canoes de fusta que ningú no compra: de què viu, doncs?). Diane Lane i John Cusack fan una bona parella, perquè comparteixen ferides del passat, intel·ligència, sentit de l’humor… i una edat natural (sense retocs). El final feliç que els reuneix, doncs, és més adequat que mai. La pel·lícula és lluminosa, ben dirigida i amb grans diàlegs ("els filòsofs som els que més patim"; comenta Christopher Plummer, pare de Lane; "a excepció de les víctimes dels crims violents", puntualitza Cusack). Pel que fa a la part de comèdia, destacar el gag en què els dos protagonistes busquen una farmàcia on comprar preservatius. Conclusió: una brillant comèdia romàntica interpretada per una extraordinària Diane Lane i un simpàtic John Cusack.
Tenir canalla en els temps actuals significa estar assetjat per tot un munt de pel·lícules infantils. Se'n poden esquivar moltes, però alguna, de tant en tant, s’ha de veure. N’hi ha que et fan passar una bona estona ("Els increïbles", per exemple), però n’hi ha altres que són soporíferes. És el cas d’aquest "Charlie i la fàbrica de xocolata", que confirma la caiguda en picat de Tim Burton. Després de la magnífica "Ed Wood" (1994) i de la divertida "Mars Attacks" (1996), Burton ha facturat l’avorridíssima "Sleepy Hollow" (1999) i la desastrosa "Planet of the Apes" (2001), tot un atemptat al clàssic de 1967 que va protagonitzar Charlton Heston. No he vist "Big Fish" (2003), però després de suportar "Charlie i la fàbrica de xocolata", en tinc més poques ganes que abans. La història, de Roald Dahl, no és gaire interessant i l'ambientació és molt kitsch. Cinc nens visiten una extravagant fàbrica de xocolata: quatre són molt repel·lents i un, en canvi, és un nen entranyable, boníssim, tant que al final el trobes més repel·lent que els altres. El món personal de Burton es filtra en alguns tocs perversos, que ja cansen, i en la música de Danny Elfman, que sempre és la mateixa. Però el pitjor de tot, de llarg, és Johnny Depp, que aquí bat el seu propi rècord de ganyotes i està per matar-lo.
En aquesta pel·lícula una família molt liberal i demòcrata, encapçalada per Diane Keaton, rep amb horror la notícia que el fill gran vol casar-se amb una republicana (Sarah Jessica Parker). La noia, que resulta ser una intransigent i una reprimida, és alliçonada convenientment i, al final, reeducada amb èxit. En aquest film, doncs, el manual progre brilla en tot el seu esplendor. Això, esclar, comporta certes ridiculeses. La principal fa referència a una parella d’homosexuals. Per suposat, són l’expressió de la pura bondat i es passen la pel·lícula somrient com santets destinats al cel. Ah, la bondat natural dels gais en el cinema actual! Però no només són gais, sinó que un pertany a una minoria racial (és negre) i l’altre és discapacitat (és sord). Doble situació minoritària! Això els atorga, doncs, més punts en l’escala de bondat natural del cinema progre. No em puc imaginar com seria un personatge que fos alhora gai, negre i sord. Levitaria com un lama tibetà entrat en èxtasi?
En un temps com l’actual de pel·lícules molt llargues, inflades de metratge, aquesta no dura ni 90 minuts. Això ja la fa simpàtica. Però és que a més és bona. Tot passa als estudis de la CBS, on Ed Murrow (David Strathairn), l’estrella dels informatius de la cadena, decideix enfrontar-se al senador McCarthy i la seva delirant Caça de Bruixes. Es pot trobar a faltar un clímax més intens, però Clooney no vol tergiversar la realitat, ni embellir-la dramàticament, per no caure, justament, en allò que denuncia. La pel·lícula és una lliçó moral però no és simple: en un moment determinat, el dirigent de la CBS (Frank Langella) li demostra a Ed Murrow que, en un detall concret, ell tampoc no ha dit tota la veritat, ell també ha exercit la censura. No hi ha heroi sense taca.
Com Robert Mitchum a "Out of the Past" (Retorn al passat, 1947), Viggo Mortensen viu tranquil en un poble sota una falsa identitat fins que el passat truca a la porta. Ed Harris, amb dos sicaris, el visita per fer-li pagar antics deutes. Maria Bello aviat s’adona que el seu marit havia exercit d’assassí a Philadelphia. Un clima moral molt tèrbol recorre la pel·lícula. Com, d’altra banda, és de rigor en el gènere negre. Als anys 40 o 50, Viggo Mortensen hauria acabat pagant els seus crims de joventut, però aquí no la palma sinó que torna a casa i la família, com si diguéssim, l’absol. L’útima seqüència, sense ni una paraula, és admirable i força ambigua. David Cronenberg va aconseguir el 2005 un dels millors films de la seva carrera amb "A History of Violence", una pel·lícula concisa (dura 90 minuts), directa i molt suggerent. Potser l’única pega que se li pot posar és la presència de Viggo Mortensen com a protagonista, perquè és un actor amb poca mirada i, per tant, poc convincent.
Aquesta famosa pel·lícula de cowboys gais està basada en un relat de 30 pàgines. Potser per això, el film avança lentament a través del seu escàs fil narratiu fins arribar a les dues hores de rigor (els films oscaritzables han de fer dues hores tan sí com no). Els guionistes, potser per mandra, deixen moltes seqüències a mig fer, treballen poc els diàlegs i s’obliden de les vides familiars dels dos cowboys (a penes si entreveiem els drames de les dones respectives). El director xinès Ang Lee s’agafa la feina amb calma oriental i executa el film amb una anèmia narrativa considerable. Les dues hores, diguem-ho clar, es fan eternes. Potser el més destacat és el departament de maquillatge, perquè tant Heath Ledger com Jack Gyllenhaal estan molt ben envellits des dels vint fins als quaranta anys. El lobby gai ha de tenir una influència tremenda per fer passar aquesta discreta pel·lícula per una obra mestra.
El món de Pedro Almodóvar és peculiar: els homes són uns monstres que es dediquen a violar les seves filles mentre que les dones, en canvi, són valentes, solidàries i sacrificades (i si, com Carmen Maura, rosteixen al viu un parell d’adúlters, què hi farem!). Bé, aquest és el panorama a "Volver", francament una mica irritant des del punt de vista masculí. Però oblidem aquest tema, que no deixa de ser col·lateral. La pel·lícula es veu prou bé, no tant per les històries que explica (les trames criminals són més aviat rutinàries, amb poca vida, especialment la referent al marit de la Penélope Cruz) sinó pel costumisme. Almódóvar ja no és un postmodern, sinó un malencònic que retrata una Espanya en vies de desaparició: el poblet de la Manxa, ancorat en el temps, amb les dones netejant el cementiri; la barriada, amb la perruqueria en un piset o amb el restaurant enmig d’un solar, on la Pe canta "Volver" (o fa veure que canta). La pel·lícula, doncs, té un punt de fantasmagòrica. La mateixa Penélope Cruz, amb el seu cul ortopèdic per semblar més "racial", més Anna Magnani (es veu l’actriu italiana en una tele), surt directament de l’Espanya de fa algunes dècades. Ja posats a ser fantasmagòrics, no hi falta un fantasma -Carmen Maura, la mare de la Pe- que torna directament d’entre els morts. Però Almodovar fa una passa enrere -el fantasma al final resulta que no ho és-, perquè sap perfectament que els morts no tornen mai. Una trista certesa. Aquesta és la part més punyent i autèntica de la pel·lícula, més enllà de l’exotisme hispànic que tan bé factura Almodóvar (i que tan ben rebut és a París o a Nova York).
En aquesta pel·lícula, Gwyneth Paltrow fa un recital interpretatiu memorable en el paper de la filla d’un matemàtic dement (A.Hopkins). Ella mateixa és matemàtica, però ha viscut reclosa per cuidar el seu pare. Justament el film comença quan ell ja ha mort, i ella ha d’afrontar una nova vida. Els dubtes l’assalten: pot ser que hagi heretat la malaltia mental del seu pare?; s’ha de deixar tutelar, per tant, per la seva germana?; ¿o ha de llançar-se als braços de Jake Gyllenhaal, que potser la utilitza? Aquesta pel·lícula és una meravella, sens dubte una de les millors del 2005, però va passar molt desapercebuda. No és tristoia, lenta ni autocontemplativa, sinó que té grapa, energia, emoció i sentit de l’humor. Adapta una obra teatral, però té vida pròpia. A la segona part tot gira al voltant d’una pregunta: ¿de qui és la sensacional demostració matemàtica que s’ha trobat a la casa? ¿Del pare o de la filla? La intriga es resol en una seqüència extraordinària, d’una tristesa infinita. Sic transit gloria mundi. En fi, una gran pel·lícula, inoblidable.
