Aquesta pel·lícula és molt personal. Cameron Crowe ha fet el que ha volgut, perquè per això és el director, el guionista, el productor i el seleccionador de la música d’"Elizabethtown". Per desgràcia, l’últim ofici és el que més li agrada. El punt de partida és bo: Orlando Bloom arruïna l’empresa de calçat on treballa amb el disseny d’una sabatilla esportiva demencial i, tot seguit, quan ja pensa en suïcidar-se, rep la notícia de la mort del seu pare. Tot i aquest argument, el to no és tràgic, sinó lleuger, amable i sovint extravagant. Hi ha bons diàlegs i bones seqüències (la inacabable conversa telefònica, el delirant memorial en què Susan Sarandon explica l’erecció del veí que li donava el condol). Però a Crowe li surt aviat la bèstia musical que porta a dins i col·loca una cançó rere una altra. Quan es cansa d’un diàleg, el tapa amb una cançó! Sotmet el film al ritme de la música, i com que el productor és ell mateix, ningú no li para els peus. Bé, hi ha un problema més important: Crowe, intentant no ser convencional, opta massa per la desdramatització, i el film no avança per falta de conflicte. Però encara hi ha un problema més greu, i es diu Orlando Bloom, que es passeja per Elizabethtown amb cara d’encantat. Si té algun debat interior (se suposa que en té més d’un!), no és capaç de mostrar-lo. Ni tan sols s’acaba d’animar amb l’estimulant presència de Kirsten Dunst, que és una hostessa de vol més celestial que terrenal. No hi ha tant història d’amor com relació terapèutica perquè Bloom recuperi l’autoestima. Per això, al final, la Kirsten li proposa un viatge musical per diferents Estats. I aquí és on Cameron Crowe, enfollit per la seva passió musical, perd definitivament els papers. Gairebé sembla que si l’home escriu i dirigeix pel·lícules és per poder-ne preparar la banda sonora. Ara bé, es pot veure el got mig ple o mig buit. "Elizabethtown" acaba fracassant, sí, però ho fa amb vistositat i elegància. Recomanem a l’entranyable Crowe una estada en una clínica de desintoxicació musical (i de passada, que es desintoxiqui també d’Orlando Bloom).

Aquesta pel·lícula, que a priori imaginava més aviat buida i decorativa, té força vida en el seu interior. És realment emotiva la història de la nena separada de la seva germana i venuda com a futura geisha. Sí, d’acord, és una versió nipona del conte de la Ventafocs, però i què? Més desconcertant és el fet que dues xineses i una malaia facin de japoneses. Encara que nosaltres no siguem experts en fisonomia oriental, ens despista una mica. Però aquestes actrius -la delicada Zhang Ziyi, la madura i serena Michelle Yeoh i la felina Gong Li- tenen molta classe i propulsen el film més enllà dels límits del bestseller que adapta. El final, certament, no és apte per a cínics: Zhang Ziyi troba la recompensa a tants patiments i humiliacions en forma del "gentleman" Ken Watabane (per fi un japonès!), que li perdona el currículum. El jardí on té lloc l’amorosa escena és, ara sí, molt decoratiu, però la pobra geisha, tancada tant temps en una casa fosca, ja s’ho mereixia. Rob Marshall, encara que filma millor que a "Chicago", té la mirada massa dirigida a un futur Òscar (que no va ser) i no aconsegueix el despullament dramàtic que el film necessitava en els moments més emotius. Però les actrius supleixen les seves mancances. Per acabar, també és just donar el seu mèrit al director artístic, per la construcció de tot un antic barri de Kioto (al DVD hi ha un interessant reportage sobre el tema).

"Capote" es concentra en els sis anys que l’escriptor va trigar a escriure "A sang freda", la seva famosa novel·la de no-ficció. Truman Capote llegeix la notícia d’un quàdruple assassinat, hi veu una oportunitat d’or, es desplaça a Kansas i comença la investigació. El film se centra en la relació entre Capote i els dos assassins (especialment un, Perry Smith); en canvi, oblida les víctimes (la família Clutter), a qui Capote dedica molt d’espai al seu llibre. És una llàstima, perquè aquí hi ha tot un dilema moral que el film no tracta prou (¿era legítim aprofitar la seva tragèdia per fer-ne literatura?; ¿no era comportar-se com una au carronyera?). La frase clau de la pel·lícula la diu Capote: "És com si Perry i jo haguéssim crescut a la mateixa casa. I un dia ell se’n va anar per la porta del darrere mentre que jo ho vaig fer per la del davant". Capote, doncs, es veu reflectit en l’inadaptat, sensible i rabiós Perry (els dos actors estan extraordinaris). Però alhora juga amb ell, el manipula o l’ignora per forçar-lo, per exemple, a explicar els detalls de l’assasinat. Capote juga a dues bandes: s’implica i es retira; els ajuda i els utilitza; vol que se salvin i desitja que els executin (per poder acabar el llibre d’una vegada). És un joc pervers que Capote acaba pagant amb el seu esfondrament interior. La pel·lícula, en general molt ben feta, abusa de seqüències inacabades i també de certa lentitud, potser perquè té massa consciència de ser un film important. En qualsevol cas, fa venir ganes de llegir "A sang freda", i això és un gran mèrit. Un al·licient col·lateral del film és veure com el director s’ho manega per camuflar que l’actor Philip Seymour Hoffman és molt més alt que el personatge que interpeta (Truman Capote feia poc més de 1,50).

"Crash" és una pel·lícula rídicula. Aspira a retratar la dura realitat, però n’acaba fent una caricatura artificial i tendenciosa. Ja a l’inici veiem dos joves negres que parlen tranquil·lament abans de robar un cotxe a punta de pistola, com si la seva actitud fos la més normal del món. Aquesta seqüència és pur Tarantino. Però Tarantino no aspira al realisme, sinó a recrear estilitzadament els milers de pel·lícules que ha vist. Per aquest camí, doncs, Paul Haggis va en direcció equivocada. No és l’únic error que comet, ni el més important. "Crash" és un film d’històries creuades ambientat a Los Angeles. Com que Haggis és un progre de manual, els blancs (els WASP com ell) són els més dolents de la colla. Observem-ho:

-La dona blanca i rica de mitjana edat (Sandra Bullock) és histèrica, racista, poruga i frustrada. Fixem-nos també en una amiga de la Bullock -a qui no veiem, però a qui suposem blanca i rica- que no la pot dur a l’hospital perquè li estan fent un massatge (!). L’egoisme personificat. Al final la Bullock s’ha de refugiar, esclar, en la comprensiva criada hispana (a qui maltractava). Comparem la Sandra Bullock amb la coratjosa noia persa o amb la trasbalsada però valenta dona negra.

Aquest és un film molt impersonal de Woody Allen, lluny del seu estil característic. Només hi ha una frase marca de la casa ("s'avenen molt: comparteixen les mateixes neurosis) i una típica influència de Bergman (l'aparició final dels morts). El guió funciona com un rellotge suís però és previsible: la clàssica història d'un arribista, sempre desagradable de veure. El gir final és la gràcia de l'invent: J.Rhys Meyers mata la seva amant (S.Johansson), que estava embarassada, i també una veïna per despistar la policia. És excessiu i inversemblant, perquè no semblava que el protagonista és pogués convertir en un assassí, i menys doble. Però la trama domina i els personatges obeeixen. Scarlett Johansson primer és una cínica i després una ingènua; Emily Mortimer és una noia intel·ligent però és incapaç d'adonar-se que el seu marit s'ha casat amb ella per ascendir socialment, tot i que ell no dissimula gens (si està sempre tan amargat i no sap disfrutar de la vida de ric, perquè no ho abandona tot?). No cal ni parlar de la intervenció final de la policia, que no conclou el que és evident (Johansson ha deixat un diari en què ho explica tot!). En fi, una pel·lícula molt poc "woodyallenesca", de bona factura però amb defectes que la desacrediten del tot al final. Està ambientada en el Londres més "chic".