Aquesta cinta d’espionatge no agrada gaire als estudiosos/admiradors de John Huston, que la consideren una pel·lícula impersonal, un encàrrec, un simple treball alimentari. Però a mi, el fet que una pel·lícula de Huston sigui impersonal ja em va bé, perquè no m’entusiasma la personalitat d’aquest "campió dels fracassats" (sobretot després de llegir la seva autobiografia). Truffaut va ser molt contundent: "En realitat és un d’aquests tipus que, com que no se’n surten amb la posada en escena, fan veure que els agrada més la vida". Dit això, parlem d’aquesta pel·lícula, que és molt agradable de veure (i ben filmada, tot sigui dit, mal que em costi d’escriure-ho). La trama és interessant però no rebuscada, i inclou una fugida de la presó, un doble joc de l’espia Newman i una emocionant persecució de cotxes (grans exteriors a Irlanda). El repartiment ajuda molt a la vistositat de l’espectacle: Paul Newman aporta aplom i carisma, Dominique Sanda bellesa i ambigüitat, i James Mason veterania i maldat. La seqüència final, que transcorre en una església, és d’impressió: Sanda trenca el pacte de cavallers entre Newman, d’una banda, i James Mason i Ian Bannen, de l’altra, i liquida els dos últims per venjar el seu pare.

Esclar que, de fet, només és una pel·lícula de gènere: "El cine és art, però el cine de gènere només és indústria, comerç, vil metall". Ho va dir així mateix, el juliol, el tertulià Pere Portabella, i ens va deixar garratibats, desolats per sempre, als amants del cine de gènere. Però deu ser cert, perquè ho va dir ell, que és un home cultivat (encara que, curiosament, mai no ha pensat en cultivar-se en gramàtica catalana).

Aprofitant que avui fan Star Wars en alguna cadena, repassaré tota la sèrie. Aquesta primera entrega em va decebre molt fa pocs anys al cinema, quan es va reestrenar; la vaig trobar pobrissona i amb poc ritme. Va ser impossible de reviure l’eufòria de la primera visió, quan era un adolescent. Tot i així, quan la vaig veure per tercera vegada -a casa, en DVD- em va sorprendre comprobar, ara que la veia sense expectatives, com recuperava bona part de l’encant perdut. Ja no em va semblar pobrissona, sinó agradablement modesta, austera. El primer encert són els protagonistes, amb un trio irrepetible: el jovenet Mark Hamill, el simpàtic fanfarró Harrison Ford i la deliciosa Carrie Fisher. El dolent és d’antologia -Darth Vader, que escanya a distància-, i fa certa aquella afirmació de Hitchcock que com més bo és el dolent més bona és la pel·lícula. A més hi ha dos veterans de gran categoria -el gran Alec Guinness i l’inoblidable Peter Cushing- que eleven el nivell quan apareixen. L’argument és molt clàssic -un noi perd la família i es llança a un procés d’aprenentatge- i funciona a la perfecció. Hi ha molts moments brillants, però en destacaria quatre: Han Solo, com un pistoler de l’oest, matant un caçarecompenses al bar; la princesa Leia reaccionant amb còmica altivesa quan la rescaten; l’habitació de les parets que s’acosten (estil Fu-Manchú); i Peter Cushing, sense immutar-se, fent explotar tot un planeta amb l’Estrella de la Mort.

El mateix any de La fugida (The Getaway, ja comentada) Steve McQueen va repetir amb el director Sam Peckinpah. Però si l’anterior era un thriller trepidant i violent, aquest és un film contemplatiu i costumista centrat en el món dels rodeos. Passa a l’actualitat, però se’l pot considerar un western crepuscular, que és aquell subgènere que es va posar tan de moda als anys 60 i 70. Eren westerns en què els cowboys, que ja no eren joves, estaven cansats i observaven amb desconcert, irritació i malenconia com el seu món desapareixia sota l’avanç imparable del progrés. Aquí Steve McQueen és un campió del rodeo que torna al seu poble i el primer que veu és com una excavadora aixafa la casa familiar. Més simbòlic impossible. El seu germà petit, que és un espavilat, construeix una urbanització per a caravanes ("les cases del futur", afirma). Li ofereix a McQueen participar en el negoci, però obté una negativa i després, ressentit, comenta: "Jo vaig camí del meu primer milió i tu continues pendent dels vuit segons". (Els vuit segons són els que els participants en un rodeo han d’aguantar muntant un toro o un cavall salvatge si volen guanyar el premi). La pel·lícula, de tan relaxada, a vegades s’adorm però en general és interessant perquè no abusa del missatge crepuscular, i perquè Steve McQueen és molt autèntic com a veterà dels rodeos. A destacar la presència d’Ida Lupino i de Robert Preston com a pares de McQueen.

Mai Warren Beatty ha interpretat un personatge més proper a ell mateix que aquest perruquer de Beverly Hills que es fica al llit amb totes les seves clientes. "Ho reconec, me les tiro totes", acaba confessant quan la seva xicota, Goldie Hawn, l’enxampa en plena activitat sexual amb Julie Christie. Com que Warren Beatty, a més de protagonista i productor, també és coguionista de la pel·lícula les paraules anteriors semblen una confessió de l’actor i no del personatge. ¿Autoajuda, autojustificació o joc entre realitat i ficció? En qualsevol cas al film les coses acaben malament per al perruquer, que intenta una última jugada desesperada (retenir Julie Christie, a qui realment estima) i perd. Un final trist per a una bona pel·lícula que més aviat juga a la comèdia d’aventures sexuals. El repartiment femení inclou, a més de Christie i Hawn, Lee Grant i una joveneta Carrie Fisher, en el paper d’una adolescent desinhibida: "Vols cardar?" li pregunta a Warren Beatty només coneixe’l. Dos anys després, faria de princesa Leia a "Star Wars" i Han Solo no ho tindria tan fàcil.

Si fa un temps 8TV va emetre "Bullitt", ara ha ofert "La fugida", un altre clàssic de Steve McQueen, situat ja cap al final de la seva dècada estel·lar, que va de 1963 a 1973. Respecte a "Bullitt", aquesta pel·lícula és menys realista però més espectacular, amb moments de tremenda violència. Tremenda però també una mica festiva, sobretot perquè el director Sam Peckinpah -molt reputat en el seu moment, ara no- solia filmar els tirotejats caient cap enrere amb càmera lenta. La història és trepidant, no decau en cap moment i té girs brillants, en especial els episodis del tren i del camió d’escombraries. Es nota que al darrere hi ha una de les millors novel·les de Jim Thompson, adaptada per Walter Hill. Però la pel·lícula no seria la mateixa sense l’emblemàtica presència de Steve McQueen, un actor irrepetible, tan modern ara com fa trenta anys, que aquí està acompanyat per Ali MacGraw (no la recordava tan guapa). Sens dubte, la millor parella del cinema policíac dels anys setanta.

Hermie és un noi de 16 anys que passa les vacances d’estiu en una illa de Nova Anglaterra. És l’any 1942, el país està en guerra, però Hermie -i també el seu millor amic- només pensa en el sexe: s’entusiasma amb les fotos d’un llibre d’educació sexual, intenta tocar el pit de la noia amb qui va al cine (però confon el pit amb el braç!), va a comprar preservatius (una seqüència per tronxar-se)… i s’enamora amb tota la seva passió adolescent de Dorothy. Una guapíssima Jennifer O’Neill de 22 anys interpreta Dorothy, una dona que té al marit al front. "He rebut una carta de dotze fulls!", li diu un dia, eufòrica, a Hermie. El noi li porta els paquets, la visita, hi conversa amb frases ineptes i, sobretot, la contempla extasiat. La tragèdia apareix de cop: Dorothy rep un telegrama anunciant-li la mort del seu marit en combat. Hermie és allà, i el dolor i el consol, l’amistat i el sexe es fonen en una última seqüència extraordinària. Aquesta és una història autobiogràfica del guionista Herman Raucher (ni els noms no va canviar!). No només és l’aprenentatge del sexe, és també el descobriment que la vida pot canviar en un minut, i et transforma per sempre. Va tenir un gran èxit, molt merescut, i no és estrany, perquè és molt emotiva, de manera autèntica, sense sentimentalismes. És una de les millors pel·lícules dels anys setanta.

Robert Redford és un advocat demòcrata -de l’ala més esquerranosa- que es presenta per senador per Califòrnia. Entren en acció els assessors i, a part de retallar-li les patilles, li retallen les idees. Li diuen de què ha de parlar, de què no ha de parlar (l’avortament, per exemple), amb qui ha de pactar (un sinistre sindicalista, per exemple) i li escriuen discursos vagues, sense propostes concretes, per captar el vot dels indecisos. "Ja ets un polític!", li diu el seu pare (Melvyn Douglas), l’exgovernador de l’Estat, després de la victòria, frase que acaba d’enfonsar Redford, que ha estat assimilat "pel sistema". A l’última seqüència, mentre al seu voltant es desferma l’eufòria, pregunta al seu principal asessor "I ara què fem?", en plural, conscient que qui ha guanyat no ha estat ell sinó un perfecte engranatge publicitari. Potser hi ha un excés de moralisme, però l'autenticitat amb què es recrea una campanya electoral i la memorable interpretació de Robert Redford fan de "The Candidate" tot un clàssic del cinema polític. Redford reincidiria diverses vegades més en aquest gènere i aquest any mateix ha estrenat "Lions for Lambs", pel·lícula que serà vista i comentada en aquest bloc quan arribi al videoclub (aquí estem en contra de la pirateria).

Aquest tercer llargmetratge del cicle Antoine Doinel és força fluix i està lluny de l’encant que té "Baisers volés". L’absència d’idees és alarmant, i l’intent de suplir la falta d’argument amb costumisme d’escala de veïns no resol res. Hi ha tocs cinèfils (Hitchcock i Tati, aquest en persona), però no condueixen enlloc. Els oficis de Doinel, que a la pel·lícula anterior combinaven al punt just realisme i humor de l’absurd, aquí són massa excèntrics (tenyidor de flors i conductor de maquetes de vaixells) i el film perd contacte amb el món real. El matrimoni de Doinel amb Christine (Claude Jade) no sembla inspirar Truffaut, que desaprofita el naixement del fill en seqüències més aviat tòpiques. Al rescat de la pel·lícula arriba puntualment una història d’adulteri entre Doinel i una japonesa. Apareixen alguns gags (Doinel no sabent com posar les cames per menjar en una taula petita). Amb la ruptura matrimonial i la posterior reconciliació, els diàlegs recuperen l’estil i la pel·lícula l’emoció perduda. El 1978 arribaria l’última entrega del cicle Doinel, "L’amour en fuite".