Tan impactant i famós com el pla de Harry Lime (Orson Welles) sota el portal, és aquest pla final, en què Anna Schmidt (Alida Valli) passa de llarg i ni tan sols dirigeix una mirada a Holly Martins (Joseph Cotten). Memorable final per a una memorable pel·lícula. Joseph Cotten era un actor ideal per expressar els desencants de la vida i les derrotes sentimentals. Aquí comença molt ufanós defensant l’honor d’un amic mort, com un heroi de les seves novel·les barates, però després els fets se li giren en contra: Harry Lime, l’amic, és un malvat traficant de penicil·lina adulterada i no és mort sinó viu, i quan es troben a dalt d’una nòria, sembla molt capaç de llançar-lo daltabaix. L’amistat desapareix en aquell moment. Però encara hi ha l’amor. Perquè Martins s’ha enamorat d’Anna Schmidt, però ella no el correspon, i encara pitjor, continua fidel a Lime tot i conèixer els seus actes (ja se sap, algunes dones els preferexen viciosos). Al final, Holly Martins, que ha traït l’amic (i fins i tot l’ha rematat!), és menyspreat per la dona que estima. Ni una paraula no diu Martins, ni un gest no fa per retenir-la, convençut com està que no servirà de res. La pel·lícula no ho mostra, però segur que quan Martins agafa el primer vol que surt de Viena ja està completament borratxo.

(Per un comentari més complet de la pel·lícula, amb fragments dels diàlegs més brillants, mireu el blog de cinema negre de Joan M.)

El metge de la presó, que és la veu de la consciència de la pel·lícula, li adverteix al capità Munsey -el sàdic cap de carcellers que tortura presos escoltant Wagner- que qui obté el poder per la força, per la força bruta, acabarà sent destruït de la mateixa manera. Dit i fet. Als apoteòsics vint minuts finals, en què es produeix alhora una fuga i un motí, el pres Joe Collins (Burt Lancaster), ja ferit de mort, aconsegueix pujar a la torre on Munsey està disparant amb metralleta contra els amotinats; lluiten tots dos fins que Collins, molt més fort que Munsey, l’aixeca per damunt del seu cap i el llança daltabaix, al pati de la presó, per què els amotinats, amb set de sang i venjança, el rematin. Al final veiem la cel·la, abans molt atapeïda (veure foto), ara ben buida: tots han mort. No hi ha pel·lícula més brutal ni desesperada en tota l’època clàssica del cinema negre. Se li poden retreure alguns defectes: els presos potser són massa bons, entre ingenus i romàntics; el missatge, que tendeix a la grandiloqüència, es repeteix massa (no calia que el metge sortís al final mirant a càmera i dient "nobody escapes"). Però és tanta la força de la pel·lícula que això no té cap importància. Els autors d’aquest film van ser: el productor Mark Hellinger, el director Jules Dassin, el guionista Richard Brooks, els actors Burt Lancaster, Hume Cronyn (com a Munsey), Charles Bickford i, en els agraïts flash-backs, les actrius Ella Raines, Anita Colby, Yvonne De Carlo i Ann Blyth.

Aquesta pel·lícula, juntament amb High Sierra del mateix any, va canviar la carrera de Bogart, que després de tota una dècada com a reputat secundari de la Warner -sovint interpretant gàngsters i altra gent de mala vida- es va convertir en una estrella. Realment Bogart va crear escola interpretant el dur, cínic i desencantat detectiu Sam Spade de Dashiell Hammett. La pel·lícula, però, no és extraordinària. El problema ja ve de la novel·la, perquè la història que explica no em sembla especialment atractiva: el robatori d’una peça valuosa, uns lladres internacionals… El diàleg, sí, té grans moments, però també diria que n’hi ha massa (Huston guionista va respectar massa la novel·la) i a més no està compensat per l’acció, que és molt escassa. Hi ha, però, una bona galeria de personatges: Mary Astor (és bona o dolenta?, és el dilema del film), Sidney Greenstreet, Peter Lorre i Elisha Cook jr. (aquests dos últims actors, molt baixets, deuen haver estat triats perquè Bogart sembli més alt). Pel que fa a la realització de John Huston, que em sembla poc destacable, Xavier Coma, al Diccionari de cinema negre, diu: "…Huston es posava deliberadament en mans dels actors per a la composició dels enquadraments i el ritme de les escenes; caldria dir, en conseqüència, que The Maltese Falcon va gaudir d’una realització col·lectiva."

Si "To Have and Have Not" (1944) va ser el primer Bogart-Bacall, aquest "Key Largo" va ser l’últim. Entremig, "The Big Sleep" (1946) i "Dark Passage" (1947). Bogart viuria deu anys més, però ja no tornaria a treballar amb la seva dona, i això que Lauren Bacall només tenia 24 anys el 1948. És curiós, i més si tenim en compte que aquesta darrera pel·lícula va ser un èxit de taquilla. Un èxit ben merescut, cal dir, perquè es tracta d’una bona pel.lícula. El començament és excel·lent: l’excombatent Bogart visita el pare i la dona d’un company mort a la guerra, els explica com va morir, adorna la realitat per fer més feliç el pare i intercanvia mirades de comprensió amb la dona. Bacall, aquí, ja no juga al glamour a l’estil de Marlene Dietrich, sinó que fa un tipus de personatge que ja li seria habitual, i que de seguida la faria baixar graons en l’escala de l’star-system: una dona trista, reconcentrada, eixuta (la seva bellesa també es marciria aviat). A la mitja hora entra en acció Edward G.Robinson com a gàngster malvat però també patètic, perquè la postguerra ja no és època per a gàngsters de la llei seca com ell. Bogart es debat entre fer el que li dicta el cap -no actuar- o el que li dicta el cor, i és el millor del repartiment. En aquest tram central la pel·lícula delata el seu origen teatral, potser perquè el director Huston, amb la seva realització, no sap enriquir els diàlegs. El desenllaç, en canvi, amb Bogart rumb a Cuba amb cinc gàngsters, està resolt de manera admirable.

En aquesta pel·lícula, com a Casablanca, hi ha un escenari exòtic -aquí, la Martinica- amb un bar que concentra tota l’acció. També hi ha un pianista, però no es diu Sam sinó Cricket i és interpretat pel gran Hoagy Carmichael (com canta "Hong Kong Blues"!). No s’acaben aquí les semblances: també hi ha el conflicte entre la França ocupada i la França de Vichy, la presència d’un patriota d’una peça i, esclar, un americà neutral (Humphrey Bogart) que s’acabarà apuntant a la resistència. L’envoltori, doncs, és el mateix que a "Casablanca", però el to és molt diferent. Aquí, els guionistes -Jules Furthman i, ep!, William Faulkner- i el director Howard Hawks despatxen la trama política de manera rutinària -no se la creu ningú- i concentren totes les energies en el flirteig entre Bogart i Bacall. Quins diàlegs, quins jocs de mirades, quins posats! Pura mítica cinematogràfica, ni rastre de realisme. Espectacular debut de Lauren Bacall, que més que una dona real interpreta la dona ideal segons Howard Hawks. El film és irregular, i lamento haver de dir que Walter Brennan, com a amic alcohòlic, més aviat em fa nosa; però quan Bogart i Bacall es dediquen a la contemplació i admiració mútues la pel·lícula és incomparable. O sigui, que no es pot comparar a cap altra.

Tres anys després de "The Killers", Burt Lancaster va tornar a ensopegar amb la mateixa pedra. Si a l’anterior pel·lícula era Ava Gardner qui el duia a la perdició, aquí és Yvonne DeCarlo. No és que la noia sigui una arquetípica femme fatale -realment li agrada en Burt, que és el xicot més ben plantat del barri-, però és pràctica i si troba una oportunitat millor, doncs l’agafa. Per això es casa amb Dan Dureya, un gàngster clenxinat. Anys després, però, retroba en Burt i la flama es torna a encendre. La cosa es complica amb un atracament a un furgó blindat. Yvonne DeCarlo primer confia en Lancaster, però quan veu que està inservible (li han disparat i està fet un nyap), ja fa intenció d’abandonar-lo de nou. En Burt no s’hi empipa: ja la coneix. Però DeCarlo no té temps de fugir: el gàngster Duryea arriba i liquida el tema. Aquesta pel·lícula no és tan coneguda com altres clàssics del cinema negre, però val molt la pena. Hi ha un bon director (Robert Siodmak), una bona història i un repartiment impecable en què destaca Yvonne DeCarlo, que a la primera seqüència balla una rumba amb un frenesí que hipnotitza el pobre Burt i, de passada, tots els espectadors.

Aquesta pel·lícula és una autèntica obra mestra del cinema negre, d’aquelles que et fan quedar clavat a la cadira -o al sofà- fins al final. Noms il·lustres hi van participar: James M. Cain hi va posar la novel·la, Raymond Chandler el guió (quins grans diàlegs!), i Billy Wilder va col·laborar en el guió i la va dirigir. El repartiment és extraordinari: Barbara Stanwyck, Fred MacMurray i Edward G.Robinson. Destaca, esclar, la Stanwyck, de femme fatale amb perruca rossa. Aquesta actriu tenia una classe infinita. Hi ha una colla de seqüències inoblidables: Barbara Stanwyck darrere la porta, MacMurray saltant del tren, totes les escenes en què Robinson elabora hipòtesis del crim davant del nerviós MacMurray, el tiroteig final… És un meravella de principi a fi. Ara bé, un cop vista, un no pot evitar preguntar-se: la policia no és una mica tanoca?; ¿la poca velocitat del tren i els senyals evidents en el coll del marit no són suficients per sospitar que hi ha hagut un assassinat? (Està clar que la policia feia nosa als guionistes). ¿I la història de la filla afirmant que Barbara Stanwyck havia matat la seva mare no està fora de lloc? (Un relat gòtic ficat amb calçador a l’interior d’un film noir). I un apunt final sobre les motivacions criminals de Fred MacMurray. Encara que al començament sembla un home seduït per una femme fatale, al final t’adones que realment només el preocupa la rivalitat amb el seu idolatrat Edward G. Robinson.

Primer sembla que aquesta pel·lícula s’integri en el gènere dels semidocumentals policíacs, perquè una veu en off ens informa dels procediments de l’FBI i ens aclareix que el que veiem és una reconstrucció d’un cas real. Mark Stevens, un actor gris de curta fama, interpreta un policia que s’infiltra en una banda de lladres amb connexions amb les altes esferes. Bé, el film no té gaire vida fins que no entra en acció Richard Widmark, el cap de la banda, fredolic i asmàtic, astut i prudent. És una gran composició de Widmark, molt allunyat aquí del psicòpata que interpretava l’any anterior a "Kiss of Death". La seva magnètica presència propulsa el film de tal manera que a l’acte deixem enrere el publireportage de l’FBI, i ens dirigim al territori del cinema negre més antològic. Ja no ens importa el policia infiltrat, només el cap de la banda. El final és sensacional, amb Widmark acorralat en una fàbrica, encerclat per la policia. I l’espectador, llavors, ja es frega les mans amb la inevitable mort de Richard Widmark, que com no podia ser d’altra manera tractant-se del nostre criminal favorit, resulta apoteòsica.

Pocs actors han fet una primera aparició cinematogràfica tan impactant com Richard Widmark en aquesta pel·lícula. Només és el quart nom del repartiment i surt en poques seqüencies, però es menja amb patates el protagonista, el mediocre Victor Mature. Widmark és Tommy Udo, un psicòpata capaç de tirar escales avall una pobra invàlida (aquesta seqüència es va recordar molt ahir) i que, com no podia ser d’altra manera, mor al final com una rata de claveguera. La pel·lícula està molt ben dirigida per l’infal·lible Henry Hathaway, que la va rodar tota en escenaris reals, fet molt estrany a l’època i que li dóna una gran autenticitat. La història, que comença amb un atracament antològic d’una joieria situada en un gratacels, se centra en la regeneració d’un delinqüent, via delació dels seus col·legues. L’únic problema del film és la presència de Victor Mature, que per postres és capaç d’enamorar l’angelical Colleen Gray. Quan el futur Samsó abraça la noia, la sensació d’horror s’apodera de l’espectador.

Aquest petit clàssic del cinema negre, basat lliurement en una novel·la de Graham Greene, és important sobretot perquè va catapultar a la fama Alan Ladd (1913-1964), un actor que durant dues dècades va transitar amb modèstia i desimboltura per tres gèneres: el cinema negre, el western i el cinema d’aventures. A "This Gun For Hire" Alan Ladd va causar un gran impacte incorporant a Philip Raven, un lacònic i glacial assasí professional. Després de complir un encàrrec, Raven descobreix que l’han pagat amb diners marcats. Vol passar comptes, però la policia el busca. Fugirà en companyia d’una cantant (Veronica Lake) i junts descobriran que un magnat de la indústria química ven fórmules als nazis. Hi ha un inici d’idil·li entre els dos -Raven es desglaça, s’humanitza-, però no hi ha futur possible: ell té un extens currículum criminal i ella, a més, és la xicota d’un policia. Raven, com imposa el gènere, està fatalment predestinat. Aquesta pel·lícula brilla especialment quan Alan Ladd i Veronica Lake comparteixen pantalla, exhibint fotogènia, naturalitat i, qui sap si com a premonició de les seves tràgiques vides personals, una entranyable vulnerabilitat.

8TV va emetre aquest cap de setmana aquest memorable "biopic", que abans era la típica pel·lícula que es podia veure fàcilment però que ara ja no fan ni La 2 ni el Canal 33 (nota: les pel·lícules que TV3 emet a la nit són perquè algú presenti una denúncia). Bé, "Edison the Man" és un tribut al genial inventor però també a una virtut tan anacrònica -en una època, com la nostra, d’"estratègies lúdiques de motivació"- com és la perseverança en l’esforç. El guió i la direcció de Clarence Brown són prodigiosos, amb un sentit narratiu que ja sembla perdut per sempre. A part de recrear brillantment moments cèlebres, el film esquiva la solemnitat i mostra un Edison molt proper: enèrgic i vitalista, orgullós i tossut, però també enfonsat i acovardit. Spencer Tracy fa una gran interpretació. És cert que el retrat, encara que bàsicament fidel, és també una mica afavoridor: el real Edison tractava els seus treballadors com un patró del segle XIX i no amb l’esperit roseveltià que es mostra aquí. El mateix 1940 la Metro va fer també "Young Tom Edison", amb el simpàtic Mickey Rooney. Només podem confiar en 8TV per poder-la tornar a veure.

Em feia certa mandra, però finalment he tornat a veure aquesta pel·lícula, i si no em va dir gran cosa fa anys, tampoc ara. Aquest "Ciutadà Kane" deu ser el film més sobrevalorat de la història. És una pel·lícula més aparatosa que bona, amb un estil molt exhibicionista (propi d’un director de 25 anys) que esgota. La seva visió es fa pesada, perquè la història està tan trossejada que no acaba mai d’enganxar. A part, els maquillatges d’Orson Welles són escandalosos, molt teatrals (a la part final sembla que dugui una mitja al cap com un atracador). El millor és el desenllaç, amb el soterrani amb milers d’objectes de Charles Foster Kane i el descobriment que Rosebud és el trineu que tenia de petit. En fi, "Ciutadà Kane" és un gran esforç per algú que no havia fet cap pel·lícula abans, però de cap de les maneres un dels millors films de la història. Els crítics, algun dia, haurien de deixar de fer el ridícul i esforçar-se una mica més. Sense sortir de Hollywood i de l’any 1941, es podria fer una llista de dues dotzenes de films més interessants que aquest. Sense exagerar. I exagerant, cinc dotzenes.

"The Ministry of Fear" (1944), ara en DVD, no és una de les pel·lícules més famoses de Fritz Lang, però és magnífica. La trama, d’espionatge (nazis a Londres durant la Guerra), és molt enginyosa i extravagant, no apta per als amants de la versemblança: pastissos amb microfilms camuflats, sessions d’espiritisme, una maleta-bomba i, al final, un inesperat fraticidi. El protagonista és Ray Milland, un actor molt elegant i aplomat, que es mou com peix a l’aigua en el to de la història, entre dramàtic i lleuger. Ella és Marjorie Reynols, més discreta però simpàtica. La pel·lícula és una demostració contínua del talent de Fritz Lang. No és possible planificar millor, amb més estil ni amb més sentit. El cine era més auster abans; ara les pel·lícules malgasten plans, són un festival d’abusos (al "Jardinero fiel", el director necessitava vuit plans per ensenyar com un personatge es rentava la cara!). Per als caràcters sobris, austers, no hi ha res com el cinema clàssic. En aquesta pel·lícula hi ha seqüències antològiques, com la conversa al refugi (pels bombardeigs alemanys), però jo em quedaria amb la mort darrera la porta. Gran pel·lícula, feta amb molt de talent.

"The Killers" (1946), ara en DVD, és una de les grans pel·lícules de cinema negre dels anys 40 i 50. El punt de partida és un famós conte de Hemingway en què un exboxejador, anomenat el Suec, ajagut al llit d’una pensió, es deixa matar, sense oposar resistència, per dos assassins. Els guionistes, a partir d’aquí, es van inventar una història per explicar perquè el protagonista arribava a aquest punt de derrota moral. La història, narrada en flash-backs, inclou una "femme fatale" (Ava Gardner, en un dels seus millors papers) que, com és normal en les dones del seu ram, el traeix. La pel·lícula està molt ben dirigida per Robert Siodmak, que es permet la filigrana de filmar tot l’atracament a la fàbrica amb un pla seqüència extraordinari. Bé, després de veure el film vaig pensar que alguna cosa no quadrava, especialment a l’inici, quan maten el Suec. El problema era Burt Lancaster. "The Killers" va ser la seva primera pel·lícula. Per als espectadors de 1946 es creïble que el seu personatge es deixi matar, perquè no el coneixien de res. Però nosaltres hem vist Burt Lancaster en moltíssimes pel.lícules més, és com de la família, i sabem que és un dels homes més forts i enèrgics que mai han aparegut en una pantalla. No, l’autèntic Burt Lancaster no es resignaria mai a deixar-se matar per dos assassins. En aquest sentit, la carrera posterior de l’actor ha perjudicat "The Killers". En fi, espero que la pròxima vegada que vegi la pel·lícula en Burt es comporti com és d’esperar i planti cara als pistolers.