Pocs actors han debutat en el cinema amb una pel·lícula tan dolenta com ho va fer Paul Newman el 1954 amb la desastrosa The Silver Chalice. Però durant els anys següents es va recuperar i va tancar la dècada dels 50 amb The YoungPhiladelphians (La ciudad frente a mí), la seva desena pel·lícula, que no havia vist mai fins que 8TV la va emetre fa un cert temps. La vaig trobar molt bona. Paul Newman, en la seva primera època, solia fer de jove que vol prosperar socialment, irat contra el món, amb males arts o jugant net. Aquí juga net i finalment triomfa. Després d’un pròleg explicant el tèrbol naixement de Newman, passen els anys i el trobem treballant amb samarreta paleta a l’empresa de construcció de Brian Keith (Newman no sap que és el seu pare), a l’estiu, entre cursos de dret. Es troben amb Barbara Rush, una noia rica amb descapotable (aquesta actriu és tota una revelació aquí: mai l’havia vista tan guapa i amb tanta personalitat). Bé, l’atracció és instantània, però el casament previst és aturat pel pare de la noia, que presideix un bufet d’advocats i li fa una oferta a Paul Newman. O sigui, primer fes-te un home i després ja parlarem de la meva filla. Després d’anys de malentesos, de guerra pel mig i d’un matrimoni fracassat de Rush, es retroben just quan Robert Vaughn -excel.lent com a jove i maleït milionari- és acusat d’un crim que no ha comès. Paul Newman el defensa, la crème de Filadèlfia és a punt de enfonsar-lo, Brian Keith li confessa que és el seu pare… i tot acaba bé. Potser és excessiu i un pèl fulletonesc, però el film és admirable, amb la magnètica presència del jove Newman, la bellesa adinerada de la sensual Rush i la planificació impecable de Vincent Sherman. (Com a nota curiosa destacar que Brian Keith només tenia 4 anys més que Paul Newman, tot un exemple de paternitat precoç).
Aquesta és una superproducció, sí, però barateta. Justament es va rodar a Itàlia perquè sortís per la meitat de preu. Ara, això no vol pas dir que les coses no siguin de primera classe. Els decorats de carrers, mansions i palaus del Moscou, per exemple, són impressionants, molt convincents. El mateix es pot dir de les escenes de batalles, que són impecables i amb un gran desplegament de personal (llavors no es podien fer soldadets digitals, com ara). Tot és excel·lent en aquesta pel·lícula, començant pel guió, que és capaç de concentrar la monumental novel·la de Tolstoi en només tres hores. Sis guionistes van treballar-hi i en comptes de fer un poti-poti, que és el que sol passar en aquests casos, van escriure un guió admirable, que evidentment deixa molts episodis i personatges fora, però que recull de meravella l’essència dramàtica de la novel·la, tota la seva intensitat emocional, que és la que sorgeix del trio màgic format per Pierre, Natasha i el príncep Andrei. També hi ha espai per a Napoleó, i sens dubte a Tolstoi li hauria encantat el pla final de l’emperador, a qui veiem completament derrotat, cadavèric, immòbil al seu trineu de retorn a França. La direcció del veterà King Vidor és absolutament magistral, a l’alçada de la ploma de Tolstoi. Hi ha moltes seqüències memorables. En podem destacar algunes: Natasha al balcó mentre Andrei l’observa, la panoràmica que relaciona el passeig de Pierre amb la batalla de Borodino, o la conversa entre Pierre i Natasha després del frustrat intent de fugida de la noia. La pel·lícula, però, no seria la mateixa sense un repartiment estratosfèric. Audrey Hepburn, potser en el seu millor paper, és la més perfecta Natasha imaginable, el somni de qualsevol lector de la novel·la. Mel Ferrer té tot l’encarcarament, la retenció emocional i la tortura interior del príncep Andrei. I, per acabar, Henry Fonda, que no s’assembla gens físicament al Pierre de la novel·la, que és molt gros, feixuc i lleig; però Fonda era un actor superlatiu, i amb una sola mirada sap expressar tots els dubtes morals del personatge i se’l fa seu.
No se’n va fer mai una segona part ("After the Picnic", es podia haver dit?), però veient de nou aquest film mític he tornat a pensar que és una llàstima. Mai no hi ha hagut una parella més vulnerable! William Holden és un home de rampells, que ha viscut d’il·lusions, incapaç d’assumir les seves limitacions, un home patètic que es fa el jove però ja no ho és. Kim Novak és la bellesa del poble, destinada a casar-se amb un ric hereu. Però ella no és brillant ni ambiciosa i es troba fora de lloc en els cercles dels poderosos; se sent més a gust amb Holden. L’atracció ha estat immediata, però esclata al ball més eròtic de la història del cinema. Quina parella més carnal! La nit s’allarga amb promeses d’amor. Però el seu futur és tan incert. Holden ha fugit agafant un tren en marxa; Novak el segueix amb autocar. Podem imaginar-los, anys després, malvivint en un pis petit d’un barri miserable. Kim Novak es penedeix d’haver agafat aquell autocar?; William Holden ha après a ser un home de veritat? No ho sabrem mai. En fi, gran pel·lícula: ens podrem oblidar de la mestra borratxa i de la germana intel·ligent, de la mare protectora i del noi ric derrotat, però de William Holden i de Kim Novak, fràgils ombres a la recerca de la felicitat, no ens n’oblidarem mai.
TV3 emet últimament pel·lícules d’aventures dels anys 50 (la millor dècada per al gènere), i és d’agrair tal com està el panorama televisiu. Aquesta pel·lícula és força curiosa perquè barreja la caça de balenes amb la recerca de perles als mars del Sud, tot amanit amb l’enfrontament entre dos germans. L’ombrívol Robert Taylor es casa amb Ann Blyth perquè la noia creu que Stewart Granger és mort. Però Granger, el germà més immoral, reapareix i avisa Taylor que, igual que quan eren petits, "li pot prendre les joguines" quan vulgui (es refereix a la dona i al vaixell). La tensió culmina en un amotinament que acaba unint els dos germans. Els vaivens morals de Stewart Granger potser són excessius -tot plegat sembla molt malvat i tot plegat no tant- i el final és una mica precipitat (l’espectador voldria que anessin a buscar les perles). Però la pel·lícula té grans moments, en especial tot el flash-back de Stewart Granger, que és molt violent, amb apunyalaments continus. Pel que fa als actors, Stewart Granger, un dels grans de l’aventura, domina fàcilment Robert Taylor, més gris.
TV3 va tenir l’encert fa poc d’emetre aquest clàssic del cinema d’aventures protagonitzat per una excepcional parella d’acròbates: Burt Lancaster i el seu amic de la infantesa Nick Cravat (que feia de mut perquè no tenia una bona veu). Com algunes de les pel·lícules comentades recentment, l’autoria d’aquest film correspon més al seu actor i productor (Burt Lancaster) que al seu director (Robert Siodmak). "La politique des auteurs", creada a França i que consistia en atribuir tots els mèrits d’una pel·lícula al seu director, ha estat nefasta, perquè n'ha sobrevalorat la importància passant per alt la feina de novel·listes (quan no és famós, ja no existeix), guionistes, productors, actors, etcètera. En aquest cas, cal dir que Burt Lancaster va preparar i rodar totes les acrobàtiques seqüències d’acció incloent-hi els antològics vint minuts finals amb el globus i la batalla al vaixell. La pel·lícula, que passa del burlesc al seriós amb una facilitat extraordinària, inclou tota mena d’extravagàncies (com ara un passeig de Lancaster i Cravat amb una barca al cap, pel fons del mar i per la ciutat, que, puc assegurar-ho, entusiasma els nens). Aquest és un film alegre i dinàmic, clar i lluminós, i tan mediterrani (va ser rodat a l’illa d’Ischia, a la badia de Nàpols) que no et creus mai que passi al Carib.
Aquesta pel·lícula va ser l’última que Orson Welles va dirigir per a un estudi gran de Hollywood. El va imposar Charlton Heston, el teòric protagonista. Dic teòric perquè el drama no gira al voltant de Vargas, el policia mexicà que interpreta molt bé Heston, sinó del capità Quinlan, un policia molt corrupte i molt arrossinat. La pel·lícula narra la caiguda de Quinlan, que té tot un historial col·locant proves falses. Orson Welles fa de Quinlan a la seva manera, amb l’excés habitual en posats i maquillatges (Welles tenia 43 anys; el personatge uns 60). El film és molt bo, però es veu amb certa fredor perquè a ningú no li pot fer pena la caiguda de Quinlan. Amb un actor més subtil, la cosa hauria guanyat. La pel·lícula, però, té fragments molt brillants: el formidable pla-seqüència inicial, l’estada de Janet Leigh al motel (que anticipa "Psicosi") o tot el tram final en què Vargas grava la confessió de Quinlan. Si Welles actor es fa pesat, Welles director triomfa, encara que pel meu gust abusa de plans contrapicats (en especial, cap al seu personatge). Però, esclar, era la seva marca de fàbrica.
En un hipermercat, enmig de pel·lícules de kung-fu, vaig trobar aquest peplum italià per 4 euros. Després, repassant un especial peplum del Dirigido, vaig descobrir que aquesta era la pel·lícula que va inaugurar el gènere i el va propulsar a la fama mundial. Poca broma, doncs. Bé, segons la llegenda, Hèrcules (Hèracles en grec) va matar els seus fills i va ser condemnat per l’oracle de Delfos a fer dotze treballs. Però en aquesta pel·lícula no hi ha ni res d’això. Aquí, Hèrcules és simplement un forçut amb prestigi que s’infiltra, com un passatger clandestí, a la història de Jasó i els argonautes. Els primers 35 minuts són antològics: Hèrcules (Steve Reeves) es troba amb Iole (Sylva Koscina), que li explica les desventures de la cort amb un flash back: ¿el seu pare va matar el rei, germà seu, per usurpar-li el tron? La resposta serà sí, però abans farem un llarg trajecte que inclou intrigues de palau, entrenament atlètic (memorable demostració d’Hèrcules amb el disc) i la mort d’un lleó. Després arriba l’aventura de Jasó i el velló d’or, amb un interludi kitsch amb les amazones. Finalment tornem a Tebes per a la traca final. Aquí es produeix la imatge del film: Hèrcules, com Samsó, encadenat a dues columnes del palau. El culturista Steve Reeves és Hèrcules, però no actua gaire, perquè li costava. El director Pietro Francisci es desesperava intentant que Reeves expressés un desig ardent per a la guapa Sylva Koscina. Fins que un dia li va dir: "Escolta Steve, fes una cosa, intenta apretar el forat del cul, se’t dilataran els narius i l’expressió vindrà sola". Resumint, una pel·lícula curiosa, divertida, i força convincent quan es posa seriosa.
Per la 2 ha començat un cicle de pel·lícules de Truffaut. De moment han fet les dues primeres que va dirigir: la mítica "Els 400 cops"(1959) i "Tirez sur le pianiste"(1960). Les emeten els diumenges a hores intempestives, més enllà de la mitjanit. Suposo que pretenen que no les vegi ningú. Semblaria senzill que la televisió pública, en els seus canals petits, actués com a filmoteca en horaris normals. Però no hi ha manera. El Canal 33, per exemple, és un solar cinematogràficament parlant. ¡Que complicat és ara que els joves puguin tenir un cert coneixement de la història del cinema!
En fi, parlem breument d’"Els 400 cops". En un Nickelodeon dedicat a la Nouvelle Vague els crítics espanyols més reputats la trien com a segona millor pel·lícula francesa de la història. És absurd. Suposo que els perd el mite i la nostàlgia. En realitat aquest és un film petit i modest, que busca el naturalisme i en general el troba. La pel·lícula respira autenticitat quan la càmera segueix Antoine Doinel pels carrers o a casa seva (un pis molt petit: ell dorm en un sac de dormir al rebedor). Però potser els adults estan massa caricaturitzats. He de confessar que em pensava que el film m’emocionaria més. Jean-Pierre Léaud (Antoine Doinel) està tan contingut! Els millors moments són la confessió de Doinel a la psicòloga i el famós final a la vora del mar. François Truffaut té pel·lícules millors que aquesta (La peau douce), però també pitjors (Le dernier métro).
