Aquesta tercera part és irregular, amb bons moments però també amb caigudes de to que fan que no arribi ni de bon tros a la brillantor del film anterior. El tram inicial és interessant: la princesa Leia vol rescatar Han Solo però acaba capturada per l’enorme Jabba, a qui hem de suposar lasciu per la manera com la manté escavitzada al seu costat. Aquest inesperat apunt eròtic (¡en un personatge tan cast com la princesa Leia!) potser és una compensació de l’astut George Lucas per a tots aquells espectadors que de seguida quedaran decebuts pel gir infantil que fa el film (el to adult de L’imperi contraataca va fer perdre el públic més jove, i això es va notar en la recaptació). Efectivament, apareixen els ewoks -uns simples ossets de peluix- i ocupen molt metratge, massa. El pitjor de tot és que Harrison Ford i Carrie Fisher es passen tota l’hora final al seu planeta, de manera que estan vilment desaprofitats (el va escriure Mark Hamill el guió?). La batalla dels ewoks amb les forces de l’Imperi és una pallassada que gairebé enfonsa la pel·lícula. Això contrasta moltíssim amb la solemnitat del duel final entre Darth Vader i Luke Skywalker, amb l’emperador de tercer en discòrdia. Darth Vader és incapaç de matar el seu fill i quan l’emperador -via llamps emergint de les mans- ho intenta, Darth Vader el llança força ridículament pel buit. En fi, no és el millor film per tancar la primera trilogia galàctica, però si en comptes de veure el got mig buit el veiem mig ple, fa passar una bona estona.

Entre la primera part, simpàtica però modesta, i la tercera, infantil i desequilibrada, L’imperi contraataca emergeix com una autèntica obra mestra del cinema fantàstic, o per ser més exactes, del cinema d’aventures, subgènere galàctic. Hi ha una ambició, una amplitud argumental, una riquesa de producció i uns recorreguts emocionals que la fan única en tota la saga. Ja és excel·lent l’inici al planeta nevat, que culmina amb una batalla en què les tropes de l’Imperi derroten els nostres herois (els "camells" de l’imperi són una gran troballa). Després hi ha dues trames que avancen en paral.lel. D’una banda, l’aprenentatge de la Força que fa Luke al planeta pantanós, amb Yoda d’instructor (aquesta part, quan la vaig veure en el seu moment -adolescent àvid d’acció- se’m va fer pesada; però ara la trobo interessant). I, d’altra banda, la vibrant fugida de Han Solo i la princesa Leia de les forces de l’Imperi, amb seqüències tan antològiques com la del camp de meteorits, que culmina amb la nau refugiada a la panxa d’un monstre que vivia en un d’aquests meteorits (fantàstic pla de la nau sortint de la boca del monstre). Tota la part final de la pel·lícula és impressionant, amb una ciutat d’un disseny esplèndid, la traïció de Billy Dee Williams, l’aparició de Darth Vader i el moment més emotiu de tota la sèrie: la congelació de Han Solo sota la mirada angoixada de la princesa Leia. El guió d’aquest film supera de llarg tots els altres d’aquesta saga galàctica. Es nota la batuta d’una veterana com Leigh Brackett, guionista habitual de Howard Hawks. Algun mèrit deu tenir també el director Irvin Kershner, responsable el 1983 de l’excel·lent Never Say Never Again, l’últim Bond de Connery. George Lucas, gelós, va intentar minimitzar la feina de Kershner, raó de més per valorar-la. Però no ens hem d’oblidar dels actors, en especial Harrison Ford i Carrie Fisher, sensacionals, que viuen un alegre flirteig enmig de l’aventura que es transforma en desesperació romàntica moments abans de la congelació. Eclipsat per aquesta memorable parella, queda el pobre Mark Hamill, que ja havia patit l'accident que el va desfigurar (es nota l’esforç del director per ocultar el seu rostre).

Basada en una novel·la del mexicà Carlos Fuentes, que no he llegit, i dirigida pel mediocre director argentí Luis Puenzo, "Old Gringo" només té interès perquè és una de les últimes interpretacions de Gregory Peck. El començament és tòpic: Jane Fonda arriba a Mèxic i es troba amb una festa popular. Ja se sap, a Mèxic sempre ballen i tiren petards. Estem en plena revolució de Pancho Villa i dos homes queden captivats per la ja granadeta Fonda: l’escriptor Ambrose Bierce (Peck), que és a Mèxic per morir anònimament, i el general revolucionari Arroyo (Jimmy Smits), que la introdueix en el món del sexe. Jane Fonda, també productora del film, està fatal com a institutriu amb poca experiència de la vida, el paper no li va gens (ella anava sobrada d’experiències!) i no sap quina cara posar. Només la presència de Gregory Peck, doncs, salva la pel·lícula: està magistral quan fa de figura paternal i també quan, de sobte, li proposa a Fonda una última nit d’amor.