Sir Arthur Conan Doyle (1959-1930) va escriure cinquanta-sis històries curtes i quatre novel·les (Estudi en escarlata, El gos dels Baskerville, El signe dels quatre i La vall de la por) d’un personatge que arribaria a esgotar-lo però que li donaria fama eterna: Sherlock Holmes. "Els darrers aplaudiments", publicat el 1917, és el penúltim recull de contes. N’hi ha vuit i són molt bons -com tots els altres- escrits amb una intel·ligència, un sentit de l’humor i un talent narratiu extraordinaris. Conan Doyle mai no va forçar una frase ni una història. És molt recomanable llegir tot Sherlock Holmes, és una lectura immillorable. Potser algú, havent-lo vist sovint en pel·lícules o sèries de televisió, pot pensar que aquests llibres ja no li oferiran res de nou. Greu error. Si a la pantalla tot se centra en Holmes i les grans seves capacitats detectivesques, als llibres creix el protagonisme del doctor Watson, el cronista de les històries. Tot passa per la seva mirada, sempre veiem Holmes a través d’ell, i al final tanta admiració ens desperta l’habilitat deductiva del geni com la profunda humanitat de l’amic fidel. Més enllà dels misteris i de les corredisses en cabriolés pel Londres boirós (que d'altra banda són apassionants), Conan Doyle ens emociona amb la història d'una gran amistat.

"Muchos de los intelectos más brillantes de estos tiempos nos han aconsejado el mismo correr sin alegría tras cualquier deleite fugaz. Walter Pater ha dicho que estamos todos bajo sentencia de muerte, y lo único que podemos hacer es disfrutar los momentos exquisitos simplemente por los momentos mismos. La misma lección enseña la muy vigorosa y muy desolada filosofía de Oscar Wilde. Es la religión de "carpe diem", pero la religión de "carpe diem" no es la de las personas felices sino la de la gente muy infeliz. La gran alegría no va juntando los retoños de rosa donde los encuentra, sino que tiene los ojos fijos en la rosa inmortal que vio Dante. La gran alegía contiene en sí el sentimiento de inmortalidad. (…) Es cierto, por supuesto, que una felicidad punzante es casi siempre efímera; pero no es cierto que debamos pensar en ella como efímera, o disfrutarla solamente "por el momento en sí". Hacerlo es racionalizar la felicidad, y por lo tanto destruirla. La felicidad es un misterio, como la religión, y nunca debería ser racionalizada. (pàgs. 80-81)

Llegir algunes novetats editorials no està pas malament, és bo estar una mica al dia, però no se n’ha d’abusar, perquè es corre el risc de gastar molta vista en va. En general, de cada quatre llibres nous que llegeixo, sempre penso que tres me’ls podria haver estalviat. Procuro, per tant, no ser esclau de les novetats ni, encara menys, de les llistes de vendes, perquè els elogis immerescuts corren més que la pudor de fems. Bé, després de veure fa poc una versió cinematogràfica força pobra de "L’illa del tresor" de Robert L. Stevenson (1850-1894), vaig pensar que potser ja era hora de llegir-la. A més, vaig descobrir que la tenia per casa, en una traducció al català d'Editorial Bruguera comprada a preu de saldo. Els de Bruguera eren uns destralers: són incomptables els errors tipogràfics i ortogràfics que hi ha al llibre. Però la traducció de Josep Vallverdú sona molt bé, té un regust antiquadet molt ben trobat. La novel·la, infantilitzada en les seves versions al cinema, és extraordinària, pel sentit de l’aventura, pel ritme de la narració i per la creació de personatges (ah, els vaivens morals de John Silver!). A part, també serveix per ampliar el vocabulari mariner, cosa molt necessària per als qui només coneixem la popa i la proa.

"Una novel·la poderosa i captivadora que eleva el thriller a la màxima categoria", diu la contracoberta. Doncs ho sento, però no. L’argument és pobre i més aviat ridícul, de tipus conspiratiu: tots els irlandesos rics i poderosos -d’Irlanda i de Boston, civils i eclesiàstics- són dolents com els dimonis dels Pastorets. El nostre protagonista, com és de rigor, és un vidu amargat que es mata a whiskies. Fa preguntes inoportunes i rep la pallissa habitual. Com que el cas en si és poc criminal, l'autor acumula tragèdies gratuïtes en una trama secundària (la parella adoptiva). L’argument és prim, però el llibre és gruixut (354 pàgines). Benjamin Black, pseudònim de John Banville, omple de palla psicològica la novel·la, que té un ritme d’elefant moribund. Com a thriller és un fracàs, com a drama tot està molt vist. Per què negar-ho? L’he acabada de llegir en diagonal. No es mereixia res més.

Quan una nova traducció de Thomas De Quincey (Manchester, 1785- Edimburg, 1859) apareix en una llibreria no cal dubtar gaire, perquè el plaer està assegurat. Si, a més, el tema és la història romana, concretament la dels emperadors, què més es pot demanar? "De Quincey. A nadie debo tantas horas de felicidad personal", va deixar escrit Borges. Llegint "Los césares" es comprèn perfectament aquesta afirmació. De Quincey era intel·ligent, profund, i tenia una gràcia infinita escrivint. Aquí repassa la història de la Roma Imperial des de Juli Cèsar. Al llibre hi ha moltes anècdotes sobre els diferents emperadors, però també moltes explicacions i reflexions general sobre Roma, sovint apassionants. De Quincey s’atura especialment en Juli Cèsar, August, Cal·lígula i Neró (molt interessants les reflexions a propòsit d’aquests dos monstres), Adrià, Antoní, Marc Aureli i Còmode. Si Edward Gibbon (El declivi i caiguda de l’Imperi Romà) situa l’inici de la decadència de Roma l’any 180, quan el sinistre Còmode, fill de Marc Aureli, arriba al poder, De Quincey creu que és una teoria arbitrària i avança la decadència a la mateixa creació de l’Imperi. En fi, un gran llibre. Esperem que arribin més assaigs de De Quincey a les llibreries.

Anthony Trollope (1815-1882) va ser i és encara un escriptor molt popular a Anglaterra. L’actor Alec Guinness, per exemple, no viatjava mai sense un Trollope a la maleta. També l’exprimer ministre John Major és un gran aficionat a les seves novel·les. No és d’estranyar, perquè Trollope té aquelles virtuts literàries que gairebé només es troben en els escriptors anglesos: lleugeresa, encant, una suau ironia i una profunda humanitat. Per desgràcia, per aquests verals Anthony Trollope és un desconegut. En català no s’ha traduït res, i en castellà molt poc. Ara ha aparegut aquest llibre de contes, que encara que és molt interessant, no és gaire representatiu. En realitat, els puntals de l’obra de Trollope són dos cicles de novel·les: el cicle de Barchester, sobre els afers sentimentals i laborals del clergat; i el cicle dels Palliser, sobre la vida pública i privada dels parlamentaris anglesos. Cadacun d’aquests cicles consta de sis novel·les ben gruixudes. La meva dona s’ha llegit tot el cicle de Barchester i diu que és una meravella. Bé, a l’espera que algú s’animi a traduir i publicar les grans novel·les de Trollope, podem fer l’aperitiu amb aquest llibre de contes.

William Somerset Maugham (1874-1965) va aconseguir durant els anys 30 i 40 una popularitat extraordinària, però la crítica el solia maltractar. Com que no feia experiments literaris -mai no va escriure una novel·la de 1.000 pàgines en monòleg interior- se’l considerava un escriptor convencional. Era l’època de Faulkner, Joyce o Virginia Woolf. Ara Somerset Maugham està una mica arraconat, però el cinema encara se’n recorda (s’ha estrenat fa poc una nova versió de "El vel pintat", i abans "Being Julia"). Nosaltres també faríem bé de recordar-lo, perquè d’escriptors feixucs n’hi ha molts, però d’escriptors amb el talent narratiu de Somerset Maugham molt pocs. Sabia que la primera missió d’un escriptor és no avorrir el lector. A "Diez grandes novelas y sus autores" mostra totes les seves virtuts. És un llibre intel·ligent, perspicaç, àgil i clar. En un terreny, el de l’anàlisi literària, tan propens a la pedanteria més insofrible, Somerset Maugham es mou amb una desimboltura, un encant i uns coneixements -fruit d’anys d’ofici- excepcionals. Llegir aquest llibre és autèntic plaer. Els autors triats són: Henry Fielding (Tom Jones), Jane Austen (Orgull i prejudici), Stendhal (El roig i el negre), Balzac (Papà Goriot), Charles Dickens (David Copperfield), Flaubert (Madame Bovary), Herman Melville (Moby Dick), Emily Brontë (Cims borrascosos), Dostoievski (Els germans Karamazov) i Tolstoi (Guerra i pau).