Robert Benton és un director intel·ligent que, curiosament, va aconseguir l’èxit de la seva vida amb la seva pel·lícula més vulgar: l’oscaritzada Kramer vs. Kramer (1979), que no suporta una segona visió. Molt millors són els dos films que va fer amb Paul Newman als anys 90: Nobody’s Fool (1994) i aquest Twilight (Al caer el sol). No és que sigui una pel·lícula gaire original, de fet transita per camins més que coneguts, però ho fa amb estil i elegància, i amb un to -ja ho diu el títol- crepuscular. Tots els protagonistes viuen al crepuscle de la seva vida. Començant per Paul Newman, que amb 73 anys torna a fer de detectiu, com si aquell Harper de 1966 hagués de resoldre el seu úiltim cas. Ho fa amb el carisma de sempre, però amb la mirada més malencònica: descobrir les misèries alienes és més descoratjador que mai. El cas és de l’estil Ross MacDonald, amb un crim del passat que emergeix a la llum: fa vint anys Gene Hackman i Susan Sarandon, estrelles de cine, amb l’ajut inestimable del detectiu James Garner, van liquidar el marit de la Sarandon i el van enterrar al seu ranxo. Garner, el veritable assassí, es va enriquir fent xantatge a Hackman. Paul Newman ho descobreix i acaba matant Garner a casa seva, de nit, després que aquest dispari primer i, força incomprensiblement, falli. James Garner està sensacional, i també destaquen el malalt Hackman i l’ambigua Sarandon (molt millor que quan fa de bona boníssima). Un cop resolt el cas, Paul Newman no s’allunya crepuscle enllà, sinó que encara li queda corda per flirtejar amb la sargent de policia Stockard Channing, un antic amor, i anar-se'n de vacances amb ella. El 1998 Paul Newman encara semblava immortal.

Setze anys després d’El retorn del Jedi, la saga va reapareixèr, però tan transformada que un sentiment de nostàlgia per les galàxies passades es va apoderar dels espectadors no infantils. Canvi d’època, canvi de textura. George Lucas, sempre tan amant dels avenços tecnològics, es va llançar de cap a la cosa digital. Tot el que es veu -planetes, naus, criatures diverses- té una textura tan falsa que desapareix qualsevol sensació de realitat. Hi ha una gran batalla terrestre, però sembla de dibuixos animats. Si es compara aquesta batalla amb la que hi ha a l’inici de L’imperi contraataca, és per posar-se a plorar. Les maquetes de les naus de les tres primeres parts eren creïbles, autèntiques; les naus digitals, en canvi, no enganyen a ningú. Tampoc no hi ha la sensació de travessar galàxies que hi havia en l’anterior trilogia. S’ha perdut la credibilitat espacial, detall rellevant en un film d’aventures galàctiques. I els protagonistes? La comparació és terrible: dels nostres carismàtics herois hem passat a tenir un nen de protagonista, a l’absurditat de veure un nen fent heroïcitats com si jugués a la PlayStation. I pel que fa a Liam Neeson i Ewan McGregor, són tan eixuts i reconcentrats, tan avorrits i sentenciosos, que la identificació és impossible. El sentit de l’humor recau tot en el famós Jar-Jar Binks, horrorós ninot que més de mig món va odiar. Hi ha coses bones? Sí, esclar: el comentari de la reina Amidala al jove Skywalker, a qui abriga a bord de la nau ("l’espai és fred"); les paraules evangèliques de la mare d’Annakin sobre la paternitat del nen ("no sé què va passar"); i, en la parcel·la d’acció, la lluita a tres bandes amb espases làser entre Neeson, McGregor i el "dimoni" enviat per les forces del Mal.

A Sydney Pollack, tan elogiat ara que s’ha mort, li van caure un munt de critíques amb aquest remake, que va ser considerat unànimement com a molt inferior a l’original de Billy Wilder. No hi estic d’acord. Encara recordo amb horror el final de la pel·lícula de 1954, quan Audrey Hepburn, obligada pel guió, rebutjava William Holden i se n’anava a París amb l’envellit i amargat Humphrey Bogart. Mai no va estar tan malament ni tan fora de lloc Bogart com a "Sabrina". Per tant, en aquest cas, el remake millora, i molt l’original. Julia Ormond gairebe té tot l’encant d’Audrey Hepburn; Greg Kinnear, com a playboy, és tan convincent com William Holden; però qui realment decanta la balança és Harrison Ford, infinitament més adequat per al paper que Bogart. Ford és perfecte com a tauró dels negocis, com a germà gran de Kinnear i com a enamorat de Sabrina, que el transforma. Ford i Ormond fan una gran parella i les seves escenes junts, al despatx d’ell, en bicicleta o a l’avió, són magnífiques. El final, junts a París, ja no posa els pèls de punta com a la versió del sempre massa mitificat Billy Wilder. L'únic defecte d’aquest film de Pollack és el pròleg a Paris, massa llarg. Tot i així, hi ha el bon detall de la foto de Kinnear que va sent tapada per Sabrina al llarg de les setmanes. En fi, aquesta és una bona comèdia romàntica, que guanya a cada visió i que es converteix fàcilment en una de les millors dels anys 90.

Quan vaig veure per segona vegada aquest drama amorós -ahir emès per TV3 en hora intempestiva- em va agradar més que el primer cop. El mèrit deu ser del director Sidney Pollack, perquè si bé se’l pot acusar de parsimoniós, també és cert que sap donar densitat emocional a les imatges. L’inici és sensacional, amb el progressiu descobriment de Harrison Ford que la seva dona viatjava a l’avió estavellat i que, a més, l’enganyava amb un altre (la visita de Ford a la feina d’ella és antològica). Les trames laborals paral.leles, tan criticades, em semblen oportunes perquè fan de bàlsam a la tragèdia que viuen els protagonistes. La primera trobada dels dos al pis de Kristin Scott Thomas és memorable i també ho és la rebolcada al cotxe després del periple a Florida (de tornada, ell diu: "vols passar?"; "no siguis ridícul", respon ella). Altres moments magnífics són la confessió de l’amiga de K.Scott Thomas que ella també tenia relacions amb el seu marit o el final a l’hospital. Com a defectes, potser sobren alguns minuts a la part central –en què hi ha diàlegs un pèl pobres- i també que Kristin Scott Thomas, quan està trista, és immillorable, però quan està contenta, té un somriure lleig i expressions poc afortunades. Harrison Ford, en canvi, aporta el seu savoir faire habitual.