Aquesta és una pel.lícula còmica, de pur entreteniment, que passa força bé, sense les baixades de ritme tan habituals en els darrers films de Woody Allen. Un director de cinema (Allen) té l'oportunitat de dirigir una pel·lícula per a un gran estudi però, llavors, l’ansietat fa que perdi la vista. Tot i això, dirigeix la pel.lícula, que resulta ser un desastre… molt alabat a França. L’acudit final a costa dels francesos (i dels europeus en general) és dels pocs elements satírics del guió, perquè el film no és en absolut una àcida sàtira de Hollywood -com es va dir- sinó una comèdia intrascendent. La idea inicial és bona però no està gaire ben aprofitada, podia donar molt més de si. Woody Allen escriu massa ràpid. En canvi, la realització no és tan fluixa com altres vegades i es nota que Allen s’hi ha esforçat una mica més (¿per què no sembli dirigida a cegues?). Fins i tot, hi ha un gag visual (al.leluia!): Allen, en segon terme, cau d’una bastida del plató. Pel que fa als actors, Téa Leoni és la millor del repartiment i no deixa de ser curiós que la seva relació amb Treat Williams, un magnat de Hollywood, tingui més vida que la que manté amb l'improbable exmarit (W.A). El final, amb Allen emportant-se la Leoni a París, demostra que Woody Allen, el 2002, encara es resistia a fer envellir mentalment el seu personatge. Quatre anys més tard, a "Scoop", ja s'havia de limitar de fer de "pare" de Scarlett Johansson. 

Dijous passat es va acabar el cicle Woody Allen que oferia el Canal 33. És una llàstima, perquè això de repassar per ordre cronològic la seva filmografia tenia el seu al·licient. En qualsevol cas, el cicle va acabar en punta, perquè "Manhattan" és una gran pel·lícula, invulnerable -aquesta sí- al pas del temps. Visualment, potser és la millor que ha fet mai Woody Allen, que va trobar un gran col.laborador en Gordon Willis, el director de fotografia. Seqüències com la del Pont de Brooklyn o el passeig pel planetari són extraordinàries. El blanc i negre li dóna una màgia especial a la pel·lícula. Pel que fa a la història, és curiós com Woody Allen, aquí, torna a perdre Diane Keaton, igual que a "Annie Hall". Un cert masoquisme s’entreveu. Està clar que al pobre Woody li va costar superar la separació real amb l’actriu. Per més inri, també el personatge de Mariel Hemingway rememora un episodi autèntic d'Allen amb una estudiant. Hi ha a "Manhattan" una trama secundària força reveladora: Meryl Streep està escrivint una novel·la en què descriu amb pèls i senyals el seu matrimoni fracassat; Woody Allen li diu que això no pot fer-ho. En realitat, és un joc: s'ho diu a ell mateix, a ell com a guionista i director. Després, pensant segurament que s'havia exposat massa, Woody Allen ja no tornaria a protagonitzar cap més història d'amor.

Després de fer un gir malencònic amb "Annie Hall", Woody Allen es va llançar de cap a la piscina del drama i es va clavar un castanyot d’impressió, tant de crítica com de públic, amb aquesta pel·lícula. I és que no és el mateix Bergman que Woody Allen imitant Bergman. El tuf de producte de segona mà recorre el film. Els diàlegs, força tòpics, es queden lluny de les punyents converses del suec i l’estil visual, amb plans fixos que s’eternitzen, semblen una paròdia de l’estil de Bergman. La història, poc interessant, se centra en una cultivada família WASP. L’ambient és gèlid i el pare (E.G.Marshall) abandona la seva dona (Geraldine Page, tan habituada a fer de neuròtica) a la recerca d’un relació més càlida. La troba en Maureen Stapleton, poc refinada però amb més alegria de viure. Ah, el caliu humà de la gent senzilla! Al final Page se suïcida al mar i deixa consternades les seves filles, que miren per la finestra de manera molt fotogènica. Conclusió: una imitació feta de llocs comuns, estèril i retòrica. El sofregit bergmanià li sortiria més bé a "September" (1987).

Aquest estiu abunden els cicles Woody Allen a la tele. Si el Canal 33 repassa els inicis, la 2 ofereix la trajectòria més recent. "Sweet and Lowdown" -"Acordes y desacuerdos"- és una falsa biografia d’Emmet Ray (Sean Penn, insofrible), genial com a guitarrista i repugnant com a persona: és un curt de gambals vanitós que té com a principal hobby disparar contra rates en abocadors de deixalles. A més, és un cleptòman i un proxeneta. Diguem que és algú que no suportaries tenir al costat més de cinc minuts. Doncs aquí l’hem d’aguantar una hora i mitja! El film, fred i avorrit, només adquireix certa emoció quan entra en escena la muda Samantha Morton, l’enamorada que l’egocèntric Ray tracta de qualsevol manera. El tram final és especialment fluix, amb una ridícula Uma Thurman d’esposa adúltera. Un cop vista, doncs, amb total indiferència, em pregunto: ¿per què Woody Allen va fer aquesta pel·lícula? Ja sabíem que hi ha artistes genials que són uns miserables com a persones (Picasso, per exemple). Potser, ben mirat, aquest és un film més personal del que sembla. Pocs anys abans, hi va haver un escàndol que va tacar la imatge del director: Mia Farrow va trobar a l’apartament de Woody Allen unes fotos tipus Penthouse de Soon-Yi, la seva filla adoptiva (de Farrow, no d’Allen), amb qui Allen es ficava al llit. Aquesta història és més pròpia del repulsiu Emmet Ray que no de l’entranyable personatge que Woody Allen s’ha anat forjant al llarg dels anys. Des d’aquest punt de vista, Emmet Ray seria un altre alter ego de Woody Allen: el seu Mister Hyde.

Gran pel·lícula "Annie Hall", entranyable, sentimental, molt divertida a vegades (la seqüència de la cocaïna), però molt trista i malencònica al final, després de la ruptura definitiva, que deixa tocat l’espectador (qui no ha viscut alguna escena similar?). A l’epíleg, Woody Allen i Diane Keaton es diuen adéu al carrer i per un moment em pensava que sonaria la cançó "The Way We Were" de la Barbra Streisand. De fet són curioses les semblances entre "Annie Hall" i "Tal como éramos" (The Way We Were, 1973, amb Robert Redford i la Streisand). Les dues parelles són desiguals: hi ha un lleig/lletja (Woody Allen/Barbra Streisand: tots dos jueus) i un guapo/guapa (Diane Keaton/Robert Redford). Els lletjos tenen més inquietuds intel·lectuals; en canvi, els guapos són més superficials. Els lletjos instrueixen i consciencien els guapos, però un cop fet l’aprenentatge, els guapos es cansen aviat dels lletjos, que són uns pesats obsessius i maniàtics, i els abandonen. Ells lletjos, perdedors sentimentals, veuen allunyar-se els guapos, que retornen al lloc on pertanyen, és a dir, el món de la gent guapa, exitosa, feliç i lleugerament superficial. Bé, canviant de tema, "Annie Hall" també s’acaba veient amb certa tristesa perquè l’adéu final de Diane Keaton sembla simbòlic de l’abandonament real de l’actriu del cine de Woody Allen després de "Manhattan" (1979); només reapareixeria el 1992 a "Manhattan Murder Mystery". El seu lloc l’ocuparia durant tretze pel·lícules Mia "bleda-assolellada" Farrow. Una llàstima.

El cicle de Woody Allen dels dijous del Canal 33 no surt del pou. Dijous passat van fer "Love and Death" (L’última nit de Boris Grushenko, 1975). La meva dona va abandonar la pel·lícula a mig, i si jo no ho vaig fer va ser per estricte sentit del deure. Però se’m va fer eterna, perquè la vaig trobar tan mal escrita i tan mal rodada com les anteriors. I amb poca gràcia. I sense emoció. Això últim potser és el pitjor d’aquest lot de pel·lícules: la seva buidor. Si el gag falla no queda res. Chaplin potser abusava del component sentimental, però fins i tot Buster Keaton, més sec, incloïa una trama romàntica en els seus films. Els protagonistes del cinema còmic mut -també Harold Lloyd-, a part de rebre patacades, vivien sinceres i emotives històries d’amor o de superació personal o de rebuig social. Per això no eren pel·lícules buides i fredes. Woody Allen, home intel·ligent, es va adonar que, a part de bromes, acudits, ironies i sàtires, havia d’abocar emoció sincera i autèntica a les seves pel·lícules. I va fer "Annie Hall", que avui podrem tornar a veure.

El cicle de Woody Allen dels dijous del Canal 33 ens està oferint, de moment, les seves pitjors pel·lícules. Vaig gravar "Sleeper" (El dormilega) i he necessitat tres dies per veure-la perquè és realment molt dolenta, insofrible, especialment tota la segona part, en què pràcticament no hi ha cap gag que faci riure. És cinema còmic pobríssim, de tercera divisió, a anys llum dels genis del mut. Demà fan "Love and Death" (La última noche de Boris Gruchenko) (1975). No en tinc pas un mal record, però no sé pas si gosaré veure-la. Ara bé, mirat des d’un cantó més positiu, és de destacar que un còmic tan irregular i un director tan inepte com el Woody Allen dels primers anys 70, fos capaç de millorar tant com per oferir pocs anys després una pel·lícula tan bona com Annie Hall (1977). Realment, una evolució meteòrica.

"L’única emoció que espero tenir a la vida és sopar i després no tenir cremor d’estómac". Woody Allen llança sis o set frases brillants al llarg de la pel·lícula, però "Scoop", en general, no és divertida. Alguns crítics han dit que és la pitjor pel·lícula de Woody Allen. No ho crec, però sí que és tan mediocre com "Melinda i Melinda" (2004), "Anything Else" (2003), "The Curse of the Jade Scorpion" (2001), "Bullets Over Broadway" (1994) i algunes altres. "Scoop" té un punt de partida enginyós i un desenvolupament que viu sobretot d’"Encadenados" de Hitchcock, però Woody Allen no s’esforça gaire ni en el guió, rutinari, ni en la realització, apagada. No semblava gaire difícil treure més suc còmic d’algunes seqüències (Woody Allen tancat a la sala dels instruments, per exemple). Els personatges, poc creïbles, no comuniquen cap emoció, perquè només són titelles de la trama (com a "Match Point" (2005)). Hi ha un esbós de relació paternofilial entre Allen i Scarlett Johansson, però, a part d’estar poc treballada, hi ha el problema afegit que aquesta actriu té poca personalitat. Curiosament el millor del film, doncs, és la presència en pantalla del mateix Woody Allen, que de tant en tant ens fa riure amb les seves frases, i ens fa enyorar, alhora, temps passats.

Aquest és un film molt impersonal de Woody Allen, lluny del seu estil característic. Només hi ha una frase marca de la casa ("s'avenen molt: comparteixen les mateixes neurosis) i una típica influència de Bergman (l'aparició final dels morts). El guió funciona com un rellotge suís però és previsible: la clàssica història d'un arribista, sempre desagradable de veure. El gir final és la gràcia de l'invent: J.Rhys Meyers mata la seva amant (S.Johansson), que estava embarassada, i també una veïna per despistar la policia. És excessiu i inversemblant, perquè no semblava que el protagonista és pogués convertir en un assassí, i menys doble. Però la trama domina i els personatges obeeixen. Scarlett Johansson primer és una cínica i després una ingènua; Emily Mortimer és una noia intel·ligent però és incapaç d'adonar-se que el seu marit s'ha casat amb ella per ascendir socialment, tot i que ell no dissimula gens (si està sempre tan amargat i no sap disfrutar de la vida de ric, perquè no ho abandona tot?). No cal ni parlar de la intervenció final de la policia, que no conclou el que és evident (Johansson ha deixat un diari en què ho explica tot!). En fi, una pel·lícula molt poc "woodyallenesca", de bona factura però amb defectes que la desacrediten del tot al final. Està ambientada en el Londres més "chic".