L’últim film del període anglès de Hitchcock, en general considerat com un simple tràmit, resulta que és molt bo. Està en la línia de Moonfleet: el rerafons sinistre, nocturn i criminal del camp anglès. Charles Laughton és l’ocult líder d’una banda que, a la costa de Cornualles, provoca naufragis (tapant la llum del far), mata els mariners de les naus i en roba la càrrega. Maureen O’Hara (espèndida en el seu primer paper) és una òrfena que se’n va a viure amb la seva tia a la posada de Jamaica (el cau dels saquejadors). La primera nit ja assisteix a un intent de linxament (que ella frustra tallant la corda des de la seva habitació) de Robert Newton, que és un policia ocult. Fugen tots dos. Està basada en una novel.la de Daphne Du Maurier i hi ha una bona trama i uns bons personatges. El final és sensacional. Charles Laughton, des de dalt d’un vaixell, diu: "Ara veureu com l’edat de la grandesa arriba a la seva fi", i es llança daltabaix.

Joseph Cotten odia el món actual -el considera una cort de porcs- i per això no té cap escrúpol en matar viudes adinerades. La seva germana, la mare de Teresa Wright, no és tan diferent d’ell. En la seqüència més esfereïdora del film la dona, que semblava prou feliç, delata com enyora el món d’abans, un món perfecte on vivia amb el seu adorat germà: "després et cases, passes a ser l’esposa d’algú i arribes a oblidar qui eres", afirma, i la pantalla es fon a negre. És devastador. Hitchcock era capaç d’arribar a l’ànima d’un personatge d’una manera brutal. La pel·lícula és un clàssic, i ofereix tot un recital interpretatiu tant de Joseph Cotten com, especialment, de Teresa Wright, la joveneta nordamericana per excel·lència dels primers anys 40. Era una actriu formidable, sensible i intel·ligent. Aquí interpreta la neboda Charlie, que admira el seu oncle -que també es diu Charlie-, però que aviat observa en ell comportaments estranys i opinions molt cíniques, més endavant comença a sospitar i, finalment, té la certesa absoluta de l’espantosa veritat. És una meravella contemplar el canvi gradual de la mirada de Teresa Wright al llarg de la pel·lícula, des de la més pura alegria juvenil a l’amarga decepció final. Com sabia captar les mirades Hitchcock! Com a única nota negativa, hi ha les converses entre el pare i el veí, que tenen com a hobby elucubrar sobre la millor manera de matar algú; en aquesta nova visió, aquest gag repetit m’ha semblat un pèl forçat.

Segurament no és un dels grans Hitchcocks, però és l’apoteosi de la relació del director amb la fascinant Grace Kelly (fascinant especialment en els tres films hitchcockians que va protagonitzar). Els diàlegs són d’una franquesa sexual molt sorprenent: "vostè el que necessita és passar quinze dies a les catarates del Niàgara amb un home", li engalta Cary Grant a Grace Kelly (aquesta frase, natualment, dispara la imaginació de l’espectador). I després afegeix que ho faria ell mateix, però que no té temps ni ganes. En aquesta època Cary Grant ja no volia dur la iniciativa en el terreny amorós, perquè tot i estar en molt bona forma, ja tenia una edat i no volia que se’l veiés com un vell verd. És, per tant, Grace Kelly qui es dedica a assetjar Cary Grant, que es fa el desinteressat. Els tête-à-têtes entre Grant i Kelly (el picnic al cotxe, la nit dels focs artificials) són la crème de la crème d’aquesta pel·lícula que avança amb gran classe entre la comèdia i el suspens. A part d’aquesta química entre els dos protagonistes, també podríem destacar el vestuari de Grace Kelly i, en general, la sensació que Hitchcock vivia en un núvol mentre rodava la pel·lícula.

Hitchcock, el 1935, ja era un director impressionant i en aquesta pel.lícula trepidant ho demostra contínuament. L’episodi de la casa solitària, amb les mirades entre el fugitiu Robert Donat i la dona que enyora l’animació de Glasgow i tem el seu purità marit, és extraordinari: una història de solitud existencial, de comprensió i de solidaritat en molt pocs minuts. Hi ha altres grans moments: la intervenció, a l’inici i al final, del genial Mister Memory, que contesta totes les preguntes del públic i que, al final, fatalment per a ell, contesta què son "els 39 esgraons"; el primer pla de la mà del dolent, sense un tros de dit petit, abans que se’l vegi a la llotja del teatre; la intervenció de Robert Donat improvisant un apassionat discurs polític quan el confonen amb un conferenciant; Donat escapant-se de la policia a l’interior del tren i, en un altre moment del film, en una el.lipsi molt arriscada, trencant el vidre de la comissaria. Pel que fa als actors, Robert Donat està molt bé en el seu paper, basculant adequadament entre el to dramàtic i el còmic, i Madeleine Carroll, que només surt a la segona part, li dóna una perfecta rèplica. Podria ser més guapa, però no és culpa seva.