En aquest interessant western (emès fa poc per TV3), Robert Mitchum creua unes quantes vegades el Río Grande, la frontera natural entre els Estats Units i Mèxic. Mitchum està mal vist a tot arreu; és un clàssic personatge fronterer, com ho demostra la roba que porta: de gringo, però amb barret mexicà. Treballa a sou de dos poderosos germans mexicans; un d’ells li encarrega de matar l’altre, moment que Mitchum diu prou. Influeix en la renúncia Julie London, la dona d’un comandant de l’exèrcit USA. Com que el comandant només està pels temes militars, Mitchum ha trobat via lliure. Consumen l’adulteri i després, quan el comandant mor lluitant contra els apaches, arriben els remordiments. "L’important no és el que hem fet sinó el que sentim", argumenta Mitchum. "Però no som el que sentim sinó el que fem", replica London. Tot i les diferències filosòfiques, els espera un futur. Això sí, sempre que Mitchum renunciï a les armes. Ho fa en una gran seqüència final, a la vora del Río Grande, després de disparar contra un pistoler mexicà. El mateix Robert Mitchum va produir aquest western notable, que avança sense estridències, pausadament, al ritme del caminar del propi Mitchum, i que en darrer terme explica la història d’un home que s’adona que ha de tornar a casa, perquè de pàtria, només hi ha la pròpia.

El pistoler covard, també es podria haver titulat aquest western, perquè el protagonista, un torturat Glenn Ford, és un pistoler rapidíssim però amb tanta por que refusa tots els duels. Fins i tot no va tenir valor per venjar la mort del seu pare, que, pistoler com era, li va ensenyar l’ofici. Glenn Ford, refugiat en un poble de mala mort, exerceix ara com a botiguer i, més que res, es dedicar a amargar la vida a la seva dona, Jeanne Crain, que a més espera un fill. Triga el nostre heroi a rehabilitar-se íntimament i pública. Ho fa quan apareix al poble un pistoler (Broderick Crawford) obsessionat amb la idea de ser el millor desenfundant. Glenn Ford, pressionat per tot el poble, surt al carrer. Aquest és un western petit, amb un guió en principi pensat per a la televisió, i que beu molt de l’argument i del clima de "High Noon" (Sólo ante el peligro). Per descomptat és Glenn Ford, amb la seva intensa interpretació, qui condueix la pel·lícula a bon port, ben acompanyat per Jeanne Crain. El director, Russell Rouse, compleix. (Emesa per 8TV, en una còpia acolorida molt degradada. Però en Glenn mereix un esforç).

Quan a la tele (TV3) cau un western de Joel McCrea, és bo gravar-lo i després veure’l, ni que sigui a trossos i enmig d’un avorrit partit entre turcs i croates. Aquí McCrea, de camí cap a Califòrnia, se li mor la dona de part, i decideix quedar-se on és, en aquest cas un poblet d’Oklahoma. S’estableix com a metge i encara que ja té una edat, la seva tranquil·la virilitat no passa desapercebuda a les joves donzelles de la localitat. Dues se’l disputen: una índia civilitzada que li cuida la nena, i una ranxera altiva (la simpàtica Barbara Hale, que just aquest any va començar a ser Della Street, la secretària del mític Perry Mason). Les mirades de gelosia encenen la pantalla, però McCrea no s’adona de res. Bé, també hi ha un dolent: un ranxer que vol canviar les vaques pel petroli que ensuma a les basses dels veïns. Aquest no és un western abstracte, porta data: 1870. Especialment interessant és el duel final: McCrea, com que aquí fa de metge, és molt lent desenfundant, però el ranxer té mala punteria. Era d’esperar, però ja està bé. En fi, un western petit i agradable, amb un Joel McCrea que a aquestes altures ja no es molestava a actuar -ni rastre de teatralitat-, simplement feia acte de presència, era ell: la pura essència del cinema.

Si dies enrere TV3 va oferir "L’arbre del penjat" (1959), ahir 8TV va emetre "L’home de l’oest", dos grans westerns per al tram final de la carrera de Gary Cooper. En tots dos Coop interpreta un home que s’ha de desempallegar del seu passat, però si en el primer film el passat és només un record dolorós, en aquest segon el passat es fa present. Un present brutal, en forma d’uns bandits psicopàtics -la seva antiga banda- que apareixen enmig d’enlloc, fantasmagòrics, fora del seu temps. Aquest és un western molt salvatge, amb un paisatge sec i desolat, i on el to el marca l’angoixa del protagonista per escapar d’aquest retorn al passat. Hi ha seqüències tremendes: la baralla ferotge entre Cooper i un dels bandits, la mort de la dona del poble abandonat, la violació de Julie London (fora de camp), i, finalment, la mort buscada d’aquest patriarca embogit, que literalment demana a Cooper que el mati si té coratge. Cooper el mata i s’allunya amb Julie London. Però no hi ha un futur en comú per a ells dos perquè Cooper ja està casat i amb dos fills. El final, doncs, no és feliç: Cooper, que ja era un ciutadà respectable, s’ha tornat a convertir en assassí i Julie London no escaparà al seu destí de corista per tots els poblots de l’oest. Mann dirigeix amb mà mestra, els actors ofereixen interpretacions vibrants i l’oest mai no ha sigut una terra tan àrida, físicament i moralment.

A l’apoteòsic final, quan Gary Cooper, salvat de la forca, agafa la cara de Maria Schell amb les dues mans, tots dos retallats contra el crepuscle, es torna a sentir la cançó de la pel·lícula, que diu: "Per viure de debò gairebé cal morir. Em van prendre l’or i em van deixar lliure, i vaig marxar de l’arbre del penjat. La meva estimada va venir amb mi. Així vaig saber que l’arbre del penjat era l’arbre de la vida, una nova vida per a mi". Aquest és un resum perfecte de la pel·lícula, que explica la regeneració moral d’un home torturat per un passat tràgic. Gary Cooper és aquest aquest home, el doctor Frail, sempre vestit de negre, que s’instal·la en un campament de buscadors d’or, en una cabana dalt d’un turó, contemplant l’espectacle de la cobdícia humana. A Cooper l’acompanya Maria Schell, actriu alemanya de pas per Hollywood. És terrible la primera imatge que veiem d’ella, cremada pel sol, com morta, enmig de la muntanya. El doctor Frail la cura, ella se n’enamora sense veure’l, ell se n’aparta. Són sensacionals els acostaments i els allunyaments que hi ha entre els dos, els silencis i les paraules. És un gran western aquest, original, diferent. Delmer Daves el va dirigir magistralment.

Gary Cooper va fer 85 pel·lícules, però només 16 en color, la majoria westerns de la dècada dels anys 50. Prohibit com està el blanc i negre, aquest llegendari actor, doncs, té poques possibilitats d’aparèixer a la tele en un horari decent. Per això, cal felicitar TV3 per haver emès "L’arbre del penjat" dilluns passat a la tarda. La gent més jove ha de poder conèixer aquestes pel·lícules.

Sí, Hadleyville, aquell poble de l’oest de la pel·lícula "High Noon" (Solo ante el peligro, 1952). El sheriff Will Kane (un sofert Gary Cooper), just després de casar-se amb una noia quàquera (Grace Kelly), s’assabenta que l’assassí Frank Miller ha estat indultat. Arribarà al poble amb el tren de les dotze, en companyia de tres pistolers més, que ja l’esperen a l’estació. El sheriff Kane ja tenia previst de marxar, però es queda per dignitat professional. Comença llavors a demanar ajuda a la gent de Hadleyville, carrer amunt carrer avall. Si un es fa el malalt, l’altre fa dir que no hi és. Els homes de Hadleyville són porucs, covards fins al moll de l’os, no confien en les seves forces, són dèbils de caràcter i ni tan sols no s’adonen que si s’ajuntessin liquidarien fàcilment els quatre assassins. Hadleyville: el poble dels covards. Tota aquesta setmana que hi penso en aquest pel·lícula, després de comprovar com triomfa a Catalunya el missatge de la por.

Aquest és un western que es resol en un duel memorable entre Gary Cooper i Burt Lancaster, o sigui, entre el cavaller sudista i el bandit somrient (abans de desplomar-se, Lancaster encara té temps d’enfundar la pistola). Si el final és vibrant, també ho és l’inici, amb Lancaster venent-li a Cooper un cavall robat. Tot el film es basa en la relació entre aquests dos personatges, que arriben a Mèxic durant la revolució de 1866 contra l’emperador Maximilià, per fer de mercenaris per l’exèrcit que més pagui. La química Cooper-Lancaster funciona a la perfecció, el primer lacònic i educat, el segon xerraire i brutal. Conviuen, s’ajuden, s’admiren (Lancaster troba un igual), es necessiten durant un temps, però l’enfrontament és inevitable. Arriba quan Cooper, que volia diners per reconstruir la seva plantació, al final dóna l’or a la causa més justa (els revolucionaris). Si el repartiment masculí és estel·lar, no es pot dir el mateix del femení: ni la francesa Darcel i ni l’espanyola Sarita Montiel (sic) no omplen la pantalla. Però no importa: és un western d’una amistat (és inenarrable el dolor que sent Cooper per haver hagut de matar Lancaster), tot ben rodat per Aldrich en bonics paisatges mexicans.