Aquest és una pel·lícula original, especialment pel lloc on transcorre l’acció: les solitàries carreteres de la serralada de l’Atlas, al Marroc, per on transiten dos carismàtics camioners, que són Jean-Paul Belmondo i Lino Ventura. Només per veure aquest parell campant per aquest paisatge -molt ben captat pel director Henri Verneuil- ja val la pena aquesta pel·lícula. L’argument és molt senzill: Belmondo ha fugit amb una càrrega misteriosa de gran valor; el propietari de l’empresa de transports, com que el material és clandestí, no denuncia el cas a la policia sinó que encarrega a un altre camioner -Ventura- la persecució. I carretera amunt carretera avall. Hi ha tocs de comèdia i també hi ha moments d’acció vibrant, amb els dos camions frec a frec enmig de les desolades muntanyes de l’Atlas. Com sol passar en les pel·lícules itinerants, el camí és més interessant que el punt d’arribada, que aquí es resol amb un cant a l’amistat. Conclusió: aquesta nova col·laboració entre Jean-Paul Belmondo -que aquí ja és el "simpàtic barrut" de sempre- i Lino Ventura no arriba, ni de bon tros, al nivell de "Classé tous risques" (1960, ja comentada), però té el seu encant.

Aquesta és una curiosa mostra de cinema negre retro a la francesa, amb Marsella convertida en Chicago anys 30. És la continuació de la pel·lícula Borsalino (1970), que van protagonitzar Alain Delon i Jean-Paul Belmondo, i que acabava amb la mort d’aquest últim (no l’he vista, no es troba). Delon, el seu amic, comença el nou film venjant-lo amb l’expeditiu mètode de llançar el culpable -un gàngster- d’un tren en marxa. El rei del polar francès, el glacial Delon, ni s’immuta. Tampoc ho fa al final, quan liquida el gàngster rival… ficant-lo a dins de la caldera d’una locomotora! Entre les dues seqüències, abunden els esclats de violència. Realment potser n’hi ha massa. Hi ha certes implicacions polítiques -els nous gàngsters que volen fer-se els amos de Marsella tenen connexions amb els nazis- però predomina el festival de metralletes i sang. En general, el cinema negre retro, nordamericà o francès, acaba resultant sempre un pèl insatisfactori, perquè més enllà d’una pulcra recreació d’època, no hi ha gran cosa més. Aquestes pel·lícules sembla que no tinguin ànima. "I si juguem una mica a gàngsters? Vinga!". En qualsevol cas, aquest film està fet amb professionalitat i es pot veure bé.

Aquesta pel.lícula -anomenada "A todo riesgo" en el DVD- exemplifica amb una força demolidora allò que es podria anomenar "la terrible solitud del criminal". Abel Davos (Lino Ventura) fuig de la justícia italiana en direcció a França. Ho fa amb la família i, en arribar a la costa, la seva dona mor en un tiroteig amb els gendarmes. Claude Sautet, concís, filma la seqüència sense èmfasi. Un cop a París, els amics li giren l’esquena i només troba ajuda en Erik Stark (Jean-Paul Belmondo, molt jove), un aspirant a delinqüent. Hi ha seqüències antològiques, filmades sempre austerament per Sautet: l’atracament inicial en ple carrer, la fugida en una falsa ambulància, la venjança contra els amics… Davos es penedeix de la seva vida criminal, i només vol el millor per als seus fills, però no hi ha marxa enrere. El fatalisme sembla inherent al policíac francès. Al final, la policia deté Stark, que acaba ferit (la seva xicota, l’aspirant a actriu Simone France, no l’abandona), i Davos, sense els fills, a qui ha deixat amb uns parents, deambula pels carrers cansat de viure. Gran pel·lícula, amb un portentós Lino Ventura i un entranyable Jean-Paul Belmondo.

Els últims anys han anat apareixent en DVD algunes pel.lícules franceses dels anys 60 i 70, de tipus policíac (el "polar") o aventurer, protagonitzades per un remarcable pòquer d’actors, que són, per ordre d’edat, Jean Gabin (1904-1976), Lino Ventura (1920-1987), Jean-Paul Belmondo (1933) i Alain Delon (1935). Com que ja n’he acumulat unes quantes, i m’han fet disfrutar més del que esperava, obro una nova categoria per encabir aquesta etapa memorable -i irrepetible- del cinema francès.

"Dos homes a la ciutat", que va sortir en una col·lecció Delon, està escrita i dirigida per l’expresidiari José Giovanni. El comentari de Jean Gabin a l’inici –"a França hi ha dues guillotines: una a París i una altra que va voltant per tot el país"- ja prepara el terreny per al final. (Aquí cal comentar que, per més sorprenent que sembli, l’última execució amb guillotina a França es va produir el 1977, quatre anys abans que s’abolís la pena de mort). Bé, Alain Delon surt de la presó i vol dur una vida normal: comença a treballar en una impremta, surt amb una noia que treballa en un banc (l’encantadora Mimsy Farmer) i té l’ajuda d’un "reformador social" (un paternal Jean Gabin). Però l’aparició dels seus excol·legues i, especialment, la intervenció d’un comissari que li fa la vida impossible, crisparà els nervis de Delon. La tragèdia, que sempre sobrevola el film, fins i tot en els escassos interludis de felicitat, farà acte de presència. José Giovanni narra amb convicció però no de manera fluïda, sinó a batzegades; hi ha seqüències molt curtes, a mig fer, que a vegades deixen força desconcertat. El to, com sol ser norma, és sec, sense expansions sentimentals. Però, esclar, si la pel·lícula té la força que té és gràcies a Jean Gabin i a Alain Delon, que aporten autenticitat i carisma a raig.