Pel·lícula èpica que explica la història real en què es van basar les llegendes artúriques. Clive Owen és el britano-romà Artorius que, quan l’Imperi Romà es retira de Britània, ha d’optar per tornar a Roma o lluitar per convertir-se en rei de l’illa. Tria la segona opció: s’uneix als "woads" o "anglos" -rústics habitants britànics contra qui abans combatia- i lluita contra els terribles saxons que baixen del nord i salten la muralla d’Adrià. El film, ben dirigit per Antoine Fuqua, és una superproducció que té dues grans seqüències de batalles (la batalla de la vall gelada, impressionant, i la batalla definitiva, tremenda, encara que potser massa llarga), però no oblida els personatges, molt ben interpretats pels actors. Clive Owen encarna amb gran convicció un malencònic Artorius/Artús, Keira Knightley és una enèrgica i bel.licosa Ginebra (potser massa bel·licosa: ja està bé que no sigui una damisel·la enfavada però no calia fer-la tan ferotge) i Ioan Gruffud és un atractiu Lancelot que flirteja amb Ginebra però mor a la batalla final. Conclusió: el cinema èpic va viure un inesperat reviscolament el 2004 (també és l'any de l'apoteòsica Troia).
Aquesta és una altra pel·lícula poc inspirada de Woody Allen, d’aquelles que no deixen rastre i que aviat, si continua la tònica actual, seran majoria en la seva filmografia. (Per cert, no he vist Vicky CristinaBarcelona, però no tinc cap pressa per veure-la). Bé, Melinda i Melinda té un punt de partida força enginyós (la vida de Melinda, en dues versions: còmica i tràgica) però un desenvolupament força pobre i una sensació final d’indiferència. Es nota que Allen escriu massa ràpid, sense esforçar-s'hi gaire. Tampoc no destaca la direcció, realment grisa, ni l’ambientació, tristoia. En qualsevol cas, funciona millor la Melinda còmica -amb Will Ferrell fent el clàssic paper de Woody Allen- que no pas la tràgica. La presència, per primera vegada, d’un actor negre en un paper destacat "obliga" Allen a presentar-lo com un compendi de virtuts (no fos cas que Spike Lee li tornés a picar el crostó). Conclusió: film mediocre, rutinari, que no diu gran cosa sobre l’essència de la comèdia i de la tragèdia, i sí molt sobre la decadència de Woody Allen des de l’inici dels anys 90.
Fascinant pel·lícula, entre el passat i el futur, perquè si d’una banda els personatges i les situacions pertanyen als vells serials dels anys 30, d’altra banda tot, menys els actors, està fet amb tecnologia digital. Jude Law, l’aviador Joe "Sky Captain" Sullivan, i Gwyneth Paltrow, la intrèpida reportera Polly Perkins, fan una gran parella, i es dediquen a barallar-se i a reconciliar-se al llarg de la pel·lícula, en la millor tradició de la comèdia de "batalla dels sexes". L’argument està organitzat en blocs -l’atac dels robots a Nova York, la visita al Tibet, la plataforma aèria i la incursió submarina, la part final a les instal·lacions del Dr.Totenkopf- i no perd mai el ritme, que és sempre imparable. La imaginació desbordant, la riquesa pictòrica de les imatges, l’alè aventurer, la brillantor dels diàlegs de comèdia, l’estilitzat vestuari, el carisma dels dos protagonistes… tot és excel·lent. Com a curiositat, descatar el retorn a les pantalles de Laurence Olivier, postmortem, com a Dr.Totenhopf. Resumint, aquesta pel·lícula és una autèntica delícia, una experiència única, que el públic, nordamericà o europeu, no va saber apreciar. Els adolescents es van allunyar pel to retro i els adults van pensar que era un material de segona. Mal fet. Però encara es pot recuperar en DVD.
Aquesta és una de les pitjors pel·lícules de l’any 2004. És una comèdia melodramàtica que no va enlloc. És difícil acumular tants defectes. No hi ha focus narratiu i la progressió dramàtica és pràcticament nul·la. La comicitat es basa en ridiculitzar un únic personatge: la dona anglosaxona, Tea Leoni (a la foto), que és una inútil i una histèrica. En canvi, la mexicana Paz Vega és d’una bondat i comprensió infinites. El marit de la Téa Leoni, Adam Sandler, no pot deixar de notar-ho. Ah, són tan bons els hispans, estan tan plens de vida! Això sí, la mexicana s’entesta -per què?- a no voler parlar en anglès (aquí es podria fer una pel·lícula amb aquest argument: "no me gusta el catalán" em va dir ahir una caixera sudamericana). Per acabar-ho d’adobar, la realització de James L.Brooks és molt grisa, plana, televisiva. Pel que fa als actors, Adam Sandler fa la cara d’avorrit de sempre i Paz Vega, lletja i amb dificultats de dicció, està fatal. Només Téa Leoni, que potser no hauria d’haver acceptat un paper tan indigne, capta l’interès de l’espectador ("left, left", va cridant als altres, per què s’apartin, quan corre pels carrers de la urbanització).
Segona part de Before Sunrise (1995), en què un noi americà (Ethan Hawke) i una noia francesa (Julie Delpy) es trobaven a Viena i passaven vint-i-quatre hores junts. Ara, nou anys més tard, es retroben a París. Ell, escriptor de cert èxit, és desgraciat en el seu matrimoni, i ella, que treballa en una ONG, ha fracasat repetidament en l’amor. M’ha agradat més aquesta pel·lícula que l’anterior. Són 75 minuts a temps real, només conversant. Però si abans eren joves i es creien molt especials (sobretot ella, que es feia una mica antipàtica), ara la vida els ha castigat i saben que les oportunitats per ser feliç no abunden i s’han d’aprofitar. Per això, al final, a l’apartament de Julie Delpy, quan ella, mentre imita amb gràcia Nina Simone, li comenta que perdrà l’avió, Ethan Hawke somriu i diu: "ho sé". La felicitat no pot esperar més.
Les ínfules artístiques serveixen per guanyar festivals i col·leccionar crítiques elogioses, però també per avorrir els espectadors. Com a mínim en el meu cas, perquè de les dues hores del film, només en vaig disfrutar mitja. Concretament la segona, quan entra en acció la bonica -i aquí viciosa- Zhang Ziyi (a la foto), que manté una tèrbola relació sexual i amorosa amb Tony Leung. La resta no és pas menyspreable, té els seus al.licients, sovint relacionats amb l’exotisme d’un film situat a la Xina, però no apassiona. L’estil visual és pla com una sola de sabata i esgotador -primers plans amb algun obstacle desenfocat a una banda- i l’argument -amb barreja de plans temporals- té cert interès, però li sobra pompositat i trascendència. Wong Kar-Wai, el nou Bergman? Si us plau, no diguem bestieses.
Com que feia temps que no veia una pel·lícula francesa actual, vaig aprofitar que TV3 emetia aquesta, que té certa fama, per gravar-la. L’he vista en quatre parts, sense entusiasme, tant per lenta com per banal. La protagonista és una escriptora de novel·les policíaques (Charlotte Rampling, excel·lent) que se’n va a viure una temporada a França. Com era d’esperar, la dona és una reprimida que guarda a l’armari impulsos lèsbics i perversions variades (el personatge està basat en escriptores com Agatha Christie o Patricia Higshmith). Amb l’arribada a la casa de la viciosa filla de l’editor, comença un joc -¿què és real i què imagina la desbloquejada ment de l’escriptora?-, que pot interessar alguns espectadors. Hi ha crítics que han vist en el fim una "profunda digressió sobre la creació artística"; jo no, però ho deixo anotat aquí. El director François Ozon és intel·ligent: tots aquells que no vulguin trencar-se el cap interpretant la història, poden dedicar-se a la contemplació de la jove Ludivine Sagnier, nua o en bikini; i fins i tot, al tram final, de Charlotte Rampling, més madura però també més atractiva. És a dir, una pel·lícula per a tots els públics.
Als anys setanta va néixer el cinema de catàstrofes, que va prosperar a base de terratrèmols, incendis de gratacels i, especialment, accidents aeris. Després d’estar en baixa forma als vuitanta, el gènere va reviscolar als noranta amb volcans i tornados, i el 2004 va aconseguir fer diana amb aquest film que aprofita el popular tema del canvi climàtic. Això sí, en comptes d’una calorada tremenda, proposa una glaciació sobtada. El president USA s’assembla a Al Gore, el campió ecologista amb jet privat, però tot plegat ens diuen que s’ha mort sense més explicacions. Científicament, la cosa no s’aguanta per enlloc, però el departament d’efectes digitals s’ho passa bomba inundant Nova York i congelant tot l’Hemisferi nord. Hi ha simbolismes excessius: els gringos fugint cap a Mèxic. Pel que fa a les peripècies dels personatges, són tan inversemblants que tenen el mèrit de fer-te passar l’estona rient. Quant als actors, mentre Dennis Quaid resol el paper amb dignitat, el jove Jack Gyllenhaal sembla que tant li fa enamorar-se d’un cowboy ("Brokeback Mountain") com suportar una glaciació; ell sempre va amb la mateixa cara de pomes agres.
Que Sofia Coppola -filla del Gran Home- s’hagi avorrit molt a la vida en hotels de luxe no significa que ens hagi d’avorrir a nosaltres, els soferts espectadors, amb aquest film pretenciós i més aviat buit sobre el tema de la incomunicació humana (un altre Antonioni no, si us plau). Bill Murray i Scarlett Johansson s’avorreixen en un hotel de Tokio, parlen poc (així no s’han d’escriure diàlegs!), observen algunes excentricitats, es veuen més sovint, s’acomiaden i, després, en un final al carrer, es prometen alguna cosa que no sentim. No és una completa pèrdua de temps, però s’hi acosta. Aquest film bluff va entusiasmar els crítics, que el van celebrar com un esdeveniment. El temps, com sempre, ja els ha començat a deixar en ridícul. ¿Però per què els crítics van exalçar tant una pel·lícula tan insignificant? Bé, potser és perquè ells són els que més es poden identificar amb els protagonistes. Quan van a un festival de cinema, es passen el dia veient pel·lícules lamentables i després, quan ja és fosc, tornen com zombis solitaris (potser amb la mateixa cara de peix bullit de Bill Murray) a les seves tristes habitacions d’hotel i es pregunten pel sentit de la seva vida.
Troia (avui a TV3) és una pel.lícula èpica sensacional. Per aquell qui ha llegit la Ilíada és un somni fet realitat. Els exquisits protesten per les llibertats que el film es permet, entre elles que la Guerra de Troia va durar molts anys i no uns quants mesos. Però si a Shakespeare no li retraiem -al contrari, li aplaudim- la compressió dramàtica (és a dir, agrupar en pocs dies esdeveniments allunyats en el temps ), per què ho hem de fer a Troia? No ens amarguem: aquesta és una gran adaptació de la Ilíada. Tot és aquí: la fúria assassina d’Aquil·les, la dignitat d’Hèctor, el patiment d’Andròmaca, l’ànsia de poder d’Agammèmnon, el desig de venjança de Menelau, la feblesa de Paris, la bellesa d’Hèlena, la intel·ligència d’Ulisses, la ferotgia d’Àjax, la ingenuïtat de Patrocle… El combat definitiu entre Aquil·les i Hèctor és apoteòsic. La pel·lícula no acaba on ho fa la Ilíada (el funeral d’Hèctor) sinó que també inclou la popular història del cavall de Troia, segurament per no decebre els espectadors. Però el drama ja ha acabat. En fi, la Ilíada s’ho mereixia, i així ha arribat a milions de persones que mai no la llegiran. El repartiment és molt bo, però destaca un extraordinari Eric Bana com a Hèctor, el sofert heroi troià que carrega amb tot el pes del drama. Aquesta pel·lícula conté alguns efectes digitals (la immensa flota grega creuant mar, per exemple), però està feta a l’aire lliure, i el sol és el sol i la pols és la pols. En fi, Troia és un gran espectacle que no convé perdre’s. Hollywood, de tant en tant, encara és Hollywood.
