Acte V: Enric V torna a Anglaterra -“Mireu: la platja anglesa cenyeix el mar amb homes, amb dones i amb infants; llurs crits i aplaudiments ofeguen la veu fosca del mar”- i arriba a Londres: “El batlle i els seus consellers millors (...) van a rebre el seu Cèsar vencedor”. Es presenta un ambaixador francès per demanar la pau. El rei Enric torna a França per exposar les seves demandes i redactar un acord de pau just. Mentre els  seus subordinats es concentren en la lletra petita dels articles, Enric V s’entrevista amb Caterina, la filla del rei francès, que és, justament,  el “primer dels articles proposats”. La conversa no és fàcil, perquè ella no entén gaire l’anglès. “M’agrada que no sapigueu millor l’anglès, perquè si el sabéssiu trobaríeu que sóc un Rei tan vulgar que us pensaríeu que m’he venut el mas per comprar la corona. En qüestions d’amor, no sé brodar-ho, només sé dir directament ‘Us estimo’, i si em féssiu afegir alguna cosa més preguntant ‘De veritat?’, se m’haurien acabat les paraules d’amor”, confessa Enric V. I afegeix: “Us parlo com un soldat normal i corrent: si em podeu estimar així, preneu-me. Si no, dir-vos que em moriré és cert; però pel vostre amor, per Déu que no, tot i que us estimo molt”. “És possible que hagi d’estimar l’enemic de França?”, pregunta Caterina. Enric V intenta contestar en francès, però s’encalla de mala manera: “Per a mi, Kate, és més fàcil conquerir el regne que no pas parlar francès”. Caterina, finalment, accedeix a casar-se amb Enric si aquesta és la voluntat del seu pare. Enric, llavors,vol besar-la als llavis. Però ella s’hi nega, perquè aquest no és el costum de les dames de França. “Ah, Kate, les manies s’inclinen davant dels grans reis. Estimada Kate, vós i jo no ens podem tancar dintre els límits de les maneres d’un país. Nosaltres som qui dictem les maneres, Kate*”, i la besa. Entra el rei de França i la resta de cortesans. El rei francès accepta concedir la seva filla a Enric, però és reticent a nomenar-lo hereu de França. Finalment cedeix i desitja que “mai cap guerra torni a treure cap espasa sagnant entre Anglaterra i França”.

Epíleg: "Va regnar molt pocs anys, aquesta estrella d'Anglaterra; 
             però en aquests pocs anys va viure-hi amb grandesa".

* We are the makers of manners, Kate.

(Segons la traducció de Salvador Oliva. Properament, Enric VI primera part).       

Acte IV: A Azincourt,  el campament anglès i el francès són a tocar. “Quiets, els sentinelles quasi senten el xiuxiueig secret de l’altra guàrdia”. Enric V fa una passejada nocturna i parla amb els seus soldats. Surt el sol i Westmoreland es lamenta: “Ah, si tinguéssim ara, aquí, deu mil dels homes d’Anglaterra, que avui no lluitaran!". Enric V replica amb el vibrant discurs de Sant Crispinià: "¿Qui és que desitja això? ¿És el meu cosí Westmoreland? No, bon cosí. Si estem marcats per morir, ja som prous com a pèrdua de la nostra pàtria. I si hem de viure, com menys serem més gran serà l’honor rebut. Per Déu us prego que no desitgeu ni un home més! (...) Ah, no en vulgueu cap més! Més aviat digueu al meu exèrcit, Westmoreland, que qui no tingui ànim per aquesta batalla que se’n vagi, i que tingui un salconduit, i, a la bossa, diners per al viatge. No volem pas morir amb la companyia de qui té por de morir al costat nostre. Avui és Sant Crispinià, qui sobrevisqui avui, i arribi a vell, cada any en aquest dia convidarà els veïns i els dirà: ‘Demà és Sant Crispinià’ i es pujarà les mànigues i mostrarà les seves cicatrius dient: ‘Vaig ser ferit el dia de Sant Crispinià’. Els vells obliden; però per més que ell ho hagi oblidat tot, sempre es recordarà del que va fer aquell dia amb més esclat del compte. I aleshores els nostres noms als seus llavis seran familiars com els mots casolans: Enric, el Rei, Bedford i Exeter, Warwick i Talbot, Salisbury i Gloucester, tots serem recordats entre copes escumejants, I els homes bons ho explicaran als seus infants i Sant Crispí i Sant Crispinià no passaran -des d’ara fins al dia que s’acabi el món- sense que tots nosaltres no hi siguem recordats. Nosaltres pocs, feliços pocs, nosaltres, colla de germans*, perquè els que avui vessin la seva sang amb mi seran els meus germans. Qui sigui baix de rang serà, des d’aquell dia, alçat a la noblesa. Molts cavallers anglesos que s’han quedat al llit maleiran el fet de no trobar-se aquí i trobaran vulgar el seu rang quan escoltin algú que hagi lluitat el dia de Sant Crispinià”. Es produeix la batalla. Tot i la gran inferioritat de forces, guanyen els anglesos. Exclama Enric V: “Oh Déu, el vostre braç ha estat aquí! No a nosaltres, sinó al vostre braç només ho atribuïm. ¿Quan, sense estratagema, sinó en un simple xoc i lleial joc de guerra s’han vist pèrdues tan grans i tan petites d’una part i de l’altra? Accepteu-ho, Senyor, perquè el mèrit és vostre”. 

*We few, we happy few, we band of brothers 

Acte III: El rei francès ofereix a Enric V la seva filla Caterina “i amb ella, com a dot, alguns ducats petits i miserables”. Enric no accepta l’oferta i inicia les operacions assetjant la ciutat de Harfleur. Promet una carnisseria: “Perquè com a soldat que sóc -nom que millor s’adiu a la meva natura- no deixaré Harfleur, ja mig enderrocada, fins que quedi enterrada sota cendres. Totes les portes de la pietat seran tancades*, i el soldat de cor dur, salvatge i aguerrit, amb el braç lliure i sanguinari, avançarà amb un poder tan ample com l’infern, i segarà les vostres tendres verges i els vostres bells infants”. El governador de Harfleur es rendeix. Mentrestant, al palau de Rouen, Caterina, la filla del rai francès, fa classes d’anglès amb Alícia, la seva dama de companyia: “Dites-moi l’anglais pour le bras”, “De arm, madame”, “Et le coude?”, “D’elbow”. En una altra sala de palau, el rei de França està preocupat perquè Enric V ha travessat el riu Somme. El Delfí afirma: “Per l’honor i la fe que les dames es riuen de nosaltres: diuen que el nostre nervi està degenerat, i que hauran de lliurar el cos a la luxúria dels jovenets anglesos per tornar a poblar França de lluitadors bastards”. El rei ordena passar a l’acció: “Barreu el pas d’Enric (...), llanceu-vos sobre el seu exèrcit, igual com una allau salta damunt les valls, (...) i porteu-lo a Rouen en un carro captiu com a presoner nostre”. El Conestable ho veu fàcil: “Lamento que les seves tropes siguin tan poc nombroses, els seus soldats malalts, extenuats de fam i de fatiga, perquè estic convençut que quan vegi l’exèrcit que portem, deixarà caure el cor en el clot de la por i per victòria ens oferirà un rescat”. Al campament anglès, Fluellen, un oficial, exposa a Enric V el cas del soldat Bardolf, que està a punt de ser executat per haver robat en una església. Enric V no esmenta que coneix Bardolf -era de la colla de Falstaff- i es mostra inflexible: “Voldríem veure tots aquests malfactors executats així”. Arriba Montjoy, ambaixador del rei francès, que avisa a Enric V que “Anglaterra es penedirà de la seva follia” i li ofereix pagar un rescat “que serà proporcional a les pèrdues que hem sofert”. Enric V contesta que és cert que té la seva gent “afeblida per les malalties, i l’exèrcit, minvat”, però no es rendirà ni pagarà cap rescat. “En resum, vet-aquí què responem: no volem el combat, tal com estem; però tal com estem tampoc no en fugirem. Digues-ho així al teu amo”, conclou el rei anglès.   

* The gates of mercy shall be all shut up.     

Acte II: Mentre Nym, Bardolf i Pistola, que aviat seran camí de França, tenen les disputes habituals, arriba la notícia del gravíssim estat de salut de Falstaff. “A fe que algun dia d’aquests serà carn de corbs. El Rei li va partir el cor*”, diu la tavernera. Falstaff, efectivament, no triga a morir. En fa el relat la mateixa tavernera: “I ell ha cridat ‘Déu meu, Déu meu!’ tres o quatre vegades. Després jo, per consolar-lo li dic que no hauria de pensar en Déu, que no hi havia cap necessitat d’empipar-lo amb pensaments així, encara. I ell que em demana que li posi més roba als peus. He ficat les mans a dintre el llit, li he tocat els peus i els tenia freds com una pedra; després els genolls, i així amunt i amunt: tot ell era fred com una pedra”. Mentrestant, a les altes esferes es couen traïcions. El Comte de Cambridge, Lord Scroop i Sir Thomas Grey, comprats a preu d’or pels francesos, tenen l’encàrrec d’assassinar Enric V a Southampton. Però gràcies a missatges interceptats es descobreix la conspiració. Enric V, abans de detenir-los, hi juga: els fa jutjar una ofensa que va cometre un soldat, per excés de vi, contra el rei; els tres, de manera unànime, aconsellen de ser inflexibles amb l’infractor. Enric V, llavors, els mostra les cartes que delaten la seva traïció i diu: “La clemència que alenava en mi ha estat aniquilada i morta fa un moment, per consell vostre. Per vergonya no hauríeu de gosar parlar-me de clemència; els vostres arguments se us han posat en contra com aquells gossos que devoren el seu amo. Contempleu, prínceps, i vosaltres, nobles pars, aquests monstres anglesos!”. Enric V sentencia els tres traïdors a mort. Després, amb la mirada posada en la guerra, exclama: “Alegres, cap a mar! L’ensenya de la guerra avança: no hi ha rei d’Anglaterra sense ser rei de França”. A l’altra banda de l’estret, el Delfí Lluís afirma que Enric V és “un jove tan frívol, atordit, buit i capriciós, que no inspira cap por”. Però el rei Carles VI no el subestima pas; recorda proeses d’Eduard, el príncep Negre, i afirma: “Enric és un nou brot d’aquell tronc gloriós, i bé ens cal témer la seva fortalesa natural i el seu destí”. Arriba el Duc d’Exeter, ambaixador d’Enric V, que ensenya un arbre de genealogia per demostrar que les pretencions del rei anglès són legítimes. “Si no, ¿què passarà?”, pregunta el rei francès. “Una revenja sangonosa. Ni que amaguéssiu la corona als vostres cors, allí forfollaria per endur-se-la’n”, respon Exeter.

* The king has killed his heart 

Acte I: Enric V aspira, per motius genealògics, a la corona de França. Però és conscient d’un altre perill: “No ens hem d’armar només contra els francesos; ens cal reunir tropes per tenir defensa contra Escòcia, que espera l’ocasió per avançar contra nosaltres”. Westmoreland ho explica com una faula: “Tan aviat com l’àguila anglesa va a caçar, la mostela escocesa se li acosta, furtiva, al niu desprotegit, i se li beu els ous reials”. Arriba un ambaixador del Delfí de França. Abans, Enric V és mostra rotund: “ja que França ens pertany, la sotmetrem, o la trossejarem; ens hi aseurem per governar (...) o deixarem els nostres ossos en una urna indigna, sense cap tomba ni record per fer-ne cap memòria*”. El Delfí, a través del seu ambaixador, es burla de les aspiracions del rei anglès i li regala un cofre de tresors. Els tresors són pilotes de tennis. “Us agraïm el present i la vostra molèstia: quan tinguem les raquetes per aquestes pilotes vindrem a França per la gràcia de Déu, a fer-hi una partida i a jugar la corona del seu pare”, afirma Enric V. I afegeix: “Digueu al Príncep que la seva broma convertirà aquestes pilotes en pedres de canons i la venjança que volarà amb elles li omplirà d’amarg remordiment. Aquesta broma deixarà milers de dones sense els seus estimats marits, farà pols dels castells, i molts que encara no han nascut, ni han estat engendrats, tindran motius per maleir la broma del Delfí”.

* Or lay these bones in an unworthy urn, 
   Tombless, with no remembrance over them

Al bosc de Gaultree, a Yorkshire, amb els exèrcits plantats cara a cara, l’arquebisbe de York presenta un plec de peticions i el príncep John de Lancaster -que comanda l’exèrcit del seu pare, Enric IV- les accepta. Per tant, no hi haurà batalla. El maquiavèlic príncep John, llavors, li diu a l’arquebisbe que ja pot dispersar el seu exèrcit. L’ingenu arquebisbe ho fa, i els soldats, “com col·legials que surten de l’escola han anat uns a casa, els altres a jugar”. Tot seguit, el príncep John fa arrestar l’arquebisbe i els seus partidaris: “Que algú acompanyi els traïdors a l’execució, que és el llit ideal dels traïdors perquè hi exhalin el darrer sospir”. Poc després Falstaff es topa amb el príncep John, que li diu: “Sempre arribeu a misses dites, vós. Aquests trucs del retard, un dia o altre, paraula que faran trencar una forca”. Quan el príncep marxa, Falstaff el critica: “A fe que aquest xicot de sang freda no m’estima gaire, ni hi ha ningú que el pugui fer riure; però això no és cap meravella, perquè no beu gens de vi. Mai cap d’aquests noiets garratibats no ha arribat enlloc, i és que això de les begudes fluixes, amb el fet de menjar tant de peix, els refreda tant la sang que cauen en una mena de clorosi masculina. Per això quan es casen només saben engendrar mosses”. Al palau de Westminster Enric IV rep bones notícies –detenció de l’arquebisbe, derrota de Northumberland- però això encara el fa sentir més malalt: “¿Per què mai no em visita la fortuna amb les dues mans plenes, sinó que escriu bones paraules amb les lletres mal fetes?”. L’amoïna el príncep Harry, a qui imagina com el pitjor dels reis: “Enric Cinquè està coronat! Visca la vanitat! Mori la dignitat reial! Enrere, savis consellers! I que aflueixin a la cort anglesa de tot arreu del món tots els simis mandrosos”. Harry, a més, ha comès l’error de col·locar-se la corona abans d’hora, perquè creia que el rei, que dormia, ja era mort. Ara intenta que el seu pare el vegi amb uns altres ulls, que cregui en “el noble canvi que m’he proposat”. Enric IV el creu i, a més, afirma que ell prodrà regnar amb més tranquil·litat: “Déu sap, fill meu, per quins camins retorts i viaranys obscurs vaig trobar la corona*, i jo, pel meu costat, sé amb quins treballs l’he conservada al cap. Sobre el teu baixarà amb molta més calma, millors opinions i més ben ajustada, perquè les taques amb què vaig aconseguir-la seran colgades a la terra amb mi”.     

* God knows, my son
  By what by-paths and indirect crook'd ways
  I met this crown.

Al palau de Westminster, el rei Enric IV no pot dormir: "¿Pots, son injusta, donar el teu repòs al grumet xop a l’hora més aspriva, i en la nit més silent i calmada (…) goses negar el repòs a un Rei? Així, doncs, miserables afortunats, dormiu! Inquiet jeu el cap d’aquell que porta la corona". Entren Warwick i Surrey. "Milord Northumberland no trigarà a arronsar-se", pronostica Warwick. Però el rei avisa que el destí és incert: "Encara no han passat deu anys d’ençà que Ricard i Northumberland, dos grans amics, banquetejaven junts, però dos anys després es feien la guerra l’un a l’altre. I encara no en fa vuit que Percy era l’home més acostat a la meva ànima". Warwick calma les preocupacions del rei assegurant-li una victòria fàcil. Mentrestant, a Gloucestershire, Sir John Falstaff es dedica a reclutar soldats amb el seu estil habitual: els que paguen queden lliures i només recluta els més esparracats. Hi participa el mestre Llonze, jutge rural i antic conegut de Falstaff. Tots dos són vells i recorden aventures de fa cinquanta anys. Llonze diu: "Ha! Cosí Callat, si haguéssiu vist les coses que hem vist aquest cavaller i jo! Eh, Sir John? ¿No és cert, això?". Contesta Falstaff: "Hem sentit les campanades de la mitjanit, mestre Llonze*". Quan està sol, Falstaff malparla de Llonze: "Era tan magre que les seves dimensions resultaven invisibles a qualsevol curt de vista. Era la pura encarnació de la fam, però anava calent com una mona, fins al punt que les putes l’anomenaven ’mandràgora’**. (…) I ara té terres i bous. Bé, quan torni m’hi faré amic, i mal m’anirà si no en trec un parell de pedres filosofals".

* We have heard the chimes at midnight, Master Shallow. 

   (Espero poder veure i comentar aviat Campanades a mitjanit d’Orson Welles)
 
**A la mandràgora se li atribuïa el poder de ser un estimulant sexual.

"Sóc vell, sóc vell!", exclama Falstaff a la Taverna del Cap de Senglar. La seva decadència és palpable, la salut li trontolla i els problemes se li acumulen: la tavernera li reclama deutes, el bergant Pistola el desafia. La prostituta Dora li pregunta: "Quan pararàs de barallar-te de dies i esgrimir de nits? ¿Quan començaràs a apedaçar el teu cos decrèpit per anar cap al cel?". El príncep Harry i Poins, disfressats de cambrers, l’observen. "Mira com aquest vell decrèpit es fa gratar el clatell com si fos un lloro", comenta el príncep. "¿No és estrany que el desig sobrevisqui tants anys a l’execució de l’acte?*", remata cruelment Poins. Després l’enxampen malparlant d’ells. Falstaff, esporuguit, es disculpa: "No eren insults, Hal, pel meu honor, no eren insults". El príncep ha de marxar, el reclamen. El rei Enric IV ha emmalaltit. Harry, amb sinceritat, reconeix "… que el meu cor sagna per dins quan penso que el meu pare està tan malalt". A Warkworth, Northumberland, avergonyit per no haver ajudat el seu fill Percy (es va fer el malalt!), està decidit a fer la guerra al costat de l’arquebisbe de York. Però la viuda del seu fill, Lady Percy, s’hi oposa: "Ah, per l’amor de Déu, no aneu a aquesta guerra! Una vegada, pare, vau trencar la paraula, quan per a vós valia més que avui no val, quan el vostre fill Percy, l’estimat del meu cor, llançava esguards al nord per veure si el seu pare arribava amb les tropes. I ho va desitjar en va. ¿Qui us va persuadir aleshores de quedar-vos a casa?" El pusil·lànime Northumberland, acorralat per la dona i la jove, decideix anar a Escòcia i mantenir-se al marge de la guerra.

* Is it not strange that desire should so many years
   outlive perfomance? 

El valent Percy ha mort a la batalla de Shrewsbury, però el seu pare, Northumberland, encara no ho sap i, a més, circulen rumors falsos que afirmen que Percy és viu i el príncep Harry mort. Però llavors arriba Morton, que és un testimoni directe de la batalla, i Northumberland tan sols li ha de veure la cara per endevinar la veritat: "Un home igual que tu, pàl·lid, desanimat, somort, d’ulls apagats, destruït pel dolor, a plena nit, va obrir-li a Príam les cortines per dir-li que cremava mitja Troia". Però la partida no s’ha acabat. Morton informa que "l’arquebisbe de York s’ha rebel·lat amb un exèrcit ben guarnit". Mentrestant, en un carrer de Londres el Lord Gran Jutge intercepta Falstaff i li retreu les seves malifetes. Després de fer-se el sord, Falstaff es defensa dient que els joves "som bromistes". El Lord Gran Jutge replica: "¿Inscriviu el nom a la llista dels joves quan de fet tots els caràcters de l’edat us descriuen com a vell? ¿No teniu l’ull humit, la mà seca, la galta groga, la barba blanca, les cames en decadència i la panxa en augment? (…) ¿I encara dieu que sou jove? Bah, bah, bah, Sir John?". Contesta Falstaff: "Milord, vaig néixer cap allà a les tres de la tarda amb els cabells blancs i una panxeta una mica rodona". El Lord Gran Jutge li acaba recordant que "el Rei us ha separat del Príncep Harry: he sentit que us n’aneu amb Lord John de Lancaster (el fill petit d’Enric IV) contra l’arquebisbe de York i el comte de Northumberland". Justament a York, l’arquebisbe i els seus aliats calculen les seves possibilitats de derrotar el rei. Són optimistes perquè el rei ha hagut de dividir les seves tropes en tres parts: una contra el gal·lès Glendower, una altra contra els francesos i la tercera contra ells. A més, Enric IV ha perdut el favor del poble. L’arquebisbe de York sentencia: "Qui construeix damunt del cor del poble, té una cambra insegura i vacil·lant. (…) Ells que, quan Ricard vivia, l’haurien volgut mort, ara se n’enamoren sobre la seva tomba*".

* They that, when Richard lived, would have him die, 
   Are now become enamour'd on his grave.  

ACTE V: Enric IV ofereix a Worcester, oncle de Percy, el perdó a canvi de renunciar a la revolta. Worcester, però, ni tan sols li comunica aquesta oferta a Percy, perquè no la creu sincera. A Shrewsbury comença la batalla. L’escocès Douglas es pensa que ha matat el rei, però Percy li informa que no és cert. "El rei té molts soldats vestits com ell", li diu. Replica Douglas: "Doncs per la meva espasa que he de matar tots els vestits, mataré tot el guarda-roba, peça a peça fins que em trobi amb el Rei". Se’l troba aviat i si no el mata és perquè intervé el príncep Hal, que fa fugir l’escocès. Apareix llavors Percy i es produeix l’esperat combat entre ell i el príncep Harry. Guanya aquest darrer i Percy, agonitzant, fa un monòleg memorable: "Ah, Harry, m’has robat la joventut. Suporto molt millor perdre la fràgil vida que els alterosos títols que m’has arrabassat. Això em fereix el pensament, molt més que el teu acer la meva sang. Però els pensaments, esclaus d’aquesta vida, i aquesta vida, la joguina del temps, i el temps, que escruta tot el món, també s’han d’aturar. Ah, podria profetitzar, però la mà terrosa i freda de la mort se m’ha posat als llavis. No, Percy, solament ets pols i aliment per…" Acaba la frase el príncep Hal: "… per als cucs, valent Percy. Adéu gran cor! Mal teixida ambició, com t’has encongit! Quan aquest cos tenia un esperit, un regne era un espai massa migrat; però ara dos passos de la terra més vil ja és un espai prou gran". El rei, doncs, guanya la batalla. Falstaff, que s'havia fet el mort, ha "ressuscitat". El príncep Harry, que magnànimament ha perdonat Douglas, acompanya Enric IV cap a Gal·les, per derrotar Owen Glendower i Mortimer.

(Tots els fragments de Shakespeare, en blau, pertanyen a la traducció de Salvador Oliva editada per l’Editoral Vicens Vives i TV3. Pròximament, Enric IV segona part).

ACTE IV: El dia abans de la batalla, Percy rep males notícies: el seu pare, el comte de Northumberland, està malalt i no vindrà amb el seu exèrcit. "Redéu, ¿com pot trobar temps per estar malalt en un moment de lluita?", comenta Percy. Més males notícies: el gal·lès Glendower afirma que encara no està preparat. Però això és una excusa; en realitat, segons diu l’arquebisbe de York, "no hi va influït per profecies". A la vista d’aquestes desercions, el Duc de Worcester, oncle de Percy, li aconsella de fer marxa enrere i esperar. Però l’impetuós Percy no en vol sentir a parlar, d’això, i afirma que "les nostres forces ja són prou per al gran dia. Au, anem a passar revista ara mateix. S’acosta el dia del judici. Si morim tots, que sigui feliçment!" Mentrestant, Falstaff es dedica a reclutar soldats i es fa ric amb les llicències que li han comprat els propietaris i pagesos rics, que així eviten que els seus fills vagin a la guerra. "I he d’omplir els llocs dels que han comprat la llicència amb una púrria tal que semblen cent cinquanta fills pròdigs tremolosos, que acaben de venir de guardar porcs i de menjar el rebuig dels aglans. Un ximplet que he trobat pel camí m’ha dit que havia descarregat totes les forques i reclutat tots els cadàvers", diu Falstaff. El visita el príncep Hal, que, en veure la seva tropa, diu: "No he vist mai uns canalles tan espellifats". Constesta Falstaff: "Carn de pólvora, carn de pólvora. Omplen una fossa tan bé com els millors".

ACTE III: A Bangor es reuneixen, abans d’emprendre la guerra, Percy, el gal·lès Glendower i Mortimer, abans presoner de l’anterior i ara gendre. Només hi falta l’escocès Douglas. Percy es dedica a burxar Glendower, que és una mena de mag que afirma poder convocar el dimoni. Percy està fart de les ximpleries que explica: "Preferiria viure d’alls i formatge en un molí perdut que no pas menjar dolços tenint-lo al meu costat en una casa d’estiueig d’un país cristià". Després s’acomiaden de les seves dones. "Vine, Kate, que ets perfecta quan t’ajeus", diu Percy, també anomenat Hotspur (esperó calent). Mentrestant, a Londres, Enric IV parla amb el seu fill, el príncep Harry. Li retreu la mala vida, i fins i tot li diu que Percy és més digne de ser rei que ell. Enric IV desconfia del seu propi fill: "És probable que tu, per por servil, per baix instint, o bé per mal humor, pagat per Percy lluitis contra mi i li segueixis els talons igual que un gos, i, en veure’l malcarat, li facis reverències per mostrar-li que ets un degenerat". El príncep Hal ho nega rotundament i afirma: "Jo em sabré redimir damunt del cap de Percy, i en el captard d’un dia gloriós, em sentiré orgullós de dir que sóc fill vostre. (…) Percy no és més que el meu agent, Milord, que acumula grans fets en benefici meu". El rei queda convençut: "Et dono el meu comandament i la meva confiança". Després Hal torna a la taverna de "El cap del Senglar" i informa Falstaff que li ha "procurat un lloc de comandament a la infanteria". Abans d’anar-se’n el príncep Harry proclama: "La terra crema; Percy ha arribat molt alt; i ell o nosaltres hem de caure molt avall".

ACTE II: Falstaff i tres de la seva colla ataquen uns viatgers, els lliguen i els roben mil lliures. Tot seguit, però, el príncep Hal i Poins, disfressats, els assalten i els prenen els diners fàcilment, perquè no oposen cap resistència. Comenta Hal: "Falstaff sua de mort i caminant unta de greix la terra magra. Si no em morís de riure, en sentiria pena". Mentrestant, al castell de Warkworth, Kate, la dona d’Enric Percy, intueix el que es prepara: "Jo, que he vetllat el teu lleuger fantasiar de prop, he sentit el murmuri de paraules de guerra". A la taverna de "El Cap del Senglar", el príncep Harry i Poins esperen l’arribada de Falstaff i els altres tres per burlar-se’n. Quan es presenten, les mentides són de l’alçada d’un campanar. Falstaff afirma que eren cent els que els han atacat. "Sóc un miserable si no he creuat l’espasa amb una dotzena d’ells durant dues hores", diu. Replica Hal: "Aquestes mentides són com el pare que les engendra: enormes com una muntanya, evidents, palpables. Apa tu, budell amb un cervell de fang, ximple cap de trons, fill de puta, bóta greixosa i obscena!". Tot plegat, la tavernera informa que a fora hi ha un noble de la cort que ve de la part del rei. Falstaff hi parla. El rei reclama el príncep Harry per la revolta que preparen Percy i Mortimer amb l’ajuda d’escocesos i gal·lesos. El príncep Harry i Falstaff, llavors, representen l’escena que es produïrà l'endemà, quan el rei reprotxi a Hal les companyies que freqüenta. S’alternen els papers, és un joc alegre, però Falstaff ja no fa teatre quan diu: "No, bon milord, desterreu Peto, desterreu Baldorf, desterreu Poins; però el dolç Jack Falstaff, l’amable Jack Falstaff, el lleial Jack Falstaff, el valent Jack Falstaff, i encara més valent pel fet de ser el vell Jack Falstaff, no el desterreu de la companyia del vostre Enric, no el desterreu de la companyia del vostre Enric. Desterrar Jack el gras fóra desterrar tot el món sencer".

ACTE I: Enric IV, fa un any, havia promès viatjar a Terra Santa (per rentar la seva part de culpa en l’assassinat de Ricard II), però encara no ho ha complert. En té intenció ara, però els conflictes que Anglaterra manté amb Gal·les i Escòcia li ho impedeixen. De Gal·les n’arriben males notíces: Mortimer ha caigut en mans del ferotge gal.lès Glendower. En canvi, a Escòcia les coses van millor: Percy, el fill de Lord Northumberland, ha obtingut una gran victòria. Enric IV té enveja d’aquest fill: "un fill que és (…) l’orgull i el favorit de la Fortuna i la planta més dreta de totes les del bosc, mentre que jo, mirant la seva glòria, veig deshonra i desordre sobre el front del meu fill Harry". Efectivament, el príncep Hal passa el temps en companyia de l’alegre Falstaff i la seva colla de lladregots. Fins i tot accepta participar, emmascarat, en un robatori. Però Harry no és un eixelebrat; al contrari, és tan fred i calculador que fins i tot té pensada la manera d’aprofitar aquesta etapa tavernària: "Com un metall brillant en un terreny obscur, el meu millorament, lluint sobre les meves culpes, serà més admirable i atraurà més mirades que la virtut mancada de contrast". Mentrestant, Percy posa problemes a Enric IV: només li cedirà els presoners fets a Escòcia si el rei ordena rescatar Mortimer (cunyat de Percy i, alhora, hereu de la Corona segons les disposicions fetes per Ricard II). Enric IV s’hi nega i Percy, que és molt impetuós, ja comença a preparar un complot -amb l’ajuda del seu pare, Northumberland, i del seu oncle, Worcester- per destronar "aquest Bolingbroke" (és a dir, Enric IV).