Després dels deliris galàctics de Moonraker, la sèrie Bond va tornar a tocar de peus a terra amb una història convincent, ben travada i de caire més realista. Aquí el malvat no és un megalomaníac que vol destruir/ repoblar el món, sinó un traficant que ven secrets militars al millor postor. L’interpreta, amb classe i sense estridències, Julian Glover. El to de la pel·lícula el marca l’assassinat, en una de les primeres seqüències, del matrimoni Havelock -ell anglès, ella grega-, especialistes en arqueologia marina. La seva filla Melina, més que posar-se a plorar, declara que ella, com Electra i totes les dones gregues, només pot pensar en la venjança. (Recordem que Electra, amb l’ajut del seu germà Orestes, va venjar l’assassinat d’Agamèmnon, el qual, un cop tornat de Troia, havia estat assassinat per la seva dona, Clitemnestra, i pel seu amant, Egist). Bé, aquesta Melina no la interpreta una actriu amb aspecte d’espartana ferotge sinó la francesa Carole Bouquet, que és molt guapa i molt chic. Se la pot criticar per inexpressiva o se li pot valorar el posat contingut i reconcentrat. M’inclino per la segona opció. La seriositat de Carole Bouquet, a més, obliga Roger Moore a mantenir la compostura. El director John Glen li va demanar més duresa i menys relaxament còmic, i Roger Moore, sorprenent la seva legió de crítics, va ser capaç de fer-ho. Està impecable, millor que mai. La pel·lícula, que sempre manté un bon nivell, té grans moments. En destaco quatre. 1) Afores de Madrid: Carole Bouquet mata amb una fletxa l’assassí dels seus pares i després, ella i Bond, fugen muntanya avall en un 2CV groc. Apoteòsic. 2) Cortina d’Ampezzo: la clàssica i benvinguda persecució per la neu, que inclou un salt de trampolí, una pista de bobs i Bond esquiant per una teulada. Delirant. 3) Grècia, al fons del mar. És el fragment més brillant, primer amb un interludi bucòlic en les runes submarines d’una ciutat grega i després amb el millor intent que s’ha fet mai per matar Bond: ell i la Bouquet, lligats per una corda a un iot, són passejats amunt i avall en un mar ple de taurons. Magnífic. 4) Final a Sant Ciril, un monestir situat dalt d’una muntanya d’aspecte montserratí. Hi ha una dura ascensió de Bond (Moore era molt poc creïble en aquestes gestes físiques) i una bona batalla al cim. A l’epíleg apareixen dobles de Margaret Tatcher i marit, en un gag que va ser molt celebrat. Conclusió: el millor Bond de Roger Moore, consistent i espectacular, una difícil combinació.
Hugo Drax, el dolent de Moonraker, vol crear una nova raça humana i per això embarca parelles de jovenets guapets en naus espacials, com un nou Noè, mentre envia un gas letal a la Terra. Drax (Michael Lonsdale, excel·lent) és un home cultivat, que, mentre planeja l’extermini de la humanitat, parafraseja Oscar Wilde: “Perdre un avió és una desgràcia, senyor Bond, però perdre’n dos sembla més aviat un descuit” (la frase original de Wilde no parlava d’avions sinó de pares). El guió no es complica la vida i, bàsicament, consisteix en els intents de Drax i els seus sicaris de matar Bond. Com consta en el reglament bondià, aquests intents són variats, imaginatius i sempre fracassats. N’hi ha de molt divertits, com ara un llançador de punyals a Venècia (amagat en un taüt d’una gòndola funerària!), un atac en un telefèric al Brasil (protagonitzat per Tauró, el gegant dentat amb acer) o, finalment, l’intent de carbonitzar Bond –i l’espia de la CIA que l’acompanya- col·locant-lo just a sota de la nau espacial que està a punt d’enlairar-se. Des d’un punt de vista dramàtic, el bloc més intens és el que transcorre a la mansió Drax, amb Bond flirtejant amb la guapa Corinne Clery, que l’ajuda en les tasques d’espionatge -Roger Moore fent d’espia, increïble!- i que acaba cruelment devorada pels afamats gossos de Drax. Eliminada Clery, entra en acció la no menys guapa Lois Chiles (actriu amb currículum: va fer de Jordan Baker a El gran Gatsby de Robert Redford) que, a més, fa molt bona parella amb Roger Moore. A l’última mitja hora tots dos s’embarquen en una nau Moonraker, i apa, cap a l’espai a viure aventures galàctiques. Els creadors de la sèrie Bond, enlluernats per la triomfal Star Wars(1977), van córrer darrere l’èxit (el mateix els ha passat aquest any amb Quantum of Solace, enlluernats per l’èxit de la sèrie Bourne). Si Moonraker -que, diguem-ho, va dirigir Lewis Gilbert- té mala fama, és sobretot per aquests 30 minuts finals, que, d’altra banda, són prou entretinguts. Sobra, això sí, la ridícula xicota d’en Tauró, que, a més, el fa tornar bo. Però, en fi, Moonraker té molt bons moments i fa passar una bona estona. I d’això es tracta, oi? Prous drames té la vida.
Stromberg, el dolent d’aquesta pel·lícula, és una mena de Capità Nemo; no toca l’orgue, però escolta Mozart i Chopin mentre contempla extasiat les mil i una meralleves del món submarí. Hi ha peixets multicolors i també un tauró, que s’alimenta bàsicament de secretàries que han traït Stromberg. Com més atractiu és el dolent, més bona és la pel·lícula, deia Hitchcock, i això és molt cert en la sèrie Bond. Malvat ambiciós, Stromberg (Curt Jurgens) aspira a provocar una guerra entre els Estats Units i la Unió Soviètica que destrueixi la faç de la Terra, perquè el futur de la humanitat és oceànic o no serà. Però, ah!, l’home no compta amb Bond, James Bond, a qui aquesta vegada acompanya l’espia soviètica Anya Amasova (notable Barbara Bach, que es va casar poc després amb Ringo Starr i encara duren, i per molts anys). Té moments brillants aquesta pel·lícula. A la seqüència precrèdits, hi ha el famós salt d’esquí al buit que acaba amb Bond desplegant un paracaigudes... amb la bandera britànica. Més endavant, el cotxe de Bond es converteix en submarí i viceversa; a la platja, els banyistes veuen sortir un cotxe de l’aigua! Un gag remata la seqüència: Bond tira un peix per la finestreta. A l’època de Roger Moore les seqüències d’acció sempre acabaven amb un gag o una frase irònica. A mi això m’agrada, m’estimo més el to divertit de l’era Moore que el to eixut de l’era Connery. Ara bé, el sentit de l’humor a vegades està bé (Bond i Amasova caminen en pel desert i sona la música de Lawrence d’Aràbia!) i a vegades és excessiu perquè desactiva la tensió. Un exemple: a tocar del temple egipci, Tauró, el gegant de les dents d’acer (Richard Kiel), va destrossant la furgoneta on hi ha Bond i Amasova, però Moore, amb les seves rialletes, boicoteja qualsevol sensació de perill. Molt millor és, en aquest sentit, la baralla al tren entre Tauró i Bond, dura i brutal. Pel que fa al tram final, no és gaire entonat: hi ha massa gent, massa batalleta entre soldadets i massa explosions. En canvi, l’enfrontament definitiu entre Bond i Stromberg és elegant i concís. En fi, no sé si és el millor Bond de Roger Moore, com diuen els entesos en matèria bondiana, però s’hi deu acostar. La direcció va anar a càrrec de Lewis Gilbert.
L’home de la pistola d’or es diu Scaramanga. És un gran nom i l’interpreta Christopher Lee, el Dràcula de la Hammer, però no és un criminal de categoria bondiana, perquè, encara que mati amb bales d’or, és un simple pistoler a sou (sí, al final posseeix el “solex”, una arma solar, però això no té cap pes a la trama). Scaramanga no disposa d’un exèrcit particular i només té un sicari al seu servei, de fet mig, perquè és un nan. Reducció de costos? Potser sí, perquè tant l’inici com el final del film són molt baratets: duels a l’interior de la casa del dolent, una mena de Túnel del Terror d’un parc d’atraccions tronat. Això fa que, certament, aquesta pel·lícula sembli una aventura menor de l’agent 007, però té els seus al·licients. Especialment, un: la sensual Maud Adams, que interpreta l’amant d’Scaramanga. Roger Moore la sorprèn a la dutxa i, tot seguit, per fer-la cantar, amenaça de trencar-li el braç. “Puc ser tan dur com Sean Connery!”, sembla proclamar Moore, a qui ja havien acusat de tou. Maud Adams té poques seqüències, però són les millors. La noia, al final, traeix Scaramanga -vol que Bond el mati- i ho paga car, amb la seva vida. És el millor moment del film: Bond, en un combat de boxa, s’hi asseu al costat i la troba petrificada (mireu la foto) a causa d’un precís tret d’Scaramanga. Per compensar aquesta pèrdua, apareix Britt Ekland, com a ajudant de Bond. Abans ja l’havíem vista, quan Bond la tanca en un armari perquè s’ha de ficar al llit amb Maud Adams (no és tan tanoca com sembla, en Roger Moore!), però ara té més paper. Paper? Volia dir presència en pantalla, especialment passejant-se en bikini (en qualsevol cas, millor en bikini que amb escafandre). Bé, en el capítol de l’acció, hi ha de tot; des d’una seqüència de karate que demostra que en Roger Moore no havia nascut per al karate, fins a una persecució automobilística que té un moment sensacional: una acrobàcia en què el cotxe de Bond travessa un riu fent una giravolta a l’aire. Per aquells que no tenim un gran esperit viatger, la pel·lícula ofereix interessants vistes de Macao, Hong Kong. Tailàndia i illes adjacents. La direcció va anar a càrrec de Guy Hamilton.
En aquest repàs a la sèrie Bond que faig, em salto Thunderball (1965), You Only Live Twice (1967) i Diamonds Are Forever (1971), perquè no tinc cap ganes de tornar a veure aquestes pel·lícules. Especialment horrible és l’última, que significava el retorn de Connery després del breu George Lazenby (injustament breu: On Her Majesty’s Secret Service, ja comentada, és millor que qualsevol Bond de Connery). Saltem, doncs, a Roger Moore, un actor lleuger, un pes ploma de la interpretació. Segons confessió pròpia, el seu registre interpretatiu consistia en “aixecar la cella esquerra i aixecar la cella dreta” (left eyebrow raised, right eyebrow raised). Va començar aportant més comicitat al personatge i va acabar capbussat en l’autoparòdia més absoluta. Però anem a pams. A Live and Let Die, que és el seu primer Bond, encara controla les pallassades. De fet, és una pel·lícula prou interessant, ben dirigida per Guy Hamilton i amb algunes sorpreses agradables, com ara el catàleg de dolents, que és molt ferotge i íntegrament negre: el formen Yaphet Kotto i el seu sanguinari sicari, que té un ganxo per mà. En el capítol de l’acció, sobresurt una llarga i molt animada persecució amb llanxes pels pantans de Louisiana, i també un típic intent de matar Bond -i la noia- amb taurons (sempre hi hauria d’haver taurons en una pel·lícula Bond!). La noia és Jane Seymour, molt abans de ser la reina dels telefilms. El seu personatge s’anomena Solitaire i és una tiradora de cartes del tarot que perd el seu art quan se’n va al llit amb Bond (surrealista, però cert). La noia passa un mal tràngol, perquè està a punt de ser sacrificada en una cerimònia vudú que té lloc en una illa del Carib. El final segueix perfectament la fórmula: el dolent ho té tot a favor per matar Bond però no ho aprofita (“The fallacy of the talking killer”, anomena el crític Roger Ebert aquesta mena de seqüències, en què el dolent parla tant que fa que Bond tingui temps de ser rescatat o d'escapar-se). El film també és recordat per la potent cançó de Paul McCartney, que duu el mateix títol. La va tocar al Palau Sant Jordi fa uns pocs anys, amb pirotècnia inclosa, i va ser impressionant.
Goldfinger, molt fàcilment, emergeix com el millor Bond dels sis que va fer Sean Connery entre 1962 i 1971. És entretinguda i, en alguns moments, brillant. Té la millor cançó i les millors noies. Especialment atractiva és la primera part, amb una intensitat emocional que no es troba en els altres Bond de Connery, que se solen veure amb indiferència. Després d’un pròleg simplement correcte (però amb un pla genial d’una nineta que fa de mirall per on Bond veu venir un enemic), la pel·lícula arranca realment amb la mort de Jill Masterson (Shirley Eaton). És la imatge de la pel·lícula (veure foto) i l’assassinat més imaginatiu de tota la sèrie: mor per asfíxia cutània amb pintura d’or. Un moment imborrable. Després entra en escena l’altra germana Masterson, de nom Tilly (Tania Mallet), que és més guapa i té més classe. A penes si tenim temps de conèixer-la, perquè un letal impacte del barret d’Oddjob, l’assassí coreà de Goldfinger, la mata quan fugia pel bosc. Bond acusa el cop, els espectadors també. Però els al·licients continuen: primer en forma de gadget, quan Bond prem un botó del cotxe i el seu acompanyant surt catapultat, i després perquè Goldfinger té la intenció de matar Bond amb un raig làser que es dirigeix directament a les seves parts baixes. Sàdic Goldfinger (Gert Frobe), molt entonat aquí. Evidentment, Bond no mor, però ho hauria de fer, perquè Goldfinger no té motius per voler-lo amb vida. En aquest punt arriba Pussy Galore (magnífica Honor Blackman), la millor partenaire de l’era Connery. Ara bé, tot i la seva presència, és ara, just quan comença la segona part de Goldfinger, que la pel·lícula perd gas. La raó em sembla evident: Bond, presoner de Goldfinger fins al final, no fa gairebé res. El film se centra en les maquinacions de Goldfinger, no en les activitats de Bond, que són inexistents. És un greu error. Hi ha algun encert aïllat, com ara el combat de judo a la palla entre Bond i Pussy Galore, però el declivi és imparable. El final a Fort Knox té cert interès, però a banda d’absurd (si l’exèrcit ho sap tot, per què deixa entrar una bomba al recinte?), té pocs moments apoteòsics, potser només la baralla entre Bond i Oddjob. No remunta tampoc el film en l’enfrontament final entre Goldfinder i Bond dalt de l’avió, que és molt poc vistós. És irregular, doncs, aquest Goldfinger, que va de més a menys. El va dirigir Guy Hamilton, i, tot i que és el millor Bond de Connery, no pot competir, crec jo, pel títol de millor pel·lícula de la sèrie.
Actualment, la visió d’aquesta pel·lícula només es pot encarar amb esperit arqueològic, per rastrejar, en estat rudimentari, les eines bàsiques de la sèrie Bond. No és l’esclatant començament d’una franquícia, no n’és el primer puntal: aquest Agent 007 contra el Dr. No és bàsicament un esbós, un croquis. La pel·lícula és barateta, pobrissona i lenta fins a provocar somnolència. Sean Connery, hieràtic i inexpressiu, deambula amunt i avall amb parsimònia. De tant en tant es produeix algun fet d’interès: un sicari del Dr. No mastega cianur per suïcidar-se; Sean Connery flirteja al casino i es presenta -“Bond, James Bond”- amb la musiqueta de Monty Norman; una persecució automobilística (amb transparències escandaloses, això sí) acaba amb un cotxe estimbat; Bond assassina a sang freda un ajudant del Dr. No (Anthony Dawson, el mateix que volia matar Grace Kelly a Dial M for Murder -Crimen perfecto- de Hitchcock), etcètera. La pel·lícula, doncs, avança d’aquella manera i l’espectador, que té molt temps per barrinar, es pregunta: però quan surt l’Ursula Andress? Resposta: a l’hora de pel·lícula! No és que la noia sigui per tirar coets, però anima una mica la vista. La vista, que no l’oïda, perquè els diàlegs són pèssims (ella, i el negre que els acompanya, creuen que la tanqueta llançaflames del Dr. No és un drac!). Finalment arriba el torn del famós Dr. No del títol. Ho fa a vint minuts del final. Joseph Wiseman ho fa bé: refinat i pervers, fabrica el motlle del clàsic dolent Bond. Però té poc temps per mostrar la seva perversitat. Tot el tram final, a la base secreta del dolent, es repetirà pel·lícula rere pel·lícula, però aquesta primera versió és modestíssima. Se suposa que el Doctor No té tot un personal reclutat, un petit exèrcit, però tots fugen al primer avís i deixen sol el Dr. No per lluitar amb Bond. És absurd. En fi, una pel·lícula molt discreta, per no dir dolenta, només per a aficionats a l’arqueologia bondiana. (Demà a TV3, el primer Bond de Timothy Dalton, que repassaré quan pugui. Per això canvio l'ordre, ara des de l'inici cap endavant).
Timothy Dalton, als anys 80, va rehabilitar la sèrie Bond, que estava molt desacreditada per les dues últimes pel·lícules de Roger Moore: Octopussy (1983) i A View to a Kill (1985). Dalton, tot un prestigiós actor shakespearià, li va tornar a donar entitat a Bond, substància dramàtica, credibilitat, fugint de l’autoparòdia desbocada del darrer Moore (que, a part, ja era massa gran i no podia afrontar les exigències físiques del paper). Timothy Dalton va debutar com a 007 amb The Living Daylights (1987), on s’internava a l’agonitzant bloc comunista, i després va fer aquest Licence to Kill (1989), en què s’endinsa en el món, gens agonitzant, del narcotràfic. Com a la recent Quantum of Solace, però exposat de manera molt més convincent, l’argument gira a l’entorn d’una venjança, la de Bond contra el narco Sánchez (Robert Davi). És un enemic de perfil baix: no és un megalomaníac que vol destruir Londres, és un multimilionari de la cocaïna que valora més la lleialtat que els diners. Per aquest flanc l’ataca Bond, que, molt hàbilment, li insinua que alguns dels seus homes de confiança no ho són. El film, que he tornat a veure recentment, és molt bo, dels tres o quatre millors de tota la sèrie. Sap combinar molt bé una base realista -el narcotràfic- amb els tocs imaginatius de la sèrie Bond: els gadgets que li porta Q (aquí amb més paper que mai, per cert), les seqüències d’acció delirants (Bond fent esquí aquàtic sense esquís!) i, evidentment, les noies Bond. Aquí destaca Carey Lowell, molt improbable com a pilot d’avió, però atractiva i desimbolta. Timothy Dalton, potser el Bond més cast, a penes si li dedica l’atenció que es mereix. En el capítol de l’acció, es nota la influència dels Indiana Jones, especialment en la trepidant part final, amb camions que exploten carretera avall. Un gran Bond, doncs, amb un guió molt bo, una direcció sorprenentment entonada de John Glen, i la molt convincent presència de Timothy Dalton (que potser no cal situar darrera Brosnan com a millor Bond, sinó al mateix nivell).
Sis anys després de l’immerescut fracàs de Licence to Kill (1989), la sèrie Bond va reaparèixer amb una nova cara (Pierce Brosnan) i més escenes d’acció, perquè les noves generacions, educades en el frenesí dels videojocs, semblava que així ho exigien. D’acció, doncs, n’hi ha molta, i sovint espectacular (a l’inici Bond, caient al buit, agafa una avioneta en ple vol!). El que no hi ha són personatges femenins interessants. Aquí no hi ha cap Paris Carver, Elektra King o Miranda Frost. La protagonista és una informàtica russa que se salva miraculosament de la destrucció de la base siberiana on treballa. L’actriu que la interpreta és Izabella Scorupco, i ho fa bé, però no deixa de ser una damisel·la en perill auxiliada per un cavaller, en aquest cas Bond. Deia James Stewart que les pel·lícules són moments, aquells moments que perduren en el record, quan ja hem oblidat l’argument, el final o fins i tot el títol del film. El principal problema de Goldeneye és que no n’hi ha cap, d’aquests moments. L’he vista dues vedades, i en totes dues ocasions m’ha entretingut, cert, però l’he oblidada de seguida. (Per escriure aquest comentari repasso el que vaig anotar després de la segona visió). Per això, dels quatre Bond de Brosnan, el considero el pitjor. Això no significa, però, que no hi hagi coses a destacar, especialment la molt divertida seqüència del tanc que destrossa tot el que troba al seu pas, monument eqüestre inclòs. També és ressenyable la convincent presència de Sean Bean com a dolent: un examic de Bond que trama la destrucció de Londres. La seva sadomasoquista ajudant (Famke Janssen), en canvi, ja frega massa la caricatura. Va dirigir Martin Campbell.
Teri Hatcher (a la foto) és Paris Carver, la dona del magnat de la premsa Elliot Carver, però en el passat va ser amant de James Bond. Quan Paris torna a veure l’agent 007, el primer que fa és clavar-li una bufetada, perquè Bond la va deixar sense ni dir-li adéu. “I used to look in the papers every day for your obituary”, es queixa Paris Carver. “Sorry todisappoint”, contesta Bond. Tot i els retrets inicials, l’atracció mútua reapareix i no triguen gaire a rebolcar-se amb fruïció entre els llençols. Però Elliot Carver, gelós i malvat, intervé i fa assassinar la seva dona, per a desolació, és clar, de James Bond, però també de l’espectador. La pel·lícula acusa el cop i ja no retrobarà la intensitat que li donava aquest joc a tres bandes. Bond, a partir de llavors, comparteix corredisses amb la karateka oriental Michelle Yeoh. L’acció va a raig, i és molt espectacular, especialment en una baixada de Bond i l’agent xinesa per la façana d’un edicidi, aprofitant un enorme cartell de Carver, i una persecució en moto amb els dos emmanillats. En canvi, la traca final a l’illot-base del dolent és massa llarga i violenta. Resumint: un Bond notable, dirigit per Roger Spottiswoode, amb diàlegs enginyosos, un dolent amb la dosi adequada de carisma i megalomania (Jonathan Pryce), la presència fulgurant de Teri Hatcher i la prestància habitual de Brosnan, Pierce Brosnan.
El bloc precrèdits d’aquesta pel·lícula, que és la tercera que va fer Pierce Brosnan, és molt brillant, potser el millor de tota la sèrie Bond: a Bilbao hi ha un salt increïble des d’un balcó, i després, a Londres, hi ha una vibrant persecució amb llanxes pel Tàmesi que acaba amb el sorprenent suïcidi, dalt d’un globus, de la italiana Maria Grazia Cucinotta. Tanta brillantor era difícil de mantenir i el film, posteriorment, té alts i baixos. En el cantó positiu hi ha el personatge d’Elektra King, que interpreta amb estil Sophie Marceau. Manté una interessant i ambigua relació amb James Bond, que al final no dubta de matarla a sang freda. “James! You can’t kill me! Not in cold blood!”, clama Elektra inútilment. Bond, fred assassí, dispara. És un moment fortíssim, el clímax de la pel·lícula. Llastimosament, els encerts de càsting acaben amb la francesa Sophie Marceau. L’altra noia és Denise Richards, que és absolutament increïble com a física nuclear (fa cara de no saber-se ni les taules de multiplicar!) i absolutament insípida com a noia Bond. Tampoc Robert Carlyle no és un dolent adequat. És massa vulgar, li falta charme. Pel que fa a les seqüències d’acció, a part de les inicials, sobresurten una delirant seqüència a l’interior d’un oleoducte i una persecució a la neu, però són més aviat rutinàries les que trascorren a l’interior d’una mina de plutoni i la del final al submarí. Com a detall emotiu, hi ha l’adéu de Q (Desmond Llewelyn), que surt d’escena -i de la sèrie- baixant per una plataforma. En general, en aquesta pel·lícula, que va dirigir Michael Apted i que és prou entretinguda, hi ha un excés de realisme "brut" i una certa falta del glamour que cal exigir a la sèrie (i que també es troba a faltar, en proporcions molt més grans, en la recent Quantum of Solace). Durant els pròxims dies repassaré la sèrie Bond. Ho faré com els crancs, cap enrere.
Aquest és el quart i últim Bond que va fer Pierce Brosnan. L’he vist per tercera vegada i m’ho he passat bomba, més que mai. És el remei perfecte per recuperar els ànims després de la decebedora Quantum ofSolace. Pierce Brosnan és insuperable: Sean Connery era massa fred, Roger Moore massa ximplet, Timothy Dalton massa seriós i ara Daniel Craig és massa bel·licós. Brosnan té classe, sentit de l’humor, mirada lasciva (Craig, aprèn-ne!) i, quan l’acció el reclama, és intrèpid i ferotge. Aquesta pel·lícula ho té tot: escenaris variats (Corea del Nord, Cuba i Islàndia), un dolent carismàtic (el llefiscós Gustav Graves), un sicari repulsiu (Zao, amb diamants incrustats a la cara!), atractives noies Bond (Rosamund Puike, Halle Berry), seqüències d’acció trepidants (la lluita amb espases és sensacional), i tot això amanit amb un bon grapat de frases brillants. “Time to face destiny”, li diu el malvat Graves (Toby Stephens, magnífic) a Bond, quan està a punt de rematar-lo; “Time to face gravity”, li replica 007 quan li estira l’anella del paracaigudes i l’envia fora de l’avió. La pel·lícula és vistosa i imaginativa. Massa imaginativa, es van queixar els campions del realisme, que van denunciar la presència d’un palau de gel, d’un coreà amb cara d’anglès i... d’un cotxe invisible!. En un punt sí que els dono la raó: la seqüència en què Bond, que ha caigut al mar amb un bloc de gel, reapareix fent surf “digital”. Passem a l’star system. Un dels màxims reclams publicitaris d’aquesta pel·lícula va ser la presència de Halle Berry, que venia de guanyar l’Òscar. La noia té els seus bons moments -la primera aparició en bikini rememorant Ursula Andress, l’espectacular salt al final de l’episodi cubà o la lliuta final amb Pike- però en general no destaca. És poc convincent com a agent de la CIA, i entre ella i Brosnan hi ha poca química sexual. En realitat, l’estrella femenina de la pel·lícula és, sens dubte, Rosamund Pike, que interpreta la fascinant, enigmàtica i finalment perversa Miranda Frost, de professió espia doble. A l’inici, com indica el seu cognom, és glacial -“A palace ofice, you must feel right at home”, li engalta Bond-, però és justament a Islàndia quan puja la temperatura entre ella i 007. Al final, quan Bond la contempla ja morta dalt de l’avió, s’entristeix i és amb resignació que es queda amb Halle Berry. Conclusió, un gran Bond, dels millors, ben dirigit pel neozelandès Lee Tamahori. Per cert, l’epíleg és antològic: Moneypenny imaginant una rebolcada amb Bond. I per acabar, el pitjor: la vulgar cançó de Madonna.
L’etapa Daniel Craig, que tan bé havia començat amb Casino Royale (2006), ha ensopegat de mala manera a la segona entrega, i tot per entestar-se a imitar la sobrevalorada sèrie Bourne. Les seqüències d’acció, per exemple, estan muntades amb aquell estil frenètic tan molest, de manera que les coses no s’acaben de veure bé. La persecució de cotxes inicial o la baralla a les cúpules de Siena, per exemple, ben muntades, haurien estat molt brillants, però ara més aviat fan mal d’ulls. Però no només és l’estil visual, també el personatge de Bond ha estat abduït. Ara és tan eixut i inexpressiu com Jason Bourne. Daniel Craig és James Bond, això afirma la pel·lícula, però el personatge ha sofert tal despullament d’atributs que costa de creure. Ara és un tipus monotemàtic, dedicat en exclusiva a l’acció i l’assassinat. Adéu als comentaris irònics i als jocs de saló, però adéu, fins i tot, a la voracitat sexual (aquest Bond no té ni ganes d’anar al llit amb l’Olga Kurylenko!). Els productors i el director –mediocre i imitatiu Marc Foster- han anat massa enllà. Posar al dia personatge no vol dir desvirtuar-lo completament. La pel·lícula té un argument enravessat i poc interessant: el dolent, que va de campió ecologista, roba l’aigua de Bolívia construint pantans subterranis en un desert. Això és tot. Als guionistes no se’ls va acudir res de millor? L’espectador, doncs, aviat es desentén de la trama i es concentra en les seqüències d’acció, algunes de les quals no són tan marejants i es poden aprofitar. En fi, tot una decepció aquest Bond, que sens dubte és inferior als darrers set de la sèrie (els dos de Timothy Dalton, els quatre de Pierce Brosnan i l’anterior de Craig).
Per acabar, esmentar el doblatge (per aquests verals no hi ha v.o.), que és espantós. Volen fer accents diversos i en realitat tothom papissoteja de tal manera -especialment en el cas de la Kurylenko-, que ni s’entén el que diuen. A part d’això, als cinemes posen el volum altíssim, suposo que per intentar que tots ens tornem sords. En fi, poc que vaig al cine i encara menys que hi aniré.
Després d’aquesta pel·lícula, que no va ser un èxit esclatant però tampoc un fracàs, els productors van despatxar George Lazenby i van oferir l’oro i el moro a Sean Connery per reprendre el paper. Tota una injustícia, perquè el James Bond de Lazenby era més interessant. El Bond de Connery només és un professional eficient, tant a la feina com al llit, amb una fredor que arriba a provocar indiferència en l’espectador. En canvi, Lazenby és un espia enamorat i això, esclar, omple d’emoció la pel·lícula. Aquí no hi ha una decorativa noia Bond, sinó una dona de carn i ossos, que interpreta la magnífica Diana Rigg, l’Emma Peel de "Los vengadores". La segona part és molt bona: després d’una vibrant seqüència d’esquí, es reprèn la relació amorosa de Lazenby i Rigg fins que una allau fa que ella caigui en mans del dolent, Telly Savalas. En aquest punt hi ha un pla magistral de Bond, trist, mirant per la finestra mentre, sobreimpressionada, veiem a Rigg caiguda a la neu. Després d’un eficaç rescat a la base del dolent i quan tot sembla indicar un final feliç, Diana Rigg, tot just després de casar-se amb Bond, és assassinada a peu de carretera. És un desenllaç que deixa glaçat l’espectador, que té ganes de cridar: "això no pot passar en una pel·lícula de James Bond!". Doncs sí, passa, i és un dels motius pels quals aquesta pel·lícula té tanta força. Sens dubte, Lazenby mereixia millor sort.
Se sol atorgar a Sean Connery el títol de millor James Bond de la història, però quan s'examinen les proves, el títol trontolla. Vull dir que les seves pel·lícules són les més avorrides de tota aquesta llarga sèrie. Només destaquen Goldfinger (1964) i la no oficial Never Say Never Again (1983). N’hi ha cinc més, que van des de la primera, la pobrissona Dr.No (1962), fins a l’espantosa Diamonds Are Forever (1971). Entremig, hi ha Thunderball (1965), You Only Live Twice (1967), i aquesta From Russia with Love (1963), que va fer TV3 fa poc i que, avorridota com és, m’ha costat força d’empassar. (Curiosament el millor Bond dels anys 60 és On Her Majesty’s Secret Service (1969), amb l’efímer George Lazenby, i que comentaré aviat). Bé, tornant a Des de Rússia amb amor, la trama és tan poc interessant, el ritme tan lent, l’acció tan escassa i les localitzacions tan desaprofitades (Venècia i Istanbul), que costa de destacar res. Potser només Robert Shaw, com a braç executor d’Spectra, que està a punt de matar Bond en la millor seqüència del film, en un tren. Pel que fa a la noia Bond, la italiana Daniela Bianchi alegra la vista però no té paper.
