Aquest llibre és el número 25 de l’admirable col·lecció L’Esparver Clàssic de La Magrana. És una selecció de les Noctes Atticae d’Aulus Gel·li (125/128 – 165 dC), que són asaigs breus que tracten una mica de tot –història de Roma, filosofia, dret, literatura…- amb un estil "elegant i planer" (GEC). Erudit romà del tranquil però sibarita segle II dC, Gel·li sovint elogia els temps antics, siguin els de la Roma arcaica o els de la Grècia clàssica, i en destaca l’austeritat i el rigor moral. Com que el llibre m’ha agradat molt, copio aquí un d’aquests assaigs, concretament el 18 del llibre VI, on justament parla d’aquests romans que van forjar la glòria i el caràcter de Roma. (Recordem que la Segona Guerra Púnica entre Roma i Cartago va tenir lloc entre el 219 i el 201 aC, o sigui, més de 300 anys anterior a Gel.li):

"Un jurament entre els romans era considerat sagrat i era mantingut inviolable. Això queda reflectit en moltes lleis i costums, i el que direm pot ser-ne una bona demostració. Després de la batalla de Cannes, Anníbal, el general dels cartaginesos, va enviar a Roma deu homes triats entre els nostres captius. Va comunicar-los i va convenir que, si li semblava bé al poble romà, s’efectués un intercanvi de presoners, i per aquells que cada bàndol rebés de més, es pagués una lliura i mitja d’argent. Abans de marxar els va obligar a jurar que tornarien al campament púnic si els romans no acceptaven l’intercanvi de presoners.

Arriben a Roma els deu captius. Exposen l’encàrrec del general púnic al senat. L’intercanvi no plau al senat. Els pares, els germans i els familiars dels captius, després d’acollir-los, deien que havien tornat a casa per efecte del postlimini* i que havien recobrat totalment la seva situació jurídica, i els pregaven que no tornessin amb els enemics. Llavors, vuit d’aquests van respondre que no els era aplicable el postlimini, perquè es trobaven lligats per un jurament i de seguida, tal com havien jurat, van tornar amb Anníbal.

Els altres dos van romandre a Roma; deien que havien estat alliberats i absolts en consciència, ja que, després d’haver sortit del campament dels enemics, hi havien tornat amb una excusa, fent veure que tornaven fortuïtament, i així, havent complert el jurament, havien marxat sense estar-hi lligats. Aquesta astúcia enganyosa va ser considerada tan infame que van ser menyspreats i criticats pel poble i, més tard, els censors els van aplicar els detriments i les deshonres propis de les notes infamants, perquè no havien fet el que havien jurat que farien.

Corneli Nepot, per altra banda, en el llibre cinquè dels seus Exemples va escriure també que a molts senadors els va semblar bé que els que no van voler tornar fossin conduïts sota custòdia fins al campament d’Aníbal; però aquesta opinió va ser desestimada a causa del major nombre de senadors als quals això no agradava. Tanmateix, els qui no van voler tornar amb Anníbal, van ser blasmats i odiats fins al punt que els va agafar fàstic de la vida i van decidir suïcidar-se."

*Dret que tenia un ciutadà romà que havia estat fet presoner de guerra d’ésser reintegrat en tots els seus drets quan podia tornar a Roma.

Com que feia temps que no veia una pel·lícula francesa actual, vaig aprofitar que TV3 emetia aquesta, que té certa fama, per gravar-la. L’he vista en quatre parts, sense entusiasme, tant per lenta com per banal. La protagonista és una escriptora de novel·les policíaques (Charlotte Rampling, excel·lent) que se’n va a viure una temporada a França. Com era d’esperar, la dona és una reprimida que guarda a l’armari impulsos lèsbics i perversions variades (el personatge està basat en escriptores com Agatha Christie o Patricia Higshmith). Amb l’arribada a la casa de la viciosa filla de l’editor, comença un joc -¿què és real i què imagina la desbloquejada ment de l’escriptora?-, que pot interessar alguns espectadors. Hi ha crítics que han vist en el fim una "profunda digressió sobre la creació artística"; jo no, però ho deixo anotat aquí. El director François Ozon és intel·ligent: tots aquells que no vulguin trencar-se el cap interpretant la història, poden dedicar-se a la contemplació de la jove Ludivine Sagnier, nua o en bikini; i fins i tot, al tram final, de Charlotte Rampling, més madura però també més atractiva. És a dir, una pel·lícula per a tots els públics.

Aquesta pel.lícula -anomenada "A todo riesgo" en el DVD- exemplifica amb una força demolidora allò que es podria anomenar "la terrible solitud del criminal". Abel Davos (Lino Ventura) fuig de la justícia italiana en direcció a França. Ho fa amb la família i, en arribar a la costa, la seva dona mor en un tiroteig amb els gendarmes. Claude Sautet, concís, filma la seqüència sense èmfasi. Un cop a París, els amics li giren l’esquena i només troba ajuda en Erik Stark (Jean-Paul Belmondo, molt jove), un aspirant a delinqüent. Hi ha seqüències antològiques, filmades sempre austerament per Sautet: l’atracament inicial en ple carrer, la fugida en una falsa ambulància, la venjança contra els amics… Davos es penedeix de la seva vida criminal, i només vol el millor per als seus fills, però no hi ha marxa enrere. El fatalisme sembla inherent al policíac francès. Al final, la policia deté Stark, que acaba ferit (la seva xicota, l’aspirant a actriu Simone France, no l’abandona), i Davos, sense els fills, a qui ha deixat amb uns parents, deambula pels carrers cansat de viure. Gran pel·lícula, amb un portentós Lino Ventura i un entranyable Jean-Paul Belmondo.

Els últims anys han anat apareixent en DVD algunes pel.lícules franceses dels anys 60 i 70, de tipus policíac (el "polar") o aventurer, protagonitzades per un remarcable pòquer d’actors, que són, per ordre d’edat, Jean Gabin (1904-1976), Lino Ventura (1920-1987), Jean-Paul Belmondo (1933) i Alain Delon (1935).

"Dos homes a la ciutat", que va sortir en una col·lecció Delon, està escrita i dirigida per l’expresidiari José Giovanni. El comentari de Jean Gabin a l’inici –"a França hi ha dues guillotines: una a París i una altra que va voltant per tot el país"- ja prepara el terreny per al final. (Aquí cal comentar que, per més sorprenent que sembli, l’última execució amb guillotina a França es va produir el 1977, quatre anys abans que s’abolís la pena de mort). Bé, Alain Delon surt de la presó i vol dur una vida normal: comença a treballar en una impremta, surt amb una noia que treballa en un banc (l’encantadora Mimsy Farmer) i té l’ajuda d’un "reformador social" (un paternal Jean Gabin). Però l’aparició dels seus excol·legues i, especialment, la intervenció d’un comissari que li fa la vida impossible, crisparà els nervis de Delon. La tragèdia, que sempre sobrevola el film, fins i tot en els escassos interludis de felicitat, farà acte de presència. José Giovanni narra amb convicció però no de manera fluïda, sinó a batzegades; hi ha seqüències molt curtes, a mig fer, que a vegades deixen força desconcertat. El to, com sol ser norma, és sec, sense expansions sentimentals. Però, esclar, si la pel·lícula té la força que té és gràcies a Jean Gabin i a Alain Delon, que aporten autenticitat i carisma a raig.

Ahir vaig veure que a TV3 la tornaven a fer. Una mica més i m’hi enganxo una altra vegada, perquè és molt bona, el thriller més rodó que mai hagi dirigit Clint Eastwood. La història és realment força inversemblant però la pel.lícula, des de la impactant escena inicial de l’assassinat -amb en Clint amagat- fins al final a la clínica, és un engranatge perfecte de seqüències molt treballades. Cada seqüència és per treure’s el barret: el sensacional ball entre Hackman i Judy Davis, la conversa al bar entre Eastwood i Harris, el descobriment de Linney de les fotos que el seu pare li ha fet durant anys, l’intent d’assassinat a la terrassa del bar, etcètera. És un plaer contemplar, en una segona o tercera visió, la direcció de Clint Eastwood, i la manera com va conduint el nucli emotiu del film, constituït per la relació entre el seu personatge -el lladre Luther- i la seva filla. Laura Linney, molt guapa i gran actriu, interpreta de meravella aquesta fiscal que detesta, enyora, recrimina i estima el seu pare, tot alhora. Hi ha ferides acumulades al llarg dels anys, que al final es curen. Hi participa també Ed Harris, policia malencònic que ràpidament s’enamora –i qui no ho faria?- de la filla del lladre. Lluny del nucli emotiu, però en el centre de la trama, hi ha una parella sensacional, la que formen l’hipòcrita president Gene Hackman i la seva histèrica cap de gabinet Judy Davis. Hi ha un punt de caricatura, la justa, per alleugerir la pel·lícula i acabar-la de convertir en l’obra mestra que és.

El pistoler covard, també es podria haver titulat aquest western, perquè el protagonista, un torturat Glenn Ford, és un pistoler rapidíssim però amb tanta por que refusa tots els duels. Fins i tot no va tenir valor per venjar la mort del seu pare, que, pistoler com era, li va ensenyar l’ofici. Glenn Ford, refugiat en un poble de mala mort, exerceix ara com a botiguer i, més que res, es dedicar a amargar la vida a la seva dona, Jeanne Crain, que a més espera un fill. Triga el nostre heroi a rehabilitar-se íntimament i pública. Ho fa quan apareix al poble un pistoler (Broderick Crawford) obsessionat amb la idea de ser el millor desenfundant. Glenn Ford, pressionat per tot el poble, surt al carrer. Aquest és un western petit, amb un guió en principi pensat per a la televisió, i que beu molt de l’argument i del clima de "High Noon" (Sólo ante el peligro). Per descomptat és Glenn Ford, amb la seva intensa interpretació, qui condueix la pel·lícula a bon port, ben acompanyat per Jeanne Crain. El director, Russell Rouse, compleix. (Emesa per 8TV, en una còpia acolorida molt degradada. Però en Glenn mereix un esforç).

L’últim film del període anglès de Hitchcock, en general considerat com un simple tràmit, resulta que és molt bo. Està en la línia de Moonfleet: el rerafons sinistre, nocturn i criminal del camp anglès. Charles Laughton és l’ocult líder d’una banda que, a la costa de Cornualles, provoca naufragis (tapant la llum del far), mata els mariners de les naus i en roba la càrrega. Maureen O’Hara (espèndida en el seu primer paper) és una òrfena que se’n va a viure amb la seva tia a la posada de Jamaica (el cau dels saquejadors). La primera nit ja assisteix a un intent de linxament (que ella frustra tallant la corda des de la seva habitació) de Robert Newton, que és un policia ocult. Fugen tots dos. Està basada en una novel.la de Daphne Du Maurier i hi ha una bona trama i uns bons personatges. El final és sensacional. Charles Laughton, des de dalt d’un vaixell, diu: "Ara veureu com l’edat de la grandesa arriba a la seva fi", i es llança daltabaix.

Quan a la tele (TV3) cau un western de Joel McCrea, és bo gravar-lo i després veure’l, ni que sigui a trossos i enmig d’un avorrit partit entre turcs i croates. Aquí McCrea, de camí cap a Califòrnia, se li mor la dona de part, i decideix quedar-se on és, en aquest cas un poblet d’Oklahoma. S’estableix com a metge i encara que ja té una edat, la seva tranquil·la virilitat no passa desapercebuda a les joves donzelles de la localitat. Dues se’l disputen: una índia civilitzada que li cuida la nena, i una ranxera altiva (la simpàtica Barbara Hale, que just aquest any va començar a ser Della Street, la secretària del mític Perry Mason). Les mirades de gelosia encenen la pantalla, però McCrea no s’adona de res. Bé, també hi ha un dolent: un ranxer que vol canviar les vaques pel petroli que ensuma a les basses dels veïns. Aquest no és un western abstracte, porta data: 1870. Especialment interessant és el duel final: McCrea, com que aquí fa de metge, és molt lent desenfundant, però el ranxer té mala punteria. Era d’esperar, però ja està bé. En fi, un western petit i agradable, amb un Joel McCrea que a aquestes altures ja no es molestava a actuar -ni rastre de teatralitat-, simplement feia acte de presència, era ell: la pura essència del cinema.

Si dies enrere TV3 va oferir "L’arbre del penjat" (1959), ahir 8TV va emetre "L’home de l’oest", dos grans westerns per al tram final de la carrera de Gary Cooper. En tots dos Coop interpreta un home que s’ha de desempallegar del seu passat, però si en el primer film el passat és només un record dolorós, en aquest segon el passat es fa present. Un present brutal, en forma d’uns bandits psicopàtics -la seva antiga banda- que apareixen enmig d’enlloc, fantasmagòrics, fora del seu temps. Aquest és un western molt salvatge, amb un paisatge sec i desolat, i on el to el marca l’angoixa del protagonista per escapar d’aquest retorn al passat. Hi ha seqüències tremendes: la baralla ferotge entre Cooper i un dels bandits, la mort de la dona del poble abandonat, la violació de Julie London (fora de camp), i, finalment, la mort buscada d’aquest patriarca embogit, que literalment demana a Cooper que el mati si té coratge. Cooper el mata i s’allunya amb Julie London. Però no hi ha un futur en comú per a ells dos perquè Cooper ja està casat i amb dos fills. El final, doncs, no és feliç: Cooper, que ja era un ciutadà respectable, s’ha tornat a convertir en assassí i Julie London no escaparà al seu destí de corista per tots els poblots de l’oest. Mann dirigeix amb mà mestra, els actors ofereixen interpretacions vibrants i l’oest mai no ha sigut una terra tan àrida, físicament i moralment.

Rodada a Utah en escenaris naturals de gran bellesa, aquesta pel·lícula és la segona de les set col·laboracions de Sydney Pollack amb Robert Redford, el seu actor de capçalera. Redford és un soldat escapat de la guerra que decideix convertir-se en un solitari home de les muntanyes. El feréstec Jeremies Johnson resistirà totes les penalitats: la cruesa de l’hivern, els atacs constants dels indis més violents -els crows-, i fins i tot l’assassinat de la família que havia format accidentalment (tremenda seqüència amb Redford cremant la cabana). "Baixa cap a la ciutat", li diu algú després de la tragèdia. "No, ja hi he estat, a la ciutat". Jeremies Johnson no abandona la muntanya, doncs, i s’enfronta a un indi rere l’altre (aquí no hi ha anacronismes: Jeremies Johnson no és ni un ecologista "avant la lettre", ni un vegetarià ni un campió de la causa índia). Al final, el cap de la tribu crow, de lluny, enmig d’un paratge nevat, alça el braç com a oferta de pau. Tot un reconeixement de l’enemic, que Jeremies Johnson accepta, però ho fa amb gest rabiós, perquè sap el preu que ha hagut de pagar. Impressionant western, doncs, molt ben dirigit per Sydney Pollack, tan esplèndid capturant el paisatge com resseguint el recorregut moral del protagonista. Ara bé, la pel·lícula no seria tan bona sense la interpretació ferotge i soferta de Robert Redford, sensacional en l’aprenentatge inicial, en la breu felicitat i en l’enduriment final. Realment estel·lar.

David Duchovny, el formal i cast agent Mulder d’Expedient X, és en aquesta sèrie l’insolent i fornicador Hank Moody. Tot un canvi d’imatge per a un actor que des que va acabar aquella sèrie no ha fet la carrera cinematogràfica que mereixia. Justament sembla que hi hagi tocs autobiogràfics en aquesta nova sèrie, perquè el protagonista també va a la deriva professionalment: és un escriptor que fa cinc anys que no escriu, corromput per l’ambient de Los Angeles. La seva única ocupació és anar al llit amb qualsevol dona mitjanament atractiva que hi hagi en un radi de cinc metres al seu voltant. La sèrie té la seva gràcia, especialment per la genial interpretació de Duchovny, molt deixat anar, campió del sarcasme i la impertinència; però també per l’extravagància de les situacions i per la peculiar fauna humana retratada. Com a qualsevol comèdia, hi ha un rerafons dramàtic: Duchovny, el col·leccionista d’amants, "l’home que viu ofegat en un mar de conys", en realitat anhela retrobar la vida familiar al costat de la dona i de la filla. Natascha McElhone interpreta la seva ex, que tot i que projecta casar-se amb un altre home, encara té una feblesa pel viciós però irresistible Duchovny.

Californication és una sèrie de només 13 capítols de mitja hora en la seva primera temporada. Cuatro els emet els dijous, molt tard, passada la mitjanit.

"Si m’hi nego, qualsevol perdonavides convertirà aquesta comarca en un infern", contesta el sheriff Glenn Ford quan Angie Dickinson li demana que no s’enfronti a Chad Everett, pistoler acabat d’arribar al poble. El duel a mort, l’esport favorit de l’oest, ocupa el centre d’aquest western. Chad Everett vol arribar al número u i per això ha de liquidar el sheriff, encara que li caigui bé. Glenn Ford, en canvi, està cansat de tants duels i contempla amb tristesa l’arribada del moment culminant. El gran Glenn Ford, mai prou ponderat, omple d’humanitat aquest western petit però interessant. Ja posats, explico el final: Ford mata Everett en un concís duel al saloon i decideix penjar les botes, vull dir les pistoles, amargat per haver hagut de matar algú que era com ell de jove. S’allunya del poble, amb la natural consternació d’Angie Dickinson, madame que entreveia un futur amb ell. Aquesta és l’última pel·lícula del director de la MGM Richard Thorpe, que no anava sobrat de talent però sí de velocitat: gairebé 200 pel·lícules el contemplen. Un home d’empresa.

Aquest western el va emetre fa uns dies 8TV. S'ha de prestar atenció a aquesta cadena, especialment els divendres.

Aquesta pel·lícula, juntament amb High Sierra del mateix any, va canviar la carrera de Bogart, que després de tota una dècada com a reputat secundari de la Warner -sovint interpretant gàngsters i altra gent de mala vida- es va convertir en una estrella. Realment Bogart va crear escola interpretant el dur, cínic i desencantat detectiu Sam Spade de Dashiell Hammett. La pel·lícula, però, no és extraordinària. El problema ja ve de la novel·la, perquè la història que explica no em sembla especialment atractiva: el robatori d’una peça valuosa, uns lladres internacionals… El diàleg, sí, té grans moments, però també diria que n’hi ha massa (Huston guionista va respectar massa la novel·la) i a més no està compensat per l’acció, que és molt escassa. Hi ha, però, una bona galeria de personatges: Mary Astor (és bona o dolenta?, és el dilema del film), Sidney Greenstreet, Peter Lorre i Elisha Cook jr. (aquests dos últims actors, molt baixets, deuen haver estat triats perquè Bogart sembli més alt). Pel que fa a la realització de John Huston, que em sembla poc destacable, Xavier Coma, al Diccionari de cinema negre, diu: "…Huston es posava deliberadament en mans dels actors per a la composició dels enquadraments i el ritme de les escenes; caldria dir, en conseqüència, que The Maltese Falcon va gaudir d’una realització col·lectiva."

Joseph Cotten odia el món actual -el considera una cort de porcs- i per això no té cap escrúpol en matar viudes adinerades. La seva germana, la mare de Teresa Wright, no és tan diferent d’ell. En la seqüència més esfereïdora del film la dona, que semblava prou feliç, delata com enyora el món d’abans, un món perfecte on vivia amb el seu adorat germà: "després et cases, passes a ser l’esposa d’algú i arribes a oblidar qui eres", afirma, i la pantalla es fon a negre. És devastador. Hitchcock era capaç d’arribar a l’ànima d’un personatge d’una manera brutal. La pel·lícula és un clàssic, i ofereix tot un recital interpretatiu tant de Joseph Cotten com, especialment, de Teresa Wright, la joveneta nordamericana per excel·lència dels primers anys 40. Era una actriu formidable, sensible i intel·ligent. Aquí interpreta la neboda Charlie, que admira el seu oncle -que també es diu Charlie-, però que aviat observa en ell comportaments estranys i opinions molt cíniques, més endavant comença a sospitar i, finalment, té la certesa absoluta de l’espantosa veritat. És una meravella contemplar el canvi gradual de la mirada de Teresa Wright al llarg de la pel·lícula, des de la més pura alegria juvenil a l’amarga decepció final. Com sabia captar les mirades Hitchcock! Com a única nota negativa, hi ha les converses entre el pare i el veí, que tenen com a hobby elucubrar sobre la millor manera de matar algú; en aquesta nova visió, aquest gag repetit m’ha semblat un pèl forçat.

Si "To Have and Have Not" (1944) va ser el primer Bogart-Bacall, aquest "Key Largo" va ser l’últim. Entremig, "The Big Sleep" (1946) i "Dark Passage" (1947). Bogart viuria deu anys més, però ja no tornaria a treballar amb la seva dona, i això que Lauren Bacall només tenia 24 anys el 1948. És curiós, i més si tenim en compte que aquesta darrera pel·lícula va ser un èxit de taquilla. Un èxit ben merescut, cal dir, perquè es tracta d’una bona pel.lícula. El començament és excel·lent: l’excombatent Bogart visita el pare i la dona d’un company mort a la guerra, els explica com va morir, adorna la realitat per fer més feliç el pare i intercanvia mirades de comprensió amb la dona. Bacall, aquí, ja no juga al glamour a l’estil de Marlene Dietrich, sinó que fa un tipus de personatge que ja li seria habitual, i que de seguida la faria baixar graons en l’escala de l’star-system: una dona trista, reconcentrada, eixuta (la seva bellesa també es marciria aviat). A la mitja hora entra en acció Edward G.Robinson com a gàngster malvat però també patètic, perquè la postguerra ja no és època per a gàngsters de la llei seca com ell. Bogart es debat entre fer el que li dicta el cap -no actuar- o el que li dicta el cor, i és el millor del repartiment. En aquest tram central la pel·lícula delata el seu origen teatral, potser perquè el director Huston, amb la seva realització, no sap enriquir els diàlegs. El desenllaç, en canvi, amb Bogart rumb a Cuba amb cinc gàngsters, està resolt de manera admirable.