Ben Shockley (Clint Eastwood, excel·lent) és un policia solitari i alcoholitzat. Si el maten, no el trobarà a faltar ningú. Per això el comissari de policia de Phoenix, corrupte fins al moll de l’os, l’envia a Las Vegas a recollir Gus Mally (Sondra Locke, brillant, superlativa), el testimoni d’un crim. Mally és una prostituta i de seguida avisa Shockley que els pelaran a tots dos perquè el seu testimoni destaparia connexions entre la màfia i altes esferes policials. Dit i fet, només sortir de Las Vegas comencen els intents d’assassinar-los: primer un cotxe bomba i després una pluja de trets sobre una casa i sobre un cotxe, que queden com coladors (aquest és el leiv-motif visual del film). La pel·lícula (Ruta suicida al DVD) avança que és una meravella, i combina molt bé l’acció amb el desenvolupament de la relació entre els dos protagonistes. Primer s’intercanvien sarcasmes, després la lluita per la supervivència els fa col·laborar, i finalment arriba el clímax del film: Shockley i Mally pugen a un tren de càrrega i allà, uns motoristes ressentits li claven al policia una pallissa brutal; per evitar que el matin, la prostituta s’ofereix a ser violada. No hi ha paraules després, amb les mirades n’hi ha prou. Gran director Clint Eastwood, ja als anys setanta, amb una planificació exemplar (cada pla és just i necessari) que fa que els seus films millorin a cada nova visió. Pel que fa al final, en què hi ha la pluja de bales definitiva, és una lluita entre la tenacitat de dues persones contra una massa de servidors públics manipulats pel poder. Semblava un thriller i resulta que és un film polític!

Aquest és un vibrant western indi protagonitzat per un pletòric Burt Lancaster. Interpreta l’últim apatxe lliure, l’orgull d’una tribu ja dominada per l’home blanc. Justament Lancaster s’escapa quan és condüit en tren, junt amb tots els homes joves de la tribu, cap a les reserves. L’apatxe fugitiu torna a la seva terra i es dedica al sabotatge. Després rapta la índia Jean Peters (l'índia més atractiva mai vista a la pantalla), perquè creu, erròniament, que el va trair (en realitat, va ser el pare de la noia). El periple de Lancaster i Peters junts, enmig d’impressionants paisatges, és inoblidable. Aquí l’apatxe no és un angelet creat pel sentiment de culpa dels occidentals. No, aquí l’apatxe és cruel, ferotge, dur com la pedra i maltracta la noia una i altra vegada (la té lligada moltes hores vora el riu a dos pams de l’aigua). Jean Peters, però, és tenaç fins a l’extenuació i acaba convencent Lancaster de la seva innocència i del seu amor. Acaben refugiats en una cabana, plantant blat i esperant el primer fill. El final feliç, imposat per la productora, potser és poc creïble, però l’espectador ho agraeix. Un western indi formidable, doncs, amb una gran direcció d’Aldrich i la magnètica presència de Burt Lancaster i Jean Peters.

Tom Cruise, perpetu adolescent des de fa més de 20 anys, té el seu filó particular amb la sèrie Missió: Impossible. Aquesta tercera entrega, dirigida pel televisiu J.J.Abrams (Lost), és especialment avorrida. L’encadenament de seqüències d’acció trepidants en escenaris variats (Berlin, el Vaticà, Shanghai) no provoca cap emoció, només somnolència. Tot passa tan ràpid! Planifiquen l’operació, que en teoria és complicadíssima, en només mig minut i, apa, passem a l’acció! La indiferència de l’espectador és total. Tom Cruise interpreta Ethan Hunt posant les tres cares de sempre (no hi ha actor més mecànic a la història del cinema). Aquesta vegada es casa amb Michelle Monaghan, que passava per allà, i se suposa que té un torturat debat interior entre l’amor i el deure. Només se suposa. En fi, un espectacle pirotècnic sorollós i completament buit. Per cert, també apareix Philip Seymour Hoffman (Capote) de dolent, fent el numeret. No sé si he quedat més fart de Tom Cruise o d'ell. Tot un dilema.

El veterà James Ivory (1928) es va fer un nom adaptant Henry James (The Europeans, 1979; The Bostonians, 1984; i, més recentment, The Golden Bowl, 2000), però quan va triomfar de debò va ser amb les novel·les d’E.M.Foster (A Room with a View, 1986; Maurice, 1987 i Howards End, 1992). Sempre en companyia del productor Ismail Merchant i de la guionista Ruth Prawer Jhabvala, James Ivory, nordamericà però britànic vocacional, feia pel·lícules elegants, literàries i d’emocions contingudes. Saltava a la vista que no era David Lean, però el conjunt era vistós. Per desgràcia, les novel·les de Foster es van acabar i la trajectòria d’Ivory es va anar apagant amb els anys. Mr. & Mrs. Bridge (1990) era avorridíssima, i el mateix es pot dir de Jefferson in Paris (1995), Le divorce (2003) i també d’aquesta. Els materials de partida ja no són tan nobles. The White Countess és un guió original de Kazuo Ishiguro, de qui Ivory havia adaptat The Remains of the Day (1993). La història, situada al Shanghai dels anys 30, recorda Casablanca. Ralph Fiennes és cec i no es diu Rick, però també és el propietari d’un local i té un passat que el tortura. Natasha Richardson és una comtessa russa exiliada que manté la família ballant amb homes i alguna cosa més. Després de la dura jornada, torna a casa i mentre espera que hi hagi un llit disponible, acluca els ulls i recorda l’esplendor de la vida passada. Hi ha deu segons memorables: un flash-back d’un partit de tennis. Però la pel·lícula dura dues hores i es fa eterna. Sense pols narratiu, sense diàlegs interessants, amb Ivory més gris que mai (quina manera més inepte d’iniciar les seqüències!) i un Ralph Fiennes monòton i perdut, el naufragi és total. Per sort, al final els japonesos decideixen envair la Xina i els protagonistes han de fugir de Shanghai. Junts, això sí. Com a mínim, el final és feliç.

Un sensacional Hugh Grant és Alex Fletcher, una vella glòria del pop dels anys 80, reduït ara a cantar els vells hits en parcs d’atraccions a les fans ja maduretes. Una jove cantant, del tipus Britney Spears (pop escalfabraguetes o semipornogràfic, contra el qual el film dispara amb bala), li ofereix fer un duet si és capaç de compondre una cançó que li agradi. Fletcher, llavors, es busca una lletrista, que resulta ser la noia que li rega les plantes (que Fletcher, que té quatre plantes, necessiti algú que les hi regui, és tot un misteri). La generalment deplorable Drew Barrymore interpreta aquesta lletrista, i sorpresa!, ho fa bé, amb naturalitat i encant. La comèdia és força rodona, amb un argument que no decau i rialles a dojo, i esquiva amb habilitat el recorregut habitual (ara m’estima, ara no m’estima). En aquests temps tan durs per al gènere, no es pot desaprofitar aquesta comèdia, que s’inicia amb un videoclip divertidíssim del grup amb què va triomfar Fletcher (tipus Wham). Hugh Grant, doncs, continua duent gairebé en solitari la torxa de la comèdia. De la comèdia adulta, vull dir, perquè és l’únic comediant que no prové ni està contaminat per la comèdia per a adolescents. Fa deu anys Hugh Grant va abandonar els tics i va començar a interpretar personatges més desplaçats, més solitaris i més sarcàstics (segurament més semblants a ell mateix). En aquest terreny ha estat brillant, únic, i ha fet honor al seu cognom.

No em canso mai de veure aquesta pel·licula de Clint Eastwood, que és la setena que va dirigir, i que presenta el circ més pobrissó que s’hagi vist mai al cinema. El circ de Bronco Billy recrea el Salvatge Oest amb un indi que balla amb serps, un cowboy que fa una demostració amb la corda, i el mateix Bronco Billy, el rei de la funció, que munta a cavall i dispara. El somni americà, aquí, no és sortir del no-res i triomfar sinó fer el que es vol per més impossible que sembli. "You’re living in a dream world. There are no more cowboys and indians! That’s in the past", exclama tot plegat Lily (magnífica Sondra Locke), la milionària d’incògnit que han recollit pel camí. És en aquest punt que Clint Eastwood, dalt del cavall, fa un monòleg memorable. El transcric en anglès, perquè així és més autèntic i a més practiquem: "Miss Lily, I was raised in a one-room tenement in New Jersey. As a kid, I never even saw a cowboy, much less the wide open spaces except when I could scrounge up a quarter for a picture show. I was a shoe salesman until I was 31 years old. Deep down in my heart I always wanted to be a cowboy. One day I laid down my shoehorn and swore I’d never live in the city again. You only live once. You got to give it your best shot". ("Scrounge up a quarter" vol dir "gorrejar un quart de dòlar", i "shoehorn" és un calçador). Aquest film demostra que el 1980 Clint Eastwood ja era un gran director (quin ull per a la composició!); per això els seus films es poden veure repetidament encara que es conegui cada paraula del diàleg. Com a actor, Bronco Billy és un dels millors personatges que ha interpretat: ingenu i idealista, nostàlgic d’un món que s’ha evaporat, empresari paternalista i tirànic, i també, esclar, patriota (la carpa final cosida amb banderes americanes).

Segona part de Before Sunrise (1995), en què un noi americà (Ethan Hawke) i una noia francesa (Julie Delpy) es trobaven a Viena i passaven vint-i-quatre hores junts. Ara, nou anys més tard, es retroben a París. Ell, escriptor de cert èxit, és desgraciat en el seu matrimoni, i ella, que treballa en una ONG, ha fracasat repetidament en l’amor. M’ha agradat més aquesta pel·lícula que l’anterior. Són 75 minuts a temps real, només conversant. Però si abans eren joves i es creien molt especials (sobretot ella, que es feia una mica antipàtica), ara la vida els ha castigat i saben que les oportunitats per ser feliç no abunden i s’han d’aprofitar. Per això, al final, a l’apartament de Julie Delpy, quan ella, mentre imita amb gràcia Nina Simone, li comenta que perdrà l’avió, Ethan Hawke somriu i diu: "ho sé". La felicitat no pot esperar més.

Aquesta pel·lícula, petita com és, elabora tota una teoria sobre les relacions matrimonials i, per extensió, de parella. D’entrada, considera que la felicitat conjugal és rara. Són pocs els homes que són capaços de fer feliç una dona (el marit de Joan Cusack, per exemple). La majoria, en canvi, no: alguns perquè són els típics homes insensibles i egoistes, com ara el marit de la Catherine Keener (acaben divorciats) o com l’ocasional xicot de la Jennifer Aniston; altres, en canvi, són homes tendres i amables, que parlen de roba i complements, ui, ui, ui…sí, són gais que encara no han sortit de l’armari i, esclar, tenen la dona a pa i aigua. El marit de Frances McDormand és un d’aquests, però ella no vol adonar-se’n (les amigues sí que el tenen clissat) i això l’empeny a l’agressivitat descontrolada i a l’apotolament capil·lar (no es renta mai el cap). Pel que es veu, doncs, la felicitat conjugal està completament en mans dels homes. Fins aquí les idees d’aquesta pel·lícula que, per cert, té interès però no entusiasma. La directora, Nicole Holofcener, és una guionista competent que mostra poc talent dirigint. Pel que fa a les actrius, totes ho fan prou bé, però certament no són de la mateixa edat (Aniston, 1969; Cusack, 1962; Keener, 1959; McDormand, 1957). Quin és l’origen de l’amistat dels seus personatges? Queden descartades l’escola i la universitat. La pel·lícula no contesta. Holofcener opta sovint per no ser gaire explícita (com en l’horror a envellir d’Aniston, que s’aplica cremes tot el dia), però en aquest punt s’ha excedit. Per acabar, un comentari un pèl malvat: les tres actrius més veteranes, al film, no tenen fills de vint anys o adolescents, com els correspondria per l'edat, sinó molt més petits. Per què serà?

Les ínfules artístiques serveixen per guanyar festivals i col·leccionar crítiques elogioses, però també per avorrir els espectadors. Com a mínim en el meu cas, perquè de les dues hores del film, només en vaig disfrutar mitja. Concretament la segona, quan entra en acció la bonica -i aquí viciosa- Zhang Ziyi (a la foto), que manté una tèrbola relació sexual i amorosa amb Tony Leung. La resta no és pas menyspreable, té els seus al.licients, sovint relacionats amb l’exotisme d’un film situat a la Xina, però no apassiona. L’estil visual és pla com una sola de sabata i esgotador -primers plans amb algun obstacle desenfocat a una banda- i l’argument -amb barreja de plans temporals- té cert interès, però li sobra pompositat i trascendència. Wong Kar-Wai, el nou Bergman? Si us plau, no diguem bestieses.

Roger Federer va aconseguir ahir una brillant victòria a l’Open USA, la cinquena consecutiva, una altra fita memorable del genial suís. El partit tenia un gran atractiu perquè Federer, molt necessitat de guanyar un Gran Slam aquest any, jugava contra Andy Murray, un jove escocès de gran classe. El partit, però, no es va poder veure en obert per Cuatro (i, pel que sé, ni tan sols en directe pel Canal + normal). Si hagués jugat en Nadal, llavors sí que l’haurien fet per Cuatro. Però quan Nadal queda eliminat s’acaba tot, fora, la final ja ni existeix. És increïble: abans per a la tele era un honor retransmetre un Borg-McEnroe, un Connors-Lendl, un Becker-Edberg, un Sampras-Agassi… I ara, en canvi, com menys gent pugui veure una final millor. Com que no juga en Nadal, ja no interessa, no fos cas que vibréssim amb un estranger. ¿No els fa vergonya ser tan pobres d’esperit? El dia de la semifinal de Nadal contra Murray els presentadors de Cuatro jugaven amb un ninotet, que representava que era Murray i li feien vudú. Ho trobaven molt divertit. El més curiós del cas és que aquest analfabetisme esportiu tan lamentable, aquest xovinisme espanyolista tan caspós i asfixiant està sent propulsat especialment per la caverna mediàtica socialista. Precisament ahir, a Cuatro, a l’hora de la final que no emetien, el mentider compulsiu Zapatero era el protagonista d’un programa, una apassionant excursió per fer-se el simpàtic. I aquí anem votant els socialistes.

El vell i amargadot Einar Gilkyson (Robert Redford, excel·lent) rep la visita inesperada de la viuda del seu fill (Jennifer López, discreta) i de la seva néta, a qui encara no coneixia. Reneixen els antics retrets (ella conduïa el cotxe el dia de l’accident que va matar el fill de Redford), però també els millors instints d’aquest llop solitari. El film és previsible en el seu recorregut moral, però això no és un defecte sinó una virtut. Així l’espectador, relaxat, pot contemplar amb satisfacció l’evolució dels personatges, que es mereixen una segona oportunitat i la saben aprofitar. Robert Redford, que ocupa el centre del film, és aquí un hereu directe dels pioners, pel seu lligam a la terra, per la seva rectitud moral i també perquè, quan cal, no necessita la llei sinó que ell és la Llei. Quan apareix pel poble el maltractador de la seva jove, Redford el despatxa sense contemplacions. Morgan Freeman, a l’ombra, actua com a conseller espiritual de Redford, igual que a Million Dollar Baby amb Clint Eastwood. Una bona pel·lícula, doncs, que parla de reconciliació i de coratge.

Paul Auster, en aquesta última novel·la, reincideix a jugar amb la ficció. El narrador, August Brill, un crític literari de 72 anys, té insomni i per fer-lo més passador, s’imagina una història: en un món paral·lel s’ha desencadenat una guerra civil als Estats Units, concretament des del 2000, a causa de les eleccions Gore-Bush (Auster continua obsessionat amb Bush); un personatge, Owen Brick, apareix enmig d’aquesta guerra i li encarreguen d’aturar-la, només ell pot fer-ho. "Com?", pregunta Brick; "matant la persona que imagina aquesta guerra", li contesten; és a dir, August Brill. Paul Auster combina aquesta història amb les vides i tristeses "reals" de la filla i la néta de Brill (com és norma en aquesta època, les dones surten més ben parades que els homes, que són més irresponsables i febles). A més, Auster encara té temps de comentar algunes pel·lícules: són magnífiques les pàgines que dedica a El món d’Apu de Ray, El lladre de bicicletes de De Sica o Els Contes de Tòquio d’Ozu. I el conjunt es completa amb algunes històries curtes, molt impactants, sobre els anys 30 a l’Alemanya nazi. Explicat així sembla un poti-poti, però la sensació que predomina en el lector no és de dipersió, sinó d’estar en bona companyia. Confiem en Paul Auster, ja el coneixem, és impossible no deixar-se endur pel seu talent narratiu. Pot ser un pèl decebedor que la trama de la guerra en el món paral·lel acabi bruscament, just quan Brick satisfà un desig sexual adolescent, però és que el passat no es pot tornar a viure i és el present el que importa. L’última part del llibre és molt sentimental. No ho critico, constato. August Brill, com Nathan Glass a Bogeries de Brooklyn, intenta ser una persona millor, superar els errors del passat i ser un puntal per a les persones que el necessiten. L’edat l’ha fet més savi. És una lliçó elemental -ser una bona persona, ajudar els altres-, de primer de catequesi, però segurament les lliçons elementals són les més importants.

No sóc un gran aficionat a la ciència-ficció però sí de Philip K.Dick (1928-1982), especialment dels seus contes. En va escriure molts, que s’han recollit en cinc volums ben gruixuts (aquest, per exemple, té 470 pàgines). Els ha anat publicant en castellà l’editorial Minotauro (el cinquè encara ha de sortir). Els 18 contes d’aquest quart volum van ser escrits entre 1954 i 1964. Dick va treure petroli de la Guerra Freda. La gran majoria del seus contes tenen com a teló de fons un escenari postbèl·lic: la Terra devastada per les bombes H a causa d’una guerra entre els Estats Units i la Unió Soviètica. Els supervivents pul·lulen per les cendres, entre els cràters, o simplement viuen sota terra. Qui vulgui ciència-ficció dura (anticipacions científiques o tecnològiques explicades amb rigor) no la trobarà en Philip K.Dick, però en canvi s’endinsarà en un món de paradoxes infinites. Utilitza elements clàssics del gènere, com la simultaneïtat de mons paral·lels o els viatges en el temps, però hi sap donar un toc inesperat. Impressiona la seva inventiva, l’originalitat dels arguments, però també el sentit de l’humor i el patetisme dels personatges, sempre contra les cordes, a punt de perdre-ho tot en un món insegur. En fi, una gran lectura, interessant i entretinguda. Per cert, un dels contes d’aquest volum és "The Minority Report", que el 2002 va convertir en pel·lícula Steven Spielberg.

Un amic m’ha anat passant els DVDs d’aquesta sèrie, que m’he anat polint amb satisfacció. Tot i això, crec que aquesta tercera temporada de Perdidos (encara no he vist la quarta) la cosa ha anat una mica a la deriva. Els flash-backs, que abans aportaven tant a la sèrie, ara semblen un recurs esgotat. Ja no saben què més inventar sobre Jack Shephard: la història de Tailàndia no anava enlloc, i el descobriment que el pare d’en Jack era també el pare de la Claire va ser una sorpresa lamentable. Només aguanta el tipus la història coreana, un Padrino oriental molt tèrbol i elegant. Pel que fa al present a l’illa, les insensateses abunden i arriben al límit amb Jacob, el líder invisible. El carismàtic trio Jack-Kate-Sawyer continua aguantant la sèrie, però ja no em crec res de John Locke i en Ben em cansa. Hi ha hagut encerts (el personatge de Juliet, la remuntada de Desmond, l’eliminació de Mr.Eko), però la sensació general és la de xiclet que s’allargassa. A la primera part d’aquesta 3a. temporada la falta de respostes als misteris acumulats era alarmant. Després, als darrers capítols, apareix a l’illa, com per art de màgia, l’home que va provocar la mort dels pares de Sawyer (i que va llançar Locke d’una altura de 8 pisos: sense matar-lo!). Aquest fet, combinat amb la revelació que els supervivents de l’avió van ser trobats morts pels equips de rescat, duu a una conclusió: som al Purgatori. Però no, perquè a l’últim capítol hi ha un flash-forward (anticipació del futur): Jack ha tornat a Los Angeles, carregat de culpes i de pastilles; afirma que viatja constantment en avió per veure si s’estimba i pot reaparèixer a l’illa. Aquest final m’ha recordat la pel·lícula Lost Horizon (1937) de Frank Capra: allà també hi havia un avió estimbat (al Tibet), i uns supervivents que arribaven a un regne -Shangri-La- on la gent era immortal, i també hi havia un protagonista (Ronald Colman) que després de marxar de tal lloc volia tornar-hi (se’l veia escalant muntanyes, barbut i desficiós), però no podia.

Continua la llarga relació de l’escriptor William Somerset Maugham (1874-1965) amb el cinema. Aquesta novel·la, publicada el 1925, ja va ser duta a la pantalla el 1934, amb Greta Garbo com a protagonista. L’he vista, però no me’n recordo gaire; en qualsevol cas, sembla que no és un dels grans títols de la Garbo. L’any 1957 la MGM va tornar a adaptar la novel·la amb el títol de The Seventh Sin, amb Eleanor Parker en el paper principal. Aquest film no l’he vist mai i, pel que he llegit, no val la pena. Per tant, aquesta última adaptació potser és la millor. La protagonista, com a mínim, és sensacional. La guapa australiana Naomi Watts, aquí de morena, fa tot un recital interpretatiu (ni la van nominar: ignorants!): primer és vulgar i superficial; després se sent trista i buida (el marit ha descobert el seu adulteri i se l’enduu a un racó de la Xina on hi ha una epidèmia de còlera); i finalment es llança pel camí de la superació personal a base d’abnegació i sacrifici. Admirable Watts: quina facilitat per transmetre les emocions. Per desgràcia, el seu company d’aventures, Edward Norton, no està al seu nivell. Domina la ganyota de menyspreu i el cinisme, però quan ha de caure rendit a la transformació de la seva dona, es queda molt curt. Aquests actors d’ara estan tan acostumats a posar mala cara que no saben transmetre l’enamorament, l’admiració, l’heroisme. En fi, una llàstima. A la pel·lícula també li falta una mica més de grapa narrativa a la segona part. El director John Curran, en alguns moments determinats (el diàleg de reconciliació matrimonial, per exemple), no filma amb la passió que caldria. En qualsevol cas, es tracta d’una bona pel·lícula, elegant i amb bonics paisatges (està rodada a la Xina), que és del tot indispensable per als admiradors de la bonica Naomi (ni la van nominar: ignorants!; o ja ho havia dit?)