Bill Murray rep una carta anònima d’una examant anunciant-li que té un fill de vint anys. Aquesta notícia, però, no fa canviar la cara de peix bullit a Bill Murray. Animat per un veí, comença a visitar les seves antigues amants. Són quatre visites que més que res demostren que l’Amèrica blanca és ridícula, estúpida o està perturbada (en canvi, els veïns negres, que feliços i alegres que són!). Hi ha actrius conegudes, com Sharon Stone, que encara continua follant-se tot el que se li posa al davant, o Jessica Lange, que decididament ha de canviar de cirurgià. Bé, Murray no treu l’aigua clara de qui és la mare del seu suposat fill, i després d’una confusió al carrer (s’equivoca pensant que un noi pot ser el seu fill), la pel·lícula s’acaba de cop. Sense aclarir res. Tot una lliçó existencial, diuen alguns. Tota una presa de pèl, dic jo. Feia anys que no veia una pel·lícula de Jim Jarmusch, el màxim representant de l’anomenat cinema independent. L’última havia sigut "Dead Man" (1995), un avorrit pseudowestern que comptava, però, amb l’al·licient de ser l’adéu al cinema de Robert Mitchum. Però ja no en veuré cap més: estic fart de la cara d’estaquirot de Bill Murray, estic fart que els personatges comptin fins a tres abans de parlar, estic fart del simplisme racial i estic fart que amb quatre personatges extravagants em vulguin alliçonar sobre la condició humana.

Com és clàssic en Paul Auster i com remarca el mateix títol, l’atzar és el protagonista d’aquesta novel·la. La vida de Jim Nashe, bomber de professió, es veu sacsejada una i altra vegada per circumstàncies inesperades. D’entrada la seva dona l’abandona i, tot seguit, rep una herència considerable. Després de deixar la filla amb la seva germana, Nashe es llança a recórrer en cotxe les inacabables carreteres dels Estats Units. No és un viatge ric en experiències; és cremar benzina i gastar diners. És lliure, però està sol. Tot canvia quan recull un jove autostopista, un jugador de pòquer anomenat Pozzi. El noi té un projecte: desplomar un parell de milionaris. Nashe s’ofereix a finançar la partida amb el que li queda de l’herència. Serà bufar i fer ampolles, pronosticava Pozzi, però no és així. Flowers i Stone, els dos milionaris, guanyen la partida i Nashe i Pozzi els acaben devent molts diners. Per pagar el deute, els milionaris els ofereixen la possibilitat de construir un mur amb les pedres d’un antic castell escocès. És un gir realment extravagant. De fet dos terços de l’obra tracten de Nashe i Pozzi vivint en una caravana i construint un mur enmig de l’enorme finca dels milionaris. Aquesta és una novel·la molt suggerent, oberta a moltes interpretacions simbòliques per la inversemblança de la història. Suposo que postula l'absurditat última de l'existència humana, que cap llibertat aparent no pot resoldre; només, si de cas, la companyia d'un amic. Però més enllà d'interpretacions diverses, hi ha dos personatges amb vida pròpia, Nashe i Pozzi, grans creacions d'Auster. Els recordarem molt temps carregant pedrotes per construir un mur que no serveix per res.    

Segurament no és un dels grans Hitchcocks, però és l’apoteosi de la relació del director amb la fascinant Grace Kelly (fascinant especialment en els tres films hitchcockians que va protagonitzar). Els diàlegs són d’una franquesa sexual molt sorprenent: "vostè el que necessita és passar quinze dies a les catarates del Niàgara amb un home", li engalta Cary Grant a Grace Kelly (aquesta frase, natualment, dispara la imaginació de l’espectador). I després afegeix que ho faria ell mateix, però que no té temps ni ganes. En aquesta època Cary Grant ja no volia dur la iniciativa en el terreny amorós, perquè tot i estar en molt bona forma, ja tenia una edat i no volia que se’l veiés com un vell verd. És, per tant, Grace Kelly qui es dedica a assetjar Cary Grant, que es fa el desinteressat. Els tête-à-têtes entre Grant i Kelly (el picnic al cotxe, la nit dels focs artificials) són la crème de la crème d’aquesta pel·lícula que avança amb gran classe entre la comèdia i el suspens. A part d’aquesta química entre els dos protagonistes, també podríem destacar el vestuari de Grace Kelly i, en general, la sensació que Hitchcock vivia en un núvol mentre rodava la pel·lícula.

Hitchcock, el 1935, ja era un director impressionant i en aquesta pel.lícula trepidant ho demostra contínuament. L’episodi de la casa solitària, amb les mirades entre el fugitiu Robert Donat i la dona que enyora l’animació de Glasgow i tem el seu purità marit, és extraordinari: una història de solitud existencial, de comprensió i de solidaritat en molt pocs minuts. Hi ha altres grans moments: la intervenció, a l’inici i al final, del genial Mister Memory, que contesta totes les preguntes del públic i que, al final, fatalment per a ell, contesta què son "els 39 esgraons"; el primer pla de la mà del dolent, sense un tros de dit petit, abans que se’l vegi a la llotja del teatre; la intervenció de Robert Donat improvisant un apassionat discurs polític quan el confonen amb un conferenciant; Donat escapant-se de la policia a l’interior del tren i, en un altre moment del film, en una el.lipsi molt arriscada, trencant el vidre de la comissaria. Pel que fa als actors, Robert Donat està molt bé en el seu paper, basculant adequadament entre el to dramàtic i el còmic, i Madeleine Carroll, que només surt a la segona part, li dóna una perfecta rèplica. Podria ser més guapa, però no és culpa seva.

Aquesta pel·ícula se situa a l’Holanda ocupada pels nazis a les acaballes de la Segona Guerra Mundial. La protagonista és Rachel, una noia jueva que després que la seva família sigui assassinada passarà a col·laborar amb la resistència holandesa. La seva missió: convertir-se en l’amant d’un capità alemany. Aquesta Rachel no va existir, però és una amalgama d’algunes dones reals: una, per exemple, és Kitty van DeHave, que va ser eliminada per la pròpia Resistència creient que era una traïdora, trampa que van preparar els nazis; una altra és Esmée van Eeghen, espia que treballava a les oficines de la Gestapo i que quan es va enamorar d’un oficial alemany va ser assassinada per la Resistència, per por que els delatés. Per sort, a la soferta Rachel del film no li espera un destí tan cruel (ho sabem ja a l’inici, quan la veiem en un kibbutz a Israel anys després de la guerra). L’holandès Paul Verhoeven, de retorn al seu país, és el director i guionista d’aquesta gran pel·lícula, que deu ser la millor de la seva llarga i irregular carrera. Sap combinar a la perfecció el retrat fidel i matisat dels anys de l’ocupació amb una trama d’espionatge i traïció que avança de forma imparable en la millor tradició narrativa del cinema nordamericà. A destacar finalment la sensacional interpretació de Carice van Houten en el paper principal.

Aquesta és una superproducció, sí, però barateta. Justament es va rodar a Itàlia perquè sortís per la meitat de preu. Ara, això no vol pas dir que les coses no siguin de primera classe. Els decorats de carrers, mansions i palaus del Moscou, per exemple, són impressionants, molt convincents. El mateix es pot dir de les escenes de batalles, que són impecables i amb un gran desplegament de personal (llavors no es podien fer soldadets digitals, com ara). Tot és excel·lent en aquesta pel·lícula, començant pel guió, que és capaç de concentrar la monumental novel·la de Tolstoi en només tres hores. Sis guionistes van treballar-hi i en comptes de fer un poti-poti, que és el que sol passar en aquests casos, van escriure un guió admirable, que evidentment deixa molts episodis i personatges fora, però que recull de meravella l’essència dramàtica de la novel·la, tota la seva intensitat emocional, que és la que sorgeix del trio màgic format per Pierre, Natasha i el príncep Andrei. També hi ha espai per a Napoleó, i sens dubte a Tolstoi li hauria encantat el pla final de l’emperador, a qui veiem completament derrotat, cadavèric, immòbil al seu trineu de retorn a França. La direcció del veterà King Vidor és absolutament magistral, a l’alçada de la ploma de Tolstoi. Hi ha moltes seqüències memorables. En podem destacar algunes: Natasha al balcó mentre Andrei l’observa, la panoràmica que relaciona el passeig de Pierre amb la batalla de Borodino, o la conversa entre Pierre i Natasha després del frustrat intent de fugida de la noia. La pel·lícula, però, no seria la mateixa sense un repartiment estratosfèric. Audrey Hepburn, potser en el seu millor paper, és la més perfecta Natasha imaginable, el somni de qualsevol lector de la novel·la. Mel Ferrer té tot l’encarcarament, la retenció emocional i la tortura interior del príncep Andrei. I, per acabar, Henry Fonda, que no s’assembla gens físicament al Pierre de la novel·la, que és molt gros, feixuc i lleig; però Fonda era un actor superlatiu, i amb una sola mirada sap expressar tots els dubtes morals del personatge i se’l fa seu.

En principi, fa una certa mandra llegir "Guerra i pau", perquè són mil pàgines, i amb una lletra força petita. Però, com aquell qui aprèn a nadar, és qüestió de tenir valor i llançar-s’hi. Després la satisfacció és enorme, perquè el talent de Tolstoi et deixa completament bocabadat. Sembla impossible posar tants personatges en joc i que tots tinguin tanta vida (quin coneixement de la naturalesa humana!, i sense la sobredosi de psicologia que fa tant pesada molta novel·la del segle XX). La trama creua les vides de les famílies Rostov, Kuraguin, Bezhukhov i Bolkonski, totes elles pertanyents a l’aristocràcia russa, però la novel·la, molt ambiciosa, ho abasta tot i tothom, des d’un pagès empresonat per robar llenya fins al mateix Napoleó, des dels vaivens sentimentals de l’encantadora Natatxa fins a la batalla de Borodino, l’ocupació de Moscou o la terrible retirada dels francesos. Tolstoi és ara novel·lista ara historiador, i com a tal denigra tant com pot Napoleó, a qui no considera un gran home sinó un titella en mans de forces que no pot controlar. Llegir "Guerra i pau" no és difícil, perquè Tolstoi escrivia de la millor manera possible, és a dir, en l’estil col·loquial propi d’una persona cultivada (com Paul Auster ara, podríem dir).

La traducció catalana de Carles Capdevila publicada per Edicions 62 és de 1928 (revisada el 1960). Hi ha gent que critica que es publiquin traduccions tan antigues, però a mi justament m'agrada perquè et trasllada millor a l’època de la novel·la. I al rus de Tolstoi, que és el de la segona meitat del segle XIX, no el d’ara.

Imatge: "Guerra i pau" (1968), film rus de set hores dirigit per Sergei Bondarchuk. No l’he vist, però sí he revisat fa poc el de King Vidor, que comentaré aviat.

Si existeix una cosa anomenada cinema independent, deu tenir a veure més amb pel·lícules originals i arriscades com "The Matador" que amb drames fets per guanyar Òscars com "Brokeback Mountain". La pel·lícula, rodada íntegrament a Mèxic (encara que viatgem per mig món) té molta grapa. Un assassí a sou (Pierce Brosnan) i un venedor (Greg Kinnear), tots dos en hores baixes, es troben en un hotel de Mèxic i es fan amics. L’assassí li confessa el seu ofici i li fa una demostració pràctica (o gairebé) en una plaça de toros. El to, sovint, és de comèdia extravagant, però aquí i allà hi ha girs dramàtics que aporten emoció autèntica. Els actors estan extraordinaris. Pierce Brosnan, entre l’eufòria etílica i el desànim existencial, fa un dels millors papers de la seva carrera. L’acompanya a la perfecció Greg Kinnear, que interpreta un home marcat per una tragèdia familiar que té por al fracàs laboral. Fan una gran parella. El guionista i director Richard Shepard gasta enginy escrivint i bon estil dirigint. Potser només se li pot retreure un cert to menor, però és que tampoc no és una pel·lícula amb grans pretensions.

En aquest llibre sensacional, Carles Rexach repassa amb orgull la seva trajectòria com a futbolista i entrenador, i defineix amb claredat la seva filosofia de vida. Aquesta inclou, sí, tranquil·litat i bons aliments, però també confiança en un mateix, perseverança, i en moments clau, una dosi de rebel·lió. Rexach, autocrític, admet que de vegades ell mateix ha contribuït a distorsionar la seva imatge amb frases divertides com "córrer és de covards", i per això vol aclarir les coses. Ho fa -i tant que ho fa!- amb la intel·ligència, el sentit de l’humor i el talent narratiu que li coneixem des de fa tants anys. Incomparable Rexach! Ara que el club està en hores baixes –amb el prometedor Laporta transformat en un pusil·lànime colèric- aquest llibre de Rexach és més necessari que mai, per veure les coses amb perspectiva i remuntar l’ànim. És tota una lliço d’autoestima i, a més, t’alegra el dia. Rexach reivindica Vic Buckingham, revela la veritat sobre Kubala entrenador, col·loca al seu lloc Cruyff i fulmina Josep M. Casanovas. Sens dubte, el genial capítol japonès mereixeria més pàgines. Esperem que hi hagi un altre llibre d’aquí a un temps. Perquè en aquest país nostre tampoc no hi ha tanta gent que tingui coses per dir (ara mateix, Catalunya la presideix algú que no té absolutament res a dir) i que a més ho faci, com Rexach, amb aquell "encant especial".

Elvis Presley podia ser convincent en alguns papers -cantant, pilot de cotxes, delinqüent juvenil- però en d’altres no tant. Aquest és el principal problema d’aquest film -que no és una "elvismovie" sinó una pel·lícula sòlida i de bona factura (20th Century-Fox, amb direcció de Philip Dunne)- en què el protagonista, un noi conflictiu, és un geni literari emergent. Elvis interpretant un Faulkner? Complicat, i més si tenim en compte que de tant en tant es posa a cantar, cosa que precisament no ajuda a fer creïble el seu talent com a escriptor. Funcionen millor els temes amorosos. Elvis, sempre un imant per a les dones, en sedueix tres: la seva madura consellera/psicòloga (extraordinària Hope Lange), una bona noia de discret atractiu (Millie Perkins) i una noia de moral més dubtosa però més exhuberant (Tuesday Weld). Els fets es precipiten al final, amb una trobada en un motel entre Lange i Presley, que acaba amb el descrèdit públic de la consellera, fet que l’empeny al suïcidi (es tanca al garatge amb el cotxe engegat). Sobreviu, però, i pot acomiadar l’Elvis a l’estació que, exculpat d’un homicidi i rehabilitat, se’n va a la Universitat. Prometen que s’escriuran. En fi, aquesta és una de les millors pel·lícules d'Elvis Presley, que si hagués continuat per aquest camí hauria pogut fer una bona carrera cinematogràfica. 
Títol del DVD: El indómito

Aquest novel·la és més bona quan els personatges viuen instal·lats en el "dolce far niente" que no pas quan l’acció els reclama. Fins i tot sembla que a Ferran Torrent li fa mandra posar en marxa la trama, perquè s’encanta en l’agradable inactivitat de Butxana i Tordera, l’exdetectiu i l’excomissari, en un poble de l’interior del País Valencià, entre partides de cartes al bar, personatges curiosos (Mingo i les tres pensionistes) i converses amb els veïns (els germans Torres). Torrent escriu tan bé i els seus diàlegs tenen tanta vida que el lector no troba a faltar que no comenci res. Amb això, però, no vull pas dir que la història policíaca no tingui interès, perquè en té, tot i que quan ens endinsem en l’últim terç de la novel·la, l’embolic és massa gran i s’acaba dubtant de si la inclusió d’agents del Mossad i de la CIA és una bona idea. D’altra banda, jo diria que en una novel.la d’aquestes característiques sempre és millor una "femme fatale" que una "femme idéale".

Henry Fonda capitaneja un grup de pistolers que atemoreix el poble de Firecreek. Inger Stevens, veient que no és tan malvat, li demana el perquè de la vida que porta. "No em puc arriscar a ser un ningú. Ja ho he sigut. No val per mi", contesta Fonda. James Stewart és granger i sheriff a temps parcial de Firecreek. Stewart no actua, deixa fer, és covard com la resta, fins que els pistolers pengen un noi. Llavors Stewart explota: "el dia que un home decideix no enfrontar-se al món, val més que desaparegui". L’enfrontament entre Stewart i la banda de Fonda és intens i recorda molt "Solo ante el peligro". Al final Inger Stevens, per salvar el sheriff, ha de matar Fonda, que li havia promès un futur. Aquest western, sovint menystingut, té molt al·licients: personatges ben definits, diàlegs amb força, un director (Vincent McEveety) no contaminat pels tics de l’època, i dos actors llegendaris, aquí a la tardor de la seva carrera (Henry Fonda tenia 63 anys i James Stewart 60), però encara pletòrics. Els acompanya Inger Stevens (1935-1970), una actriu de mirada malencònica que va intervenir en alguns westerns i hi va deixar una empremta imborrable.

Comença el segon partit shakespearià...

Acte I: Enlluernador inici d’Olivier, amb pla aeri sobre el Londres de 1600 que acaba en el teatre Globe. Assistim a una representació d’Enric V, davant i darrere de l’escenari, amb el públic rient i cridant. Brillant. Branagh, que presenta Jacobi en un plató de cinema, comença baix de to i amb excés de primers plans. Punt per a Olivier. (Branagh, 0 - Olivier, 1)

Acte II: Branagh se supera en la cort francesa (quin rei, Paul Scofield!), en l’escena dels traïdors (enèrgic Branagh-actor!) i en l’emotiva mort de Falstaff, en què recupera diàlegs d’Enric IV segona part. Olivier caricaturitza massa el rei francès (quina cort tan artificiosa) i no fa l’escena dels traïdors per no mostrar despietat i cruel Enric V. Punt per a Branagh. (Branagh, 1 - Olivier, 1)

Acte III: Olivier, pel mateix motiu, elimina les terribles amenaces d’Enric V al governador d’Harfleur -ciutat que té assetjada- i suprimeix l’execució de Bardolf, antic company de taverna del jove Hal. L’obra, esclar, perd força. Branagh, en canvi, inclou les dues escenes i triomfa. Punt per a Branagh. (Branagh, 2 - Olivier, 1)

Acte IV: Branagh fa una batalla ferotge però pobra per falta de mitjans. Hi posa boira, esclar, i també molta càmera lenta, massa. Però l’abans i el després són apoteòsics: primer Branagh-actor fa un abrandat discurs de Sant Crispinià, i després Branagh-director roda el cant del Non Nobis Domine amb un travelling lateral que recorre el camp de batalla seguint el crescendo musical. És el tour-de-force estilístic del film, i és magistral. Olivier, amb una batalla més espaiosa (rodada a Enniskerry, Irlanda, amb molts soldats), no iguala la força de Branagh en l’abans i el després. (Branagh, 3 - Olivier, 1)

Acte V: La meravellosa escena entre Enric V i Caterina es presenta molt igualada. Branagh clava allò de "Estimada Kate, vós i jo no ens podem tancar dintre els límits de les maneres d’un país. Nosaltres som qui dictem les maneres". L’escena es decanta per les actrius: Renée Asherson és una princesa amb més encant que Emma Thompson, que és més peixetera. Per tant, punt per a Olivier. (Branagh 3 - Olivier, 2)

Aquesta pel·lícula va ser concebuda com un esforç de guerra, és a dir, de propaganda, per aixecar la moral dels britànics en plena Segona Guerra Mundial. Per això es va triar una obra com Enric V -la més patriòtica de tot el repertori shakespearià- que escenifica la inesperada victòria dels anglesos a la batalla d’Azincourt contra un exèrcit enemic, el francès, molt més nombrós. Frases com "Oh, Déu de les batalles, trempeu els cors dels meus soldats, feu que la por no els posseeixi!" (Acte IV, Escena I) devien ressonar d’una manera molt emotiva per als espectadors de 1944. Per no mitigar l’efecte patriòtic l’obra va ser esporgada de qualsevol element negatiu en relació a la figura del rei (ho especificaré quan compari aquest Enric V amb el de Branagh). És comprensible, però perjudica la pel·lícula. Pel que fa a la interpretació de Laurence Olivier, és molt continguda, amb molt menys ardor guerrer que Branagh el 1989. Jo diria que va ser per pudor: ell no deixava de ser un soldat de mentida en un moment en què tants soldats de veritat perdien la vida als camps de batalla.