Roger Federer va aconseguir ahir una brillant victòria a l’Open USA, la cinquena consecutiva, una altra fita memorable del genial suís. El partit tenia un gran atractiu perquè Federer, molt necessitat de guanyar un Gran Slam aquest any, jugava contra Andy Murray, un jove escocès de gran classe. El partit, però, no es va poder veure en obert per Cuatro (i, pel que sé, ni tan sols en directe pel Canal + normal). Si hagués jugat en Nadal, llavors sí que l’haurien fet per Cuatro. Però quan Nadal queda eliminat s’acaba tot, fora, la final ja ni existeix. És increïble: abans per a la tele era un honor retransmetre un Borg-McEnroe, un Connors-Lendl, un Becker-Edberg, un Sampras-Agassi… I ara, en canvi, com menys gent pugui veure una final millor. Com que no juga en Nadal, ja no interessa, no fos cas que vibréssim amb un estranger. ¿No els fa vergonya ser tan pobres d’esperit? El dia de la semifinal de Nadal contra Murray els presentadors de Cuatro jugaven amb un ninotet, que representava que era Murray i li feien vudú. Ho trobaven molt divertit. El més curiós del cas és que aquest analfabetisme esportiu tan lamentable, aquest xovinisme espanyolista tan caspós i asfixiant està sent propulsat especialment per la caverna mediàtica socialista. Precisament ahir, a Cuatro, a l’hora de la final que no emetien, el mentider compulsiu Zapatero era el protagonista d’un programa, una apassionant excursió per fer-se el simpàtic. I aquí anem votant els socialistes.

El vell i amargadot Einar Gilkyson (Robert Redford, excel·lent) rep la visita inesperada de la viuda del seu fill (Jennifer López, discreta) i de la seva néta, a qui encara no coneixia. Reneixen els antics retrets (ella conduïa el cotxe el dia de l’accident que va matar el fill de Redford), però també els millors instints d’aquest llop solitari. El film és previsible en el seu recorregut moral, però això no és un defecte sinó una virtut. Així l’espectador, relaxat, pot contemplar amb satisfacció l’evolució dels personatges, que es mereixen una segona oportunitat i la saben aprofitar. Robert Redford, que ocupa el centre del film, és aquí un hereu directe dels pioners, pel seu lligam a la terra, per la seva rectitud moral i també perquè, quan cal, no necessita la llei sinó que ell és la Llei. Quan apareix pel poble el maltractador de la seva jove, Redford el despatxa sense contemplacions. Morgan Freeman, a l’ombra, actua com a conseller espiritual de Redford, igual que a Million Dollar Baby amb Clint Eastwood. Una bona pel·lícula, doncs, que parla de reconciliació i de coratge.

Paul Auster, en aquesta última novel·la, reincideix a jugar amb la ficció. El narrador, August Brill, un crític literari de 72 anys, té insomni i per fer-lo més passador, s’imagina una història: en un món paral·lel s’ha desencadenat una guerra civil als Estats Units, concretament des del 2000, a causa de les eleccions Gore-Bush (Auster continua obsessionat amb Bush); un personatge, Owen Brick, apareix enmig d’aquesta guerra i li encarreguen d’aturar-la, només ell pot fer-ho. "Com?", pregunta Brick; "matant la persona que imagina aquesta guerra", li contesten; és a dir, August Brill. Paul Auster combina aquesta història amb les vides i tristeses "reals" de la filla i la néta de Brill (com és norma en aquesta època, les dones surten més ben parades que els homes, que són més irresponsables i febles). A més, Auster encara té temps de comentar algunes pel·lícules: són magnífiques les pàgines que dedica a El món d’Apu de Ray, El lladre de bicicletes de De Sica o Els Contes de Tòquio d’Ozu. I el conjunt es completa amb algunes històries curtes, molt impactants, sobre els anys 30 a l’Alemanya nazi. Explicat així sembla un poti-poti, però la sensació que predomina en el lector no és de dipersió, sinó d’estar en bona companyia. Confiem en Paul Auster, ja el coneixem, és impossible no deixar-se endur pel seu talent narratiu. Pot ser un pèl decebedor que la trama de la guerra en el món paral·lel acabi bruscament, just quan Brick satisfà un desig sexual adolescent, però és que el passat no es pot tornar a viure i és el present el que importa. L’última part del llibre és molt sentimental. No ho critico, constato. August Brill, com Nathan Glass a Bogeries de Brooklyn, intenta ser una persona millor, superar els errors del passat i ser un puntal per a les persones que el necessiten. L’edat l’ha fet més savi. És una lliçó elemental -ser una bona persona, ajudar els altres-, de primer de catequesi, però segurament les lliçons elementals són les més importants.

No sóc un gran aficionat a la ciència-ficció però sí de Philip K.Dick (1928-1982), especialment dels seus contes. En va escriure molts, que s’han recollit en cinc volums ben gruixuts (aquest, per exemple, té 470 pàgines). Els ha anat publicant en castellà l’editorial Minotauro (el cinquè encara ha de sortir). Els 18 contes d’aquest quart volum van ser escrits entre 1954 i 1964. Dick va treure petroli de la Guerra Freda. La gran majoria del seus contes tenen com a teló de fons un escenari postbèl·lic: la Terra devastada per les bombes H a causa d’una guerra entre els Estats Units i la Unió Soviètica. Els supervivents pul·lulen per les cendres, entre els cràters, o simplement viuen sota terra. Qui vulgui ciència-ficció dura (anticipacions científiques o tecnològiques explicades amb rigor) no la trobarà en Philip K.Dick, però en canvi s’endinsarà en un món de paradoxes infinites. Utilitza elements clàssics del gènere, com la simultaneïtat de mons paral·lels o els viatges en el temps, però hi sap donar un toc inesperat. Impressiona la seva inventiva, l’originalitat dels arguments, però també el sentit de l’humor i el patetisme dels personatges, sempre contra les cordes, a punt de perdre-ho tot en un món insegur. En fi, una gran lectura, interessant i entretinguda. Per cert, un dels contes d’aquest volum és "The Minority Report", que el 2002 va convertir en pel·lícula Steven Spielberg.

Un amic m’ha anat passant els DVDs d’aquesta sèrie, que m’he anat polint amb satisfacció. Tot i això, crec que aquesta tercera temporada de Perdidos (encara no he vist la quarta) la cosa ha anat una mica a la deriva. Els flash-backs, que abans aportaven tant a la sèrie, ara semblen un recurs esgotat. Ja no saben què més inventar sobre Jack Shephard: la història de Tailàndia no anava enlloc, i el descobriment que el pare d’en Jack era també el pare de la Claire va ser una sorpresa lamentable. Només aguanta el tipus la història coreana, un Padrino oriental molt tèrbol i elegant. Pel que fa al present a l’illa, les insensateses abunden i arriben al límit amb Jacob, el líder invisible. El carismàtic trio Jack-Kate-Sawyer continua aguantant la sèrie, però ja no em crec res de John Locke i en Ben em cansa. Hi ha hagut encerts (el personatge de Juliet, la remuntada de Desmond, l’eliminació de Mr.Eko), però la sensació general és la de xiclet que s’allargassa. A la primera part d’aquesta 3a. temporada la falta de respostes als misteris acumulats era alarmant. Després, als darrers capítols, apareix a l’illa, com per art de màgia, l’home que va provocar la mort dels pares de Sawyer (i que va llançar Locke d’una altura de 8 pisos: sense matar-lo!). Aquest fet, combinat amb la revelació que els supervivents de l’avió van ser trobats morts pels equips de rescat, duu a una conclusió: som al Purgatori. Però no, perquè a l’últim capítol hi ha un flash-forward (anticipació del futur): Jack ha tornat a Los Angeles, carregat de culpes i de pastilles; afirma que viatja constantment en avió per veure si s’estimba i pot reaparèixer a l’illa. Aquest final m’ha recordat la pel·lícula Lost Horizon (1937) de Frank Capra: allà també hi havia un avió estimbat (al Tibet), i uns supervivents que arribaven a un regne -Shangri-La- on la gent era immortal, i també hi havia un protagonista (Ronald Colman) que després de marxar de tal lloc volia tornar-hi (se’l veia escalant muntanyes, barbut i desficiós), però no podia.

Continua la llarga relació de l’escriptor William Somerset Maugham (1874-1965) amb el cinema. Aquesta novel·la, publicada el 1925, ja va ser duta a la pantalla el 1934, amb Greta Garbo com a protagonista. L’he vista, però no me’n recordo gaire; en qualsevol cas, sembla que no és un dels grans títols de la Garbo. L’any 1957 la MGM va tornar a adaptar la novel·la amb el títol de The Seventh Sin, amb Eleanor Parker en el paper principal. Aquest film no l’he vist mai i, pel que he llegit, no val la pena. Per tant, aquesta última adaptació potser és la millor. La protagonista, com a mínim, és sensacional. La guapa australiana Naomi Watts, aquí de morena, fa tot un recital interpretatiu (ni la van nominar: ignorants!): primer és vulgar i superficial; després se sent trista i buida (el marit ha descobert el seu adulteri i se l’enduu a un racó de la Xina on hi ha una epidèmia de còlera); i finalment es llança pel camí de la superació personal a base d’abnegació i sacrifici. Admirable Watts: quina facilitat per transmetre les emocions. Per desgràcia, el seu company d’aventures, Edward Norton, no està al seu nivell. Domina la ganyota de menyspreu i el cinisme, però quan ha de caure rendit a la transformació de la seva dona, es queda molt curt. Aquests actors d’ara estan tan acostumats a posar mala cara que no saben transmetre l’enamorament, l’admiració, l’heroisme. En fi, una llàstima. A la pel·lícula també li falta una mica més de grapa narrativa a la segona part. El director John Curran, en alguns moments determinats (el diàleg de reconciliació matrimonial, per exemple), no filma amb la passió que caldria. En qualsevol cas, es tracta d’una bona pel·lícula, elegant i amb bonics paisatges (està rodada a la Xina), que és del tot indispensable per als admiradors de la bonica Naomi (ni la van nominar: ignorants!; o ja ho havia dit?)

De petit, jo tenia esperit olímpic. Gràcies a un llibre regalat per la Caja de Ahorros Comarcal de Manlleu (llavors es deia així) l’any 1976, vaig saber ben aviat qui eren Paavo Nurmi, Ville Ritola, Jim Thorpe o Fanny Blankers-Koen. Després, ja per la tele, van venir Lasse Viren, Sebastian Coe, Carl Lewis, Matt Biondi, etc. Però va arribar Barcelona 92 i aquell espectacle esportiu internacional tan elegant es va transformar de cop i volta en un "nacional-olimpisme monàrquico-espanyol" que ho va envair tot. Passats setze anys encara som allà mateix, amb l’afegit que ara els periodistes són més vulgars (¡Qué pasada!, ¡toma ya!, ¡a por eeeeellos!), més analfabets i més tramposos (és en diferit i diuen que és en directe). Ja és completament impossible veure amb tranquil·litat una jornada d’atletisme, de natació o de gimnàstica (els tres esports reis dels Jocs), perquè les interrupcions publicitàries són contínues, o perquè han de fer un partit de futbol entre Brasil i Madagascar (suposo que per contemplar la hiperdecadència de Ronaldinho), o perquè han d’anar ràpidament al tatami perquè una judoka espanyola comença a fer repesca, o perquè Rafa Nadal (sempre ell: és omnipresent) juga un partit de vuitens. En fi, depriment. He acabat no veient gairebé res. Adéu als Jocs Olímpics. 

Aquesta cinta d’espionatge no agrada gaire als estudiosos/admiradors de John Huston, que la consideren una pel·lícula impersonal, un encàrrec, un simple treball alimentari. Però a mi, el fet que una pel·lícula de Huston sigui impersonal ja em va bé, perquè no m’entusiasma la personalitat d’aquest "campió dels fracassats" (sobretot després de llegir la seva autobiografia). Truffaut va ser molt contundent: "En realitat és un d’aquests tipus que, com que no se’n surten amb la posada en escena, fan veure que els agrada més la vida". Dit això, parlem d’aquesta pel·lícula, que és molt agradable de veure (i ben filmada, tot sigui dit, mal que em costi d’escriure-ho). La trama és interessant però no rebuscada, i inclou una fugida de la presó, un doble joc de l’espia Newman i una emocionant persecució de cotxes (grans exteriors a Irlanda). El repartiment ajuda molt a la vistositat de l’espectacle: Paul Newman aporta aplom i carisma, Dominique Sanda bellesa i ambigüitat, i James Mason veterania i maldat. La seqüència final, que transcorre en una església, és d’impressió: Sanda trenca el pacte de cavallers entre Newman, d’una banda, i James Mason i Ian Bannen, de l’altra, i liquida els dos últims per venjar el seu pare.

Esclar que, de fet, només és una pel·lícula de gènere: "El cine és art, però el cine de gènere només és indústria, comerç, vil metall". Ho va dir així mateix, el juliol, el tertulià Pere Portabella, i ens va deixar garratibats, desolats per sempre, als amants del cine de gènere. Però deu ser cert, perquè ho va dir ell, que és un home cultivat (encara que, curiosament, mai no ha pensat en cultivar-se en gramàtica catalana).

John Russell (Paul Newman) és un home blanc que va ser criat pels apaches. Viatja en una diligència fins que, quan delata la seva condició, és expulsat a fora, al pescant (on va el conductor). Però més tard, quan la diligència és assaltada per uns bandits, tothom es posa a les seves mans perquè Russell, com que té una sòlida formació apache, és un expert en supervivència al desert. Queda clar el discurs sobre la hipocresia humana, però hi ha més coses. "Vostè no dorm, no beu, no menja. Té sentiments?", li pregunta Diane Cilento, companya de viatge atreta per l’indi d’ulls blaus. Russell, lacònic i sorrut, sí que en té, de sentiments: és un ressentit i, com a tal, un individualista radical. No li falten motius: els seus companys apaches malviuen en una reserva. Justament a la diligència hi viatja Fredric March, gerent de la reserva que ha robat els diners destinats als indis. La conclusió deixa mut l’espectador: John Russell es desglaça quan veu l’exemple de l’evangèlica Diane Cilento i decideix salvar la vida de Barbara Rush (la dona que el va enviar al pescant), però aquest retorn a la compassió, aquest retorn a la vida, el duu a la mort. Diane Cilento contempla el cadàver abatuda: és seva la responsabilitat. Aquest és un western excel·lent, una de les millors pel·lícules que va fer Paul Newman amb Martin Ritt, un bon director amb qui va treballar sis vegades. Els diàlegs són punyents, l’argument impecable i la direcció de Ritt té amplitud paisatgística i emocional. (Aquest clàssic de Paul Newman va ser emès per 8tv, molt oportunament, la setmana passada).

Paul Newman i Robert Redford van interpretar, el mateix any de Grup salvatge, la cara mitificada dels outlaws que, superats pel progrés al seu país (els dies del Salvatge Oest s’han acabat), se’n van a l’estranger -aquí Bolívia-, on continuen exercint el bandidatge fins que, en un violentíssim final, moren, assaborint l’èpica, metrallats per tot un exèrcit. O més ben dit, acaben congelats just abans que els converteixin en un parell de coladors. George Roy Hill ens estalvia la seqüència amb bon criteri, tant per no disgustar el públic femení com, sobretot, perquè aquest no és un western cru i realista, sinó amable i relaxat. El relaxament, a vegades, és extrem, com en la famosa seqüència de Paul Newman en bicicleta mentre sona la cançó "Raintrops keep falling on my head" (fàcil de tocar amb la flauta, per cert). La pel·lícula té grans moments, que tothom recorda: el salt a l’aigua ("no sé nadar", confessa Redford); l’atracament amb problemes lingüístics a Bolívia; o l’apoteòsic tiroteig de la conclusió. El film busca ser original, i a vegades l’encerta (el viatge de Nova York a Bolívia, amb falses fotos d’època) i a vegades no (l’atracament inicial, tan mal filmat que és per posar una denúncia al director). També busca ser modern, i per això els dos bandits, outsiders de les convencions socials, formen un trio amb Katharine Ross (l’actriu d’El graduat, que està molt bé). Paul Newman i Robert Redford, junts, multipliquen el seu carisma particular, i fan la pel·lícula inoblidable. Quatre anys més tard es tornarien a trobar a The Sting.

Ahir al vespre a TV3, al programa Nus, van aparèixer una sèrie de persones despullades que feien tot de declaracions rellevants. "M’agrada el meu cul", va dir un home tot satisfet. "M’agraden els meus pits", va dir una dona, i per tal que quedés clar, se’ls va engrapar amb entusiasme. "El tamany sí que importa!", va dir una altra dona referint-se al penis dels homes (ella, però, tenia els pits petits, fet que recordava allò de la gepa aliena). En fi, hi van estar una bona estona, pits enlaire, titoles al vent, orgullosos del seu nudisme i d’haver-se conegut. Les declaracions no van passar del nivell que un pot trobar en una tertúlia dirigida per Jordi González, cosa que potser dóna la raó a aquells que creuen que el nudisme -tantes hores al sol- estova el cervell. La nova TV3, la tele del Tripartit, sempre punta de llança de la televisió mundial, fa una passa endavant per eliminar morals obsoletes, actituds retrògades i tabús del passat. Qui cregui que ensenyar titoles per la tele és excessiu –i més en una televisió pública que paguem entre tots-, és que ja s’ha quedat enrere. Personalment, ja m’hi he resignat.

No he llegit mai res de Tennessee Williams (1911-1983), però he vist moltes pel·lícules basades en les seves obres. No sé en quin punt es troba actualment la seva reputació, però als anys 50 i 60 era altíssima i se’n feien adaptacions a dojo. Dues de les millors van ser dirigides per Richard Brooks i protagonitzades per Paul Newman. Són The Cat On a Hot Tin Roof (1958), que tinc una mica llunyana, i aquest Dolç ocell de joventut. A vegades s’ha dit que Hollywood suavitzava les obres de Williams. Deu ser cert, però no crec que això sigui sempre un defecte. En aquest film, per exemple, a Chance Wayne (Paul Newman), patètic arribista i gigoló, al final li destrossen la cara ("ja no podràs tornar a exercir!"); però a l’obra original la cosa és pitjor: al pobre xicot el castren sense contemplacions. Els excessos, realment, eren la marca de fàbrica de Tennessee Williams: la combinació de temes forts i de personatges sòrdids produïa resultats explosius. Aquí Chance Wayne torna a la seva ciutat acompanyant Alexandra Del Lago, una actriu decadent i egocèntrica aficionada al vodka i al haixís. Se sol dir que Geraldine Page, en aquest paper, està sensacional, però a mi el personatge se’m fa carregós. El film pren volada poètica quan Chance Wayne retroba l’angelical Heavenly, que interpreta l’actriu Shirley Knight (era subtil en Tennessee posant noms: Chance per al gigoló que espera un cop de sort i Heavenly per a la seva espiritual exnòvia!). La pel·lícula, hàbilment, incorpora alguns flash-backs per airejar l’obra, alleugerir-la de paraules i donar intensitat a la història d’amor. Molt bona pel·lícula, doncs, amb una gran direcció de Richard Brooks i una sensacional interpretació de Paul Newman.

Nota: Paul Newman va tornar al món de Tennessee Williams el 1987 quan va dirigir The Glass Menagerie, més que res per immortalitzar una interpretació de la seva dona Joanne Woodward.

Pocs actors han debutat en el cinema amb una pel·lícula tan dolenta com ho va fer Paul Newman el 1954 amb la desastrosa The Silver Chalice. Però durant els anys següents es va recuperar i va tancar la dècada dels 50 amb The Young Philadelphians (La ciudad frente a mí), la seva desena pel·lícula, que no havia vist mai fins que 8TV la va emetre fa un cert temps. La vaig trobar molt bona. Paul Newman, en la seva primera època, solia fer de jove que vol prosperar socialment, irat contra el món, amb males arts o jugant net. Aquí juga net i finalment triomfa. Després d’un pròleg explicant el tèrbol naixement de Newman, passen els anys i el trobem treballant amb samarreta paleta a l’empresa de construcció de Brian Keith (Newman no sap que és el seu pare), a l’estiu, entre cursos de dret. Es troben amb Barbara Rush, una noia rica amb descapotable (aquesta actriu és tota una revelació aquí: mai l’havia vista tan guapa i amb tanta personalitat). Bé, l’atracció és instantània, però el casament previst és aturat pel pare de la noia, que presideix un bufet d’advocats i li fa una oferta a Paul Newman. O sigui, primer fes-te un home i després ja parlarem de la meva filla. Després d’anys de malentesos, de guerra pel mig i d’un matrimoni fracassat de Rush, es retroben just quan Robert Vaughn -excel.lent com a jove i maleït milionari- és acusat d’un crim que no ha comès. Paul Newman el defensa, la crème de Filadèlfia és a punt de enfonsar-lo, Brian Keith li confessa que és el seu pare… i tot acaba bé. Potser és excessiu i un pèl fulletonesc, però el film és admirable, amb la magnètica presència del jove Newman, la bellesa adinerada de la sensual Rush i la planificació impecable de Vincent Sherman. (Com a nota curiosa destacar que Brian Keith només tenia 4 anys més que Paul Newman, tot un exemple de paternitat precoç).

Robert Benton és un director intel·ligent que, curiosament, va aconseguir l’èxit de la seva vida amb la seva pel·lícula més vulgar: l’oscaritzada Kramer vs. Kramer (1979), que no suporta una segona visió. Molt millors són els dos films que va fer amb Paul Newman als anys 90: Nobody’s Fool (1994) i aquest Twilight (Al caer el sol). No és que sigui una pel·lícula gaire original, de fet transita per camins més que coneguts, però ho fa amb estil i elegància, i amb un to -ja ho diu el títol- crepuscular. Tots els protagonistes viuen al crepuscle de la seva vida. Començant per Paul Newman, que amb 73 anys torna a fer de detectiu, com si aquell Harper de 1966 hagués de resoldre el seu úiltim cas. Ho fa amb el carisma de sempre, però amb la mirada més malencònica: descobrir les misèries alienes és més descoratjador que mai. El cas és de l’estil Ross MacDonald, amb un crim del passat que emergeix a la llum: fa vint anys Gene Hackman i Susan Sarandon, estrelles de cine, amb l’ajut inestimable del detectiu James Garner, van liquidar el marit de la Sarandon i el van enterrar al seu ranxo. Garner, el veritable assassí, es va enriquir fent xantatge a Hackman. Paul Newman ho descobreix i acaba matant Garner a casa seva, de nit, després que aquest dispari primer i, força incomprensiblement, falli. James Garner està sensacional, i també destaquen el malalt Hackman i l’ambigua Sarandon (molt millor que quan fa de bona boníssima). Un cop resolt el cas, Paul Newman no s’allunya crepuscle enllà, sinó que encara li queda corda per flirtejar amb la sargent de policia Stockard Channing, un antic amor, i anar-se'n de vacances amb ella. El 1998 Paul Newman encara semblava immortal.

Aquesta simpàtica pel.lícula, modesta però molt entretinguda, no va tenir gaire èxit en el seu moment però la passen sovint per la televisió, senyal que el públic l’aprecia. Paul Newman, a diferència d’altres actors, no ha abaratit mai el seu nom i ha conduït el tram final de la seva carrera amb una intel·ligència i una dignitat extraordinàries. En aquesta pel·lícula, l’última que ha protagonitzat, interpreta un lladre veterà que simula una embòlia per sortir de la presó. Hi ha una infermera espavilada, però, que sospita del seu engany. Aquesta infermera és Linda Fiorentino, la reina indiscutible del cine negre dels anys noranta, sempre amb un alt voltatge eròtic. Malgrat la diferència d’edat, Paul Newman i Linda Fiorentino fan una parella admirable, estel·lar, i propulsen el film més enllà de la direcció de Marek Kanievska, que no passa de correcta. La infermera, que es marceix d’avorriment a la seva ciutat natal en companyia del seu xicot de l’institut (el mediocre, en tots els sentits, Delmot Mulroney), veu en el lladre, tot un professional de l’ofici, l’oportunitat de llançar-se a un tipus de vida més "animada". La noia, per desemmascarar la falsa embòlia, arriba a l’extrem de llançar Newman, en cadira de rodes, a una bassa (gran seqüència). Resolta la qüestió i fetes les presentacions, preparen un cop i l’efectuen amb gran precisió (un robatori a un furgó), però Mulroney, a última hora, els delata a la policia. El final, inversemblant però magnífic (el públic té dret a ser feliç!), deixa a Newman i a Fiorentino junts, rics i efectuant un altre cop, ara en una joieria.

No tinc ganes d’esperar que Paul Newman es mori per començar a repassar la seva memorable filmografia. Així potser convertirem la tristesa d’aquests dies en agraïment pels grans moments que, gràcies a ell, hem viscut com a espectadors.