El títol del llibre promet unes converses, però en realitat no són tals perquè Graupera, periodista com és, està molt poc versat en la gran majoria de temes i ofereix molt poca resistència als punts de vista de Xavier Sala i Martín. El futur premi Nobel d’Economia -m’ho començo a creure després de llegir aquest llibre- impressiona amb l’allau d’idees, arguments i dades amb què ataca cada matèria. És sòlid, convincent i brillant en cada exposició. No n’hi ha prou d’haver escoltat Sala i Martín a la ràdio: si es vol conèixer amb profunditat les seves idees sobre l’Àfrica (gran capítol), la pagesia, el creixement econòmic, el liberalisme, el marxisme, la independència i un llarg etcètera, s’ha de llegir aquest llibre. El més esquerranós és capaç de tornar-se liberal després d’haver-lo llegit. O potser no, però en qualsevol cas li anirà bé per ampliar horitzons, per sortir una mica dels quatre clixés en què es mou el pensament progre.

(El llibre està editat de forma deplorable per Edicions Dau, amb incomptables errors de tota mena. L’enèrgic Sala i Martín hi hauria de fer alguna cosa.)

D’Isop a Sánchez Piñol, aquest podria ser el títol d’una antologia de faules que elaborés ara un especialista, perquè en aquest interessant llibre n’hi ha algunes dignes d’afegir-se al catàleg històric. Especialment una, Tot el que li cal saber a una zebra per sobreviure a la sabana, que és una obra mestra del gènere. També són notables Quan queien homes de la lluna, Ja no puc més o L’espantaocells que estimava els ocells, però no tenen un final tan rodó i en el cas de l’última potser és un pèl rebuscada. Però no només de faules viu el nostre escriptor més internacional. En aquest recull hi ha un conte que és tot un homenatge a Borges -el brillant El Rei de Reis i les dues ciutats- i un altre de molt divertit –De petit, tos de gos; de gran, pota d’elefant- que combina Kafka amb el costumisme més nostrat. Menys entonats em semblen Mai no compris xurros en diumenge, que recorda massa a Monzó i Pàmies, o Només digues si encara m’estimes, que no és gaire cosa més que un acudit. Després de Pandora al Congo, que a mi no em va acabar de convèncer (podeu veure el comentari que en vaig fer a Literatura Catalana), aquest llibre demostra que Sánchez Piñol domina les distàncies curtes, cosa que d’altra banda ja sabíem per les seves col·laboracions a la ràdio i pels seus articles.

En aquesta llegendària imatge, veiem, d’esquerra a dreta, Ben Johnson, Warren Oates, William Holden i Ernest Borgnine, camí de la mort, sense opcions de supervivència, disposats a fer justícia amb un impuls romàntic suïcida. Aquesta actitud és creïble en Holden i Borgnine, que tenen un esperit elevat i consciència de ser uns bandits fora d’època, però no en Johnson i Oates, dominats per les baixes passions. Però el film no busca la versemblança sinó la mitica. Per tant tots quatre, sense vacil·lacions, es dirigeixen a enfrontar-se a un centenar de soldats comandats pel cruel i alcoholitzat general Mapache, un escindit de l’exèrcit de Pancho Villa. El tiroteig és una carnisseria poques vegades igualada, amb Sam Peckinpah recreant-se a càmera lenta en els raigs de sang que brollen com sortidors dels cossos. Hi ha fascinació per la violència, sense dubte, però també una estilització que la desactiva. La pel·lícula, justament, comença i acaba amb un bany de sang, però entremig hi ha temps per a la lírica, especialment en una seqüència extraordinària: la sortida del poble mexicà, lentament, a cavall, al ritme d’una cançó molt malencònica, un càlid adeú per al "grup salvatge" i alhora una petició per què se sacrifiquin pels miserables de la Terra. Una petició que es farà realitat. Pel que fa al repartiment, sobresurt de manera especial William Holden, el líder del grup, cansat i amb permanent gest de contrarietat fins que, al final, abandona el resignat pragmatisme i es llança a l’èpica.

Ja no donàvem ni un duro per aquest espavilat rei del merchandising anomenat George Lucas, quan va i l’home treu tot el que porta a dins, demostrant que encara és capaç de posar l’ànima en una pel·lícula. La nova trilogia, finalment, troba el seu camí. Anava erràtica per senders que no duien enlloc fins que ha arribat l’hora de lligar caps amb la primera trilogia. La pregunta és: calien tres pel·lícules? És igual, ara el que compta és que la tercera és bona, molt bona. Té una gran força dramàtica i el pas del jove Skywalker al cantó fosc de la força està ben justificat i graduat. Evidentment, el film no té l’alegria aventurera de la trilogia original, però ofereix un catàleg apassionant d’amors, odis, traïcions i decepcions. Els actors defensen bé els seus personatges, i aquesta vegada no es pot dir res en contra de Hayden Christensen, que actua amb progressiva crispació mentre es va convertint en Darth Vader. Tot el tram final és sensacional: la batalla al planeta de lava, l’amputació de les cames, la col·locació del casc de Darth Vader (amb respiració inclosa), el naixement dels bessons i la consegüent mort de Natalie Portman, el destí final de les criatures… amb l’última imatge del crepuscle al planeta Tatooine, que és on comença l’Star Wars del 1977. Realment emocionant. Ha costat, però al final hem redescobert antigues sensacions. A nivell visual destaca l’esforç per lligar les dues trilogies, cosa que produeix, però, una certa sensació de "regressió tecnològica". George Lucas, a qui solem fustigar sense compassió, aquesta vegada l’ha escertat de ple.

No són pas pocs els defectes d’aquesta segona part -per ordre de realització, cinquena- de La guerra de les galàxies. En primer lloc, sembla més una excusa per jugar amb la nova tecnologia digital que una pel.lícula pensada amb rigor. El guió és molt fluix, complicat de seguir per l’abundància de noms, i sense atractiu ni crescendo dramàtic. El film està sobrecarregat de "bitxos", de paisatges estranys, d’edificis, de cotxes voladors… és a dir, d’efectes digitals. Potser calia emmascarar la buidor de tot plegat, la falta total d’emoció que respira la pel.lícula. No hi ha sentit de l’humor, no hi ha cap dolent carismàtic tipus Darth Vader (Christopher Lee apareix molt al final) i els protagonistes tenen menys vida que l’esquirol dissecat que tinc a casa. Hayden Christensen, el futur DV, és simplement desastrós i a la pobra Natalie Portman la vesteixen i la pentinen com una emperadriu japonesa. Absurd. Només al final apareix més dinàmica i atractiva. La història d’amor dels dos és tòpica, cursi i avorrida. Es podrien esmentar més defectes de la pel.lícula -com la feixuga solemnitat de les reunions polítiques- però ens centrarem només en el duel final, que és el súmmum del ridícul: un duel entre l’octogenari C.Lee i el bicentenari Yoda. La gerontocràcia al poder. Hi ha, això sí, una bona seqüència: el retorn d’Annakin Skywalker al seu planeta d’origen, on assisteix a la mort de la seva mare (però fins i tot aquí George Lucas afegeix protuberàncies digitals al desert). Finalment, la seqüència del "circ romà" -tot un festival de monstres, lluites i batalles- és francament esgotadora i entraria de ple en allò que es podria anomenar "kitsch digital".

Setze anys després d’El retorn del Jedi, la saga va reapareixèr, però tan transformada que un sentiment de nostàlgia per les galàxies passades es va apoderar dels espectadors no infantils. Canvi d’època, canvi de textura. George Lucas, sempre tan amant dels avenços tecnològics, es va llançar de cap a la cosa digital. Tot el que es veu -planetes, naus, criatures diverses- té una textura tan falsa que desapareix qualsevol sensació de realitat. Hi ha una gran batalla terrestre, però sembla de dibuixos animats. Si es compara aquesta batalla amb la que hi ha a l’inici de L’imperi contraataca, és per posar-se a plorar. Les maquetes de les naus de les tres primeres parts eren creïbles, autèntiques; les naus digitals, en canvi, no enganyen a ningú. Tampoc no hi ha la sensació de travessar galàxies que hi havia en l’anterior trilogia. S’ha perdut la credibilitat espacial, detall rellevant en un film d’aventures galàctiques. I els protagonistes? La comparació és terrible: dels nostres carismàtics herois hem passat a tenir un nen de protagonista, a l’absurditat de veure un nen fent heroïcitats com si jugués a la PlayStation. I pel que fa a Liam Neeson i Ewan McGregor, són tan eixuts i reconcentrats, tan avorrits i sentenciosos, que la identificació és impossible. El sentit de l’humor recau tot en el famós Jar-Jar Binks, horrorós ninot que més de mig món va odiar. Hi ha coses bones? Sí, esclar: el comentari de la reina Amidala al jove Skywalker, a qui abriga a bord de la nau ("l’espai és fred"); les paraules evangèliques de la mare d’Annakin sobre la paternitat del nen ("no sé què va passar"); i, en la parcel·la d’acció, la lluita a tres bandes amb espases làser entre Neeson, McGregor i el "dimoni" enviat per les forces del Mal.

Aquesta tercera part és irregular, amb bons moments però també amb caigudes de to que fan que no arribi ni de bon tros a la brillantor del film anterior. El tram inicial és interessant: la princesa Leia vol rescatar Han Solo però acaba capturada per l’enorme Jabba, a qui hem de suposar lasciu per la manera com la manté escavitzada al seu costat. Aquest inesperat apunt eròtic (¡en un personatge tan cast com la princesa Leia!) potser és una compensació de l’astut George Lucas per a tots aquells espectadors que de seguida quedaran decebuts pel gir infantil que fa el film (el to adult de L’imperi contraataca va fer perdre el públic més jove, i això es va notar en la recaptació). Efectivament, apareixen els ewoks -uns simples ossets de peluix- i ocupen molt metratge, massa. El pitjor de tot és que Harrison Ford i Carrie Fisher es passen tota l’hora final al seu planeta, de manera que estan vilment desaprofitats (el va escriure Mark Hamill el guió?). La batalla dels ewoks amb les forces de l’Imperi és una pallassada que gairebé enfonsa la pel·lícula. Això contrasta moltíssim amb la solemnitat del duel final entre Darth Vader i Luke Skywalker, amb l’emperador de tercer en discòrdia. Darth Vader és incapaç de matar el seu fill i quan l’emperador -via llamps emergint de les mans- ho intenta, Darth Vader el llança força ridículament pel buit. En fi, no és el millor film per tancar la primera trilogia galàctica, però si en comptes de veure el got mig buit el veiem mig ple, fa passar una bona estona.

Entre la primera part, simpàtica però modesta, i la tercera, infantil i desequilibrada, L’imperi contraataca emergeix com una autèntica obra mestra del cinema fantàstic, o per ser més exactes, del cinema d’aventures, subgènere galàctic. Hi ha una ambició, una amplitud argumental, una riquesa de producció i uns recorreguts emocionals que la fan única en tota la saga. Ja és excel·lent l’inici al planeta nevat, que culmina amb una batalla en què les tropes de l’Imperi derroten els nostres herois (els "camells" de l’imperi són una gran troballa). Després hi ha dues trames que avancen en paral.lel. D’una banda, l’aprenentatge de la Força que fa Luke al planeta pantanós, amb Yoda d’instructor (aquesta part, quan la vaig veure en el seu moment -adolescent àvid d’acció- se’m va fer pesada; però ara la trobo interessant). I, d’altra banda, la vibrant fugida de Han Solo i la princesa Leia de les forces de l’Imperi, amb seqüències tan antològiques com la del camp de meteorits, que culmina amb la nau refugiada a la panxa d’un monstre que vivia en un d’aquests meteorits (fantàstic pla de la nau sortint de la boca del monstre). Tota la part final de la pel·lícula és impressionant, amb una ciutat d’un disseny esplèndid, la traïció de Billy Dee Williams, l’aparició de Darth Vader i el moment més emotiu de tota la sèrie: la congelació de Han Solo sota la mirada angoixada de la princesa Leia. El guió d’aquest film supera de llarg tots els altres d’aquesta saga galàctica. Es nota la batuta d’una veterana com Leigh Brackett, guionista habitual de Howard Hawks. Algun mèrit deu tenir també el director Irvin Kershner, responsable el 1983 de l’excel·lent Never Say Never Again, l’últim Bond de Connery. George Lucas, gelós, va intentar minimitzar la feina de Kershner, raó de més per valorar-la. Però no ens hem d’oblidar dels actors, en especial Harrison Ford i Carrie Fisher, sensacionals, que viuen un alegre flirteig enmig de l’aventura que es transforma en desesperació romàntica moments abans de la congelació. Eclipsat per aquesta memorable parella, queda el pobre Mark Hamill, que ja havia patit l'accident que el va desfigurar (es nota l’esforç del director per ocultar el seu rostre).

Aprofitant que avui fan Star Wars en alguna cadena, repassaré tota la sèrie. Aquesta primera entrega em va decebre molt fa pocs anys al cinema, quan es va reestrenar; la vaig trobar pobrissona i amb poc ritme. Va ser impossible de reviure l’eufòria de la primera visió, quan era un adolescent. Tot i així, quan la vaig veure per tercera vegada -a casa, en DVD- em va sorprendre comprobar, ara que la veia sense expectatives, com recuperava bona part de l’encant perdut. Ja no em va semblar pobrissona, sinó agradablement modesta, austera. El primer encert són els protagonistes, amb un trio irrepetible: el jovenet Mark Hamill, el simpàtic fanfarró Harrison Ford i la deliciosa Carrie Fisher. El dolent és d’antologia -Darth Vader, que escanya a distància-, i fa certa aquella afirmació de Hitchcock que com més bo és el dolent més bona és la pel·lícula. A més hi ha dos veterans de gran categoria -el gran Alec Guinness i l’inoblidable Peter Cushing- que eleven el nivell quan apareixen. L’argument és molt clàssic -un noi perd la família i es llança a un procés d’aprenentatge- i funciona a la perfecció. Hi ha molts moments brillants, però en destacaria quatre: Han Solo, com un pistoler de l’oest, matant un caçarecompenses al bar; la princesa Leia reaccionant amb còmica altivesa quan la rescaten; l’habitació de les parets que s’acosten (estil Fu-Manchú); i Peter Cushing, sense immutar-se, fent explotar tot un planeta amb l’Estrella de la Mort.

En aquest interessant western (emès fa poc per TV3), Robert Mitchum creua unes quantes vegades el Río Grande, la frontera natural entre els Estats Units i Mèxic. Mitchum està mal vist a tot arreu; és un clàssic personatge fronterer, com ho demostra la roba que porta: de gringo, però amb barret mexicà. Treballa a sou de dos poderosos germans mexicans; un d’ells li encarrega de matar l’altre, moment que Mitchum diu prou. Influeix en la renúncia Julie London, la dona d’un comandant de l’exèrcit USA. Com que el comandant només està pels temes militars, Mitchum ha trobat via lliure. Consumen l’adulteri i després, quan el comandant mor lluitant contra els apaches, arriben els remordiments. "L’important no és el que hem fet sinó el que sentim", argumenta Mitchum. "Però no som el que sentim sinó el que fem", replica London. Tot i les diferències filosòfiques, els espera un futur. Això sí, sempre que Mitchum renunciï a les armes. Ho fa en una gran seqüència final, a la vora del Río Grande, després de disparar contra un pistoler mexicà. El mateix Robert Mitchum va produir aquest western notable, que avança sense estridències, pausadament, al ritme del caminar del propi Mitchum, i que en darrer terme explica la història d’un home que s’adona que ha de tornar a casa, perquè de pàtria, només hi ha la pròpia.

John Gilbert i Lars Hanson són dos amics que viuen la seva amistat de manera exaltada, amb juraments des de la infantesa i abraçades efusives a la menor ocasió. Tanta felicitat, però, es trenca quan entra en joc Felicitas (irònic, el nom), dona d’extraordinària bellesa i sensualitat, i una moral… relaxada. Greta Garbo, amb aquest paper, eclipsa sense esforç totes les vampireses del mut i totes les femmes fatales del futur cinema negre. Amb Garbo es va trencar el motlle. Diguem-ho ràpid: aquesta és una pel·lícula extraordinària, dirigida per Clarence Brown amb una brillantor que deixa absolutament bocabadat (l’escena del llumí entre Gilbert i Garbo, el primer duel, el viatge de retorn de l’exili…). El cinema mut no era incomplet per falta de so, era perfecte en ell mateix, un art d’una capacitat de suggerència il·limitada. Seria molt injust no esmentar John Gilbert, autèntic rei de la Metro aquests anys (el rellevaria en el sonor Clark Gable), que està molt bé, entre la passió i el desengany amorós. Lars Hanson, un habitual de la divina, no és tan subtil com Gilbert i Garbo, però és entranyable com a amic dèbil i marit que no veu res. El final és apoteòsic: els dos amics es baten en duel però són incapaços de disparar. S’abracen emocionats. Ignoren el destí de Felicitas que, penedida, corria entre el gel per impedir l’enfrontament. Un altre final inoblidable per a la immortal Garbo.

Nota: Cal remarcar també la música de Carl Davis, feta modernament, que acompanya de meravella les imatges.

Continuem el cicle Garbo. Però d’aquesta pel·lícula no en podem dir gran cosa perquè actualment només se’n poden veure 9 minuts. Es van trobar en un arxiu rus, però la resta continua en recerca i captura. No és un cas estrany. Es calcula que només un 10 o un 15% de les pel·lícules mudes han sobreviscut. The Divine Woman és un dels films desapareguts més cèlebres (forma part de la llista dels 10 més buscats). És una llàstima que no es pugui veure, perquè la Garbo sempre és la Garbo, i perquè aquí, a més, va ser dirigida pel gran director suec Victor Sjostrom, a qui la Metro, per complaure la seva estrella, va contractar juntament amb l’actor suec Lars Hanson. (El mateix 1928, Sjostrom va dirigir Lillian Gish a The Wind, una obra mestra que sí es pot veure; i recordem que Sjostrom és sobretot conegut per haver interpretat el vell professor Borg a Maduixes silvestres d’Ingmar Bergman, ja al final de la seva vida). En qualsevol cas, ens han arribat nou minuts, que s’han inclòs al DVD de The Mysterious Lady. És una única seqüència, entre Lars Hanson i la Garbo, que conté tota una història d’amor. La Garbo està radiant, meravellosa; el tal Hanson, no ho sé, no m’hi fixo mai.

La reina Cristina de Suècia real (1626-1689) era una malgastadora poc agraciada que, a part de repartir títols nobiliaris a tort i a dret, va aconseguir, en el seu afany de cultivar-se, de matar de fred el pobre Descartes. Per sort, el cinema és sovint molt superior a la Història. En aquest film, la reina Cristina (sublim Greta Garbo) abdica per amor a un ambaixador espanyol i, en una cruel jugada del destí, es torna viuda abans de casar-se. El pla final és extraordinari, el travelling més cèlebre de la història del cinema, la culminació de Garbo com a esfinx inexcrutable. Però, abans, quina vida interior que revela el rostre de la Garbo, que sembla més identificada que mai amb el seu personatge (no és estrany: ella, com la reina Cristina, també volia deixar de ser el que era). El seu partenaire és John Gilbert, a qui ella mateixa va escollir després de rebutjar Laurence Olivier per massa jove i inexpert. Va ser un gran gest de la Garbo: Gilbert, estrella del mut, no havia superat la prova del so i la seva carrera feia aigües (moriria, alcoholitzat, el 1936). El film és una suma de seqüències inoblidables: la mort del pare a la batalla ("jo era rei de Suècia"); la reina fent un petó als llavis a Ebba, la seva favorita (la famosa bisexualitat de Cristina); la reina rentant-se la cara al matí amb la neu de la terrassa; l’interludi amorós a l’hostal; la reina comentant, davant del quadre del rei espanyol, que "tots els pretendents se’m presenten a l’oli", etcètera. En fi, una gran pel·lícula, rodada per Rouben Mamoulian amb una passió i un dinamisme extraordinaris, en estat de gràcia, subjugat sens dubte pel magnetisme de la Garbo.

Greta Garbo (1905-1990) va arribar a Hollywood el 1925, a la recta final del cinema mut, però encara va tenir temps de fer 10 pel·lícules mudes, i de convertir-se, gràcies al seu magnetisme únic, en l’estrella més important del període silent. The Mysterious Lady és un clàssic vehicle Garbo, amb un paper ideal perquè l’actriu sueca pugui exhibir tots els seus dots per a la seducció, traïció, enamorament, penediment i fàstic existencial. L’argument és aquest: a Viena, abans de la guerra (la Primera, esclar), l’espia russa Tania Fedorova (G.Garbo) manté un idil·li amb el capità austríac Karl von Raden (Conrad Nagel) amb la intenció de robar-li uns plans secrets. Tania, però, s’enamora de l’austríac i li confessa l’ofici ("serveixo el meu país, com tu el teu", li diu), però el militar li contesta malament ("amb mentides, sense honor?"). L’espia russa, dolguda, li acaba robant els plans. A Karl, llavors, el jutgen per traïdor i, a més de degradar-lo, l’empresonen. Però un seu oncle, cap dels serveis secrets austríacs, l’allibera i l’envia a Rússia. Karl s’infiltra en els cercles elegants de Moscou com a pianista i retroba Tania. Però en comptes de venjar-se’n, s’adona que ella realment l’estima i la perdona (l’infinit poder de seducció de la Garbo fa miracles). Tania, en correspondència, es converteix en espia doble i arriba a l’extrem, quan és descoberta, d’assassinar el cap de l’espionatge rus. El final és taquicàrdic: ¿aconseguiran Tania i Karl fugir de Rússia o seran interceptats i afusellats a la matinada? Veure pel·lícules mudes sempre requereix un esforç, perquè és un altre món (Garbo canta dues cançons aquí, però només veiem com mou els llavis!). Tot i així, va ser un període molt ric creativament per al cinema i convé no oblidar-lo. Aquí, per exemple, el director Fred Niblo, a més de fer grans primers plans de la fotogènica Garbo, es permet alguna filigrana, com ara una superposició d’imatges en què veiem a Tania cantant i a Karl tocant el piano, i alhora a Tania sent escanyada per Karl (és el que ell desitja).
Nota: Greta Garbo tornaria a fer d'espia a Mata Hari (1932). Aquí el final estava cantat.

En aquest bloc, que últimament mira força cap enrere, ha arribat l’hora de recordar Greta Garbo, la mítica actriu sueca. Durant dècades després de retirar-se (1941) la seva fama va sobreviure, però ara les seves pel·lícules són invisibles a la televisió i, per tant, la seva llegenda declina. Però sempre ens quedarà el DVD per lluitar contra l’injust oblit! Han aparegut els últims anys autèntics clàssics de la Garbo, com aquest Anna Karenina, que és una obra mestra. La va dirigir amb gran inspiració Clarence Brown (impressionant el ball, memorable seqüència als jardins!), que va disposar d’una gran producció de la Metro-Goldwyn-Mayer (com llueixen el tren, els salons, l’hipòdrom… i Venècia!) i va extreure una interpretació extraordinària, molt autèntica i soferta, de la divina actriu sueca. Evidentment, tota la part de Levin, que ocupa mitja novel·la, és deixada de banda, però el personatge apareix i també Kitty, interpretat per la Jane de Tarzan (Maureen 0’Sullivan). La pel·lícula se centra, com no podia ser d’altra manera, en Anna Karenina, que s’enamora de Vronsky i fuig amb ell, fins que, amargada pel cansament que entreveu en el seu amant i per la impossibilitat de poder veure el seu fill, se suïcida llançant-se sota el tren. Que bé que sabia morir la Garbo! Fredrich March és enèrgic com a Vronsky, Basil Rathbone és fred i cruel com a Karenin, Freddie Bartholomew és entranyable com el nen que vol veure la seva mare (ah, l’última visita!), però qui hipnotitza l’espectador és Greta Garbo, que és i serà per sempre Anna Karenina.

Nota: Greta Grabo ja havia fet el mateix paper en un film mut anomenat Love (1927)