Avui (26 de juny de 2008) tornava tot caminant amb un company pel carrer Gran de la Sagrera fins a Sant Andreu. Cada cop que la selecció espanyola marcava un gol l´eufòria era total. Petards, banderes espanyoles i visques a Espanya. En arribar a la Rambla Sant Andreu ens hem aturat a fer un beure en una terrassa. Un cop ha finalitzat el partit han sortit com a bolets els seguidors de la selecció espanyola. Més banderes, més visques a Espanya, gent amb la samarreta de la selecció, tocs de clàxons, banderes amb el brau....I de cop i volta un noi amb la samarreta d´Espanya saludant a la manera feixista als que en duien una com ell. Ens hem quedat glaçats. Fins i tot hem arribat a sentir un xic de por.
 
Siguem realistes, els espanyolistes hi són i tenen veu pròpia. No sé si és bo o dolent, però per a mi m´ha fet un xic de ràbia. Ells a casa nostra poden sortir a celebrar la victòria de la seva selecció i jo que sóc d´una imaginària que només juga dos partidets de costellada a l´any no ho puc fer. Ells reconeguts i els meus fen partits de pa sucat amb oli. Que hi hagi espanyols a Catalunya no em capfica i que ho celebrin a la seva manera tampoc, allò que en capfica és que els nostres polítics no facin pinya per anar junts cap a la recuperació de la plena llibertat com a poble. Em sento cada cop més decebut. Hi ha quelcom que no acaba de funcionar. Mentrestant cadascú va a la seva, ni Estatuts ni hòsties!!!
 
I encara sento des de casa estant els clàxons dels aficionats espanyolistes....
 
 Pau Vinyes i Roig

La veu per excel·lència de Ràdio Associació Catalunya ha mort. Teodor Garriga fou qui amb la seva veu alertava els ciutadans i ciutadanes de Catalunya  dels Bombardeigs dels feixistes: " Catalans, hi ha perill de bombardeig, aneu ordenadament als refugis. La Generalitat vetlla per vosaltres". Ens ha deixat tot un Mestre! Què les ones l´acompanyin en el més enllà.
 
El periodista Teodor Garriga, director de Ràdio Associació de Catalunya durant la guerra del 36, s'ha mort als noranta-nou anys a la seva casa de Teià (Maresme). Actualment era president d'honor de Ràdio Associació de Catalunya, que co-gestiona RAC-1 i RAC-105. La capella ardent de Garriga s'instal·larà al tanatori de Badalona. Teodor Garriga va néixer a Gràcia el 1909, participà a Ràdio Associació des de principi dels anys 30 fins a la guerra del 36. Aleshores va exiliar-se a França i, després de passar pel camp de concentració d'Argelers, va instal·lar-se a Perpinyà.

El 1984 va rebre la creu de Sant Jordi i, des del 2005, era fill adoptiu de Premià de Dalt.

Text: Vilaweb i Pau Vinyes i Roig

Els amics Enric i Mari Carmen ens van oferir una bona i excel·lent rebuda en la quarta Trobada Tintinaire de Mieres (La Garrotxa), el proppassat diumenge deia 8 de juny. Acollits en aquest magnífic poble del Pirineu, on les hores no tenen preu i el temps no esgarrapa minuts ni segons, els seguidors de l´obra d´Hergé van poder gaudir del magnífic dia assolellat. Després d´un merescut vermut va venir un dinar de germanor al Pavelló Poliesportiu de Mieres. Extraordinari àpat servit pel forn del poble, on a més a més de fer pa fan menjars preparats. El vi del Celler de Cal Garrigosa fou embotellat expressament per a l´ocasió - en finalitzar l´àpat més d´un s´endogué una ampolla de record. Com no podia faltar per a tot seguit de les postres una copeta de whiskey Loch Lomond, el preferit del capità Haddock.

Per acabar de redonir la jornada tintinaire, la fotografia de grup. Imatge per al record. És bo recordar-ho, les Trobades Tintinaires són un clàssic dels amants de l´obra d´Hergé.

Pau Vinyes i Roig

Fotografia: Trobada Tintinaire a Mieres, 8 de juny 2008

Tot just inaugurada en plena Segona República pel president Francesc Macià, el 17 de novembre de 1931, l´escola Ignasi Iglésias esdevenia la quarta institució educativa a l´aire lliure de l´Ajuntament de Barcelona. Tot just 76 anys després, l´Institut d´Educació del municipi barceloní ha publicat el llibre “ L´Escola Ignasi Iglésias. 75 anys d´història”, obra de Alícia Sánchez. El llibre ha comptat amb la participació d´ex-alumnes i professors de l´escola. Realitzat amb molta cura, el llibre és il·lustrat amb fotografies i textos antics que ens fan descobrir un temps passat on les valentes passes dels professionals de l´educació per a nens i per a nenes van fer possible que l´Iglésias fos un referent acadèmic al nostre país i més enllà de les nostres fronteres. El llibre fou presentat en un acte solemne el proppassat 14 d´abril en la mateixa escola.

L´any 1930 l´administració local adquiria la masia de les Carasses, propietat de Valentí Iglésias. La compra fou possible, en part, gràcies als diners recaptats pels Amics de l´Ignasi Iglésias els quals volien dedicar un merescut homenatge al desaparegut dramaturg i poeta andreuenc. Una escola era el millor homenatge que se li podia donar, ja que simbolitzava la fraternitat en l´educació pública. L´escola era a  tocar de la futura Casa Bloc, grup d´habitatges per a obrers i d´arquitectura racionalista, que per encàrrec de la Generalitat havia de construir el Grup d´arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l´Arquitectura Contemporània (GATCPAC).La dictadura franquista va desfer de forma escandalosa aquell somni i la Casa Bloc esdevingué un edifici per a famílies dels vencedors de la Guerra Civil.

El 1933 s´hi van realitzar les primeres reformes per tal d´adequar-la a les noves necessitats educatives. Un grup de professors i alumnes van realitzar el “Llibre d´Or de l´escola Ignasi Iglésias”, on es reflecteix la història de la masia andreuenca i els primers passos del centre educatiu. L´escola fou dirigida fins el 1940 per Montserrat Roca, pedagòga nascuda a Cuba el 1892, quí el 1982 rebé la Medalla d´Or del Districte de Sant Andreu i anys més tard el 1996 li fou dedicada una plaça a Sant Andreu de Palomar. Montserrat Roca fou nomenada directora de l´escola Teresa de Jesús, l´actual Turó Blau. Durant els primers anys  de la dictadura,  Enric Gibert i Camins en fou  director. Anys després, a finals dels  vuitanta fou inaugurada una nova escola a Sant Andreu de Palomar  batejada amb el seu nom. Entre els seus mestres cal destacar en Josep Maria, germà de l´escriptor i advocat Tomàs Roig i Llop. L´any 1939, les noves autoritats franquistes van depurar alguns mestres per les seves idees republicanes i democràtiques.

Aprofitant la presentació del llibre fou inaugurada la remodelació de la llar de foc de la biblioteca  i les fonts ornamentals de l´escola. La restauració de la font modernista i el restabliment de l´escut amb les quatres barres – enretirat a l´inici del franquisme per la seva connotació catalanista-  ha permès dignificar el treball del seu autor, l´arquitecte Josep Puig i Cadafalch. Un dels seus ex-alumnes i actual membre del Centre d´Estudis Ignasi Iglésias, en Salvador Casas, fou un dels capitalitzadors del retorn de l´escut al seu lloc d´origen. Persones com en Salvador Casas dignifiquen la història del nostre país i fan que les futures generacions se´n sentin orgulloses del seu passat.

Pau Vinyes i Roig

(Fotografia: Web Districte Sant Andreu)

La Maria Isabel Roig és una dona forta i treballadora, amb un sentit personal de la justícia que l’ha portat a lluitar, tota la seva vida, per combatre les injustícies que s’ha anat trobant pel camí, siguin quines siguin, des de l’àmbit personal, fins al social i al polític.

Filla de l’Eixample, d’un pare advocat conservador, amb un profund sentiment catòlic, i catalanista, i d’una mare que es va significar intel·lectualment amb el catalanisme d’esquerres, és la gran de 7 germans que van viure els seus primers anys en un ambient on la cultura i la política sempre hi eren presents. La seva joventut ens parla de la burgesia catalana de mitjans del segle XX, d’un eixample barceloní on el primer franquisme, s’hi estés o no d’acord ideològicament, va portar la tranquilitat després dels anys convulsos de la guerra, en què se celebraven posades de llarg, com la seva el 1950, i en què la universitat (s’hi va llicenciar en filosofia i lletres) esdevenia el primer contacte seriós amb el compromís social.

Així és com el 1951 la Maria Isabel fa la seva primera acció política, en plena vaga de tramvies, trencant els vidres del tramvia 26 davant del cine comèdia amb uns companys de la universitat. També és la primera vegada que ha de córrer davant de la policia.

Després de la universitat i d’un parèntesi d’uns anys de poca activitat política que va coincidir amb la seva feina com a secretària, gairebé 10 anys, a Parcs i Jardins, el 1963 es casa amb un andreuenc i descobreix el poble. La vida, tant a Llenguadoc com a Santa Marta, és molt diferent de la de ciutat, no li agraden gens les tafaneries de poble, ni les feines de la llar, i troba a faltar l’ambient intel·lectual que sempre havia viscut a casa. Però és forta i lluitadora, s’hi adapta, i els seus tres fills seran uns autèntics andreuencs de soca-rel.

El 1967 entra a treballar al Col·legi d’Arquitectes, i encara avui hi estaria treballant si pogués. Aquesta feina, a banda de la realització personal, representa per ella entrar de nou en un ambient reivindicatiu, i a poc a poc descobreix el PSUC, tot i que encara trigarà uns anys a fer-se del partit. Mentrestant, la seva religiositat cristiana la fa significar-se en el moviment de “Cristians de Base”, disconformes amb la manera de fer de l’església oficial, i de seguida és un referent en l’entorn andreuenc. Entra a “Cristians pel socialisme” a través de l’aleshores vicari de Sant Andreu Ignasi Pujades, i amb Mossèn Camps participen, entre d’altres accions, al Grup pro Drets Humans de Barcelona. Lluitadora com és, té la idea que allò que no li agrada es pot canviar des de dins, i així ho feia amb l’església, combinant aquest sentiment religiós amb les seves cada vegada més clares idees comunistes, sense amagar-se’n, encara que això comportés que algunes persones li giressin la cara.

La reivindicació antifranquista la porta a reunions clandestines, a llegir textos de comunistes italians, a significar-se cada vegada més, i finalment, el 1974 entrarà al PSUC, des d’on encararà els darrers anys de règim i els primers d’afirmació de la democràcia, amb una implicació especialment personal. Són els anys de la mort d’en Puig Antich, de l’enduriment del règim en l’agonia de Franco, de pallisses, de por, i “la rubia”, com li deia el comissari de Sant Andreu que tenia ben controlats els seus moviments, no s’aturava en la seva lluita, fins i tot després que en una reunió de l’Assemblea de Catalunya rebés una pallissa i perdés tots els “modus” de la seva educació de col·legi de monges.

Tot just mort el dictador va tenir una participació clau en l’acció de les dones dels treballadors de Motor Ibérica, que es van tancar a la parròquia per solidaritzar-se amb els seus marits, en vaga. La casa de Santa Marta es va convertir en una mena de base d’operacions fora de l’església, on les dones s’hi anaven a dutxar, els homes s’asseien a passar la tarda al terrat per vigilar que la policia no les desallotgés, i la policia feia guàrdia a la porta. Ella ni tan sols va pensar en el què estava fent, actuava com creia que ho havia de fer per ajudar en una reivindicació que considerava justa, com ho van fer tants altres, els forners, les perruqueres, el peixater, que aportaven allò que podien perquè la vida de les dones i les criatures dins la parròquia fos el més còmoda possible.

L’arribada de la democràcia l’enxampa separada i vivint a Nou Barris, i li comporta una nova responsabilitat, quan és nomenada consellera de districte, un càrrec que ocuparà durant vuit anys. La situació política encara havia de portar-li un altre ensurt, amb el cop d’estat de 1981. Va passar por, i la tarda del lloro per fer desaparèixer les fitxes de la cèdula comunista de què era responsable, però l’endemà va anar a treballar, que és el què calia.

Així ha seguit aquests darrers anys, i amb aquest esperit lluitador, avui, la Maria Isabel, tan activa que als 75 anys encara es desperta algun dia pensant que ha d’anar a treballar, continua anant a les reunions que faci falta per “moure” el què consideri situacions que cal canviar. I no són poques, ja que entre d’altres és presidenta del Grup de Presons de la parròquia de Sant Andreu, que dóna suport a les famílies de presos, i presidenta de la comissió per Salvar la Cúpula de la mateixa parròquia, i amb tots dos grups continua organitzant exposicions, concerts de cant coral, festivals de dansa al SAT...

La vida sempre ens posa al davant causes a les quals podem plantar cara, i ella, avui més que mai, continua plantant cara a la vida.

Georgina Rifé i Domènech

Fotografia: Pau Vinyes i Roig

Per alguns joves i no tan jovenívols cremar draps de dos colors els fa patxoca i és una forma de protestar, segons ells, contra un Estat que els oprimeix. Els posa neguitosos que aquest drap pugui ser representatiu d'un Estat que es diu democràtic i que no respecte el dret de decidir dels pobles que el formen. Creuen que sota aquest llençol hi mana la sobirania popular i no s'adonen pas que molts voldrien dormir al ras abans d'aixoplugats per aquest mantell omnipresent. No sóc pas jo qui ha de jutjar-ho, però crec que hi ha necessitats més imperioses que fan que futileses com aquestes esdevinguin paper mullat. A molts de nosaltres no ens treu la son que una colla de galifardeus cremin draps a tort i a dret, ans el contrari tan se'ns en dóna.

Per alguns alts càrrecs de la jerarquia jurídica cremar determinats draps i retrats és un delicte penat per la llei. Els preocupa moltíssim que canalla eixelebrada faci ostentació endimoniada en actes reivindicatius de certs símbols de la "mare pàtria". Creuen que han de fer complir una llei obsoleta peti qui peti. Tanmateix resulta que si el drap cremat porta quatre barres vermelles això són figues d'un altre paner. Els miraments per aquest darrer "delicte" són pa sucat amb oli, és a dir una pèrdua de temps. Per alguns el llençol "inventat" per en Guifre el Pelós és un símbol passat de volta i no cal tenir-ho amb massa consideració. Del drap quadribarrat n'estic orgullós i el llueixo sempre que vull i on vull, però no em treu pas la son que una colla de brètols el vulguin menysprear en una plaça pública o en un espai públic com podria ser una caserna militar – evitant la seva exhibició com si fan les comissaries dels Mossos d'Esquadra amb el drap constitucional. Sí del mantell dels del nord-est de la península en volen fer vestits, draps de cuina o calcetes no em preocupa el més mínim.

Tot això ve a tomb de la detenció, judici i empresonament del jove terrassenc Francesc Argemí, per esparracar un drap del balcó de l'Ajuntament de Terrassa una tarda de juliol mentre es feia una cercavila pública i festiva per demanar la retirada dels símbols patriòtics forans de l'esmentat ajuntament. Els de la batllia de Terrassa ho han trobat lleig i per aquest motiu varen posar denúncia al jutjat. Ai mare, i tanta pèrdua de temps per un inoportú drap en una vila catalana. Senyors i senyores que adoctrineu justícia feu que els vostres ulls segueixin ben oberts i realment empresoneu assassins de "tres al quarto", com grans mandataris que ens duen per camins de foscor, tristesa i pobresa espiritual. Per aquest motiu i per d'altres crec sincerament que és necessari posar en llibertat aquest jove terrassenc.

Pau Vinyes i Roig

Historiador

Qualsevol dia veurem algun alt càrrec del Partit Popular entrar en presó per prevaricació lingüística. La conselleria ha publicat una nova convocatòria d´oposicions per a professorat d´Ensenyament Secundari en què passa olímpicament de l´ordenament legal vigent en matèria lingüística. Setze (16!) són ja les sentències i els pronunciaments del Tribunal Superior de Justícia, del Suprem i del Constitucional contra la política lingüística del Govern de Camps. Setze sentències en les quals els jutges han dit que sí, que «valencià» i «català» són jurídicament la mateixa cosa.
 
Contra el criteri de les universitats de tot el món, de l´Acadèmia Valenciana de la Llengua que ells mateixos van crear, dels tribunals, el Govern de Camps continua negant la unitat de l´idioma i la validesa dels certificats de llengua expedits per les diverses administracions, inclosa la Llicenciatura en Filologia Catalana que s´imparteix a les universitats d´Alacant i de València.
 
Què passaria si el Govern autonòmic extremeny -posem per cas- gosara afirmar que l´extremeny és un idioma diferent del castellà, i decidira unilateralment que la Llicenciatura en Filologia Espanyola no acredita el coneixement de l´extremeny? Hi hauria un clamor de peticions de dimissió, se´ls consideraria justament «enemigos del idioma», gent perillosa que atempta «contra el futuro de una lengua universal hablada por 400 millones de personas en todo el mundo».
 
Si aquest hipotètic govern estrafolari insistira per aquest camí, i es dedicara a discriminar per aquest motiu els opositors, es trobaria amb els recursos presentats pels interessats, als quals s´afegirien, probablement, les universitats públiques i les entitats cíviques. De manera que els tribunals acabarien donant la raó a qui la té, i el govern en qüestió hauria d´acatar i aplicar les sentències o enfrontar-se a més d´un plet per prevaricació.
 
El Govern extremeny, evidentment, no faria això. I els valencians no som ni millor ni pitjor que els extremenys. Però ningú no ho diria: cada vegada que el PP fica cullerada en les equivalències dels títols, és un colp baix als milers de valencians que treballen en l´ensenyament públic a Catalunya i les Balears gràcies al fet objectiu que compartim un idioma. Cada volta que el PP enarbora el fantasma anticatalanista, és un insult a la intel·ligència i una amenaça per al futur del valencià.
 
Els consellers i els directors generals del PP només accepten els manaments dels jutges quan els són favorables. En lloc d´acatar les resolucions judicials i els dictàmens acadèmics, com haurien de fer, en l´exercici dels seus càrrecs, se´n burlen. Saben que actuen contra les normes de l´estat de dret, que perjudiquen els ciutadans, que perdran el plet, però no els importa: com que les despeses les pagarem els contribuents... No és això prevaricació? No ha arribat l´hora que els tribunals els imposen un càstig exemplar? 

Rafael Ramos
Secretari de Política Lingüística del Bloc

Publicat en el diari Levante-EMV dilluns 28 d'abril del 2008
http://breu.bulma.net/?l9214

La Confraria Barretinaire celebra els cinc anys de vida

“ Lligadura usada a Catalunya, especialment per la gent pagesa, de llana o estam, de forma allargada i que es plega sobre el cap de diverses maneres”, així ens d´escriu el Diccionari de la Llengua Catalana de l´Institut d´Estudis Catalans, la barretina. A Sant Andreu de Palomar des de fa cinc anys una colla d´admiradors d´aquesta peça de vestir ens alliçona sobre la seva cultura. Per a celebrar aquesta efemèride van organitzar el proppassat dissabte dia 26 d´abril un petit acte de commemoració i posteriorment una festa col·lectiva al Versalles. Durant els parlaments commemoratius fou embarretinat l´animador festiu Andreu Sànchez. L´Andreu n´estat l´ànima de la Confraria al llarg d´aquest cinc anys en tot allò que fa referència a l´organització de l´animació lúdica. L´any 2003 un grup d´andreuencs i andreuenques es van constituir en Confraria Barretinaire, des d´on han organitzat actes i activitats per tal d´enaltir tan gentil barret català. No hi ha Festa Major, Tres Tombs, Rua de Carnaval o diada grossa del calendari on els barretinaires facin de les seves.

Polítics, restauradors, actrius, còmics, andreuencs i andreuenques reconeguts han lluït barretina. Els barretinaires han embarretinat a personalitats il·lustres com en Jordi Pujol, en Josep-Lluís Carod Rovira, l´Elsa Anka, en Xavier Trias, en Pere Heredero – l´antic propietari del Versalles-, en Jordi Hereu, en Joan Laporta, l´Ernest Banach, la Sara Jaurrieta... entre d´altres. Per tal ser embarretinat com a Confrare Major han hagut de passar per una senzilla i emotiva cerimònia d´embarretinament oficial.

I és que la història de la barretina dóna per a molt. L´origen de la barretina el trobem en el cofat de forma cònica utilitzat pels antics pobles de l’Àsia Menor, més concretament a Frígia, regió d’influència grega a l’actual Turquia. L´ús d´aquest barret es feu extensiu a tots els ports de la mediterrània. Probablement la barretina fou introduïda a Catalunya abans de la colonització grega, concretament de mans dels fenicis, però molt possiblement foren els grecs que amb la colonització de la costa empordanesa, i des d’allí, seguint el curs del riu Fluvià, anirien introduint-la cap a les valls pirinenques fins a expansionar-la arreu de Catalunya. No deixa de ser curiós que el principal centre productor de barretines hagi estat precisament Olot, situat a la vall alta del Fluvià. En època romana quan un esclau era alliberat se li donava una gorra frígida, considerant aquest gest com un símbol de llibertat conquerida. En una carta de navegació del cartògraf mallorquí Jafuda Cresques s´hi pot observar mariners amb barretina. Tanmateix fins el 1647 durant les Festes de la Reina del  Catai,  al Born barceloní, és on apareix per primer cop la barretina tal com la coneixem avui en dia amb la figura del traginer amb barretina. Al llarg d ela història la confecció de la barretina anirà lligada a l´estatus social de qui la llueixi. Textures, colors i mides seran elements a tenir en compte en llur fabricació. Més enllà dels anys cinquanta del segle passat encara es podien trobar pagesos embarretinats en contrades muntanyenques.

Actualment la barretina ha deixat de tenir un costum d´ús corrent per a esdevenir un element de caire folklòric. Símbol de Catalunya per excel·lència conjuntament amb la senyera i el pa amb tomàquet, la barretina llueix en festes majors i a cops s´altirojant,  a ritme de tenora, en ballades populars de sardanes. Els de la Confraria Barretinaire han volgut recuperar aquesta peça del costumari català com un esclat de germanor tot projectant-la des de la seva pàgina web al món sencer. I és que Internet sense la barretina tindria el cap ben pelat i fred.

Si en voleu saber més d´aquesta colla de barretinaires ho podeu fer a : http://www.barretina.cat

Text i fotografia de Pau Vinyes i Roig

Tal dia com avui de fa 77 anys fou proclamada des del balcó de la Generalitat de Catalunya la República Catalana, per Francesc Macià.

Les seves paraules foren:

Catalans : 

Interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana com Estat integrant de la Federació ibèrica.

D'acord amb el President de la República federal espanyola senyor Nicet Alcalá Zamora, amb el qual hem ratificat els acords presos en el pacte de Sant Sebastià, em faig càrrec provisionalment de les funcions de President del Govern de Catalunya, esperant que el poble espanyol i el català expressaran quina és en aquests moments llur voluntat. 

En fer aquesta proclamació, amb el cor obert a totes les esperances, ens conjurem i demanem a tots els ciutadans de Catalunya que es conjurin amb nosaltres per a fer-la prevaler pels mitjans que siguin, encara que calgués arribar al sacrifici de la pròpia vida. 

Tot aquell, doncs, que pertorbi l'ordre de la naixent República Catalana, serà considerat com un agent provocador i com un traïdor a la Pàtria. 

Esperem que tots sabreu fer-vos dignes de la llibertat que ens hem donat i de la justícia que, amb l'ajut de tots, anem a establir. Ens apoiem sobre coses immortals com són els drets dels homes i dels pobles i, morint i tot si calgués, no podem perdre. 

En proclamar la nostra República, fem arribar la nostra veu a tots el pobles d'Espanya i del món, demanant-los que espiritualment estiguin al nostre costat i enfront de la monarquia borbònica que hem abatut, i els oferim aportar-los tot el nostre esforç i tota l'emoció del nostre poble renaixent per afermar la pau internacional. 

Per Catalunya, pels altres pobles germans d'Espanya, per la fraternitat de tots els homes i de tots els pobles, Catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya.

Barcelona, 14 d'abril de 1931. 

El President 

FRANCESC MACIÀ

 Ara més que mai VISCA LA TERCERA REPÚBLICA!

No sé pas si els governs occidentals faran boicot a la cerimònia  d´inauguració dels Jocs Olímpics de Beijing, tot  i això només em ve al cap els boicots recents de Los Angeles i Moscú, on sense anar més lluny diversos comitès olímpics van decidir no fer acte de presència. Per raons ideològiques els Estats Units i l´antiga URSS van decidir amb els seus estats satèl·lits fer boicots als esmentats jocs olímpics. Era l´època de la Guerra Freda i els dos blocs en qüestió estaven en estat d´alerta. Tot just aquest agost s´organitzen uns nous Jocs Olímpics. Són, segons l´esperit que els fa presents, els jocs de la germanor i la fraternitat. Els valors de la llibertat, el respecte als drets humans, la glòria de la flama olímpica....

Tanmateix, els organitza un Estat que no respecta els drets humans i menysprea la voluntat popular democràtica. Un Estat comunista disfressat de capitalista. No ho oblidem la Xina té essències marxistes que les embolica de perfil capitalista.  Sota una dictadura s´amaga un perfil autoritari on les minories ètniques, religioses i lingüístiques no són respectades.

Davant les protestes de milers de ciutadans i ciutadanes al pas de la torxa olímpica per pobles i ciutats  el Comitè Olímpic Internacional ha fet ulls bords.  Sí l´esperit olímpic no hi és respectat som davant d´una enganyifa de ca l´Ample. Com podem creure amb els valors que ens volen demostrar els jocs si no fem els possibles per ser clars en allò que els va fer possibles.

No podem pas participar en uns Jocs Olímpics on els seus màxims responsables no han fet res per respectar els drets humans dels seus ciutadans i ciutadanes. Com ciutadà d´un Estat que se n´orgulleix de les llibertats conquerides després d´una nefasta i llarga dictadura no puc pas ser complíce d´un ofegament dels drets civils de milers de persones que malviuen dins d´un Estat totalitari.

Per això dic NO ALS JOCS OLÍMPICS DE BEIJING !

La ciutat de Barcelona ha de respectar el llegat de valors humans que va deixar en la realització dels Jocs Olímpics de 1992 i no pot col·laborar en la posada en escena dels jocs de Beijin, per aquest motiu en el proper plenari de l´Ajuntament tots els grups municipals han de fer valer la fermesa de demanar a la Xina que respecti el dret de les minories, com el cas del Tibet, ha poder decidir el seu propi destí. En poques paraules la Xina ha de respectar els drets humans en la seva totalitat territorial. En cas que la ciutat de Barcelona no reclami aquest respecte serem davant d´un fet  gravíssim. Ens sentirem enganyats i utilitzats.

Per la llibertat dels pobles oprimits, per la llibertat del poble tibetà.

Pau Vinyes i Roig