Les quintes al segle XIX: un autèntic malson

     El proppassat dia 13 de gener va tenir lloc al Saló de Pedra la presentació del darrer Premi Burriac d’estudis històrics: el llibre de Jordi Pinart sobre les Quintes a Argentona durant els anys 1860-1869. El llibre representa una aportació important pel coneixement de la història d’Argentona –i per extensió de la de Catalunya- perquè, com vaig assenyalar en l’acte de la presentació, el servei militar obligatori, que fins a la seva desaparició fa molts pocs anys era una obsessió per a la joventut espanyola, en el segle XIX s’havia convertit en un autèntic malson que a Catalunya havia provocat no poques revoltes, insurreccions i motins.

     De fet era important partir de la base que el servei de “quintes” per sorteig, substitut de l’antic sistema de reclutament voluntari, no s’havia aplicat a Catalunya -bàsicament per l’oposició dels catalans ja manifestada a l’avalot de 1773- fins a les darreries de 1842, en plena consolidació del sistema liberal a l’estat espanyol. I a partir d’aquell moment, els catalans van patir les conseqüències d’una activitat que era molt onerosa per a la joventut espanyola. L’estat permanent de guerra que es vivia al país –des de la guerra del francès el 1808 fins a la de Cuba, del 1898, no hi havia hagut pràcticament un any de treva- feia que la mortaldat en campanya fos molt elevada, a l’entorn del 50%. Per altra banda, els condicions sanitàries a l’exèrcit deixaven molt a desitjar i els mossos que no morien en campanya podien agafar qualsevol de les malalties contagioses que circulaven lliurement per les casernes militars; el tracte que hom donava al quinto era completament degradant i sovint havia de conviure amb delinqüents comuns que eren enviats a la guerra per redimir condemna. Finalment, la durada del servei militar se situava a l’entorn dels set anys... Això volia dir que un jove que anava a fer el servei militar, amb un ofici, si sobrevivia després d’haver-lo fet, havia de reprendre la vida civil pràcticament des de zero.

   Aquesta situació explica que molts joves intentessin alliberar-se de fer el servei. Però els mecanismes no eren fàcils: per una banda, l’estat havia previst la redempció en metàl·lic, que a partir d’una llei de 18 de juny de 1851 se situava en 8.000 rals, que calia pagar al comptat. Una xifra, certament, que estava a l’abast de molt poques butxaques, i que explica que durant els anys 60 es creessin tota una sèrie de companyies d’assegurances contra les quintes que preveien la subscripció d’una pòlissa que amb el pagament a terminis durant divuit o vint anys permetia reunir la quantitat indispensable a pagar a l’estat. Una altra fórmula per evitar el servei militar consistia en trobar un substitut que volés complir el servei militar del quintat, previ pagament d’una quantitat que en aquest cas no era tan onerosa com la que calia pagar a l’estat. Existien també exempcions per impediments físics –defectes físics, malalties congènites, “curt de talla”- que un tribunal mèdic havia d’avaluar, o per motivacions econòmiques, quan el nucli familiar depenia del quintat o era un fill de vídua.

   Justament, l’aportació més interessant del llibre de Pinart és que se centra en l’estudi del sistema de les quintes tot analitzant les múltiples al·legacions que van presentar els mossos argentonins per evitar el servei militar. I ho fa durant una dècada clau en la història d’Espanya i de Catalunya: els anys 60 del segle XIX són els anys en què el poder és a mans de la burgesia moderada i dels membres de la Unió Liberal d’Onnell, un període en què es viu una certa eufòria econòmica i financera –es construeixen 5.000 quilòmetres de xarxa ferroviària entre 1855 i 1866-, però que culmina en la important crisi econòmica de 1866 que va servir de marc a la revolució que progressistes i demòcrates van portar a terme el setembre de 1868. És especialment important destacar que, justament, en la propaganda dels revolucionaris, que va servir per mobilitzar a nombrosos sectors populars, es contemplava l’abolició del sistema de quintes. Finalment, però, no es va portar a terme perquè el mateix any 1868 començava la primera guerra de Cuba i poc després s’iniciaria la tercera guerra carlina...El nou govern sorgit de la revolució es va limitar a rebaixar el preu de la redempció i a permetre que els ajuntaments portessin a terme substitucions col·lectives. Però el sistema va romandre i ara en la perspectiva de dues noves guerres.  No és per casualitat que en els darrers anys de la dècada dels seixanta l’antimilitarisme dels joves tornés a revifar-se a la societat catalana.

   Justament, com posa de manifest l’estudi de Jordi Pinart –i ell mateix va explicar a bastament en l’acte de presentació del llibre-  el cas concret d’Argentona representa una bona mostra de com durant els anys 60 del segle XIX la joventut intentava, amb tots els recursos al seu abast, evitar el servei militar.

Avui adjunto un antic treball Cronologia genealògica d'Argentona on podeu trobar una gran part dels argentonins i persones d'altres indrets, que tingueren relació amb la vila, fins l'any 1600. És una part d'un treball que consta de més de 6.000 persones i 125.000 dades.

Per la seva extensió l'adjunto en un fitxer de format Pdf. A continuació hi ha la transcripció de la introducció i del index de cognoms tractats.

INTRODUCCIÓ

La tasca més feixuga dels afeccionats a la genealogia és la recerca dels seus avantpassats en una sèrie de fonts diverses: arxius parroquials, notarials, eclesiàstics, municipals..., tot això fa que la sola recerca d’un cognom sigui, de vegades, molt laboriosa. Pensem en la persona que ha decidit cercar, per exemple, les seves arrels fins a la  XV generació (avis tretzens nats, aproximadament, l’any 1550) hauria de cercar 16.384 persones[1]

La pretensió d’aquest treball, començat fa uns quants anys, era facilitar la tasca als genealogistes, en tot el que concernia a Argentona, reconstruint, en la mesura del possible, l’arbre de la vila. La mateixa dinàmica del treball, però, ens ha animat a incloure a tota persona que ha tingut relació amb la vila.

Així doncs us trobeu davant una cronologia genealògica des de l’edat antiga a l’any 1600 on s’expliquen, de forma concisa, detalls de cada individu i referències del màxim de fonts relacionades per facilitar la posterior recerca a l’investigador amb anhel d’aprofundir en els estudis particulars.

D’Argentona trobareu importants i estimables treballs d’aquestes èpoques, CASTILLO, CUADRADA, RICHOU, ZAPATA... que estudien aspectes concrets en els àmbits econòmics, jurídics i socials i que serviran, per la seva profunditat i rigor, al genealogista per conèixer detalls molt concrets de la vida i de l’entorn dels seus avantpassats. Cal destacar el treball d’Adrià CANAL, sobre els cognoms del Maresme de la primera meitat del segle XVI, en que fa una relació d’aquests amb una breu referència etimològica i que, en part, és una idea aproximada del que hem pretès fer a Argentona.

Aquest estudi no està acabat donat que la pretensió es anar completant les dades que podem haver obviat i que han aparegut de nou i treballar, amb la mateixa metodologia, fins a l’actualitat. És una tasca molt feixuga i lenta que requereixi molt de temps però que, per exemple i en clau genealògica,  ens pot donar una idea de la supervivència  dels llinatges a la nostra població i, per contra, de la desaparició de molts altres. És un estudi de l’evolució demogràfica i estadística d’una població que pot ésser interessant. METODOLOGIA El primer pas per confeccionar el treball va ésser limitar temporalment aquesta primera cerca. Vàrem establir l’any 1600 al comprovar que el volum d’informació, especialment a partir del primer terç del s. XVI, augmentava de manera considerable i que, especialment per la disposició del Concili de Trento en que s’ordenava portar els arxius eclesiàstics, normalitzava l’ús dels llibres parroquials. Alhora la població, desprès de molts alts i baixos provocats principalment per epidèmies de pesta i fam, comença a entrar en un període  d’augment sostingut. Per tal causa els següents estudis no podran delimitar espais cronològics tan grans, com el que ara presentem, per poder fer un seguiment genealògic acurat degut al gran volum de dades que s’han de processar.

La següent fase fou cercar tota la bibliografia susceptible d’aportar un cognom, un nom, una persona a la nostra història. Són els que trobareu citats a la bibliografia. Vàrem estendre la cerca en arxius particulars, notarials,  municipals i eclesiàstics i és, en aquest darrer cas, on realitzem una de les tasques més carregoses i, alhora, gratificant. A l’Arxiu Parroquial de l’església de Sant Julià d’Argentona tenim la bona fortuna d’haver conservat, malgrat els estralls de la Guerra Civil, tres llibres cabdals pel nostre treball.

Són dos llibres de defuncions  Llibre d’Òbits 1508 – 1567 i Llibre d’Òbits 1567 – 1645 i, l’altre, és un Llibre de Matrimonis 1558 – 1748 , en realitat format per tres llibres independents, en un bon estat de conservació. Numerat, en la seva major part, i indexats tots tres llibres.

El primer llibre d’òbits està en un pèssim estat de conservació i, en realitat, és tracta d’un llibre format per fulls de diferents lligalls que s’han unit, a vegades, sense seguir una cronologia. La numeració, quan n’hi ha, és irregular. El segon està en millor estat de conservació. Sembla seguir una cronologia tot i que la numeració és diferent o inexistent. No hi ha cap mena d’índex en cap dels dos i, pels salts temporals, manquen fulls.

Tota la informació d’aquests llibres, interessant  per el nostre treball, ha estat buidada en la mesura del possible donat l’estat de conservació i el grau d'enteniment. No hem d’oblidar detalls respecte al funcionament dels arxius parroquials. En el cas que ens ocupa, llibres de matrimonis i de defuncions, hem de ressaltar que la informació es molt escassa i, de vegades, discutible. És més fàcil trobar anotats els ingressos per amonestacions i almoines, que eren la font d’ingressos de la parròquia i la clau del seu funcionament, que qui són el pares d’uns contraient o el nom d’un difunt. En aquest darrer cas és habitual trobar la donació per les misses cantades que la relació genealògica del difunt. A més ens troben que en el tema dels albats hi ha la picaresca, estesa a tot el territori, d’intentar discutir i amagar l’edat d’aquest infants difunts per poder uns pagar menys, i altres recaptar més, per un enterrament.

El tercer pas fou la creació de varies taules de bases de dades (noms, cognoms, localitats, fets, professions, fonts...) que han ajudat a confeccionar unes altres de més grans com la que denominem Persones, que arriba al voltant del sis mil registres, o Matrimonis, que és la base de l’estudi complementari que presentem en aquest treball. El volum total d’informació s’apropa a les 125.000 dades.

Desprès s’ha realitzat una ordenació alfabètica i cronològica de tots els cognoms intentant reconstruir, alhora, els enllaços familiars. És important assenyalar que el marc geogràfic del estudi ens fa ampliar el que seria el terme actual d’Argentona. En el temps estudiats el terme arribava fins el mar, la zona de la Torre del Cogoll, que l’hem inclòs en el treball però, també ho hem fet, amb la zona de Sant Jaume de Traià, que en el segle XIX va esdevenir la moneda de canvi de l’altre zona en una operació amb la ciutat de Mataró. Així mateix la població de Sant Andreu d’Órrius que, en l’època que estudiem, depenia en els temes eclesiàstics d’Argentona també ha estat inclosa en el nostre treball. CONSIDERACIONS L’evolució de l’onomàstica ha estat intricada en els segles que ens ocupa aquest estudi. La utilització del cognom es generalitza a partir del segles IX i XI per que l’augment demogràfic complicava les relacions en comunitats que, fins aquell moment, utilitzaven únicament noms en les seves relacions. Aquesta necessitat de distinció farà que durant els segles XII i XIII s’estableixi l’ús del cognom al nostre país, Catalunya. Els cognoms tenen diverses arrels etimològiques i comprenen des de la procedència i els oficis a la patronímica i els sobrenoms. En un futur ampliarem, aquest treball, afegint a cada cognom una breu ressenya sobre la seva procedència.

Hem utilitzat, en la major part dels casos, la grafia normalitzada. En els casos que no ha estat així és per la desaparició del cognom en el nostre país (DESBOSCH  per exemple) o en que la grafia que ha perdurat fins als nostres dies en la població és l’incorrecte (AMATLLER per AMETLLER). De totes formes totes les grafies han estat inventariades i relacionades i ens porten a la que considerem grafia normativa. La utilització del servei de consulta de l’Institut d’Estadística de Catalunya ens ha estat de gran ajuda al facilitar la informació sobre cognoms que ja no perduren i la ubicació geogràfica dels que si ho fan (per exemple la grafia del cognom ANTICH la trobem encara a la nostra comarca i, en canvi, la grafia ANTIC que seria la correcta la troben en altres contrades. Sense fer el arbre complet no podem donar-ho per segur però hi ha més possibilitats de no equivocar-nos).

Un altre problema és el cognom femení. En aquesta època és difícil de trobar-ne per la feminització del cognom del marit o del pare, excepte en el cas de les pubilles que imposaven el nom al marit. En aquest casos també apareixen els àlies que, quan ha estat el cas, també hem remarcat.

Per últim un consell per utilitzar el treball. Si cerqueu informació d’un cognom que heu trobat a la cronologia o en la llista de cognoms no s’estiguin de buscar en totes les entrades relacionades per que hi ha informacions que és complementen i que, per evitar moltes repeticions, només es troben en un dels llocs.

[1] Seria el normal si no trobem l’existència del principi d’implexió. Això significa l’aparició d’unions entre parents que fan disminuir el número d’avantpassats teòrics.

]

Ahir dijous es va inaugurar una mostra de poesia manuscrita a la Casa Gòtica d'Argentona que porta per títol Amb el cor a la ma. També es presentava una nova entitat, Amics de la poesia de la vila d'Argentona, que aprofitava els actes realitzats a causa del Correllengua d'enguany per presentar una pinzellada de diversos autors/es amb poemes presentats i escrits, de forma singular, a ma. He tingut l'oportunitat de poder-ne presentar dos.

MEMORIAM (IN) 

Ha passat un temps des de que ens vas deixar.

Fa basarda que la teva petja es pugui convertir

en una anècdota polsegosa i descolorida,

en un abans més dins l’ambigüitat de l’espai.

 

Sinuosos cucs han teixit coves en la nostra memòria.

Perdem la imatge del teu cos corroït i magre

danyat morosament per una invasió infame. 

L’absència és la senyal: el compte enrera es va escurçant.

On s’amaga l’ombra infinita on ningú vol pujar? 

Com extirpar el pes del remordiment,

de les paraules que no et vaig dir,

de les estones robades per actes inútils.

Em mereixo la indiferència del no-res.

TATUAT  

MIRA’M  

El cor dels teus ulls reflexa núvols passatgers

escrits després d’una nit profunda ajaguts,

desats entrellaçats i plens de fam insolent. 

EXPLICA’M 

històries perdudes de prohibits plaers,

de tants i tants encontres secrets desconeguts,

de com t’escriuen, lascius mentre et van complaent,

el nom als llençols amb grans i èrtics semalers.

Els degotims blanquinosos, batecs plens de virtuts

d’altres, es tornen crits d’excitació roent. 

OBLIGA’M 

A despullar-te al so d’inquiets somiers,

a xuclar la tendra saba dels teus atributs,

a restar, per sempre, tatuat al pit turgent.

A saber gaudir d’aquests llavis tous, riallers

i lúbrics, arrel de somnis ininterromputs

que m’aboquen a la follia més negligent.

 

 

La publicació de la relació de 186 matrimonis a l’anterior article va obligar-nos a deixar per aquest segon article una sèrie de reflexions que poden ajudar a resoldre qüestions que alguns lectors ens han plantejat. Aquests enllaços només són els que trobem relacionats en els llibres de matrimonis de la parròquia de Sant Julià d’Argentona i no significa que, per diversos motius, en manquin. Un exemple seria que a l’any 1574 trobem una llicència concedida per en Francesc Blanes, rector de la parròquia de Sant Pere de Premià, al vicari d’Argentona per la celebració, sense especificar el lloc, del matrimoni entre Bartomeu Amat, de Sant Pere, i l’argentonina Francesca Estaper . Abans del segle XVI els caps eclesiàstics ja havien recomanat als rectors i vicaris portar alguns llibres sagramentals (baptismes i defuncions) però serà en la sessió XXIV del concili de Trento on s’ordenarà, taxativament, portar-los i afegir-ne d’altres (matrimonis, confirmacions...). Més endavant, entre els anys 1580 i 1600, diversos bisbes ho tornarien a recordar en varies constitucions sinodals. Aquesta persistència era deguda a que els encarregats dels llibres obeïen les disposicions amb lentitud i trigarien anys a complir amb pulcritud les disposicions donades. En les anotacions matrimonials trobem una sèrie d’informacions importants i que comprenen molts aspectes: les dades de qui oficiava la boda, les dates i el fet de que no hi hagués impediments després de publicar les tres amonestacions, aspecte a tenir en compte quan un dels contraents no era de la parròquia on es realitzava l’enllaç i no es tenia la partida del baptisme. S’havien de posar els cognoms dels participants i en el cas de les dones el de soltera ja que, majoritàriament, el perdien adquirint el de l’espòs. També trobem les referències als capítols matrimonials, a les misses de benedicció o de quina manera s’havia celebrat el ritus, fets que servien per calcular els diners que els contraents desemborsarien per a major glòria del poder econòmic eclesiàstic. Per aquest motiu la manca de dades importants dificulten les investigacions. En aquest nou article tractarem un dels temes que vàrem esmentar a l’anterior número de FONTS: la immigració francesa. Aquesta fou molt important entre finals de segle XV i el primer terç del XVII. Durant aquests cent cinquanta anys i per una sèrie de motius (econòmics, religiosos, socials...) Catalunya i, per descomptat, la nostra comarca fou un dels seus destins preferits. Molts anaven i tornaven i d’altres, finalment, optaven per establir-se definitivament i casar-se (a destacar alguns estudis sobre el casaments amb vídues). Argentona, com la resta del país, havia iniciat el segle que ens ocupa amb moltes penúries (segons els testimoni dels col•lectors de talls remences decretats a la Sentència de Guadalupe els habitants de més de la meitat dels masos del terme de la nostra vila els havien abandonat i erraven miserables ) i entre guerres, pestes i fams la minva de població va facilitar el seu arrelament. Cercant en els matrimonis trobem una primera relació (vegeu quadre número 1) de 23 homes que constem com a francesos i, de sis , coneixem la seva diòcesi de procedència (vegeu mapa annex). També ens ha semblat interessant afegir la professió i el lloc de residència en el moment de l’enllaç. L’altre relació (vegeu quadre número 2) és la de dotze homes dels que no consta cap dada relativa a la seva procedència ni si són estrangers, factors que augmenten les possibilitats de que ho siguin. L’etimologia i les posteriors comparacions semblen indicar-nos que, en un alt percentatge, poden ésser immigrants. En el lligall de “Matrículas de franceses habitantes en las costas catalanas” confeccionat l’any 1634 i dipositat, en l’actualitat , a l’Arxiu de la Corona d’Aragó es recullen els cognoms de molts francesos, sobretot occitans, que vingueren entre els anys 1584 i 1634. Diversos estudiosos l’esmenten i utilitzen en els seus treballs. Un d’ells, n’Adrià Canal, va extreure els que coincidien amb cognoms del Maresme des de finals del segle XV a mitjans del segle XVI. La llista completa és: Abril, Aimeric, Alemany, Alzina, Amat, Andreu, Anglada, Arnau, Badia, Baró, Bartomeu, Balle (Batlle), Berenguer, Bernat, Bertran, Bessó, Blanch, Boer, Bofill, Boïgues, Bonet, Borrell, Bosch, Bover, Bres, Brugada, Bruguera, Buch, Busquets, Caçà, Caldes, Camps, Canet, Capella, Carles, Carreras, Casadevall, Casals, Cases, Castells, Catà, Cebrià, Cirera, Cirés, Codina, Colomer, Coll, Comes, Costa, Cot, Dalmau, Darder, Domènech, Duran, Estrada, Estrader, Fàbregas, Faner, Febrer, Feliu, Ferran, Ferrer, Figuerola, Flor, Font, Forn, Fornells, Freixes, Fuster, Gay, Galí, Gallart, Garriga, Gelabert, Gener, Gili, Ginestar, Girart, Guerau, Guinart, Hospital, Humbert, Illa, Isern, Jordà, Jover, Julià, Lleuger, Llibre, Llobet, Llorens, Macià, Malla, Marçal, March, Marí, Marqués, Martí, Mas, Mascord, Massó, Mates, Mateu, Miquel, Moliner, Moner, Montalt, Móra, Moragas, Morell, Morera, Munt, Nadal, Noguera (Nogueres), Oliver, Oller, Oms, Pagà, Pagès, Pas, Pasqual, Pau, Petit, Pi, Pla, Planes, Polls, Pons, Porta, Pou, Prats, Puig, Pujades, Pujol, Rafart, Ramon, Reig, Ribes, Ricard, Riera, Rius, Roca, Roger, Roig, Roquet, Ros, Rossell, Rosselló, Roure, Rovira, Sabater, Sala, Santromà, Sans, Sastre, Serra, Solà, Soler, Sunyer, Terrades, Terrer, Terrers. Tolrà, Tomàs, Torrent, Torres, Valls, Veguer, Verger, Vernet, Viader, Vidal, Vila, Vilar, Vinyals, Vinyes, Viver i Vives. Si comparem els cognoms de la nostra recerca, que són dels anys immediatament posteriors, amb els que apareixen a la seva llista trobem poques coincidències. En el primer quadre trobem els Ferrer, Font, Mas, Martí, Prat, Roca, Torrent i Vila i, en el segon, els Bertran, Bonet, Freixes, Hospital, Prat, Pujol i Roqueta .

La continuació de l'article la podeu llegir en l'arxiu Pdf adjunt. Conté tot un seguit de taules que no em permet publicar-ho aquí.

No calen comentaris (o si, vegeu l'entrada del 6 de setembre).

Avui toca poesia. No és cap novetat que en el Bloc d'estar per casa afirmi que una de les grans virtuts del món globalitzat que Internet ens permet és la coneixença d'altres realitats, cultures i una inabastable llista de paraules. Descobrir el que altres escriuen a l'altra punta del món a cop de ratolí i de link no té preu. L'argentina Ángeles Charlyne és pintora, escriptora i poeta. No té cap llibre publicat a Catalunya ni al país veí però, en la meva opinió d'humil lector, no desmereixera si estigués en una lleixa entre d'altres reculls de poemes. No són de lectura complicada i construeix imatges i transmet sensacions amb facilitat. De vegades és agradable llegir constatant que no s'han bastit construccions literàries amb una acumulació de figures i recursos.

A continuació un exemple de la seva obra.

El passat divendres el Ple Municipal d'Argentona aprovava una moció, presentada per l'Entesa per Argentona, possibilitant que Lluís Maria Xirinachs donés nom a una plaça o carrer de la vila. 

El diari El Punt es feia avui ressò de la notícia. 

El text de la moció i la proposta de resolució eren els següents:

EXPOSICIÓ DE MOTIUS 

El passat 11 d’agost moria en Lluís Maria Xirinachs. Aquesta persona per a molts ha estat i serà un patriota i un símbol de la lluita pacífica per a l’alliberament dels Països Catalans. Després de la transició, i d’entre molts altres fets, es recordarà a nivell nacional per l’assegura davant de la presó Model de Barcelona per exigir l’amnistia total pels presos polítics. També ha recollit aquest pensament en diverses publicacions que ens ajudaran a mantenir viva la seva memòria.

Lluís Maria Xirinachs amb els seus raonaments i posició i, fins i tot, amb les seves contradiccions ha materialitzat amb la seva particular mort el sentiment de que Catalunya, malgrat tot, ha d’iniciar un camí ferm cap a un nou estatus polític.  

En tot cas entenem que Argentona ha d’intentar perpetuar la memòria de personatges significatius de nostra història i del nostre imaginari col·lectiu.  

Per tots aquests motius, el ple de l'Ajuntament d'Argentona acorda la següent

PROPOSTA DE RESOLUCIÓ

Primer. - L'Ajuntament d'Argentona acorda incorporar el nom del filòsof i polític  Lluís Maria Xirinachs a la llista del nomenclàtor municipal amb tal de nomenar un carrer o plaça amb el seu nom i intentar, amb aquest senzill gest, preservar-lo en la nostra memòria col·lectiva.  
 
Argentona, a 27 d’agost de 2007.

Avui, després de molts anys, no he pogut assistir a l'homenatge habitual al monument de Rafael de Casanova.

Com a desgreuge reprodueixo el Romanç dels segadors que data de l'any 1640 i que inspirà l'himne actual. A la seva època intentava aixecar els ànims contra els abusos de la monarquia.

Ai ditxosa Catalunya,
qui t'ha vist tan rica i plena!
Ara el rei Nostre Senyor
declarada ens té la guerra.
Bon cop de falç!
Bon cop de falç,
defensors de la terra!
Bon cop de falç!
Lo gran comte d'Olivars
sempre li burxa l'orella;
--Ara és l'hora, nostre rei,
ara és hora que fem guerra.
Contra de los catalans
ja ho veieu quina n'han feta:
seguiren viles i llocs
fins al lloc del Riu d'Arenes.
N'han cremada una església
que Santa Coloma es deia,
cremen albes i casulles,
i corporales i patenes
i el Santíssim Sagrament,
alabat sigui per sempre.
Mataren un sacerdot
mentre que la missa deia,
mataren un cavaller
a la porta de l'església,
don Lluís de Furrià,
i els àngels li fan gran festa.
El pa que no era blanc
deien que era massa negre,
el donaven als cavalls
sols per assolar la terra.
Lo vi que no era bo
engegaven les aixetes,
lo tiraven pels carrers
sols per aregar la terra;
a presència dels seus pares
deshonraven les donzelles.
En daven part al virrei,
del mal que aquells soldats feien:
--Llicència els he donat jo,
molta més se'n poden prendre.
A vista de tot això
s'és avalotat la terra.
Entraren a Barcelona
mil persones forasteres,
entren com a segadors,
com érem a temps de sega.
De tres guàrdies que n'hi ha,
ja n'han morta la primera;
en mataren el virrei
a l'entrant de la galera;
mataren els diputats
i els jutges de l'audiència.
Anaren a la presó,
donen llibertat als presos.
Lo bisbe els va beneïr
amb la mà dreta i esquerra:
--On és vostre capità
a on és la vostra bandera?
Varen treure el bon Jesús
tot cobert amb un vel negre:
--Aquí és nostre capità,
aquesta és nostra bandera.
A les armes, catalans,
que us han declarat la guerra.

Aprofitant que pels catalans demà és un dels grans dies no puc deixar de fer-me una reflexió. Cada dia hem de llegir una notícia, com a mínim, en que el nostre país en surt escarmentat. D'un tema o d'un altra, que si un dia infrastructures o balances fiscals, un altre alguna de les nostres seleccions és anorreada per Madrid, i un altre has de deixar de mirar o llegir certa premsa o líder d'opinió per por a agafar mal de ventre.

En definitiva som els cornuts que paguem el beure i la resta de la història. I ja posats a ser-ho. com serien les nostres banyes? com les d'un boc però quadribarrades? o com lés d'un búfal preparades per enxampar espanyols desprevinguts?

En tot cas segur que les tindríem ben formades i llustroses de tant que ens ho recorden que les portem.

(A la fotografia un model del saló Gaudi)

Aquest article és el primer d’una sèrie que dedicarem a l’estudi dels 186 matrimonis que es realitzaren a Argentona entre els anys 1567 i 1600. Podrem observar la  incidència de les epidèmia de pesta, el nombre i la procedència  d’immigrants francesos,  els diversos llocs d’origen dels contraents (quasi una quarantena), la incidència de les segones i terceres núpcies, l’onomàstica i l’etimologia d’alguns dels cognoms.

Totes les dades han estat obtingudes del Llibre de Matrimonis 1558 – 1748 que es conserva a l’Arxiu Parroquial d’Argentona. En realitat està format per tres llibres independents, numerat en la seva major part, indexat i en bon estat de conservació.

No hem d’oblidar detalls respecte al funcionament dels arxius parroquials. De vegades la informació es escassa; és més habitual trobar anotats els ingressos per amonestacions que una senzilla relació genealògica dels contraents. Respecte a la paleografia ens trobem amb problemes de traducció bé per grafies de difícil interpretació bé per el mal estat d’algun dels fulls.

Per exemple el matrimoni número 53 consta en el nostre Llibre com un  enllaç entre Francesc Avellà, pagès de Sant Genís de Vilassar, i Mariaanna Bellot de la Pujada. El nom del pare de la núvia semblava ésser Joaquim. Si comparem aquestes dades amb les del Llibre de Matrimonis de la parròquia de Sant Genis de Vilassar, a Vilassar de Dalt, trobarem anotada la dispensa realitzada, en el seu moment, pel rector d’aquella parròquia: Francesc Avella, fill de Jaume Trias àlies Avellà de Sant Genis i de Violant Avellana de Sant Genis, amb Mari Anna Ballont d’Argentona, filla d’Apalloni Ballont i d’Isabel, tots d’Argentona. Si fem la mateixa comparació amb el matrimoni número 89 trobem a la nostra vila que  Apolloni Bargay, de Vilassar, fill de Joan Gener àlies Bargay i de Joana contrau matrimoni amb Paula Cabanyes, filla de Jaume Cambó àlies Cabanyes i d’Antiga, tots dos de Sant Andreu d’Òrrius. En el llibre de Sant Genis: Apolloni Bergay, fill de Juan Sever àlies Bergay i de Francina, tots de Sant Genis de Vilassar es casa amb Paula Cabanyes, filla de Jaume Cabo àlies Cabanyes i d’Antiga, d’Òrrius.

Aquests dos exemples ens han d’ajudar a comprendre que podem trobar dificultats en un correcte seguiment genealògic d’una família. També cal remarcar que hem utilitzat, a la majoria dels casos, la grafia normalitzada.

A continuació, com arxiu adjunt, detallem els 186 matrimonis estudiats.

Ni l'ABC ni El Mundo, avui li toca als insectívors de La Razón (encara fan reunions per repartir-se qui excreta sobre nostre?). Els columnistes d' aquest mitjà de comunicació (?), a manca d'idees en el seu desert cerebral, sembla s'hagin posat d'acord per fer les seves deposicions agrupant lletres en les sempre celebrades, pels fans de l'anomenada Brunete mediàtica, columnes d'opinió, per no dir de perdició.

(A la imatge diversos columnistes mirant, amb enveja, Catalunya)

Resta evident que el recurs d'aquests terroristes de la paraula quan tenen un buit neuronal, que deu ser sovint, és mirar cap a la nostra nació. I, vet aquí, que això els hi provoca una trempera literària sublim. Els hi esmola de mala manera el seu cinisme visceral i el seu odi (o autoodi) i carreguen contra nosaltres sense miraments i a tort i a dret. Sempre déu funcionar perquè deuen riure's entre ells i els sense cervell, que els llegeixen com a far per la seva manca de criteri, els deuen donar copets a l'esquena o els regalaran amb una carta al director felicitant-los per tanta heroïcitat escrita.

Doncs avui a la Maria José Navarro, a l'Alejo Vidal Quadras (com és pot ser tan miserable?) i al Francisco Marhuenda, il·lustres voltors de sobiranistes i independentistes desprevinguts se'ls podria clavar en mig de l'esòfag una bona ñ després d'haver-se afartat de tanta nació espanyola en la seva trista vida. 

Com diuen els savis no s'han de barrejar les coses però és inevitable. Esport i política són una combinació lletja però estem farts de veure com tothom instrumentalitza aquest tema. Que no ens deixen jugar un simple i patètic partit de futbol, que Croàcia se'ls mengi; que els comentaristes de televisió semblen acabats de sortir de la FAES, que una selecció menor qualsevol els hi foti una maneta; que l'ABC o El Mundo intenten escarnir-nos amb sarcasmes i ironies, ja trobaran una pedra a la sabata que els amargui la festa o una excavadora a la piscina.

Fa uns dies llegia la contraportada del diari El Punt. Aquestes vacances les han dedicades a rememorar les gestes d’antics personatges públics, des d’artistes a presentadors de televisió o esportistes, contraposant el seu dia a dia actual. Un exercici periodístic amè sobre el pas del temps i la fragilitat de la memòria col·lectiva. En aquell moment estava escoltant una cançó, un himne en el seu temps (i encara crec que ara) d’en Mike Oldfield. És tractava de Moonlight Shadow, peça que pertanyia al disc Crises (1983). Però no vaig pensar en l’abans i en l’ara del senyor Oldfield, sinó en el de la magnífica cantant que donava veu a aquesta melodia, que tot i tractar una situació poc afortunada genera precioses vibracions i bon rotllo, la Maggie Reilly (viqui - myspace). Aquesta escocesa va col·laborar molts anys amb Oldfield però, també, ho ha fet amb un munt de bons músics i grups guanyant-se una merescuda reputació. He fet l’exercici, beneïda tècnica digital, d’escoltar la versió instrumental i la que canta Maggie i, sense voler restar-li mèrits al Mike, no hi ha color. La veu de la Maggie és una joia que atreu, vulguis o no, els nostres sentits auditius com ho faria un diamant gran com un ou d’estruç. L’altre exercici ha estat tastar el seu darrer treball en solitari, Rowan, que navega entre la múscia celta i el folk i constatar, amb admiració, que la cantant continúa eclipsant la resta de l’embolcall musical i atraient els focus cap a la seva persona. Llarga vida.

D’un temps ençà ha revifat la discussió sobre l’origen català de Cristòfol Colom i ha començat a escampar-se una teoria semblant sobre l’autor del Quixot. Nosaltres hem volgut afegir-hi una baula més a la cadena i donar a conèixer, en exclusiva als lectors de Fonts, que un gran personatge de la història podria ser català i, per reblar el clau, nascut a la vila d'Argentona, bressol dels repicatruges.

Anirem a pams. Hans Gensfleisch Gutenberg (1400?-1468) està considerat com el inventor de la impremta. Gràcies al seu enginy el pensament i el coneixement humans varen trobar una manera de poder ser més accessibles a totes les persones. Molts, si no tots, a la pregunta sobre la nació de naixement d’aquest personatge contestaríeu algun país del centre d’Europa i, si més no, el seu nom i cognoms també ens indiquen que gaire català no sembla. Però aquests detalls, i el que altres han escrit com la historia oficial, potser no ens serveixen d’ajuda i els casos que hem esmentat abans, Colom i Cervantes, són exemples de com poden tergiversar-ne els fets en virtut d’interessos i qüestions de diferent signe i, com diu la historiadora Tuchman, la història és un desplegament d’equivocacions.

Navegant he trobat aquesta web. A l'entrar-hi et regala la frase que encapçala aquesta cavil·lació. Sempre he seguit, per curiositat i per l'innegable plaer que em produiria sostreure a Itàlia o a Espanya un dels seus personatges històrics, la polèmica sobre l'orígen d'un dels primers viatgers que van arribar a les Amèriques. El que no havia descobert era aquest corrent que defensa la pertinença de Colom al país de la ñ, passant per Galícia, d'una forma tan abrandada. 

Passejeu-vos pels fòrums i trobareu algunes perles dedicades tant a espanyols, catalans i italians per intentar portar al seu molí, amb males arts i inventant proves i hipòtesis, el paisanatge del personatge i, a més, per embolicar la troca els hi ha aparegut la facció dels defensors del Colom portuguès. Al final resultarà ser andorrà. El més curiós és que diversos investigadors citats defensen que Colom utilitzava paraules i modismes propis del gallec quan, si no vaig errat, és un dels arguments més utilitzats pels que defensen la seva catalanitat. Colom va escriure uns Diaris i alguns textos més, no crec sigui tan difícil que els filòlegs dictaminin qui té la raó.

En tot cas, la reflexió venia a tomb pel curiós títol de la web, caspós a més no poder i que qualsevol seguidor d'en Fraga o d'algun periodista de la Brunete mediàtica es tatuaria al braç. Vull pensar, apel·lant al sentiment de vergonya aliena em resta aquesta il·lusió, que a la nostra terra tota la cohort de seguidors de la teoria del Colom català no han tingut, ni tenen, ni tindran una web titulada Cristòfol Colom, català per Tarragona, tarragoní per Tortosa, per posar un exemple dels que defensen el seu natalici a les terres del sud del Principat.