Felicitats i enhorabona als diferents equips catalans que han assolit aquest diumenge l´ascens de categoria: Girona F.C que puja a Segona Divisió; Sant Andreu,que ho fa a Segona B i BarçaB,que ho fa també a Segona B.
Una glopada d´aire fresc per a aquesta nefasta temporada blaugrana i,una alenada d´oxigen i potent anti-viral contra els no-nacionalístes espanyols que aquest dies segueixen els partits del equip del caspòs i racísta Luís Aragonès (des del nostre país i des de l´altre).
Un goig especial pel Sant Andreu,equip que llueix la senyera com a samarreta i que ja va tornar a "assaborir" les boniques paraules dels no-nacionalístes espanyols un cop més,en concret allò que es va haver de sentir l´ex-blaugrana Ramon Maria Calderé: "callaros catalanes de mierda!".Si obvies la presència de Joan Gaspart en aquest club ja només resta dir: Visca el Sant Andreu i visca Catalunya lliure!!
Surten de
classe. Alguns, es queden al menjador, altres, els més afortunats, se’n van a
dinar a casa. Mires a banda i banda i escoltes converses. Sents com entre ells
s’insulten i malparlen. M'arriben notícies que a aquell
alumne diferent, que no comparteix els valors, els insults o els programes del
grup, li fan el buit. I la cosa, ara que tornen les notes de tota la vida, s’agreuja
si, a més, és un bon estudiant.
Sobta, malgrat
no tenen més enllà de dotze anys, el poc respecte a l'hora de relacionar-se.
Enzenberger els posaria com a paradigma de l’autoodi que caracteritza una
civilització occidental erosionada pels valors de l’inidividualisme capitalista
i la competitivitat despietada. Jo, potser, hi detecto una manca absoluta de
referències. Molts només no deuen veure els seus pares fins a quarts de nou i
en caps de setmana passats al centre comercial.
Ingmar
Bergmann, en diria l’ou de la serp. I la intolerància del grup s’acaba imposant
en aquesta nova era tribal, on el respecte es dissol com un terrós de sucre en
la mar salada.
Sentim a parlar o llegim: multicultural,educació per la diversitat,per la convivència...Els programes i currículums escolars s´estiragassen com a xiclets mirant d´incloure matèries,preceptes i habilitats socials.I desprès ens falla l´essencial !
No, definitivament, no voldria néixer avui. M'estimaria més de no fer-ho, francament. Em trasbalsa tant la idea, que anit he tingut un malson. Jo feia un pacte amb el diable. I ell em tornava a la infantesa. Però hi havia un detall de la negociació que se m'ha escapat. No em tornava a la meva infantesa, als anys seixanta, sinó a avui. Tot d'una, els membres del cos se m'anaven empetitint, se m'inflava la cara, i jo disminuïa de mida fins a reduir-me a un trist mig metre. Anava embotit en un anorac vermell, cordat fins dalt, les galtes vermelles a punt de petar, els braços oberts per a aguantar l'equilibri. Caminava indecís i eixarrancat, com si anés cagat, entre les cames dels convidats a una calçotada a l'aire lliure, alguns dels quals es grataven exageradament els ous, davant el meu nas. De cop, clac!, m'he despertat, cridant violentament. No vull tornar-hi, gràcies. Com deia Buñuel, el dimoni que em renovi, si vol, els pulmons i el fetge. De la resta, que no se'n preocupi.
Les criatures d'avui, les tracten com joguines. Les toquen, les exhibeixen i les alimenten en públic, a grans cullerades, compulsivament. Les avicien com una mascota, els donen tots els capritxos. Però, quan es fan grans, ja no serveixen per jugar a papes i mames. Llavors ja no tenen remei. Les han convertides en un objecte. La joguina queda arraconada, com un trasto oblidat al pati. Com que ja no hi ha nens de la seva edat, l'única sortida vital que li resta és d'intentar de ser sempre un nen i de jugar amb ell mateix. Per ell, la vida serà una masturbació lenta, interminable, sens fi. Anirà acumulant greix, aïllant-se de la societat, en un viatge sense retorn. Devorarà patates, pizzes i gelats, i litres i litres de begudes energètiques. Atès l'augment de volum corporal del noi, als pares, ja els semblarà bé que visqui enquistat al seu 'quarto', que mai no surti al carrer. Creuran que així l'ajuden, que el protegeixen, com sempre han dit; però, en el fons, se n'avergonyeixen. Han criat un petit monstre. Ell serà cada vegada més pàl·lid, més abandonat, més greixós i suat. Se li anirà atrofiant la parla, fins a ser incomprensible. Les síl·labes li sortiran com escopinades desviades, espasmòdiques. Anirà perdent cobertura. L'ordinador serà la seva vida. Passarà alegrement dels jocs a les webs de crims i pedofília. S'imaginarà que és un altre. L'altre que hauria pogut ser. Jugarà tot sol a viure vides inventades. De tant en tant s'acostarà als vidres del balcó. Caçarà mosques molt grosses i se les menjarà. Descobrirà que no és pas l'únic. Que el pati interior és ple d'éssers com ell. Aparcats. Al desguàs. Quan arribarà l'estiu, d'amagat dels pares, farà incursions secretes pels carrers. Un dia qualsevol se sentirà immensament indefens i trist. Les infermeres el sedaran perquè no cridi, el sondaran, li introduiran tubs i agulles per tots els forats del cos. Quedarà clavat al llit de l'hospital, amb els braços oberts, com una papallona. Sanglotarà en silenci. Es reprimirà el plor. Una glopada agra li pujarà a la boca. Es morirà.
Felicitats i enhorabona als diferents equips catalans que han assolit aquest diumenge l´ascens de categoria: Girona F.C que puja a Segona Divisió; Sant Andreu,que ho fa a Segona B i BarçaB,que ho fa també a Segona B.
