El desig d’immortalitat sembla d’entrada una fita envejable per a un ésser humà.Però realment és un anhel compartit per tots? La por a la mort, no podria ser sinó un reflex de la nostra ànsia d’eternitat? Si la por a la mort està tan estesa com afirmen els filòsofs, el desig d'immortalitat hauria de ser compartit per tothom. O no? Diuen que el somni de tot ésser humà és anar el més lluny possible, allunyar els límits; això comporta el desig d’immortalitat?
La prestigiosa revista Psychologie Magazine ho ha volgut comprovar amb una àmplia enquesta entre la població francesa. La pregunta:“Si els avenços de la ciència ho permeten i a condició de mantenir una bona salut, t’agradaria ser immortal?”
Proveniu tots dos de més enllà de l’Atlàntic, però us heu conegut a Catalunya. Allà el teu company va fer la guerra. Rosario, em dius que va ser una guerra molt cruel. Tant que, són paraules teves, el teu company en va tornar “semblant a vegades un animal salvatge”. Vivències massa esgarrifoses com perquè en vulgui parlar. I tu vols saber com ajudar-lo.
Afegeixes que alguns dels seus silencis fan néixer en el teu cap moltes sospites: segurament no només va patir sinó que també ell va fer coses horribles. Tens por que un dia descobreixis en ell una cara desconeguda i repugnant. Una reacció, la teva, molt comprensible, però que tanmateix demana que ens hi aturem amb calma.
Si-len-ci. Pronuncieu la paraula escoltant totes les cadències de les seves tres síl.labes. La paraula comença amb un xiuxiueig llarg i dolç, continua amb el suau ressò en la volta bocal i acaba reposant en la vocal més fràgil, la i. La ment que se’n omple esdevé una alenada pura.
Exactament no ho sé, Sara. Els teus pares no me n’han dit res. Però, en general, quan les persones grans es volen separar és perquè no s’estimen prou per seguir vivint juntes. Un dia es van trobar i es van estimar molt i molt. Tant que van tenir ganes de tenir un fill. Aquesta ets tu, Sara. No saps com van estar-ne de contents! És un dels moments més emocionants de la vida de les persones. I de ben segur que encara els omples d’alegria. Una alegria que els durarà tota la vida! Tenir un fill és guardar-lo en el cor per sempre.
L’Amèlia té 43 anys.La seva vida ha estat un constant desafiament davant de situacions realment difícils. Se n’ha sortit de totes i, quan creia que finalment podria assaborir la tranquil.litat i els benestar, es troba ambuna nova dificultat. La seva filla no vol saber res d’ella, ni tan sol vol veure-la. Està a punt d'enfonsar-se.
“Les relacions amb la meva filla són molt dolentes. No paro de repetir-me que la meva vida manca de sentit si ella no pot estimar-me.”
Hola, Marta. Ens separen 100 km i em demanes l'adreça d'un professional per atendre la teva filla gran, Sandra, que quequeja i a més comença a endarrerir-se en els estudis. T’han donat hora a St. Joan de Déu per al gener. Però la teva angoixa no et permet esperar tant. De sobte se t'han desvetllat unes vivències infantils que vénen a multiplicar el teu neguit: tu també havies quequejat de petita i en tens molts mals records.
Pregunten a una psicòloga, el nom de la qual no vull recordar, quins
consells dóna per reprendre amb bon peu la feina després de les vacances. La
“professional” llença que res millor que començara planificar ja des d’ara mateix les pròximes sortides. En una paraula: l’evasió. D’entrada em va deixar perplex. No
m’explicava que un psicòleg recorregués a un “remei” (mecanisme de defensa) tan
primari com la negació. Quan l’endemà vaig sentir repetida la mateixa opinió a
una tertuliana matinal d’una emissora catalana, m’he adonat que calia
prestar-hi atenció. Sembla, doncs, que una cosa tan feixuga i insuportable com
la feina demana que ens la traiem de sobre mentalment ja que no podem
defugir-la físicament.
Desconnectar, escapar-se. “Se dépayser”, els agrada dir als
francesos: canviar d’horitzons, de paisatge, d’ambient. Bona paraula. Escapar-se?
Realment no n’hi ha per tant. Malament s’ho fa qui sent la necessitat de fugir del
quotidià. Desconnectar? M'agrada: és una paraula molt gràfica i no comporta rebuig. Però
“se dépayser” encara m’agrada més perquè implica buscar vivències noves a
partir de nous ambients. Un concepte totalment positiu. Si només intentem desconnectar, potser arribem
a cansar-nos de tant descansar.
Per primer cop a França els nens nascuts fora del matrimoni han superat
als nascuts de parelles casades. Dades del 2006, l’última enquesta publicada per INSEE i fa
poc. Abans del maig del 68 els anomenats “infants naturals” (!) no
representaven ni el 6%. Miro les estadístiques de Catalunya i les dades de
l’any 2006 són a la meitat de camí de les del país veí, però enfilen en la
mateixa direcció. A casa nostra, els fills de mares no casades sumen 24.743,
d’un total de 82.077 naixements.Exactament
el 33,17%. D’entrada la dada m’ha
sorprès, però repasso i m’adono que tinc una pila d’amics amb fills, que viuen
en parella i no estan casats. O s’han casat quan han aparegut els fills després
de molts anys d’estar junts.
La senyora estava neguitosa. Havia entrat al despatx amb una pregunta
sobre les notes del nen, que havien baixat, però semblava decidida a encetar aviat
un altra tema. Casada i amb un fill de 11 anys mantenia una relació amb un home
casat, ell també amb dues criatures.
Pregunta: “Podria ser que els nostres fills
notin alguna cosa, notin el que ens passa?” Ella ho lligava amb la
baixada de notes del fill. Una culpabilitat inconscient li feia pensar que la
infidelitat conjugal havia de ser castigada en allò que ella més apreciava, el
seu fill.“Quan un enganya el cònjuge, enganya també el fill?” em va dir
exactament.
AMP. Actitud mental positiva. Desenvolupament personal. Tècniques
diverses: sofrologia, hipnosi, mètode Coué, programació neurolingüística, etc. El
denominador comú:relaxar el cos per alliberar el nostre potencial mental. L’objectiu
primer: desmuntar els mecanismes de la por. Però en positiu. Reemplaçant, no
pas encarant-s’hi.Freud va ser un pioner. No sóc ningú per criticar-lo, però cal reconéixer que el seu mètode d'atacar les causes no és el més eficaç per a millorar la vida quotidiana de la majoria de nosaltres. Ho hem explicat moltes vegades: si la causa no és molt
torbadora, les pors desapareixen fent emergir la confiança, centrant la ment en
allò positiu i gratificant. Fent créixer un coixí interior de positivitat que, a
més de dissoldre les pors, ens revitalitzarà les potencialitats.
Tres testimonis relataran els beneficis d’aquestes tècniques de la
psicologia positiva. Els he extret de Psychologies magazine, revista molt
acurada dirigida per J-L Servan-Schreiber.
Violaine és una actriu francesa reconeguda en el país veí. La seva tècnica
de posada a punt abans d’una actuació és la visualització.
Els mites no són reals. Parlar de la felicitat i de l’harmonia
universal com d’una entelèquia mítica ens allunyarà de la porció
de felicitat i harmonia que humanament ens pertoca. Si apartem els ulls dels
aspectes desagradables i dolorosos de la realitat no obtindrem benestar sinó una transitòria il.lusió. Els pensaments negatius són necessaris i beneficiosos
si l’actitud és positiva.
Dit d'una altra manera: mentre ocupin un espai limitat en la nostra ment, els
pensaments negatius tenen una funció positiva.
Feia
setmanes que la Lídia, una noieta de dotze difícils anys, es quedava
l'última a l'hora de sortir al pati. Semblava que tenia ganes que m'hi
adrecés. Després de dos dies de converses insípides, comencem a parlar
de la relació amb el seu germanet. De cop, sense que vingués al cas em
diu:"Els pares es discuteixen i tinc por que es divorciïn". Ja havia sortit el problema. Ara us vull resumir com va anar, més o menys, el meu comentari. Abans que res, Lídia, has de saber una cosa: tots els pares es
discuteixen. Tots. Uns criden i altres no, uns moltes vegades i altres menys,
segons les famílies. Però tots discuteixen perquè la vida en comú,el fet de viure junts, no és fàcil.Les
ocasions per estar en desacord són nombroses.
“Dia a dia i en
tots els sentits, jo vaig de més a millor” Aquesta senzilla fórmula
enginyada pel farmacèutic Coué ha fet meravelles en tot el món. Cent anys més
tard, les neurociències (diagnòstic per la imatge) i les tècniques de
desenvolupament personal li estan donant la raó.
És possible i beneficiós aprendre a veure el got mig ple. El mètode es
desenvolupa en tres temps bàsics: relaxació, visualització i autosuggestió. Els podem
ampliar. Posem un exemple i l’entendrem més bé. La situació: a punt de
passar una entrevista de feina. “Em sento paralitzat/da.”
L’Eduard i l’ Évelyne
estan preparant el seu casament. Com es temien, una ombra enfosqueix els
preparatius. Els pares de l’ Évelyne, que porten dotze anys separats i
aparentment feliços en les seves respectives parelles, no volen assistir a la
festa si s’hi presenta l’altre. Els joves estan desconcertats.
