No som res. (popular)

L’home és un ésser per a la mort. (Heidegger – Ésser i temps)

Venim de la terra i a la terra anirem;/ en la terra vivim,/en la terra serem. /Som el gran fum de la terra.  (Raimon - Som)

La realitat de la mort tradicionalment vesteix de negre les nostres reflexions. Epicur es va quedar ben sol en explicar-nos que no l’ hem de témer. Inútil fins ara. Sense cap mena d’arrogància intentaré reconfigurar el xip cultural i reprendre el discurs d’Epicur.  

M’agrada, doncs, entendre la filosofia com l’art de fer preguntes que aboquin a la construcció de conceptes nous.

Aquestes preguntes apliquen un zoom de gran abast sobre les coses (són molt generals), sorgeixen més per flaixos d’intuïció que de lògica (són un art), enfoquen les situacions des d’angles inusuals i miren d’anar al fons encadenant noves preguntes a les provisionals respostes.

En les classes de filosofia has de canviar el xip, sents? No és una classe qualsevol. Aquest art no es pot exercir sense una actitud crítica, una mentalitat oberta i un esperit valent per travessar sempre camins incerts.
A diferència de les altres matèries, una qüestió, un tema, no té una resposta única sinó variades i diferents, les que s'han anat donant al llarg de la història Les hauràs de saber i tu encara hi podràs afegir cullerada.

La filosofia és l’art de fer preguntes que aboquen a construir nous conceptes. Preguntes que demanen certa reflexió i argumentació. En paraules d’Aristòtil, és deixar-se encuriosir pel que passa al món i en nosaltres mateixos.

Hi ha qui afegeix que l’interrogant s’ha de portar sobre el sentit últim de les coses i de la nostra existència. Subratllen el qualificatiu últim. Creuen que així separen adequadament el paper que correspon a la filosofia, més abstracte, del de la ciència que es qüestiona sobre elements més concrets. Doncs, a mi no em molesta, fins i tot ho trobo encertat, que filosofia i ciència comparteixin el fet de preguntar, la curiositat. La diferència, per a mi, rau en el tipus de pregunta i de resposta. Però la relació entre filosofia i ciència pot esperar.

No hi ha res millor que una història per explicar coses que semblen rares o difícils. Llegirem la història d’una noia de 15 anys que es deia Sofia. Era danesa. Però podia ser catalana o italiana. El que va fer aquesta noia és un model exacte del que és la filosofia.

Resulta que un dia arriba a casa després de l’escola. Com sempre, el primer que fa es mirar a la bústia per recollir la correspondència i deixar-la sobre la cuina per quan arribés la mare. Aquell dia només hi veu un sobre. Quan el té a les mans, s’adona que hi posa el seu nom. Algú m’ha escrit, pensa satisfeta. Qui serà? No porta remitent. Això augmenta la seva curiositat i s’afanya a obrir-lo. Només un full plegat per la meitat, el desplega i s’hi troba una sola frase. Un interrogant:

Qui ets tu?

L’espai Veritat o Mentida? d’El Matí de Catalunya Ràdio ha estat un claustre per a la reflexió filosòfica. S’hi ha escampat un bon grapat de saviesa. Aquest recull és un petit testimoni del que no es podria deixar perdre per les ones. Afanyeu-vos a descarregar-vos els temes que més us poden interessar.

Hem de procurar tenir la força per canviar el món, el seny per acceptar-lo i la clarividència de saber quan convé una cosa o l'altra.

Fer-se gran és inevitable, però fer-se pesat és optatiu. (Antoni Bassas)

Qui de jove no és idealista, no té cor; qui de gran no és conservador no té cap. (François Grissot) Va dir exactament“Qui de jove no és republicà no té cor i qui de gran no és monàrquic no té cap”)

Coneixeu l’ expressió “Panem et circenses”? Doncs és de Juvenal, escriptor satíric del s.i d.C. que també va estampar l’idea que avui ocupa la nostra reflexió. Ho va dir així: “A Roma tot té un preu”. D’ell són aquestes altres que també coneixereu: “Sed quis custodiet ipsos custodes?”, qui vigilarà els mateixos vigilants? (VI 347–348) o “Mens sana in corpore sano” (X 356)? Ben actuals, oi?

Sobre el tema de la capçalera, vosaltres i jo, tenim tots un preu? Us considereu insubornables? Heu renunciat als diners que provenien d’accions immorals? O sou dels que penseu que tothom s’acaba corrompent d’una manera o altra? Creieu que no hi ha altres regles del joc que el profit personal a qualsevol preu?

Adolf Beltran ens ha preparat, com cada setmana, l’aperitiu de la reflexió que ens pertocarà de fer a cada un de nosaltres. Un aperitiu molt matisat en boca i que passa molt bé.

Veritat?

Tomasso Campanella. El món és una gàbia de bojos. A casa nostra preferim dir que el món és una olla de grills, ens recorda en Bassas. (De quan els bojos eren tancats en gàbies!)

Veritat?

Moltes coses dels humans ens fan pensar que és veritat. El món és una gàbia de bojos. No passa res per reconèixer-ho. Hobbes va sentenciar: “La bogeria és tenir passions més fortes i vehements del que és comú.”

Ciceró: " Sempre és millor una pau injusta que una guerra justa."

Perquè no hi ha res pitjor que la guerra. “Mai es pot justificar la mort violenta d’una sola persona. Només que comencem a fer excepcions a aqueta regla, obrirem la porta a qualsevol atrocitat.” Parlem de caos concrets. “El règim nazi era cruel i maligne, però el bombardeig a Dresden i a altres ciutats alemanyes, l’atac nuclear contra les dues ciutats japoneses, els aliats, els “bons”, van exterminar centenars de milers d’inocents. Si un dia l’Irak esdevé un país democràtic i pacífic, encara hi ha haurà qui digui que la invasió de americana haurà valgut la pena. Però els morts, qui els retornarà? I el dolor dels pares que han hagut d’enterrar els seus fills, això res no ho curarà. Contra la injustícia cal resistir com Gandhi, però mai embrutar-se les mans de sang. L’ull per ull ens deixaria a tots cecs, va dir el mahatma. Maleïda guerra, maleïda guerra sempre.”

Mentida?

La Virgínia està descontenta amb la seva feina. Dels companys no en té cap queixa. Del cap tampoc. Tothom la tracta bé perquè es fa apreciar. El sou? Treballa al Registre de la Propietat i amb els anys que hi porta guanya com dos mestres de la Pública o més, depèn dels mesos. Aleshores? La seva feina li sembla tan monòtona que se sent com una màquina. Mentre tecleja pot mantenir tranquil.lament converses amb les seves companyes i companys. Per això, diu, no troba cap sentit en el que fa.

Com podem trobar sentit al nostre treball? El psiquiatre convidat deia que el trobàvem quan ens sentíem valorats i reconeguts. D’acord, però jo voldria respostes més completes.

Reflexió sobre el gust per al poder. Manar o sentir-se lliure. Tema cabdal per a la persona, per a qualsevol ésser humà. La varietat de dites populars ho palesen. Veiem les més conegudes.

És millor ser cap d’arengada que cua de lluç.
O també: preferible ser cua de lluç que cua d’estruç.
Val més ser petit amo que gros mosso.

Els espanyols diuen: “Mejor cabeza de ratón que cola de león.”
I els anglesos ho fan més extens: “És preferible ser un peix gros en un estany petit que un peix petit en un estany gran.”

Qui té el cul llogat no sempre seu quan vol. Més clar l’aigua!

El sexe allibera tensions, l’amor en crea. Així s’expressa un protagonista de “La comèdia sexual d’una nit d’estiu”, pel.lícula de Woody Allen.

La tradició filosòfica ho avala. El gran poeta Lucreci, de tendència epicúria, ja ens aconsellava fugir dels maldecaps de l’amor com el gat fuig de l’aigua calenta. L’amor és una passió. Passió, patiment. Un turment per l’ànima que necessita desesperadament la presència i la correspondència d’una altra persona, els sentiments de la qual poden volar per cels diferents.

Adolf Beltran llença aquesta llaminadura mental en el Veritat o mentida d’aquest dimecres, un espai d' El Matí de Catalunya Ràdio. El plasmarem per escrit per als qui vulguin rumiar el tema amb més paciència i temps del que concedeix l’audició per mp3.

Una dita del poeta llatí Horaci que veiem escampada arreu. Jo l’acabo de trobar en el rètol d’una llibreria de Torredembarra. El poeta li diu a la seva amant Leuconoe “Carpe diem, quan minimum credula postero” Odas, 11.8 “Treu profit del dia d’avui i refia’t el mínim del que encara ha de venir” Amb altres paraules: “Esprem el que està al teu abast i no oblidis la gran incertesa que hi ha en els somnis de futur. Arrapa’t al que tens entre mans i no esperis que la bona sort et torni a visitar demà”.

Com hem d’entendre aquesta frase del poeta clàssic? Quin valor li hem de donar? És el lema d’un savi o de llestos i aprofitats? És una crida a la disbauxa o a treure profit i plaer de l’activitat quotidiana? És el lema d’un hedonista o d’un savi?

No tinc llibertat per a matar. No em sento amb cor de fer-ho. Constato que em manca la llibertat interior per a portar a terme aqueta malesa i moltes altres, En sóc incapaç. I me n’alegro! Sortosa esclavitud!

No tinc llibertat per a sobrevolar la meva ciutat per mi mateix. Com m’agradaria! Però no tinc ni ales ni cap propulsor natural que m’ho permeti. Aquesta vegada és la ignorant naturalesa la que s’apunta a prohibir. Bé, tampoc no em sap pas greu!

Eslògan del maig del 68. “La imaginació al poder.” “Sigueu realistes: demaneu l’impossible”... i “Prohibit prohibir”. Aspiració d’una societat sense normes ni policia on tothom es guiés pel sentit de la responsabilitat. Tot un programa àcrata que va espantar el mateix PCF, que mai es va implicar en la revolta.

Veritat?

“Posem que aquells nois d’ara fa 30 anys tenien raó. La llàstima és que no se’n sortissin. Les coses no han anat per aquí: vinga normes, vinga llicències, vinga prohicions, que l’Estat hi guanya més poder... i diners amb tantes multes i permisos.” “Ens tracten com si fóssim criatures i, és clar, ens hi tornem.” Ens hem acostumat a delegar la nostra responsabilitat a l’Estat i a les institucions." “Com més ens volen controlar, més ens disbauixem. Al capdavall, quan es va beure més alcohol als EEUU? Als temps de la llei seca.” Per tant, prohibit prohibir.