El debat sobre l'educació que s'ha engegat des de fa un temps és un debat en el que hi participen tots menys els seus principals protagonistes: mestres i professors.

La qualificació acadèmica i intel.lectual dels professionals de l'educació com a mínim iguala la dels opinadors i polítics, però amb el valor afegit del contacte diari amb alumnes i pares, i del coneixement directe dels resultats de les mesures ideades per l'administració.

És la meva experiència. Nens i nenes dels primers cursos de primària a qui donava suport en llenguatge o matemàtiques. Els més bloquejats, tant bon punt jo rebia els seus pares, sobre tot la mare, feien un canvi inesperat. Amb una condició: una part de l’entrevista s’havia de fer amb el nen o nena davant i en un clima de cordialitat.

Aquesta condició no sempre es troba pertinent o no es té en compte. Alerta: l’entrevista és un afer de tres, no de dos.

Diumenge passat va ser el dia del docent. La crisi financera i la disputa presidencial dels EUA van estalviar el copet a l’esquena que aquests professionals necessitem i mereixem. La premsa es va oblidar dels docents. Ja et planyo, em diuen amb commiseració els nous coneguts quan saben la meva feina, però els periodistes i els funcionaris de la consellaria funcionen al marge del carrer i no consideren que ens hagin d’agrair res. Diumenge passat tothom es va oblidar de nosaltres potser perquè no se’ls hagués acudit altre cosa que criticar-nos i, és clar, hagués quedat fatal fer-ho justament el dia que ens està dedicat. Potser sí, doncs, valia més que ens haguessin oblidat.

Em sembla que tots sabem què li passa al nen o a la nena que des de petits se 'ls ha donat tot el que han demanat. Que no aprenen a valorar res. Es passen la vida demanant i exigint. Es creuen amb dret a tot. Si algun desig no el veuen cobert, se senten ultratjats. Perquè els seus desitjos són drets. Ho veiem en fills d’amics o, si som professors, ho constatem cada dia a l’aula.

A Extremadura li han donat tot. L’Extremadura actual és un producte de disseny. Mal dissenyada segons alguns, però dissenyada al cap i a la fi des dels despatxos de Madrid a cop de cartabó i llapis. I sobre tot de molts mils de milions de pessetes.

Som els gran beneficiaris del robatori de ZP als andalusos. Tal com ho senten. Qui ho ha dit no és un pelacanyes del bar de la cantonada, sinó el secretari general del PP a Andalusia. Catalunya implicada en un robatori als andalusos. Dit i publicat. En el cap de la gent del sud els queda que Catalunya els està robant per mitjà de ZP.

Va ser ahir mateix. Aquí teniu el despatx de l’agència per a qui cregui que els patriotes estem sempre exagerant.

Manuel Cuyàs, redactor de l’autobiografia de l’expresident Pujol, va quedar embadalit amb el discurs del president Montilla. Com a tertulià de RAC1 va comentar que el primer i el darrer quart d’hora li havien semblat brillants. Per la seva banda, Oriol Pujol, portaveu convergent, també va quedar tocat i palesava el seu desconcert quan per tota rèplica només va saber refugiar-se en tòpics.

Realment els nostres homes públics ahir van donar mostres de la perplexitat que ens atribuïen els socòlegs de l’IEC. No s’esperaven aquest discurs de ressonàncies pujolianes: treballar amb els “valors de sempre”, “la nostra provada capacitat de treball, el nostre esforç individual i col.lectiu”, acompanyats de la “creativitat, tenacitat i rigor que ens fan sentir orgullosos de la nostra nació”. Montilla va acabar rematant-ho amb “el gust pel treball i la feina ben feta” on el plagi al president Pujol ja era total.

M’agrada, doncs, entendre la filosofia com l’art de fer preguntes que aboquin a la construcció de conceptes nous.

Aquestes preguntes apliquen un zoom de gran abast sobre les coses (són molt generals), sorgeixen més per flaixos d’intuïció que de lògica (són un art), enfoquen les situacions des d’angles inusuals i miren d’anar al fons encadenant noves preguntes a les provisionals respostes.

En les classes de filosofia has de canviar el xip, sents? No és una classe qualsevol. Aquest art no es pot exercir sense una actitud crítica, una mentalitat oberta i un esperit valent per travessar sempre camins incerts.
A diferència de les altres matèries, una qüestió, un tema, no té una resposta única sinó variades i diferents, les que s'han anat donant al llarg de la història Les hauràs de saber i tu encara hi podràs afegir cullerada.

La filosofia és l’art de fer preguntes que aboquen a construir nous conceptes. Preguntes que demanen certa reflexió i argumentació. En paraules d’Aristòtil, és deixar-se encuriosir pel que passa al món i en nosaltres mateixos.

Hi ha qui afegeix que l’interrogant s’ha de portar sobre el sentit últim de les coses i de la nostra existència. Subratllen el qualificatiu últim. Creuen que així separen adequadament el paper que correspon a la filosofia, més abstracte, del de la ciència que es qüestiona sobre elements més concrets. Doncs, a mi no em molesta, fins i tot ho trobo encertat, que filosofia i ciència comparteixin el fet de preguntar, la curiositat. La diferència, per a mi, rau en el tipus de pregunta i de resposta. Però la relació entre filosofia i ciència pot esperar.

No hi ha res millor que una història per explicar coses que semblen rares o difícils. Llegirem la història d’una noia de 15 anys que es deia Sofia. Era danesa. Però podia ser catalana o italiana. El que va fer aquesta noia és un model exacte del que és la filosofia.

Resulta que un dia arriba a casa després de l’escola. Com sempre, el primer que fa es mirar a la bústia per recollir la correspondència i deixar-la sobre la cuina per quan arribés la mare. Aquell dia només hi veu un sobre. Quan el té a les mans, s’adona que hi posa el seu nom. Algú m’ha escrit, pensa satisfeta. Qui serà? No porta remitent. Això augmenta la seva curiositat i s’afanya a obrir-lo. Només un full plegat per la meitat, el desplega i s’hi troba una sola frase. Un interrogant:

Qui ets tu?

A la pedagogia de disseny no li agraden els fonaments. No són bufons. No permeten fer floritures teòriques. Els fonaments de l’acció educativa són la disciplina i l’ordre. Com els fonaments d’un edifici, són pura grisor. Desagradables fins i tot, tant per qui els aplica com per qui s’hi ha de sotmetre. És més maco divagar sobre programacions i crear presentacions atractives. Per què baixar als grisos fonaments? La pedagogia de disseny ha acabat estigmatitzant les paraules disciplina, ordre i càstig. Per cert, en sentir aquesta darrera, no se us han regirat els budells?

Som i serem!

La va escriure Maimònides el 1190. Pensava en els catalans del s.XXI? Es veu que si perquè els sociòlegs de l'IEC troven escaient endossar-nos un nou post-it: ja no estem emprenyats ara estem perplexos. Doncs la Guia de Maimònides pot servir-nos.

A la tercera part del llibre rabínic s’hi diu que "els nostres coneixements es renoven i es multipliquen segons les coses de les quals adquirim el coneixement".

Benvolgut sr.Obama, candidat del PD a la Presidència dels EUA,

Ni els meus compatriotes catalans ni jo mateix tindrem l’avinentesa de votar-vos. Tanmateix cada dia ocupeu un bon espai dels nostres mitjans. Perquè tot i que no us votarem, el vostre missatge de canvi desperta l’interès i la simpatia de molts. Personalment, he de refredar aquesta exaltació, que també intenta infiltrar-se'm. M’agradaria apuntar-me a la marea que genereu, però els que estem tocats per la filosofia som així: primer la raó, després l’emoció.

Sr. Obama, doneu-me l’alegria d’afegir-me al fervor pel canvi tot concedint-me aquestes petites demandes:

El Govern ha definit un eslògan: “Que es compleixi l’Estatut”. Sense afegir-hi ni treure una lletra, tots els partits l’han anat repetint reiteradament - excepte el partit que ja sabem. És el que calia. Per una vegada s’ha dibuixat un raonament senzill i potent, i se l’ha fet entrar al cap de la gent tant d’aquí com del govern estatal.

Només dues pegues: no és gens concret ni és potent com podria fer creure la contundència amb què és dit.