Pregunten a una psicòloga, el nom de la qual no vull recordar, quins
consells dóna per reprendre amb bon peu la feina després de les vacances. La
“professional” llença que res millor que començara planificar ja des d’ara mateix les pròximes sortides. En una paraula: l’evasió. D’entrada em va deixar perplex. No
m’explicava que un psicòleg recorregués a un “remei” (mecanisme de defensa) tan
primari com la negació. Quan l’endemà vaig sentir repetida la mateixa opinió a
una tertuliana matinal d’una emissora catalana, m’he adonat que calia
prestar-hi atenció. Sembla, doncs, que una cosa tan feixuga i insuportable com
la feina demana que ens la traiem de sobre mentalment ja que no podem
defugir-la físicament.
Desconnectar, escapar-se. “Se dépayser”, els agrada dir als
francesos: canviar d’horitzons, de paisatge, d’ambient. Bona paraula. Escapar-se?
Realment no n’hi ha per tant. Malament s’ho fa qui sent la necessitat de fugir del
quotidià. Desconnectar? M'agrada: és una paraula molt gràfica i no comporta rebuig. Però
“se dépayser” encara m’agrada més perquè implica buscar vivències noves a
partir de nous ambients. Un concepte totalment positiu. Si només intentem desconnectar, potser arribem
a cansar-nos de tant descansar.
Per primer cop a França els nens nascuts fora del matrimoni han superat
als nascuts de parelles casades. Dades del 2006, l’última enquesta publicada per INSEE i fa
poc. Abans del maig del 68 els anomenats “infants naturals” (!) no
representaven ni el 6%. Miro les estadístiques de Catalunya i les dades de
l’any 2006 són a la meitat de camí de les del país veí, però enfilen en la
mateixa direcció. A casa nostra, els fills de mares no casades sumen 24.743,
d’un total de 82.077 naixements.Exactament
el 33,17%. D’entrada la dada m’ha
sorprès, però repasso i m’adono que tinc una pila d’amics amb fills, que viuen
en parella i no estan casats. O s’han casat quan han aparegut els fills després
de molts anys d’estar junts.
La senyora estava neguitosa. Havia entrat al despatx amb una pregunta
sobre les notes del nen, que havien baixat, però semblava decidida a encetar aviat
un altra tema. Casada i amb un fill de 11 anys mantenia una relació amb un home
casat, ell també amb dues criatures.
Pregunta: “Podria ser que els nostres fills
notin alguna cosa, notin el que ens passa?” Ella ho lligava amb la
baixada de notes del fill. Una culpabilitat inconscient li feia pensar que la
infidelitat conjugal havia de ser castigada en allò que ella més apreciava, el
seu fill.“Quan un enganya el cònjuge, enganya també el fill?” em va dir
exactament.
Llaudal |
país |
divendres, 18 de juliol de 2008 | 12:07h
El bisturí de l’Antoni Bassas és molt fi. Llisca sense que el pacient
se n’adoni. Bassas personifica l’art de l’entrevista. I arriba directe al lloc
del tumor que queda totalment al descobert.
Així de directe i així de fina ha estat l’última pregunta que avui li
ha dirigit a Neus Bonet, la seva successora en el programa.
L’espai Veritat o Mentida? d’El Matí de Catalunya Ràdio ha estat un
claustre per a la reflexió filosòfica. S’hi
ha escampat un bon grapat de saviesa. Aquest recull és un petit testimoni del
que no es podria deixar perdre per les ones. Afanyeu-vos a descarregar-vos els
temes que més us poden interessar.
El que més desitjo per a la meva filla és que tingui
una passió en la vida. (Empar Moliné)
Hem de procurar tenir la força per
canviar el món, el seny per acceptar-lo i la clarividència de saber quan convé
una cosa o l'altra.
Fer-se gran és inevitable, però fer-se pesat és
optatiu. (Antoni Bassas)
Qui de jove no és idealista, no té cor; qui de gran no
és conservador no té cap. (François
Grissot)Va dir exactament“Qui de
jove no és republicà no té cor i qui de gran no és monàrquic no té cap”)
Llaudal |
educació |
diumenge, 13 de juliol de 2008 | 20:24h
Ja són a les llibreries. No faig pas broma.
Qui el comprarà? Doncs més de mil i de dos mil perquè altrament no s’hauria
editat.
Ja heu comprovat que he fet una mica de
trampa. El nom varia lleugerament. Es diu
exactament philo, no pas filosofia.
Concretament,Cahier de vacances philo. CNRS Éditions, 2008. Són en francès. Des dels informes
PISA no parem de mirar cap a Finlàndia. Potser si fixéssim els ulls més aprop,
ens costaria menys prendre exemple d’algunes coses.
Coneixeu l’ expressió “Panem et circenses”? Doncs és de Juvenal,
escriptor satíric del s.id.C. que també va estampar l’idea que
avui ocupa la nostra reflexió. Ho va dir així: “A Roma tot té un preu”. D’ell
són aquestes altres que també coneixereu: “Sed quis custodiet ipsos custodes?”,
qui vigilarà els mateixos vigilants? (VI 347–348) o “Mens sana in corpore sano”
(X 356)? Ben actuals, oi?
Sobre el tema de la capçalera, vosaltres i jo, tenim tots un preu? Us
considereu insubornables? Heu renunciat als diners que provenien d’accions
immorals? O sou dels que penseu que tothom s’acaba corrompent d’una manera o
altra? Creieu que no hi ha altres regles del joc que el profit personal a
qualsevol preu?
Adolf Beltran ens ha preparat, com cada setmana, l’aperitiu de la
reflexió que ens pertocarà de fer a cada un de nosaltres. Un aperitiu molt
matisat en boca i que passa molt bé.
Llaudal |
país |
dimecres, 9 de juliol de 2008 | 19:50h
Ahir va tornar a parlar la intelligentzia socialista.. El tema de la
tercera hora de castellà a primària conté tots els elements perquè surti a la palestra. Un dels seus principals exponents és en
Joan Barril En la seva columna a elPeriódico va deixar una excel.lent mostra del
manual d’estil dels unionistes d’esquerra.
El seu objectiu: neutralitzar el més mínim argument d’enfrontament amb
Espanya que puguem esgrimir. Assegurar-se, en conseqüència, que es desactiva la
reacció catalana. Els arguments matussers els deixen per als populars, la
intelligentzia es dedica a la feina més elaborada: fabricar bones fal.làcies. Contra
els fets incontestables com la voluntat de privilegiar el castellà amb una hora
suplementària només valen fal.làcies. S’hi havia de posar, evidentment, la intelligentzia del partit.
Post dedicat a ANTONI BASSAS a qui algun boig ha volgut fer callar.
Tomasso Campanella.El món és una gàbia de bojos. A casa
nostra preferim dir que el món és una olla de grills, ens recorda en Bassas. (De
quan els bojos eren tancats en gàbies!)
Veritat?
Moltes coses dels humans ens fan pensar que és veritat. El món és una
gàbia de bojos. No passa res per reconèixer-ho. Hobbes va sentenciar: “La
bogeria és tenir passions més fortes i vehements del que és comú.”
Llaudal |
país |
dilluns, 30 de juny de 2008 | 12:45h
Això vol ser un homenatge. Això vol ser una protesta. Això vol ser una
espera de retrobament.
Homenatge. El Matí de Catalunya Ràdio té un segell de qualitat i una
Denominació d’Origen. La D.O. és la marca única d’un
programa on la filosofia és amena, la psicologia atractiva, la espiritualitat
propera, la tertúlia àgil... En una paraula, on tot allò potent i seriós
esdevé interessant i amè.
Ciceró: " Sempre és millor una pau injusta que una guerra justa."
Perquè no hi ha res pitjor que la guerra. “Mai es pot justificar la
mort violenta d’una sola persona. Només que comencem a fer excepcions a aqueta
regla, obrirem la porta a qualsevol atrocitat.” Parlem de caos concrets. “El
règim nazi era cruel i maligne, però el bombardeig a Dresden ia altres ciutats alemanyes, l’atac nuclear
contra les dues ciutats japoneses, els aliats, els “bons”, van exterminar
centenars de milers d’inocents. Si un dia l’Irak esdevé un país democràtic i
pacífic, encara hi ha haurà qui digui que la invasió de americana haurà valgut
la pena. Però els morts, qui els retornarà? I el dolor dels pares que han hagut
d’enterrar els seus fills, això res no ho curarà. Contra la injustícia cal
resistir com Gandhi, però mai embrutar-se les mans de sang. L’ull per ull ens
deixaria a tots cecs, va dir el mahatma. Maleïda guerra, maleïda guerra sempre.”
La Virgínia està descontenta amb la seva feina. Dels companys no en té
cap queixa. Del cap tampoc. Tothom la tracta bé perquè es fa apreciar. El sou?
Treballa al Registre de la Propietat i amb els anys que hi porta guanya com dos
mestres de la Pública o més, depèn dels mesos. Aleshores? La seva feina li
sembla tan monòtona que se sent com una màquina. Mentre tecleja pot mantenir tranquil.lament
converses amb les seves companyes i companys. Per això, diu, no troba cap
sentit en el que fa.
Com podem trobar sentit al nostre treball? El psiquiatre convidat deia
que el trobàvem quan ens sentíem valorats i reconeguts. D’acord, però jo voldria respostes
més completes.
Reflexió sobre el gust per al poder. Manar o sentir-se lliure. Tema cabdal per a la persona, per a qualsevol ésser humà. La varietat de dites populars ho palesen. Veiem les més conegudes.
És millor ser cap d’arengada que cua de lluç. O també: preferible ser cua de lluç
que cua d’estruç. Val més ser petit amo que gros mosso.
Els espanyols diuen: “Mejor cabeza de ratón que cola de león.” I els anglesos ho fan més extens: “És preferible ser un peix gros en un
estany petit que un peix petit en un estany gran.”
Qui té el cul llogat no sempre seu quan vol. Més clar l’aigua!
És un pesat! No m’entén! Els pares de les meves amigues no insisteixen
tant. Per què sembla que els nois siguin un perill? Per què els pares sempre han de veure
un perill en allò que ens agrada?
Bé, Isabel, tens 12 anys i ja no ets una criatura. Estic segur que ja
tens una idea força clara de perquè el pare et parla tant dels nois. Ara la teva
relació amb ells ja no és la d’abans. Ja m’entens, oi? Pots tenir amb ells
relacions més que d’amics, relacions de flirteig, de seducció, d’excitació. En
una paraula, el teu pare té por que comencis massa aviat la teva vida sexual.