Pregunten a una psicòloga, el nom de la qual no vull recordar, quins consells dóna per reprendre amb bon peu la feina després de les vacances. La “professional” llença que res millor que començar a planificar ja des d’ara mateix les pròximes sortides. En una paraula: l’evasió. D’entrada em va deixar perplex. No m’explicava que un psicòleg recorregués a un “remei” (mecanisme de defensa) tan primari com la negació. Quan l’endemà vaig sentir repetida la mateixa opinió a una tertuliana matinal d’una emissora catalana, m’he adonat que calia prestar-hi atenció. Sembla, doncs, que una cosa tan feixuga i insuportable com la feina demana que ens la traiem de sobre mentalment ja que no podem defugir-la físicament.

El bisturí de l’Antoni Bassas és molt fi. Llisca sense que el pacient se n’adoni. Bassas personifica l’art de l’entrevista. I arriba directe al lloc del tumor que queda totalment al descobert.

Així de directe i així de fina ha estat l’última pregunta que avui li ha dirigit a Neus Bonet, la seva successora en el programa.

L’espai Veritat o Mentida? d’El Matí de Catalunya Ràdio ha estat un claustre per a la reflexió filosòfica. S’hi ha escampat un bon grapat de saviesa. Aquest recull és un petit testimoni del que no es podria deixar perdre per les ones. Afanyeu-vos a descarregar-vos els temes que més us poden interessar.

Hem de procurar tenir la força per canviar el món, el seny per acceptar-lo i la clarividència de saber quan convé una cosa o l'altra.

Fer-se gran és inevitable, però fer-se pesat és optatiu. (Antoni Bassas)

Qui de jove no és idealista, no té cor; qui de gran no és conservador no té cap. (François Grissot) Va dir exactament“Qui de jove no és republicà no té cor i qui de gran no és monàrquic no té cap”)

Ja són a les llibreries. No faig pas broma. Qui el comprarà? Doncs més de mil i de dos mil perquè altrament no s’hauria editat.

Ja heu comprovat que he fet una mica de trampa. El nom varia lleugerament. Es diu exactament philo, no pas filosofia. Concretament, Cahier de vacances philo. CNRS Éditions, 2008. Són en francès. Des dels informes PISA no parem de mirar cap a Finlàndia. Potser si fixéssim els ulls més aprop, ens costaria menys prendre exemple d’algunes coses.

Coneixeu l’ expressió “Panem et circenses”? Doncs és de Juvenal, escriptor satíric del s.i d.C. que també va estampar l’idea que avui ocupa la nostra reflexió. Ho va dir així: “A Roma tot té un preu”. D’ell són aquestes altres que també coneixereu: “Sed quis custodiet ipsos custodes?”, qui vigilarà els mateixos vigilants? (VI 347–348) o “Mens sana in corpore sano” (X 356)? Ben actuals, oi?

Sobre el tema de la capçalera, vosaltres i jo, tenim tots un preu? Us considereu insubornables? Heu renunciat als diners que provenien d’accions immorals? O sou dels que penseu que tothom s’acaba corrompent d’una manera o altra? Creieu que no hi ha altres regles del joc que el profit personal a qualsevol preu?

Adolf Beltran ens ha preparat, com cada setmana, l’aperitiu de la reflexió que ens pertocarà de fer a cada un de nosaltres. Un aperitiu molt matisat en boca i que passa molt bé.

Veritat?

El seu objectiu: neutralitzar el més mínim argument d’enfrontament amb Espanya que puguem esgrimir. Assegurar-se, en conseqüència, que es desactiva la reacció catalana. Els arguments matussers els deixen per als populars, la intelligentzia es dedica a la feina més elaborada: fabricar bones fal.làcies. Contra els fets incontestables com la voluntat de privilegiar el castellà amb una hora suplementària només valen fal.làcies. S’hi havia de posar, evidentment, la intelligentzia del partit.

Tomasso Campanella. El món és una gàbia de bojos. A casa nostra preferim dir que el món és una olla de grills, ens recorda en Bassas. (De quan els bojos eren tancats en gàbies!)

Veritat?

Moltes coses dels humans ens fan pensar que és veritat. El món és una gàbia de bojos. No passa res per reconèixer-ho. Hobbes va sentenciar: “La bogeria és tenir passions més fortes i vehements del que és comú.”

Això vol ser un homenatge. Això vol ser una protesta. Això vol ser una espera de retrobament.

Homenatge. El Matí de Catalunya Ràdio té un segell de qualitat i una Denominació d’Origen. La D.O. és la marca única d’un programa on la filosofia és amena, la psicologia atractiva, la espiritualitat propera, la tertúlia àgil... En una paraula, on tot allò potent i seriós esdevé interessant i amè.

Ciceró: " Sempre és millor una pau injusta que una guerra justa."

Perquè no hi ha res pitjor que la guerra. “Mai es pot justificar la mort violenta d’una sola persona. Només que comencem a fer excepcions a aqueta regla, obrirem la porta a qualsevol atrocitat.” Parlem de caos concrets. “El règim nazi era cruel i maligne, però el bombardeig a Dresden i a altres ciutats alemanyes, l’atac nuclear contra les dues ciutats japoneses, els aliats, els “bons”, van exterminar centenars de milers d’inocents. Si un dia l’Irak esdevé un país democràtic i pacífic, encara hi ha haurà qui digui que la invasió de americana haurà valgut la pena. Però els morts, qui els retornarà? I el dolor dels pares que han hagut d’enterrar els seus fills, això res no ho curarà. Contra la injustícia cal resistir com Gandhi, però mai embrutar-se les mans de sang. L’ull per ull ens deixaria a tots cecs, va dir el mahatma. Maleïda guerra, maleïda guerra sempre.”

Mentida?

La Virgínia està descontenta amb la seva feina. Dels companys no en té cap queixa. Del cap tampoc. Tothom la tracta bé perquè es fa apreciar. El sou? Treballa al Registre de la Propietat i amb els anys que hi porta guanya com dos mestres de la Pública o més, depèn dels mesos. Aleshores? La seva feina li sembla tan monòtona que se sent com una màquina. Mentre tecleja pot mantenir tranquil.lament converses amb les seves companyes i companys. Per això, diu, no troba cap sentit en el que fa.

Com podem trobar sentit al nostre treball? El psiquiatre convidat deia que el trobàvem quan ens sentíem valorats i reconeguts. D’acord, però jo voldria respostes més completes.

Reflexió sobre el gust per al poder. Manar o sentir-se lliure. Tema cabdal per a la persona, per a qualsevol ésser humà. La varietat de dites populars ho palesen. Veiem les més conegudes.

És millor ser cap d’arengada que cua de lluç.
O també: preferible ser cua de lluç que cua d’estruç.
Val més ser petit amo que gros mosso.

Els espanyols diuen: “Mejor cabeza de ratón que cola de león.”
I els anglesos ho fan més extens: “És preferible ser un peix gros en un estany petit que un peix petit en un estany gran.”

Qui té el cul llogat no sempre seu quan vol. Més clar l’aigua!

Bé, Isabel, tens 12 anys i ja no ets una criatura. Estic segur que ja tens una idea força clara de perquè el pare et parla tant dels nois. Ara la teva relació amb ells ja no és la d’abans. Ja m’entens, oi? Pots tenir amb ells relacions més que d’amics, relacions de flirteig, de seducció, d’excitació. En una paraula, el teu pare té por que comencis massa aviat la teva vida sexual.