“L’home, en el seu orgull, va crear l’home a imatge seva”. Nietzsche. Just al contrari del que diu el Gènesi. Jenòfanes, un filòsof presocràtic, va observar que cada poble representa els seus déus amb les característiques físiques dels seus individus: els rossos pinten déus rossos; els etíops, negres, etc. Segons ell, si els lleons tinguessin déus els representarien amb cabellera i cua.

Aquest és el repte filosòfic que planteja Adolf Beltran en el seu espai setmanal a can Bassas. Ho va fer en termes semblants als que segueixen.

Escolta l'espai del programa aquí

Hi ha va haver un dia que la notícia sobre el cas del violador segrestador d’Amstetten era idèntica fil per randa en La Vanguardia i elPeriódico. Els fets que arriben sobre el cas estan desproveïts de detalls i els dos rotatius devien decidir abocar el despatx d’agència sencer. Tot fa pensar que els periodistes austríacs han segellat un pacte de silenci per deixar anar el mínim.

La sentència pertany a la Mercè Rodoreda. Apareix en una carta al seu amic i editor J. Sales. No es tracta, per tant, d’una frase dels seus personatges sinó de l’escriptora mateixa.“Cal viure perillosament.”

Veritat?

"Els homes no es volen comprometre amb mi. Per què els faig por?"

La Victòria acaba de fer 30 anys. És el moment què els joves d’avui comencen a imaginar el seu futur en un marc de relacions sentimentals estables. La Victòria sent la necessitat de buscar un noi que s'hi vulgui comprometre. No el troba i em comenta que potser el seu caràcter actua de fre. El seu caràcter? L’alegria de viure li surt pels porus, se la veu sempre de bon humor i amb una sexualitat desimbolta. No s’explica que ara que busca estabilitat no aconsegueixi que les relacions li durin més de sis mesos.

La seva conclusió va de tòpic: els homes tenen por de comprometre’s, són uns immadurs. També ho sap revestir de “psicologia” “Potser busco inconscientment homes que no saben encara el que volen? O sóc jo que he de canviar?”

Noèlia és la nena de set anys que ha desconcertat a la seva mare d’aquesta manera. Caram, els nens! La mare m’ho comenta. “I tu, què li haguessis dit?” La veritat, a mi m’hagués agradat trobar-me amb una pregunta així. Coses de l’ofici. Segurament les meves paraules haguessin anat com ara us diré.

Abans, però, encetaria un diàleg amb la nena per indagar si la pregunta respon a un estat de tristesa ocasionat per algun problema. Cosa que li pot passar tant a un gran com a un nen. Potser se sent desanimada davant d’una inesperada dificultat. La pregunta sorprèn perquè els set anys no és ni la edat dels per què -3anys- ni la de les pors “còsmiques” -9 anys-. Primer, doncs, indagar.

Verònica, una jove mare de 31 anys s’està a casa per tenir cura del fill. Però les coses no li surten bé. Diu que no té paciència. El fill la treu de polleguera fins al punt de posar-se a pegar-lo amb certa fúria. L’última vegada només pel fet que no volia fer la migdiada. “Me’n vaig penedir immediatament i li vaig demanar perdó”. Ara demana com deixar de pegar el seu fill.

Què feliç de pertànyer al poble que té el dia del llibre més guapo del món. Sí, el millor. És així, cal dir-ho i amb orgull. Unes èpoques amb la sort de cara i altres amb menys encert, un poble que ha parit una festa així, és i serà un poble "ric i ple". Serà sobirà.

Hem anat configurant una festa cultural magnífica. Entre tots, de mica en mica. L’ha muntat la gent, l’hem parit entre tots. Cap institució al darrere. Som bons. Per què no? L’hem anat fent sense pretensions i ens ha sortit rodona. Joan-Lluís Lluís dixit.

- Jo vull dormir amb el pare i la mare. Perquè he de dormir sempre sol?

- Mira, Joan, tu no pots dormir amb els pares. Saps, els pares a més de ser pares són també una parella. Això vol dir que estan enamorats. Són una parella d’enamorats. Ja ho eren abans que tu naixessis. Precisament perquè estaven enamorats, s’estimaven, vas néixer tu.

Perquè ho entenguis bé, els pares t’haurien d’explicar, si no ho han fet ja, com són els cossos d’un home i una dona, com s’estimen i com fan els fills. Mentrestant, el que has de saber és que els teus pares com que són una parella d’enamorats han de fer vida d’enamorats, ells solets, sense els fills. Això vol dir que han de tenir uns moments sense fills i uns llocs on els fills no hi entrin.

Veuràs, Joan, quan siguis gran, tu també t’enamoraràs d’una noia, que no serà de la família. Perquè no està bé ser nòvios amb els de la família. I podràs dormir amb la teva estimada i tenir fills. Segur que en aquell moment no tindràs pas ganes que els teus fills vinguin a dormir amb vosaltres. Llavors els explicaràs precisament el que ara jo t’estic dient. Potser no els agradarà, però això els ajudarà a fer-se grans. Així és la vida!

1 - No hi ha matèria sense estructura, constitució interna i sense forma. Una hipotètica realitat sense estructura i sense forma seria el caos: una realitat sense lleis, en la que tot s’hi val, l’atzar total. Els objectes d’aquest hipotètic univers ni tan sols es veurien influenciats pels seus veïns. No dependrien ni de la seva pròpia història. Aquesta realitat uniforme i equiprobable no existeix ni ens la podem imaginar. És un impossible. Amb altres paraules, la matèria necessita un ordenament intern i extern. L’ordre és una propietat inherent a la matèria. L’ordre és constitutiu de la matèria.

Recomano un llibre magnífic. “La rebelión de las formas”. Està escrit pel director de CosmoCaixa, Jorge Wagensberg. De la pàgina 26 endavant ho deixa molt clar i ho explica més bé que jo. Després llegiu tot el llibre. Això és filosofia de la bona. Meta-física de debò, la que repensa la física i surt de la boca dels físics.

No fa gaire em van presentar un noi que marxava lendemà a lluitar de mercenari. Ningú el coaccionava ni fugia de res. Sentia que aquesta activitat l’omplia. Per a ell la felicitat estava a les antípodes del que expliquen els llibres: lluitar, posar la vida en perill, afrontar la por, aguantar el dolor i viure en la precarietat si cal.

Tothom parla de la felicitat com si es tractés d’una cosa única, compacte i uniforme. I no és així. La felicitat té diverses coloracions, una diferent per a cada persona.

Mireu, cal entendre que pel cap baix hi ha dos conceptes molt diferenciats del que anomenem felicitat: la felicitat que es troba en la serenor d’esperit i la que viu de l’acció reeixida. Una felicitat és més aviat freda i l'altra càlida; una cerca la tranquil.litat i l’altra es troba en la tensió i el risc controlat. Simbòlicament podríem dir-ne "felicitat de lluna" i "felicitat de sol". Felcitat lunar i felicitat solar.

No, no m’he pas passat a la corda del karma, les energies i el jo autèntic. Usaré la lluna i el sol com a símbols universals, amb un significat ben precís i gens esotèric. Penso seguir amb el rigor habitual i fugiré de llenguatges misteriosos o hermètics.

Avui està de moda parlar d’una felicitat de refredament emocional, una felicitat que s’alimenta de silenci i d’ interioritat. Li escau el nom de felicitat lunar. Beu en la filosofia oriental ja sigui budista o zen- taoista o confucionista. Aquest fragment del Mahabharata n’és una bona síntesi.

S’està posant de moda l’actuació del filòsof en el camp de l’ajuda personal, un camp fins ara reservat al psicòleg. Acabaran per fusionar-se, filòsofs i psicòlegs? En aquest bloc estem decidits a promoure la col.laboració mútua. Crec que hi ha un camp comú: l’he anomenat Biosofia.

Psicologia i filosofia deambulen per universos diferents. La psico té per objectiu explicar i millorar el nostre comportament. Ens ajuda en la relació amb els altres i amb nosaltres mateixos. Gràcies a la psicologia ha millorat la relació amb els nostres fills, per exemple. Ens ensenya les motivacions velades de les nostres reaccions i actituds, alhora que suggereix mètodes per retrobar una vida harmoniosa. Observa, experimenta i avança amb pragmatisme, arrapada al terra.

La filo reflexiona. Analitza no tant l’individu concret com la condició humana. Intenta pensar la raó de la nostra presència en el món. S’ocupa de l’univers, el temps, l’ètica, tot allò que ens és comú. No li interessa tant la diferència d’orígens, sexes, història... allò que ens individualitza.

És veritat que en l’amor tot s’hi val? Qualsevol estratègia és vàlida per tal d’obtenir la persona estimada? Bé, crec que tots estaríem d’acord que hi ha una línia roja que ningú pots traspassar. Ni es pot matar per motius amorosos ni en la guerra es pot bombardejar un hospital ni la població civil. D’aquesta manera comença marcant el terreny de la reflexió l’Antoni Bassas.

Veritat?

Però el sentit de l’aforisme que volem comentar és figurat. En l’amor, volem dir, certes regles morals “menors”, per així dir-ho, no compten. Posem per cas, enganyar. En les situacions normals de la vida no està bé mentir. Però en l’amor, que ens hi juguem la felicitat, està permès fer trampes. L’enamorament és un fet excepcional que permet saltar-se certes regles.

- Tinc càncer de mama. És la maledicció de les dones de la família: la meva àvia i la mare van morir del mateix. Com puc dir a la meva filla la malaltia que pateixo ? Només té set anys. Se’m regira tot només de pensar-hi, però sé que li he de dir. Per adobar-ho, el meu marit creu que m'equivoco.

La senyora em demana ajuda. Hem quedat per un altre dia. Després de donar-hi unes quantes voltes, això és el que se m’ha acudit.

D'entrada li vaig haver de reconèixer la valentia d’encarar un tema tan espinós que ni el seu marit intenta abordar. Ha de fer front a tot un passat que la colpeja amb força. A més del passat ha d'afrontar la malaltia present i a l’obligacions de transmetre un fet dolorós a la filla.

El convidat. Jean-Louis Cianni. Autor de La filosofia un remedio contra el paro. De formació filosòfica i periodística. Exercia de director de comunicació d’una companyia aèria liquidada en un d’aquests avatars d’absorcions i reconversions als que ens té tan acostumats el capitalisme modern. Tenia 49 anys. Va trobar en la filosofia, primer el consol, i després la força per refer l’autoestima.

“En la societat occidental tenim dos maneres de veure el treball o bé com un sofriment o bé com un alliberament. Cadascun trobarà la seva via entre aquests dos pols. Però el que és veritat és que una vegada ets a l’atur deixes d’existir perquè ja no ets reconegut pels altres i d’aquí passes a no ser reconegut ni per tu mateix.”