Gairebé la totalitat de la gent passa la vida treballant. Ho fa per guanyar-se el pa. Ara bé, treballa també per sentir-se valuosa? El treball dignifica o és una càrrega? No és més aviat el preu que la societat ens obliga a pagar per poder viure, això sí, amb dignitat?

Resumirem el seguit de reflexions que Adolf Bertran, el seu convidat i alguns oients han exposat en l’espai Veritat o mentida? d’ El matí de Catalunya Ràdio. Crec que es recomanable escoltar-lo. L’entreteniment mental està garantit: l’espai és fresc i viu. Si m’agrada deixar-ne constància en el bloc, és perquè em facilitarà de tornar-hi quan em vingui de gust. Certes idees i certes màximes s’ho valen.

Ja coneixem una mica millor aquesta resposta alhora física i psicològica que anomenem emoció. Emocions com l’angoixa, la ira, la culpabilitat, la vergonya, la tristesa són normals però poden tenir unes repercussions molt negatives per al nostre benestar quan esdevenen massa intenses i persistents.

La conferència que La Caixa va organitzar sobre intel.ligència emocional va deixar molta gent al carrer. Amics que s’ho van perdre m’han demanat que els en fes cinc cèntims. Ara bé, prefereixo aparcar la conferència i deixar anar el que tinc al cap. He tingut ocasió de treballar força el tema i crec que farà prou servei a qui ho llegeixi. A veure si aconsegueixo donar una visió de conjunt tot procurant la màxima concissió possible.

"Lupus est homo homini, non homo, quom qualis sit non novit." locució llatina originària del comediògraf llatí Plaute (254 adC - 184 adC) a la seva obra Asinaria, o La comèdia dels ases.

“Un llop, que no un home, és l’home per a l’home, quan ignora de qui es tracta.”

Un bon dia al Lluís li entren unes ganes boges d’estar sol. Es veu a la part alta d’una muntanya gaudint del silenci, de la pau, de la natura, del panorama... No s’ho pensa dues vegades. Es prepara la motxilla, els queviures i la tenda. Quan ja ho té tot a punt, explica els seus plans als amics. Encara no ha acabat, que un d’aquests li comenta que seria millor que hi anés acompanyat. “I si et trobes amb algú?”

El convidat. Salvador Cardús. Sociòleg. Les seves opinions són vessades en moltes publicacions. A l’AVUI i a la tertúlia de El Matí de Catalunya Ràdio, per exemple. La seva veu sempre és escoltada amb atenció i la seva anàlisi,tinguda molt en compte.

Per a Salvador Cardús ser optimista o pessimista no depèn de la informació perquè una cosa i altra són més aviat dos estats d’ànim.

"La informació proporciona sempre una esperança temperada, discreta. La informació t’acosta a la realitat i t’allunya de les il.lusions, de les falses esperances. Et fa tocar de peus a terra. La informació fa que no puguis veure-ho tot de color de rosa, però això no vol dir que t’ho faci veure negre. La verdadera informació et sorprèn sempre amb un to esperançador."

El pessimista és un optimista ben informat. Que és com dir que l’optimista ho és per manca d’informació. O, si voleu, que l’optimista és o bé un estúpid o un egoista que viu d’esquena al món. Sembla que no queda més remei que ser pessimista.

Com cada setmana resumim l'interessant espai d' El Matí de Catràdio, Veritat o Mentida?. La presentació corre a càrrec d'Adolf Beltran.

Veritat?

Si estàs al dia dels esdeveniments del món, només pots ser pessimista. Obres el televisor o escoltes els informatius de la ràdio i no pares de carregar-te el fetge de desgràcies, violència, problemes com el canvi climàtic, la regressió econòmica, els mals endèmics del país, la violència domèstica, la pressió dels poderosos per manipular...

No sé què em passa. Em sento estrany. No tinc ganes de res. No m’ho explico perquè sempre tinc coses a fer o amb què passar l’estona agradablement. Però ara em sento desganat i ni amb ve de gust escoltar música, ni mirar pel balcó, ni entretenir-me amb la televisió, ni agafar una poesia. De fet, voldria escriure unes idees que abans em ballaven pel cap, però és que tinc la impressió que no rajarà res i em fastiguejarà qualsevol cosa que escrigui.

Això no pot ser. Els últims temps ja m’ha passat alguna que altra vegada. Noto, a més, que la casa em cau a sobre, a mi que m’agrada estar-m’hi perquè hi trobo tot el que més em complau.

Erotisme i poder van de bracet. Així ho palesa el llenguatge. Les relacions amoroses, les descrivim com una conquesta. “Ella ha conquistat el seu cor, ell l’ha conquistada.” El poder està en el cor de la relació entre sexes.

Aleshores no és estrany que el poder exerceixi atracció eròtica.

El poder desperta admiració. L’admiració provoca desig d’acostament i quan aquesta admiració i aquest acostament s’adrecen a una persona del sexe contrari, el poder es revesteix de desig sexual. Indistint el motiu de l’admiració, tot i que hi ha qualitats que imanten més que altres. El poder per sobre de totes.

“El poder és l'afrodisíac per excel.lència”, diu el Henry Kissinger, que de poder en sabia! La sentència tal com l’hem exposat va sortir de la boca del franquista Jesús Fueyo. Després, s’ha repetit moltísimes vegades com donant-la per bona.

- Què tal la teva filla?
- Mira surt amb un advocat.

Surt amb un ... metge, enginyer, un noi que té un restaurant, etc. Aquesta sol ser la carta de presentació habitual. La parella rep el seu valor de la seva posició econòmica i social I no creieu que es cosa del passat. Jo ho he sentit fa ben poc i a “Sexo en NY” (tele 8) és la forma usual amb què les protagonistes parlen dels seus lligues. L’atratiu sembla lligat al nivell social. La posició és doncs allò que justifica l’acostament al sexe masculí - que fins el moment ha ostentat en gran mesura el poder social. El poder té ganxo eròtic, sens dubte.

Ahir em van parlar dels rèdits del silenci. Tothom és ben conscient que els decibels ens trepen el cervell. Per això, no calia que ens expliquessin la importància del silenci sinó els beneficis que se’n deriven. I amb quins exercicis aconseguir-ho.

A mesura que anava sentint la conferenciant, es notava que els esperits dels presents s’endinsaven de mica en mica en l’interior del seu propi món, en la lluminositat del santuari íntim. Vam acabar sentint el silenci conduïts per la veu, el to i les paraules, de la conferenciant.

Conversant amb el meu pare un dia em va dir solemnement: “Escolta, si algun dia t’has de penedir d’alguna cosa que no sigui pel que has deixat de fer sinó pel que has fet.”

Val la pena penedir-se? ens preguntàvem en el bloc anterior. El passat, el portem sempre a sobre: forma la part essencial de la nostra identitat. És fàcil preguntar-se si una decisió diferent en un moment donat hagués canviat el rumb de la nostra vida per a millor. Val la pena penedir-se'n? Per altra banda, si hem obrat malament, sobre tot si algú n’ha sortit perjudicat, no seria bo reconèixer-ho i penedir-se'n? Sembla que haguem entrat en un carreró sense sortida. Potser hem caigut en la trampa de les paraules.

Què hem de fer amb el nostre passat? Així comença A.Bassas introduint la reflexió setmanal Veritat o mentida? El conductor d’aquest espai, Aldolf Beltran ens ofereix dues cites per anar fent boca.

Katherin Mansfield, magnífica escriptora de començaments del s. XX, pren postura amb aquestes paraules. “Que sigui una norma de la teva vida no penedir-te mai de res ni mirar mai enrere. Els remordiments són una enorme pèrdua d’energia: no s’hi pot construir res; només serveixen per rabejar-s’hi”.

Spinoza és més incisiu: “Qui es penedeix del que ha fet és dues vegades miserable o impotent”.

No em puc estar de comentar les afirmacions de Jordi Llovet que vaig transcriure en el darrer bloc. Són totalment oposades a la meva visió de la vida i penso criticar-les. Primer recordem-les.

“A mi m’amarga l’existència la ximpleria, justament el que per a la majoria és motiu de gresca: carnavals, caps d’any... Allò que els posa fora de si... perquè beuen massa. Prefereixo barrejar-me amb la gent amb qui es pot parlar i practicar la intel.ligència”

La qüestió [per a molta gent d'avui] és distreure’s, com si això fos la felicitat. De fet això [la festa] és una fugida i en el fons el que hi ha és por: la gent vol distreure’s per oblidar. De què vol oblidar-se? Que ha de morir”

“Això [la festa] és condemnar-se en vida. Prou condemna és passar a l’altre barri, doncs ara imagini’s passar per aquest món d’una manera tan absolutament estèril”

“Ignorance is bliss” diuen els britànics.

Rebo periòdicament la revista d’Amnistia Internacional perquè en sóc soci. Però moltes vegades ni l’obro. No puc, ho sento. Per una banda, no penso restar al marge del dolor i de la injustícia. Per això hi col.laboro. No he tancat mai els ulls a la injustícia. Però, per altra, que ningú no em demani que m’endinsi en els detalls, en el dolor personalitzat. Per higiene mental. Si un altre pot entrar al cas concret, millor. Crec que cadascú ha d’establir el llindar del coneixement de les coses que el pertorbaran. Amb honestedat, és clar: que la ignorància no demostri ni egoisme ni comoditat.