Feia temps que sentia una tremenda buidor. Buidor que cada dia creixia. El buit em xuclava cap a l’interior. El gruix muscular se’m reduia, la pell em tibava i jo no sabia com posar-hi remei. El buit era com un  estoma sorgit del no-res que s’ho empassava tot per llencar-ho al no-res. Vaig perdre la gana, vaig perdre el son, vaig pedre el somriure i posada a pedre vaig perdre fins i tot les ganes de sortir-me’n.   continua....

He estat ocupada omplint un buit.
Torno la setmana vinent

- Em trobo malament.  Un malament poc intens,  com per no fer-hi massa cas, vull dir que no tinc mal de cap, ni mareigs, ni ofegs, tampoc pal
pitacions, ni dolor. És una sensació que compararia amb un estat de progressiva dilatació. Sí,   com si la pell perdés terreny i em reculés la línia fronterera amb el no-cos o, dit d’una altra manera, com si alguna força empenyés la pell cap a dins,  lenta i silenciosament . M’entèn?
continua...

  A les 14.17 em van abduir. Em vaig sentir xuclat i transportat a regions que, mentre hi passava,  no vaig tenir esma de mirar. Francament estava espantat, tenia molt de fred i em sentia sol i desprotegit fora del meu cos
continua.

Sóm en plena tardor i la  tarda desplega tots els seus encants per no deixar ningú indiferent. El sol traspua  vermellor, la vessa sobre els núvols, la brillor hi reverbera i li broda a les crestes un festó  daurat. La línia de l’horitzó és nítida divisòria entre el que encara  és  regne de llum i el de les pròximes tenebres. Corre un vent lleuger que arrissa la superfície del mar. Des de Montjuïc els grans vaixells amarrats semblen de joguina, les grues gandulegen i la frenètica activitat humana s’ha alentit. 

continua...

 

Hi ha un home. Hi ha una dona.  Hi ha un nen recèn arribat de la clínica on ha sortit del cau matern. “Benvingut al món nen” diu l’home amb satisfacció, mentre deixa el nen al bressol. Per al nen, el món és més fred,  la llum,  dura i quan hi ha foscor és espessa i xucladora però, sobretot, el món és massa gran i tant d’espai buit fa que el nen se senti perdut.

 

 

Avui dia 8 d’agost de l’any 1998, jo Enriqueta Vilobí i Ruiz de 85 anys, amb les pròtesis a ple rendiment- implants dentals, claus dels dos malucs i un genoll  i la bufeta artificial-   rememorant com a part legítima de mi que foren les parts absents -dos ovaris, tres pedres del ronyò i  la bufeta natural- i     amb la capacitat mental de  les neurones que resten  fent el doble de treball, escric de ma pròpia les meves últimes voluntats

 

 continua...

 - Manel posa’m un gintònic, que demà fa vint-i-set anys que vaig nèixer en una clínica d’aquest racó de món… Estava tan atabalat que  ni vaig mirar la tarjeta que et col.loquen, lligadeta al peu, amb les teves dades,    tampoc em vaig palpar  el cos per saber que tenia i que no, així és que vaig passar els  primers dies ignorant la cosa més  important de mi:  que tinc dos ous i una cigala, que  sóc un home, un tio, un mascle i això és el que celebro ara. 

continua...

 

Bona tarda, doctor.
Aquí estic de nou per explicar-li "El dia que no vaig morir".  No cal que faci massa esforç de memòria perque tot just han passat dues setmanes des d'aleshores. La cosa va anar així:

continua

A la sessió d'ahir li vaig explicar l'origen del meu neguit, avui, tal com li vaig prometre li explicaré El dia que havia de començar a morir

continua...

 M’ha demanat que  escrigui un resum de la meva vida i, francament, m’ha sortit molt llarg  encara que només  tinc vint-i-set anys. Si em permet, li ho explicaré per ordre cronològic perquè sóc molt  meticulòs i perquè les principals  fites  són tres dates:  el dia que vaig nèixer, el dia que havia de  començar a morir i el dia que, contràriament al que pensava,  no vaig morir.

 
continua...

Hola, he estat una colla de dies a la muntanya rumiant sobre el destí, si existeix o no;  si venim orientats o no;  si podem escapolir-nos o no;  si tot és atzar i  carambola o si tot és necessitat...

La rumiada ha estat en va perquè no he arribat a res,  ni provisional, ni definitiu, però em plau compartir-la amb vosaltres. Aquí va...

¡Ondia, ondia, ondia¡ No us podeu arribar a imaginar el  que hi ha aquí baix¡

 Només ens faltava l’assumpte de l’abocament  incontrolat d’oblits - els cardúmens de peixos traslladen les notícies ràpidament -  Què qui soc jo?   Jo sóc un pop que assumeix que ha de  viure als fons marins, que s'ha de moure a profunditats batials o abissals; que ha de menjar crustacis, mol.luscs i  peixos petits i no pollastres a l’ast. Un animal marí que té   vuit potes,  un motoret a propulsió per fugir  i  una bossa de tinta per defensar-se dels seus depredadors.  Qué té els ulls grossos   i  un bon cervell que posa els límits: vull dir que   fer de pop té el límit en el propi ser  pop. En els humans no. Ells no s’aconformen amb la sort que els ha tocat. Ells,  la trastoquen  ficant el nas per  terra, mar i aire. La seva consigna és,  ni un pam de cosa  sense burxar¡  Mira, em bull la tinta de la ràbia que em fan. Aquí estem farts de deixalles, detritus, plàstics, andròmines i baluernes rovellades.    Ah, i  no contents amb llençar-te merda a sobre,  baixen en persona i se’t planten davant.    N’hi ha que  ho fan a pulmó pelat, s’hi estan un moment i foten el camp. Altres porten botella i van aferrats a un cable, aquest no són massa perillosos perquè si et veuen  no et fan ni cas, obsidits com estan per batre records. Ara,  guardat dels solts i amb botella¡ Aquests van amb les mans plenes d'arpons o de càmeres -els agradens molt els estris que disparen.  No les tinc totes quan se m’acosten sense inhibicions:   una de dos, o m'estan  imaginant  "a la gallega"  o en una foto al saló, com un trofeu de guerra i per més que jo em  camufli canviant de color, ells, clic ve, clic va.

continua...

Sóc un peix Carapus acus, de la Família Caràpida; del Gènere Carapus        i i em trobo implicat en l’assumpte dels Exputs, d’una manera massa directa,  per no dir  perillosa.  

continua...

 

Ha arribat la tardor  i es fa fosc aviat. Sense llum solar, el nostre ritme de feina baixa, cosa que  aprofito per parlar d’un assumpte que ens té molt amoïnades. No espereu de mi,  paraules complicades, ni  frases llargues, ni massa subordinades. Els sers unicel.lulars sóm simples,  tenim poc temps i no donem per a gaire fioritures. Sóc una alga del plancton, per més senyes una diatomea,   la coneguda per Asterionella formosa,  per als qui s’entretenen en posar noms.

contínua...