Si que és veritat que amb això de la revolució digital es poden escoltar coses ben curioses com si el món comencés de nou cada matí. I no. Una de les coses que darrerament he sentit i que el president dels editors britànics respon de forma bastant assenyada en aquest article és que amb la revolució digital els autors ja es podran posar en contacte directament amb els lectors i per tant s’acabaran els editors i les editorials...

I els futbolistes no necesitaran els equips i els actors les productores i els cantants els seus mànagers... Si és que això de la revolució digital te tantes possibilitats...

Aquest article d’ahir a la Vanguardia i aquesta gira que impulsa La Caixa i que s' anuncia a tort i dret a TV3, evidencien que la música en català te un gran problema, un gran repte. I el repte som nosaltres no els altres. Que els altres fan la seva feina, clar. I perdoneu un cop més la impertinència.

El projecte de Time Out avança. El Francesc Navarro, l’Antonio Medina de Sapiens Publicacions i jo hem estat aquests dies a Londres treballant amb els anglesos i disfrutant del l’experiència de l’empresa mare: Dinàmiques editorials interessantíssimes, de màrqueting, de subscriptors, reptes tecnològics emocionants, els sistemes de desenvolupament web... Molt i molt il·lusionant... De debò.

Dues conclusions personals d’aquest darrer viatge: La primera que com més avança, més important veig aquest projecte, per Cultura03 i per la nostra cultura. I la segona que el gran repte son els continguts, ser realment brillants, realment potents, realment ambiciosos, realment centre...

Per cert, em podeu presentar persones brillants, il·lusionades, ambicioses, que estimin Barcelona amb bogeria i que vulguin treballar molt per incorporar-los en un dels projectes més fantàstics que estem impulsant?

M’envieu un mail i m'expliqueu perquè penseu aquesta persona ha de treballar a Time Out? Algú de Sapiens es posarà en contacte amb ells.

Moltes gracies!

A nivell personal una alegria. L’amic que més ha lluitat per ser lliure, avui ho serà una mica més, avui és jubila i marxa cap a Argentina en la primera part d’unes vacances que repetirà cada vegada que li vingui de gust.

.

En Josep Maria Riera, fill d’impressors, nebot d’en Pere Quart, editor de Montflorit, treballador de Gramagraf, marit de la Maria i pare de la Kira i l’Eduard  és fonamental per entendre perquè Cultura03 funciona, perquè aquesta barreja de cultures del treball, de sensibilitats diferents avança i avança. La seva capacitat de veure les cinc-mil cares de cada repte, la impertinència i la valentia per moure als uns i als altres, el bon humor, l’honestedat personal i intel·lectual...

.

Avui és jubila el Josep Maria Riera i per Cultura03 no és una bona notícia. Que consti aquí i que el Google s'ho quedi per sempre que sense la seva feina invisible segurament no existiríem. A ell li semblarà una exageració, a mi no.

Aquests dies de disquisicions ideològiques al voltant del tripartit si o no a partir de la situació política que angoixa a tants, o de la visita de Pujol a Cultura03, o del llibre d’en Villatoro o dels que diuen, com si fos delicte, que som “l’aposta d’Esquerra”... Aquests dies que hem parlat de distribució i més de distribució alimentaria que de llibres i que he rebut uns quants correus renyant-me (amb algunes reflexions que m’han fet moure)... Aquests dies deia, m’han servit per  repetir cinc-centes vegades que això de la indústria cultural no és una ratlla recta, un instrument de partit, ni casi ideològic. La indústria cultural només funciona quan vol ser i és un solar. Un solar? Be, més exactament un terreny en el que es donen les millors condicions per construir-hi un projecte.

O sigui la indústria cultural no és el projecte, és el terreny. No son els arquitectes, és la capacitat d’Il·lusionar als millors arquitectes perquè vulguin venir a construir aquí, no és tenir l’edifici dibuixat el primer dia, és crear les condicions perquè es dibuixi la construcció més impressionant de la ciutat, no és tenir la veritat, sinó saber que serem més lliures com més veritats siguem capaços d’aglutinar... I no em vull fer el hippy perquè està clar que hi ha un punt de sortida: volem edifici que els que tenim son massa vells.

I quan un jove d’Alacant pugui triar entre l’edifici que estem construint i el que li ofereixen els que només construeixen Terres mítiques tindrem un país més lliure. Avui el xaval d’Alacant no pot triar. No tenim ni solar. El tindrem.

La darrera exclusiva del Sàpiens ahir al Telenoticies

i avui al Bon dia Catalunya

Aquesta il·lustració de Saladí que publica demà la revista Sàpiens és la primera il·lustració fabricada desde la factoria de Critèria a Xina. Ha estat un primer experiment que ha sortit bé. Ara serà divertit  veure com il·lustren els xinesos un tema estrictament català. I ho faran, clar.

I la bena abans de la ferida: tenir il·lustradors a Xina permet que hi hagi més il·lustracions a les nostres revistes i a totes les obres que es fan des de Cultura03 i tenir cada vegada millors productes acaba generant molta més feina també pels il·lustradors d’aquí.

(Quina mandra el post que em toca avui. El faré curt però crec que l’haig de fer)

Si en alguna cosa ens demostrem esquifits des de la indústria cultural catalana és que en la única cosa en la que ens semblem al magnat de la comunicació Rupert Murdoch és en la que no ens hauríem de semblar, en la mala llet que gastem en destruir tot el que fan els altres.

Ahir pujo a un taxi, el taxi d’en Miguel de Màlaga. Una estona xerrant pel mòbil i  sento una radio francesa. Primera sorpresa.

–És la RFI que a Barcelona emet pel 105.3 de la FM. També ho fan a diferents capitals europees.

–I vostè com ha après francès?

–Soc autodidacta. Vaig en el taxi escoltant aquests cd’s –me’n posa un d’un curs d’anglès– i una mica de gramàtica i anar fent.

Ja parla perfectament francès, català i ara de plè en l’anglès. Segona sorpresa.

–Aquest és el millor ofici del món. Te tantes possibilitats… Jo tinc a a casa una parabòlica i em gravo en un disc dur cada dia els millors programes de radio de France Cultura I France Inter per posar-me'ls al taxi. Unes radiós fantàstiques,  conferencies de ciència, de medicina, un programa increïble d’història –I ara em fa escoltar un cd amb una conferència sobre l’anestesia…- Tercera i última sorpresa.

Quin bon rotllo trobar gent així...

El retorn de les Juke Box, les maquines per escoltar música amb monedes, als pubs londinencs crida l’atenció. Ja no son tocadiscos a cop d’euro sinó Juke Box infinites. Hi és tot, jo hi vaig escoltar la llista dels més venuts de la setmana que vaig néixer (a la foto i perdoneu la qualitat).

I tot i que el futur de la comercialització de la música i el cinema per via digital encara està a les beceroles  aquest exemple em serveix per acabar avui la mini-sèrie de posts dedicats a la distribució parlant dels reptes que tenim en el camp de la distribució digital de continguts (no només música sinó cinema, llibres electrònics, documentals educatius, presentacions multimèdia...) (Continua...)

En el camp del quiosc el dinamisme ha estat molt més gran que en el camp de les llibreries i així i tot, mirant el món i mirant Catalunya, vénen canvis importants.

.

La primera part d’una equació per entendre la realitat de la distribució de premsa al nostre país seria la següent: 5.000 quioscos al Principat de Catalunya (una densitat única a Europa), caiguda de la venda de diaris (de cada 10 diaris que es venien al quiosc fa 10 anys ara se’n venen 6), revistes cada dia més barates per mantenir la difusió alta... L’altra part de l’equació, la del que passa a Europa, seria: la premsa de pagament te molt futur però ha d’afrontar grans canvis i grans caigudes de vendes, s’estableixen noves mega-xarxes de distribució (supermercats, gasolineres...) que busquen el control estratègic de la distribució aprofitant estructures suportades per altres negocis, més pes de la subscripció com a alternativa...

.

Com prenem la iniciativa per construir en primera persona les mega-xarxes de distribució alternatives al tancament de molts punts de venda al nostre territori? Com podem millorar la inversió en màrqueting per anar cap a la subscripció? Com som els primers en afrontar els canvis que necessita el cor del negoci de la premsa (el contingut) per tenir un valor afegit insubstituïble?

Una vegada més, tenim la pilota a la nostra teulada. Si la volem.

Abans de parlar de llibres, llibreries i preu fix, un aclariment i un exercici. L’aclariment: soc conscient que estic provocant un debat i que no tot és blanc o negre però tinc ganes de fer el debat, no per guanyar-lo sinó per avançar una mica. I l’exercici, 3 preguntes i 3  respostes sobre el mercat de l’alimentació:

Ha canviat durant els darrers 30 anys el mercat de l’alimentació?

Moltíssim. Ha augmentat el poder adquisitiu del país i tothom consumeix més. S’han implantat les grans superfícies, les grans cadenes de supermercats s’han fusionat per modernitzar-se, hi ha molts productes a les prestatgeries que no existien... Clarament el mercat de l’alimentació ha anat a millor.

N’ha sortit beneficiat el consumidor?

I tant. Hi ha més tipus de pa, pasta fresca, producte fresc que abans era difícil de trobar, més hores per comprar, més establiments, més preus... El consumidor percep que l’evolució de la distribució en l’alimentació és clarament millor que fa 30 anys.

N’han sortit perjudicats els petits establiments?

No. En tot aquest procés pràcticament no n’han desaparegut i, al contrari, s’han modernitzat i crescut. Passegem per Vic i trobem el comerç tradicional molt més especialitzat i amb botigues molt més potents que abans, passegem pel Poble Sec i trobem els antics colmados en mans d’immigrants que obren més hores i també tenen una oportunitat... Crec que hi ha més petit comerç que mai i amb més futur que mai. El discurs catastrofista que augurava el final del comerç amb la transformació del sector de l’alimentació penso que no és cert.

.

I els llibres i les llibreries?  Fem el mateix exercici d’abans amb les tres preguntes adaptades:

(Continua)

La indústria cultural, i la catalana encara més, te un gran repte en el terreny de la distribució. I no em refereixo a la cançoneta eterna que els productes catalans no es venen perquè no estan ben distribuïts (això per desgràcia no és així, ras i curt: normalment no venem més perquè no som suficientment bons). Em refereixo a que, entre la revolució digital i els canvis en la comercialització que implica la  concentració en poques mans de les xarxes de comercialització, han passat massa trens en els darrers anys i ni ens els hem mirat. Especialment al nostre país i desde la nostra cultura.

En els propers dies m’agradaria parlar de tot això. Seran tres posts: el primer sobre el repte de les llibreries i el preu fixe, el segon sobre la desaparició del quiosc com a principal distribuïdor de premsa i tot el que això podria significar i, finalment, del gran repte de la distribució digital (la música, el cine...).

Us adjunto quatre propostes de lloc de treball per si coneixeu algú que hi pugui estar interessat.

Busquem 2 controllers financers (un pel nou Ara i un altre per la nova empresa de producció d’esdeveniments), un cap de producció per l’empresa d’esdeveniments i un auxiliar administratiu per Gramagraf (Continua)