En plena eufòria dels blocs, del “you” com a personatge del any al Time, de l’internet que s’ho menjarà tot van aparèixer durant el mes de gener aquests dos articles a The Guardian. Un, el que dona titol a aquest post, qüestionant la participació digital dels lectors als diaris, bastant impertinent però suggerent. L’altre, una reflexió sobre les conseqüències d’elevar als altars la revolució digital quan al final no som “you”’s digitals sinó persones de carn i ossos en una societat molt més complexa.

Com a mínim, interessants. Mouen i m’agrada que em moguin.

“Vull que l’actiu principal de Londres, ser punt de trobada de la gent més emprenedora del planeta, no es perdi. Aquesta és l’essència d’aquesta ciutat i n’hi ha que encara no ho han entès”.

.

Aquest és el desig de cap d’any que Ken Livingstone, alcalde Londres, publicava al Evening Standard ara fa un mes. I en aquell moment vaig pensar que els catalans, sempre n’hem fet una oportunitat de l'immigració, sense paternalismes i amb els braços oberts. I per molts anys, com els londinencs...

I ara penso que tot això te molt a veure amb el país i amb la indústria cultural que somniem. En parlarem.

Aquests dies a Londres molta tele. Una de les nits, a primers de gener, ens passen La Vida de Brian. Que bona, que fina, que be...

La Iz m’explica que els Monty Pyton es van quedar sense productora a l’últim moment quan les majors van veure el guió i, clar, no hi havia película.

Uns quants bojos, els Monty Pyton inclosos, van hipotecar-se fins les celles per tirar endavant aquesta obra mestra...

I la pregunta del milió: Algú en aquests moments en el nostre país hipotecaria tot el que te per tirar endavant algun projecte, una il·lusió, una bogeria semblant? Algun empresari, algun productor? S’atrevirien els actors a organitzar-se i cobrar molt menys per tirar endavant el projecte tal com van fer els d'aquesta pel·licúla? Algú es llançaria sense suport institucional?

Abans de tornar de Londres he volgut deixar escrita una valoració sobre com veig que ha anat l’any i quins son els reptes més importants que ens plantegem el 2007 desde Cultura03. Us n’adjunto la versió original que ja he compartit amb tots els gerents amb algunes modificacions per fer-lo més entenedor. Us demano disculpes per avançat si algunes coses us semblen en clau massa interna però he pensat que podien ser interessants en aquest bloc.

.

Document  de valoració del 2006 i d’anàlisi de les prioritats pel 2007 a Cultura03

El 2006 ha posat sobre la taula, amb els moments difícils incorporats, que Cultura03 te la massa crítica suficient per ser ja un projecte amb cara i ulls, i que jugarem fort per aconseguir que en uns anys una de les indústries culturals entre les 50 primeres d’ Europa sigui catalana i sigui cooperativa. A partir d’aquí, el  2007 i el 2008 haurien de ser els anys de l’eclosió i, si durant els propers vint-i-tres mesos som capaços de fer bé la feina, Cultura03 pot arribar fins on s’ha marcat. (Continua)

Entrevista aquest diumenge a Eric Schimidt, conseller delegat de Google. Molt interessant per la visió de futur i interessant pel model de gestió. Tot i no estar d’acord amb tot, clar. (Continua..)

Dilluns vam veure el Rock&Cat d’en Jorde Roigé. Ens va agradar. Un retrat del que va ser el rock català i una evidència del que no va poder ser. La pel·licula deixa clar que aquest moviment musical de finals dels vuitanta, el que va omplir el Sant Jordi, va ser gran qualitativa i quantitativament, que els Sopa, els Sau, els Pets i els Sangtraït eren musics de primera que s’hi deixaven la pell, que sabien el que feien i per això el públic els hi reconeixia, clar.

I el que no va poder ser que també queda clar a la pel·lícula, no va ser culpa ni dels músics ni de la Generalitat ni del diari El Pais, per mi va ser culpa dels empresaris. Dels que no vam ser capaços abans de dotar al nostre país d’una indústria cultural forta de debó, que acollís, que impulsés, que estimés, que innovés... I quan dic forta parlo de més de 100 milions d’euros que al final no hi ha cap indústria cultural a Europa entre les cent primeres que facturi menys que això.

I dues coses més: Com una película tant important la feien al 33 i no a TV3? Com vaig ser tant sectari i no vaig anar al cinema a veure-la  per felicitar seguidament al seu director?

Ahir llarga trobada amb el President Pujol a la nostra seu de Badalona. I una sensació profunda d’haver connectat, tot i no ser una trobada fàcil i començar des de la distància.

Primer un “sou conscients del que dieu quan parleu de Mondragón?” , després un “el cooperativisme a Catalunya fracassa perquè els catalans som individualistes i no hi ha un cooperativisme ‘espiritual’”. Al final després de dues hores de conversa intensa i sincera, sensació de complicitat profunda.

Complicitat profunda en el respecte que nosaltres sentim per un President que ha imaginat i transformat Catalunya en 30 anys, i complicitat en l’acceptació per part del President Pujol que els 30 anys que venen els protagonitzarà una nova generació des de la convicció que farem el país que siguem capaços d’imaginar, i la indústria cultural que siguem capaços de somniar. A partir, és clar, de tot el que han fet el que ens han precedit que és molt i bo. Soc optimista.

“No sabeu l’alegria que m’ha donat conèixer el vostre projecte”. I nosaltres de parlar tant llargament amb vostè, President.

(Intento traduir/resumir un article interessant del Guardian de dilluns) Si treballeu en una oficina, segur que esteu rebent regularment correus electrònics virals amb tot tipus de videos, powerpoints... Desde el llançament de Youtube al febrer de l’any passat l’era dels vídeos virals no ha parat de crèixer(...)

De totes maneres hi ha una important distinció entre els vídeos més vistos i els més comentats. El lider dels videos més vistos aquest any al Youtube serà Evolution of Dance, sis minuts infumables d’un senyor ballant que ja han vist més de 30 milions de persones. (...)

En canvi els vídeos més comentats, els més influents, son uns altres i estan en aquest rànquing que ha fet Viralvideochart.com. Un ranquing construït  a partir de les vegades que els bloggers han lincat amb aquests vídeos durant el darrer any. (...)

Aquí teniu el rànquing i a continuació els tres primers vídeos.

L’excel és el millor vídeo-joc que s’ha inventat mai. De vegades les cel·les on poses cada fórmula son les dimensions d’un espai infinit, altres vegades son presons, o vides, o habitacions d’hotel...  I navego i somnio... Us ha passat alguna vegada?

I és que aquests son dies de tancar l’any i fer pressupostos... Demà totes els gerents presentem els pressupostos del 2007. I els primers resultats del 2006 son molt positius, pressupost de facturació complert (més de 18M d’€) i el de beneficis superat (més d’1M). Anem bé. Som petits però anem bé.

M’envia per mail el Guillem Carbonell, gerent de Critèria i futur director de gestió de la nova etapa d’Ara, aquest article que va publicar fa uns dies La Razon. (Continua)

Fa mesos que reflexionem sobre com afrontar en un grup que diu que vol ser líder en el camp de les indústries culturals tot el terreny de la música i les arts escèniques. En els propers dies molt probablement anunciarem, ahir ho va aprovar la permanent del grup i avui està a l'ordre del dia del Consell Rector, la incorporació al grup d’una empresa mitjana (2,5M €) que ens obrirà el camí per treballar seriosament tot això. (Continua...)

Vaig disfrutar ahir al seminari sobre oportunitats de negoci per a editors a Xina que va organitzar el Gremi. Impresionant l’experiència que va explicar Lynette Owen, cap de drets de Pearson Education amb més de 25 anys intentant fer negocis al gegant asiàtic. 25 anys es diu ràpid però son molts. Perdent diners, fent servir la imaginació per obtenir beneficis en un negoci controlat encara per l’Estat, contractar gent, tenir contactes... I ara ja és el negoci més gran de drets del grup editorial britànic. Com ens costa als catalans imaginar-nos 25 anys picant pedra...

I nosaltres en portem dos, i només un amb oficina i al començament de la sessió feia cosa explicar la nostra experiència tan modesta. Però em va agradar perquè ajuda a saber l’ important del que ja tenim (estem implantats allà i, per exemple, legalment ja és un mèrit) i tot el camí que ens queda per fer: el més important acumular molts i molts més continguts, ser liders al món en determinats continguts especialitzats. Ser-hi i tenir continguts, aquesta és la clau.

I vaig conèixer gent molt potent i que en sap molt, Remei Piqueras responsable de comerç internacional de Parramón que porten anys venent continguts a Xina o la Silke Harder que se’n va a Shangai a la seu del COPCA treballar per Actar D.

Avui participem a unes jornades del Gremi d'Editors sobre nous mercats, concretament Xina i Rússia.

Hi assistirà en Gerard Birbe, que se'n va a Xina a prendre el relleu a l'Anabel Olivé,  i jo participo a una taula rodona a la tarda. A l'auditori Winterthur a partir de les 9.30.