Una qüestió de diferenciació de vestuari entre treballadors i treballadores ha afegit més tomàquet al que ja elabora habitualment la Bonny SA de Mutxamel.

Les dones (90% de la plantilla)  aniran amb bata -escotada i lligada al darrera- per treballar en la tria i empaquetament dels tomàquets és a dir,  les vestiran de dona, amb faldilles.

La uniformitat no sempre es correspon amb la funcionalitat, i si un o una no es troba còmode amb la vesta que porta, possiblement el treball se’n ressenti. Però tinc la impressió que algú ha aprofitat l’avinentesa de la calor que sol fer en una nau industrial per donar “un toc de color” a l’àrida feina de tria de tomàquets. Potser la resta, el 10% de la força productiva masculina, o algun  comandament intermedi?

Les dones no estan disposades a ser uniformades de manera que hagin de “mostrar” en lloc de “ensenyar”. El matís és important

 Tenir “pupes” i crostes a la boca sol ser un senyal de mal funcionament dels budells, mala evacuació, empatx. Cal dissoldre les crostes del tub digestiu amb aigua tèbia fins a deixar la cloaca neta com una rentadora tractada amb Calgon.

Aleshores, potser, l’individu/ua podrà parlar bé la llengua, amb propietat, ben mastegada i fresca, aromàtica, plaent, gustosa, amb bouquet.

I els que escoltem, altres parlants nadius o nouvinguts a la nostra dicció, compartirem la complicitat i l’afecte que sentim per la nostra forma comú de veure el mon, i a més d’entendre el que ens diuen, ens entendrem..

La llengua no és només una manera de transmetre el pensament, és abans que tot una manera de mirar el que ens envolta.

El fòtil de Jobs sedueix als mitòmans i concita als iconoclastes (com el que subscriu) No és el fòtil en sí, sinó el sex-appeal amb que l’han untat allò que actua com a catalitzador d’aquestes reaccions. Avui dia qui no te un IPod no és ningú, tenir un producte Appel és inAppelable, és “in” i “cool”, tota la gent guapa en te i qui és el guapo que no vol ser guapo?

En les infinites dicotomies possible per dividir-nos hem d’acceptar el nostre lloc encara que sigui sense situar-nos-hi, i el meu lloc no és anar a fer cues. De manera que, encara que l’Iphone pugui ser un bon producte ja m’han perdut com a client degut a l’estratègia de marketing que ens ven el desig abans que la utilitat i a sobre, per mes INRI, posa a Telefònica a la taquilla d'expedició de bitllets cap al somni americà de Cupertino. Precisament ara que estic en procés de divorci de la millor Compañía Nacional de Telèfonos de Espanya.

Desprès d’anys de fidelitat obligada i casament arreglat i tutelat, envio Telefònica a prendre vent i a vendre IPhones als qui sedueixi al preu de dos anys d’esclavatge i facturada seca. Sarna con gusto no pica, que diuen els veïns.

Segons aquesta notícia, els que ens toca anar al CAP (centre d’atenció primària) de Torelló, estem d’enhorabona, perquè ens atendran les 24 hores gràcies a guanyar una proposta de resolució a la Comisió de Salut del Parlament.

No així als que als toca anar al CAP de Manlleu o Sant Quirze que, en les mateixes circumstàncies i iguals mèrits han perdut una votació idèntica.

I tot perquè, sembla, que la Caterina Mieres va sortir a pixar quan tocava votar les 24 hores de Torelló, però ja s’havia deslliurat quan tocava votar el mateix per Manlleu i Sant Quirze.

Eren a dins la sala que els van pixar fora de test.

Com sempre, en Salvador Cot, en el seu lacònic apunt a l’AVUI, l’encerta de ple. Des de l’endemà que, inesperadament, Joan Laporta guanyes unes eleccions a la presidència del Barça el setge a la Torre de l’Homenatge (la llotja del camp Nou) ha estat permanent. Això és un fet, altra cosa son els encerts i desencerts del personatge que la presideix.

Em permeto rescatar aquest apunt meu, datat a l’octubre del 2005 -que podia haver escrit avui- per record dels desmemoriats.

El Barça és, abans que res, un gran negoci i un gran aparador, un node privilegiat que no poden obviar els poders fàctics. Ser president del Barça és mes important que ser-ho de la Generalitat. Si un Barça presidit per un Laporta ho guanyes absolutament tot any rere any es proclamaria d’independència de Catalunya des de la llotja del camp Nou, i el país, fins i tot les icones de l’espanyolisme com l’home-mico, Pau, i la dona-elefant, Montserrat, tremparien com burros en zel, doncs a traves del para-esport d’elit, per la via del sentiment vicari, els pobles s’identifiquen amb el guanyador.

Aquesta és la nova tongada que tenim ara a sobre, la nova estratègia espanyolista perquè ens tornem fetus cargolats passa per que tots els guanyadors siguin “espanyols de pura cepa”.

Aquest és el perfil del burro català.

• Orella dreta i boca tancada
• Brida quadribarrada
• Mirada perduda
• Musell mosquejat
• Potes juntes i cul apretat
• Menjador de pa sec
• Ase dels cops
• Resignat a l’aspra ma que l’ha fermat per tant de temps al fang
• No aspira a ser cavall

(Post en substitució del toro de les pilotes que em feia mal als ulls)

L’amic Borinotus va publicar aquest magnífic post parlant de l’economia domèstica en temps de crisi. Es important que tothom que pugui i vulgui doni la seva visió personal sobre una qüestió tan important i desconeguda.

Tinc la impressió que la gent tot just sap el que guanya però no el que gasta. El vòrtex de la màniga terrestre, el tornado que ens fa girar com ninots dins la macroeconomia, no ens permet fixar-nos en que ens gastem els calés, nomes ens n’adonem quans el compte es buit i aleshores tirem de tarja i demanem un crèdit d’emergència.

Ens n’hem empassat tantes, que quan manquen diners tenim els nostres benefactors -bancs i caixes -que ens n’ofereixen, ens entatxonen tan si com no, els crèdits al consum per arribar a final de mes i així, els poc previsors i avisats es van cavant el forat mes fondo fins a arribar al coll.

Sense ànim de pontificar ni esmenar la plana a ningú he confeccionat amb una eina tan potent i practica com el full de càlcul “Excel” uns quadres que serveixen per prevenir i situar-se, mes a mes, dins la pròpia economia.

La llàstima és que al bloc només us ho puc oferir en versió PDF, no operatiu, però si algú l’interessa li enviaré el full de càlcul llest per fer servir.

Diguem, a títol d’exemple, que el nostre subjecte passiu cobra 1500 € en mà i dues pagues, te uns estalvis que li donen un petit interès trimestral, fa unes quantes hores extra (que cobra en negre) i un mes li toquen 600 euros al cecs. Total, disposa de 26.300 € a l’any. Però te una hipoteca de 180.000 € a 40 anys al 4,95%, per la que paga 862€ cada mes, la despesa mes grossa.

Arribarà a final de mes?

Aquest post és un dels que no m’agrada escriure, per que queixar-se i “denunciar” no va amb la meva manera de ser, i em vaig proposar que aquest bloc em servis i servís d’esplai i d’espai de comunicació amb altre blocaires amb els que ja som una mica de família, i s’interessen per la meva salut i ànim (gracies a tots els que us en heu preocupat, no ha estat res) perquè, a distància, som ben veïns i fins i tots amics de pantalla. Així, les petiteses i les grandeses de cada dia en el domini personal, esdevenen pinzellades d’uns quadres que contemplem, canviants i coneguts, i els intercanviem com si de cromos es tractés.

Però per altra banda em penso que val la pena que els pocs o molts que em llegeixin facin difusió dels enganys amb que la classe política dirigent, -aquest govern i tots- ens fan lliscar com greix d’untar màquines perquè anem lleugers i ens la clavin fins al fons sense que hi patim massa per pura ignorància i desinterès per els veïns.

Parlo de l’enganyifa dels 400 euros que el Zapa va fe veure que posava sobre la taula per intentar comprar-nos el vot.

Ningú els cobrarà. Qui vulgui saber com va, que segueixi llegint.

Estic cercant un mapa de la meva topografia osteo-muscular. Per raons pràctiques haure d’anar a veure la meva metgessa si d’aquí a un parell de dies no puc estirar la pota com deu mana i aleshores ella em farà la pregunta obvia: on et fa mal? I posant un dit en un lloc incert per sobre de l’anca esquerra li diré: aquí, que es com dir “ a la vora del Ter”.

Va ser trastejant amb una escala llarga, però no pas pesada, que el balanç em va vèncer i algun múscul desconegut va haver de treballar mes del que podia o estava acostumat. Una punxada i un dolor d’aquells que nomes sents si fas el moviment necessari per emprenyar la zona afectada va quedar com a seqüela de la de la falsa maniobra.

He descartat el gluti major, mig i menor, perquè no m’afecta la marxa, però podria ser el tensor da la fàscia lata, un múscul petit que s’origina en el llavi extern de la cresta ilíaca i en l’espina ilíaca anterosuperior, ja que és, en part, responsable da la flexió i rotació cap endins del maluc i del genoll.

Però no n’estic segur, doncs podria ser també l’obturador intern, que te l’origen en la cara interna del pubis i del isqui i s’insereix al cantó superior del trocànter major, per darrera del múscul piriforme, ja que també es responsable, en part, de l’abducció del maluc i de la seva rotació cap enfora.

Sempre havíem dit a la colla que quan s’hi afegia un nou company o companya, calia que ens l’emportéssim d’excursió un cap de setmana.

Les excursions que fèiem eren de caminar tot el dia, pujar a algun pic, fer bivac a la nit, menjar fred i acabar corrent i treien la llengua per tal que no se’ns escapés el tren a la tornada.

Un cop superada amb èxit la prova sabíem que ens podríem fiar de qui, en l’adversitat, hagués reaccionat amb ànim i companyonia.

La majoria dels meus conciutadans no han començat a superar bé la prova de l’excursió a la fi de la bonança.

Això que hem tingut i tindrem no és una vaga, és l’inici de la fi del “estat del benestar”, il·lusòria il·lusió per il·lusos.

S’equivocarà qui apliqui els criteris apresos per valorar la nova realitat de l’economia i les relacions socials que es van configurant.

Quan un vaixell s’enfonsa, sempre hi ha qui es vol salvar el primer, perquè allò de “les dones i criatures primer” és molt passat de moda i el Capità Zapa, el primer Oficial Solbes i tota la camarilla, els pinxes autonòmics i el Ferran Adrià, seran el primers a abandonar la nau.

Senyors i senyores, una mica de dignitat, ja que ells no en tenen.

.

Em penso que els retards de Renfe, el caos dels aeroports a començament de vacances i ponts, els talls de trànsit que s’allarguen mesos o anys, les vagues d’autobusos, les esquerdes per les obres de l’AVE (Fènix?), els capricis de la Mayol i senyor en accelerar el transit a 80 km/h. - quan tothom sap que esta parat permanentment per embús fatal, la canonada o canyeria del reiet Baltasar que es teixeix i desteixeix com la tela de Penélope, i tantes altres “petites molèsties” que els soferts ciutadans han de suportar pel fet de ser demòcrates, res d’això ha encès tant els ànims com el projecte de la UE d’ampliar les hores de treball permeses de 48 a 60.

I és que això de treballar fa por, malgastar la vida per diners no és propi de persones civilitzades, d’aquí ve allò de “treballar com un negre” que ara porta una càrrega d’incorrecció política - i potser penal- inasumible. De manera que no he dit res, esborrat.

En aquest racó de mon, entre el Ter i el Ges, (que no son ni el Tigris ni l’Eufrates) hi plou cada tarda. Algun matí també ho ha fet, però generalment l’aiguat o el plugim han caigut havent dinat, tota aquesta setmana passada.

Tots els colors dels verds van pujant de to i els reguerots esgarrapen els camins que encara no han rebut el baptisme de l’asfalt. La regadora de gotes gruixudes o l’aspersor de fines gotes micronitzades ens mostra l’estat d’humor dels cumulo-nimbus, i quan en el seu interior hi ha baralles entre els del corrent de dalt i els del corrent de baix, els espetecs guerreres de la tronada ressonen com corns de guerra, acompanyant els estrips fugaços que esquincen amb milers de volts la volta que tenim per sostre.

Aquestes demostracions de força, que no reivindiquen res, sinó la vigència d’unes lleis fetes “per se”, que cap manaia ens ha imposat, és un dels pocs consols que tenim, doncs les lleis que els manaies ens imposen a nosaltres res poden en contra elles, els núvols i les tempestes, ells i elles son el nostre Robin Hood.

Se’ns han acabat els rotllos. Hem ampliat la casa amb habitacions per hostes que no solen venir i banquets que no es solen celebrar, ens hem dedicat a empaperar les noves estances amb papers extrets dels catàlegs mes selectes, perquè els podem pagar, però a l’hora de posar-los no tenim prous mans per empaperar.

Tenim papers i ens manquen empaperadors que, sobretot, no siguin massa cars, o siguin molts barats, regalats quasi. Quan hàgim empaperat moblarem, i així encara necessitarem mes mans.

En acabat, omplirem les estances buides d’hostes i de banquets, amb els nostres iaios mes de l’altre mon que d’aquest, amb els jubilats i pre-jubilats, amb els ociosos, amb els rendistes, amb els treballadors amb dret a casals de vacances (per conveni) amb els estressats a qui cal refer-se en balnearis, amb els turistes que ompliran els hotels de temporada, amb els hipotecats per les segones residències.

Així el país anirà creixent en bens i decreixent en persones que, prou enfeinats en desenfeinar-se, ja no crien com conills sinó que gaudeixen d’una carta de semen i òvuls, amb procedència certificada, per criar-se o regalar-se les seves pròpies mascotes humanes.

Ve gent de fora, altres cultures, altres costums i inventem la multiculturalitat.

Fer la clenxa a una pilota peluda és impossible, la topología en ho demostra. L’atmosfera son els cabells de la closca rodona sobre la que caminem i vivim, i també és l’epidermis del nostre soterrament subcutani quan fem a tots.

Els 23 graus i escaig de desplaçament que, per un caprici còsmic, l’eix de la terra forma amb el pla orbital de translació al voltant del sol, braseja el nostre planeta com un pollastre que gira i pivota al mateix temps enfront la font de calor del Sol, i la nostra atmosfera gasosa te prou llibertat per desplaçar els corrents d’aire fred i calent des de l’equador als pols, per sobre de la liquiditat salabrosa i de la fermesa mineral, pels cims d’alta cota i per la planura marina. Els núvols i la pluja, els vents, els huracans, tota l’energia s’intercanvia el lloc, i en les zones temperades com la nostra, està demostrat que la pluja i la sequera no duren.

Les llumeneres que ens governen, no ho saben això? O, enderiats, no ho recorden. El seu cervell deixatat pel túrmix trinxador de les enquestes i la fixació del vot, la ceguesa induída de tant mirar amb ulleres d’augment els ha deformat la vista, els ha convertit en talps subterranis o en voltors que es desplacen del territori perquè als canyets habituals ja no hi troben prou teca, es mengen el coco i el fetge els uns als altres. Oblidats de tota raó, irradien irracionalitat, perversió de llenguatge, ferum de resclosit. Son per nosaltres una feixuga càrrega que portem sense que ells ens portin enlloc.

Se’ls ha acabat la sequera que els havia plogut com un manà.