Nuestro Gobierno tendría que estructurar y oficializar la formación universitaria específica, una especialidad médica de psiquiatría infanto-juvenil homologable a la ya que existe en la mayoría de los países de la Unión Europea.

La psiquiatría infanto-juvenil es la mayor fuente de prevención de la psiquiatría de adultos.

Si no se hace seriamente y no se desarrolla una especialidad psiquiátrica infanto-juvenil en España, no podemos pretender tener una asistencia en salud mental infanto-juvenil de auténtica calidad, sin esa necesaria formación seria y estructurada de base.

Sr. Bernat Soria (Ministro de Sanidad), tenga la responsabilidad y la valentía de poner a nuestro país en el lugar que debería corresponderle a nivel de la Unión Europea, porque lo nuestro es grave y vergonzoso!

Porqué en España tenemos tendencia a ser la cola de la seriedad formativa de Europa ???

Dr. Jaume Cañellas Galindo.

El incremento de la pobreza así como de la obscena desigualdad, expresado por el aumento hasta 965 millones de hambrientos en los últimos tiempos, prueba la violación permanente y sistemática de derechos sociales y económicos.

Unos 2.800 millones de personas (casi la mitad de población mundial) malviven con menos de 2 dólares diarios. Un niño de cada cinco no puede acceder a educación primaria y 876 millones de adultos son analfabetos, de los que dos tercios son mujeres.

Cada día, 30.000 niños de menos de 5 años mueren por enfermedades curables en países desarrollados, y en los países empobrecidos un niño de cada diez no cumplirá los 5 años. Más de medio millón de mujeres mueren cada año durante el embarazo o el parto. Más de 1.000 millones de personas no tienen acceso a agua potable !

 2008 Y SEGUIMOS SIN ESPECIALIDAD DE PSIQUIATRIA INFANTO-JUVENIL EN ESPAÑA. 

NO OLVIDEMOS que la NUEVA ley del aborto, “QUE SERÁ LO MÁS MODERNA Y VANGUARDISTA POSIBLE “ según dice nuestro Gobierno de España, debería tener en cuenta muchas cuestiones, como la cuestión del “vientre de alquiler“, porque es un ejemplo claro de cuando la maternidad y/o paternidad del feto está determinada por un “contrato legal” (que debería ser público y gratuito) y no es la mujer gestante (que muchas veces no es la madre genética) la única que decide sobre el embarazo y la posterior vida del feto (aunque lleve al feto en su propio cuerpo) y no puede decidir únicamente ella sobre la vida de ese feto. O como es la cuestión de los embarazos de las menores de 14 años.

BARCELONA, 10 Dic. (EUROPA PRESS) -

   La consellera de Salud de la Generalitat de Cataluña, Marina Geli, afirmó hoy que no está en contra de la “automedicación responsable” por parte de los ciudadanos como una fórmula para evitar la saturación de las consultas médicas y de urgencias, sobre todo en periodos como la segunda quincena de diciembre, donde se espera la gripe más virulenta.

   Durante un desayuno-coloquio informativo del Fórum Europa, Geli señaló que es necesario educar a la gente para que tenga la capacidad de comprender los límites y que no busque respuestas en los medicamentos que no las tienen.

   Asimismo, en este encuentro hizo el balance de la legislatura, a la que definió como positiva, aunque denunció que el sector de la salud está infrafinanciado. En este sentido apuntó que el debate de la financiación debería tratarse en el Estado. “No se puede no gobernar un sistema sanitario que tiene estructura federal, tiene que ser un debate de Estado”, acotó.

   Geli apuntó que el sector de salud es uno de los pocos que no tiene paro y, por el contrario, sí una falta de profesionales. Además, afirmó que su sector genera el 5 por ciento de empleo directamente e indicó que indirectamente el porcentaje sería aún mayor.

            ----------------------------------------------------------------------------


Sigue faltando una gestión eficaz y eficiente de la Sanidad Pública Catalana.

En Catalunya (Cataluña) los médicos están mal pagados y poco valorados (Por eso se van al extranjero!!!) y la "Conselleria de Salut " quiere arreglar la situación precaria de la (EX-) SANIDAD PÚBLICA, privatizadandola a gran velocidad y con una "(In-) Seguridad Social Pública Catalana" (ICS) en vías de extinción, porque les resulta cara, dicen.

Por eso hacen más conciertos con instituciones privadas, que pagan poco y piden mucho a los médicos que trabajan en ellas. Pero no paran de inaugurar nuevos "Centros", "Unidades", "Hospitales"...AUNQUE NO TENGAMOS MÉDICOS PARA TRABAJAR EN ESAS NUEVAS "ESTRUCTURAS ARQUITECTÓNICAS" !!!

SEGUIMOS EMPEZANDO LA CASA POR EL TEJADO.

Una Plataforma pide que se reconozca la especialidad de Psiquiatría infanto-juvenil en España:

Una plataforma formada por psiquiatras y por familias cuyos hijos tienen detectados trastornos mentales, reclama al Ministerio de Sanidad el reconocimiento de una nueva especialidad en el sistema sanitario español, la de Psiquiatría Infantil y Juvenil.

El colectivo lamenta que en España no ocurra lo mismo que en la mayoría de países de la UE, donde los facultativos que desean especializarse en psiquiatría infantil y juvenil tienen que hacer una especialidad independiente de la de psiquiatría de entre cinco y siete años de duración, algo que, aseguran, repercute en la calidad de la asistencia psiquiátrica a niños y adolescentes.

'En España no hay especialistas en salud mental infantil y juvenil', lamentó en declaraciones a Europa Press el psiquiatra Jaume Cañellas, quien añadió: 'Somos el único país de la UE-15 que no cuenta con un título de psiquiatra especializado en atender a niños, adolescentes y jóvenes', ya que en estos estados existe una especialidad propia de entre cinco y siete años de duración. En toda la Unión Europea, los únicos países donde no hay especialistas en psiquiatría infanto-juvenil son Rumanía, Lituania y Malta.

Según Cañellas, esta especialidad es 'fundamental' para prevenir las enfermedades mentales entre la población adulta, y este déficit se suma a la 'desatención' que históricamente ha dado la sanidad española a la salud mental. En este sentido, Cañellas recordó que los datos de la Organización Mundial de la Salud (OMS) ponen de manifiesto que un tercio del total de patologías mentales clasificadas se inician exclusivamente en la infancia, aunque también hay otros trastornos, como los neuróticos o la esquizofrenia, que suelen iniciarse en estas etapas de la vida.

'Para formarnos, los psiquiatras tenemos que irnos al extranjero', recordó Cañellas, quien expuso que, en su caso, tuvo que ir a Francia. De ahí la importancia, aseguró, de lograr el reconocimiento de esta especialidad para lograr una 'calidad asistencial mínima' de la población infantil y juvenil a la que se le ha diagnosticado un trastorno.

'No basta con un master o un curso de tres o seis meses', aseguró Cañellas, quien aseguró que las enfermedades mentales en la infancia y la adolescencia tienen particularidades concretas que, por sí mismas, justifican la existencia de una especialidad médica independiente. 'Si no conocemos correctamente el desarrollo psicoafectivo y las características propias de la etapa infantil, se nos pueden pasar por alto aspectos que en un futuro pueden convertirse en trastornos mentales graves', consideró.

Este déficit de especialistas explica, según Cañellas, que en España se produzca un elevado número de casos de 'sobrediagnóstico e infradiagnóstico' de la población infantil con enfermedades mentales. 'No se puede dejar la salud mental infantil en manos de profesionales que no estén especializados y formados en la materia', concluyó.

Fuente: Europa Press Publicación noticia: 02-09-2007.

Dr. Jaume Cañellas Galindo ( Psiquiatra).

NECESITAMOS UNOS DERECHOS HUMANOS SIN DISCRIMINACIONES.

AÑO 2008 y  SEGUIMOS SIN ESPECIALIDAD!!!

Por poner un ejemplo;
En Catalunya, se empezó la casa por el tejado, a la hora de tratar la problemática psiquiátrica infanto-juvenil. En los años ochenta, había enormes necesidades asistenciales. Se inició un proceso de creación de los nuevos centros de asistencia psiquiatrica infanto-juvenil pública C.A.P.I.P.( Impulsados por el director del "Programa de salud mental infanto-juvenil " y uno de los padres de la Psiquiatría infanto-juvenilen España, el Dr. FERRAN ANGULO, desde sus inicios en el Hospital deSan Juan de Dios de Barcelona y que también se formó en Francia con una base psicoanalítica ).

Algunos médicos que se formaban fuera denuestro país, volvían para echar una mano. Porque, en aquellos momentos, en Cataluña no existía ninguna red psiquiátrica infanto-juvenil. Para poder atender las crecientes demandas de la población, se buscaron médicos generales, psiquiatras de adultos, psicólogos de adultos, gente que se pudiera interesar por estos temas, pero que muchas veces no tenían ninguna o muy poca formación sobre la psicopatología de los niños y los adolescentes, y con buena voluntad iban haciendo lo que podían. LO GRAVE ES QUE ESTAMOS EN EL ULTIMOTRIMESTRE DEL AÑO 2007 Y SEGUIMOS SIN ESPECIALIDAD !

Las"Asociaciones y Sociedades" de "Psiquiatría infanto-juvenil" en España, están formadas por psiquiatras generales, pediatras, médicos generales( Y algún honroso médico que se dignó hacer la especialidad oficial enotro país de la Unión Europea y ha intentado ejercer en España, pero con miedo).

NO ES SANO EMPEZAR LA CASA POR EL TEJADO, ni en Andalucía, ni en Catalunya, ni en ninguna otra parte de nuestra España.

Paraque queremos USMI-J, CSMIJ, URPIJ y otras ...IJ, Unidades hospitalarias y servicios de Psiquiatría infanto-juvenil , SI NO TENEMOSPROFESIONALES SERIAMENTE FORMADOS EN ESPAÑA PARA EJERCER LA PSIQUIATRÍAINFANTO-JUVENIL CON UNA BASE SÉRIA Y COMPETENTE ?

Es más de lo mismo y si me perdonan ustedes la reflexión;
La cuestión para la mayoría de nuestros "colegas" y "políticos", no es la calidad de la salud mental de los niños y niñas de España, es aparentar ocuparse del tema para ganar votos, poder, dinero y que se queje menos la población española (incluyendome a mi mismo, que soy un profesional pero no dejo de ser un ciudadano español más!).

CUANDO SEDIGNARÁ NUESTRO GOBIERNO A PONER EN MARCHA LEGAL Y ESTRUCTURADAMENTE LAESPECIALIDAD DE PSIQUIATRIA INFANTO-JUVENIL EN ESPAÑA ?

NUESTROS GOBERNANTES NO SE VAN A PREOCUPAR DE LA CALIDAD DE LA FORMACIÓN DE LOS FUTUROS MÉDICOS ESPECIALISTAS Y DE LA CALIDAD DE LA ASISTENCIA EN SALUD MENTAL DE NUESTRAS NIÑAS Y NIÑOS ?

Dr. Jaime Cañellas Galindo

Dr. Jaume Cañellas Galindo. Por la

Declaración de Budapest 1992: (14 de MAYO de 1992) 

ASEGURAR LA SALUD MENTAL DE LOS NIÑOS.

La asociación internacional para la psiquiatría del niño y del adolescente ( I.A.C.A.P.A.P.) y las profesiones afines afirma el derecho de cada niño de alcanzar su potencial físico, emocional y educativo completo, compartiendo con la Convención de Naciones Unidas para los derechos del niño y la recomendación de la Organización Mundial de la Salud (página 623, 1977) que todos los países deben tener un plan nacional para la salud mental del niño y del adolescente.

La meta de todo el cuidado médico es prevenir los desórdenes que interfieren con el crecimiento y el desarrollo sanos. Lo correcto para todos los niños es recibir el cuidado y el tratamiento apropiados. Las metas del desarrollo, del cuidado y de la calidad de vida óptimos para todos los niños se alcanzan cuando todos los sectores de la sociedad trabajan junto con las familias para dar lo mejor a sus niños.

La asociación internacional para la psiquiatría del niño y del adolescente y las profesiones afines reclama los siguientes derechos para los niños y los adolescentes:

Los niños deben ser protegidos con medidas preventivas convenientes, una familia de apoyo, cuidado médico preventivo y oportunidad educativa.

Los niños con dificultades emocionales, mentales y de desarrollo deben recibir la evaluación y la diagnosis tempranas y exactas. Los factores sociales, emocionales y biológicos influencian el desarrollo de los niños y pueden necesitar ser considerados en una evaluación del niño y de su familia.

Los niños y sus familias deben tener la oportunidad de beneficiarse de la gama completa del tratamiento moderno y de cuidados apropiados a sus necesidades individuales.

Todas las intervenciones se deben proporcionar por los clínicos formados específicamente y experimentados y los otros profesionales necesarios.

Los niños en condiciones crónicas persistentes deben seguir un tratamiento y un cuidado proporcionados con la finalidad de mantenerlos en el seno de sus familias y comunidades. Cuando el cuidado fuera de la familia sea requerido, los niños deben tener el derecho de vivir en los ambientes que provean la continuidad del cuidado, del afecto y de la preocupación, proporcionados normalmente por la familia. Tal tratamiento debe hacerse tan cerca del hogar como sea posible, en el ambiente menos restrictivo y con el tratamiento clínico de más alta calidad.

Para alcanzar estas metas, una nación y la comunidad necesitan a profesionales que estén dedicados a planear las necesidades de niños y de adolescentes, a crear y a poner en funcionamiento los servicios específicos para niños con desórdenes mentales, del comportamiento y del desarrollo.

La asociación internacional para la psiquiatría del niño y del adolescente y las profesiones afines recomienda que cada nación  realice un plan para el reconocimiento y el apoyo de la especialidad de la psiquiatría del niño y del adolescente, de la psicología clínica y de las profesiones afines referidas al desarrollo mental de niños.

Un plan nacional debería asegurar:

Una formación oficial especializada de alto nivel en psiquiatría del niño y del adolescente y profesiones clínicas de psicología del niño y afines;

Que la formación médica esté pendiente de las necesidades en salud mental de los niños y de sus familias e incluirlas en el plan de estudios de formación del estudiante y del licenciado;

Un suficiente número de los profesionales que estén formados y disponibles para la prevención, la intervención temprana y el tratamiento;

Recursos apropiados en la comunidad para todos los niños; Instalaciones adecuadas y accesibles para su tratamiento y su cuidado.

Para poner un plan en acción a nivel nacional para los niños y los adolescentes, es esencial que una nación tenga departamentos universitarios y los departamentos de psiquiatría del niño y del adolescente confiados al cuidado de la más alta calidad y los adelantos del conocimiento con la investigación.

La especialidad profesional de psiquiatría del niño y del adolescente ayudará a asegurar la disponibilidad del conocimiento y del cuidado único, multifacético, que una comunidad debe proporcionar a sus niños.

 Irving Philips, M.D., presidente.

 Kari Schleimer, M.D., secretario general.

Y EN ESPAÑA PARA CUANDO ???

                               

 

 

 

 

 

El narcisisme primari primitiu és un estat anobjectal que remetria a un estat anterior a la constitució del Jo, del qual la vida intrauterina seria el prototip. La problemàtica de la pulsió de mort dóna una consistència a aquesta noció amb la tendència a la tornada a l'inanimat, versus la pulsió de vida.

El narcisisme primari correspon al primer període de la vida on la libido del nen és completament portada sobre ell mateix, tot el que fa és per servir-li el seu narcisisme (libido del jo). Després adquireix la capacitat de diferenciar-se dels altres (de la seva mare) i d'investir-los, porta llavors la seva libido sobre altres objectes (libido d'objecte). Després d'haver investit objectes, la libido pot fer tornada sobre el jo, és el narcisisme secundari. El desenvolupament psicoafectiu normal del nen trobarà la seva aplicació en paidopsiquiatria en el concepte de psicosi simbiòtica de Margaret MAHLER. El seu treball part de la teoria freudiana de les pulsions i dels estadis del desenvolupament libidinal, a la qual afegeix el concepte del Jo autònom primitiu.

Per a Margaret MAHLER, les empentes de maduració neurològica i somàtica del nen van a l'una amb el desenvolupament psíquic i l'evolució de la relació d'objecte libidinal. La mare és el suport d'aquest procés que porta a la separació-individuació del nen. Margaret MAHLER utilitzarà a aquestes paraules el terme " d' ECLOSIÓ ".

Margaret MAHLER descriu diverses fases de l'autisme: hi ha en principi l'autisme anomenat "normal" durant les primeres setmanes de la vida ( vida intrauterina i extrauterina). El Nen és en un estat de desorientació al·lucinatoria primària. Després del naixement, aquesta fase dura aproximadament quatre setmanes. És una vida vegetativa ocupada essencialment pel son i la alimentació.

Hi ha paral·lelament una satisfacció al·lucinatoria de tots els seus desitjos.

Després apareix una fase simbiòtica (denominada "normal") encara amb estat de dependència absoluta amb la Mare. És una fusió psicosomàtica que aporta la il·lusió de l'omnipotència. Aquesta fase va fins al desè mes. La petxina autista, amb qui fins ara tenia prou és trencada i el Nen integra la Mare dins d'una relació dual totpoderosa: la simbiosi. No hi ha encara una clara diferència entre el Nen i l'exterior. La Mare és investida en tant que Objecte parcial, de manera fusionada. Aquesta última permetrà poc a poc al Nen desenvolupar les seves sensacions i les seves percepcions exteriors. La separació dels Objectes es farà dolçament|suaument i la capacitat d'anticipar una satisfacció s'estableix. El bebè comença llavors a percebre l'origen extern de les fonts de gratificació. És en aquest moment que ve la tercera fase, que és un procés de separació- individuació del desè mes als tres anys. Durant aquest període, hi ha un desplaçament parcial de la catexi libidinal (motricitat, llenguatge...) després un segon desplaçament, massiu, sobre els aparells autònoms del self i les funcions del Jo (percepció, aprenentatge...): el Nen es guanya la noció de permanència de l'Objecte. És durant aquest període que confusions i desequilibris s'estableixen, donant a llum les psicosis precoces. El bebè comença llavors a percebre poc a poc l'origen extern de les fonts de gratificació. Ha estat portat fora de l'"esfera simbiòtica" gràcies a l'accessió a la noció de permanència de l'Objecte. L'autisme és una actitud defensiva fonamental ja que el Nen no pot utilitzar el pol d'orientació emocional que és la Mare. El que significa dir que no utilitza la funció del Jo auxiliar de la Mare. Allò comporta una desorientació al món exterior i interior. Crea llavors un univers propi, petit, restret i s'hi tanca. Després es fa intolerant a tot canvi del seu món inanimat. La psicosi simbiòtica és la fixació en l'estadi de l'Objecte parcial. La Mare resta fusionada al self del Nen. Participa en la il·lusió de la seva omnipotència. Els símptomes apareixen després d'un any (deliris de omnipotència simbiòtica). El Nen és confrontat a una experiència emocional massa forta per a les seves defenses. Per als psicòtics, i sobretot els autistes, els Objectes transicionals són reemplaçats per Objectes fetitxes que tenen un valor centrat sobre si mateixos i no relacional.

Investigacions mes recents, situen la fase autística normal a nivell intrauterí, però avancen l' inici de la fase simbiòtica normal al final del procés gestacional, produint-se un inici de percepció de l'origen extern de la seva mare, com font de gratificació i suport permanent. La mare és viscuda com objecte encara parcial i en relació simbiòtica a través de la seva veu (a traves del líquid amniòtic), les seves carícies abdominals (a traves de les seves pressions i moviments placentaris), el seu batec cardíac canviant particular i d´altres intercanvis sensorials en la interacció mare-fill

Dr. Jaume cañellas Galindo (2007).

Ferida narcisista >Angoixa abandónica >Dependència anaclítica (addictiva)> Inestabilitat emotivoafectia> Disharmonia hiperkinetica >DEPRESSIÓ ANACLÍTICA> Trastorn psicosomatic.

La Personalitat Anaclitodepressiva Límit és essencialment i sobretot una malaltia narcisista, el subjecte no té accés a l'Èdip i per tant mai ho ha superat.

No és una angoixa de fraccionament, ni una angoixa de culpabilitat. És una angoixa d'abandó. La relació a l'objecte va romandre centrada en una dependència anaclítica a l'altre (recolzar-se damunt de l'altre, per a tenir una impressió ”falsa” de major control i sensació “falsa” de major autonomia) de tipus addictiva, relació d'apuntalament. Relació on es tracta d'agradar a l'altre, però a costa de deixar-se dur recolzant-se sobre ell. Acontentar a l'altre per a estar bé amb ell i poder controlar la seva necessària permanència contra el sentiment d'abandó i de buit.

Això fa referència a una tríade narcisista, diferent de la triangulació edipica. L'estat límit se situa en la falla narcisista, Falus (omnipotencia) - Ideal del jo - Ferida narcisista - Angoixa de pèrdua d'objecte – Depressió, que és el perill immediat contra el qual es defensa l'estat límit. Tota descompensació en relació amb aquesta dinàmica va a conduir a una patologia depressiva anaclítica (depressió, símptoma principal de l'estat límit) els mecanismes profunds que preexistían molt abans, en el pre-jo precoç. El subjecte va a acusar-se de indignidad i incapacitat, posteriorment, va a dirigir els seus retrets als altres. La necessitat de ser volgut, reconfortat, ho posa en una situació de dependència addictiva respecte als altres. Si l'altre falta és una catàstrofe abandonica.

Aquesta depressió succeïx al segon traumatisme emocional tardà, recordatori i despertador del traumatisme precoç viscut en un període pre-edipic sobre un terreny predisposat per una conjunció de frustracions i exigències maternals desadaptadas. Que el pre-jo fràgil del subjecte no ha pogut superar i es produïx una falla i una ferida narcisista precoç.

Nombrosos autors van descriure l'estat límit com una deformació del jo que va arribar a funcionar en una cohabitació feliç entre un sector adaptat i un sector anaclitic (fràgil) de pseudo separació sobre l'objecte.

Van a funcionar molt amb mecanismes de defensa arcaics com la projecció, l'escisió, la negació, la forclusió, actes impulsius, hiperkinesia.

Entre els dos traumatismos el subjecte pren la forma d'una adolescència adultomórfica (Salt sobre l'Èdip en forma de pseudolatencia interminable). El subjecte amb personalitat anaclitodepessiva límit es paralitza, no aconsegueix madurar, no és autònom (encara que en el seu fals “self” ho aparenta), és incapaç de viure sol, dependent inestable i hiperactiu (Hiperkinetic), amb una falta de mentalització simbòlica i una gran vulnerabilitat psicosomatica.

El sofriment del subjecte anaclitodepresssiu estat límit es converteix en una espècie de culte adhesiu dedicat a l'objecte “perdut”, sense voler invertir la seva energia vital en altres objectes. Conflicte intern del seu propi jo simbiotitzat amb el Jo de l'Altre.

Dr. Jaume Cañellas Galindo(2007)

 

Organitzacions psicosomàtiques indiferenciades de tipus

“ anaclític".                          

 

El que es considerarà més tard en l'adult en un diagnòstic retrospectiu com estats límits constitueix un grup "mut" aparentment normal en el nen. En efecte fins i tot si el primer traumatisme ha sobrevingut, es tracta d'un traumatisme purament econòmic no figurable, no representable, no fantasmatisable (fins i tot si correspon en l'altre a una "escena rica en contingut"). El seu impacte crea, com ho ha anotat BERGERET, una pseudolatència que en el nen no es distingeix fenomenològicament de la normalitat o d'una precocitat trivial. Creiem tanmateix en l'existència en el nen d'estats límits del qual donarem una definició molt restrictiva. Hem exclòs en efecte d'aquest grup no només les entitats clíniques que una anàlisi estructural més precisa permet guardar o bé entre les psicosis, o bé entre les neurosis, però també les organitzacions psicosomàtiques caracterials i perverses que ens semblen constituir en el nen ben més que les revisions d'un tronc comú: estructures diferents inscrites molt aviat en el narcisisme primari (la falla correspon a un traumatisme molt precoç). Més que d'estats límits preferim parlar d'organitzacions indiferenciades de tipus anaclític. La unitat de grup no es troba al nivell de la nosografía clínica molt heterogènia, sinó de l'existència constant d'una falla del narcisisme secundari.

És difícil saber si aquesta falla correspon a un traumatisme real, però el sistema defensiu que és constituït per omplir la falla permet sovint suposar-ne l'existència. En l'aspecte clínic s'anoten dos tipus de trastorns molt diferents, amb d'una part els retards afectius i d'altre part les disharmonies fixades aparentment no evolutives.

L'angoixa depressiva és sempre sota jacent, empenyent a la vegada un treball constant d'auto regulació narcisista i de dependència, de suport (etimologia d’anaclítica) sobre l'objecte.

Es tracta d'un diagnòstic estructural difícil, sovint diagnòstic d'evolució, o més aviat de no evolució. Un hi fa referència al mateix temps a la segona tòpica Freudiana (per a la part sana del Jo) i a la tòpica del narcisisme.

 Una descripció dinàmica n'és difícil: la dimensió del conflicte és en efecte sovint quasi absent, i es pot localitzar només el treball continu efectuat per omplir o circumscriure més aviat la falla narcisista, en fer un "vacúol". Sembla doncs que allà, més que en un altre lloc, és una descripció purament econòmica que permet donar compte del cas: les catexis són heterogènies, en mosaic o en dos sectors i la libido que els manté és alhora narcisista i pulsional (aviat fusionada, aviat no).
Aquest nen depèn dels seus objectes als quals s'identifica de manera encara primària, molt centrípeta, sobre un mode d'incorporació sense poder integrar-los com objectes Edípics.
És en tals estructures que la falla narcisista imposa la projecció d'un Ideal del Jo arcaic i megalomaníac del qual la traducció clínica serà o bé la "transferència que idealitza" sobre pares transfigurats, o bé la constitució d'un Si grandiós i d'una transferència en mirall.

Bergeret enllaça directament estat límit, narcisisme i depressió anaclítica.

A conseqüència de la denegació de la sexualitat, de les representacions sexuals i de tot el que hauria pogut referir al conflicte edípic, els pares són considerats com equivalents un de l'altre, o llavors distingits segons un és dolent i l'altre bo, l'un dominant i l'altre dominat. En la mesura que no hi ha organització edípica pròpiament dita, no hi ha ansietat de castració i no tampoc d'angoixa de divisió, d'anihilació, de pèrdua de coherència de si en una dissolució de si mateix o en l'alienació psicòtic, però una angoixa de pèrdua d'objecte : l'angoixa depressiva. El mecanisme essencial en les organitzacions depressives-límits és la fenedura d'objecte acompanyant la regressió narcisista.

 

 

Dr. Carlo Bellieni (Metge Neonatoleg).Roma, 3 octubre 2005 (ZENIT.org) 

Fins als anys ’80 es considerava que l'úter matern era una espècie de caixa forta per al fetus. Què ha canviat des de llavors?

Moltíssim. Avui sabem que el fetus és un ésser plurisensorial els sentits del qual entren en acció amb una seqüència preordenada: en primer lloc es manifestarà la sensorialitat tàctil, després la química (gust i olfacte), la vestibular (equilibri), l'oïda i finalment la vista. El desenvolupament precoç en l'úter dels sentits té una doble funció: la de modelar el sistema nerviós central, proporcionant estímuls que interactuen amb el creixement de grups de neurones, dirigint-lo per un camí fisiològic, i la d'introduir al nasciturus en el món exterior produint un tipus d'aprenentatge en l'úter.

És cert que els sentits entren en acció precoçment abans de néixer?

Ja des de la 8ª setmana després de la concepció estan presents en el fetus en la zona de la boca els receptors del tacte, que després s'estendran per tota la superfície del cos en pocs mesos, però és cap a la 22ª-24ª setmana quan estaran llestes les connexions amb l'escorça cerebral. El fetus respon als estímuls que arriben a través del ventre de la mare: quan una dona embarassada està tirada, és possible prendre en la mà el seu úter, amb tota la mà, com un baló, per a prendre contacte amb el nen: una lleugera pressió del dit fa de reclam i el nen reacciona i es posa en moviment. És desitjable que el pare, en tant que sigui possible, participi en aquest «joc» i el senti .Aquests coneixements són la base per a un curs que fem en la Clínica Obstètrica para les parelles a fi d'aprendre a entrar en contacte amb el nen prenatal. 

Per favor, parli'ns de l'oïda i del gust del fetus.

Cap a les 25 setmanes de gestació, el fetus ha desenvolupat l'oïda. Dintre de l'úter la veu de la mare arriba amb una intensitat molt major que la veu d'un aliè (o del pare!) i a aquesta veu el fetus s'acostuma, tant que diversos experiments ens demostren que el nonat sap distingir la veu de la seva mare de la veu d'una estranya. Així com sabrà distingir les olors de la mare. Això servirà per a reconèixer la llet materna, que té un sabor i una olor similar al líquid amniòtic que durant nou mesos li ha xopat llengua i llavis.

Tenen memòria el fetus?

En 2001 en Pediàtrics es va publicar una investigació que demostra que en el moment del deslletament el lactant prefereix sabors que havia percebut en l'úter en un cert període, si bé aquests sabors no se li havien proporcionat durant la lactància. Per tant el fetus té memòria. Això, que semblava ser només prerrogativa dels psiquiatres, avui és també patrimoni del pediatre per a explicar diversos fenòmens. Recentment hem arribat a cap un estudi sobre el què succeïx als nens de ballarines que en l'embaràs no havien deixat de ballar: per a adormir-se requerien la mitjana ser bressolats més enèrgicament que els altres! I a més, què és bressolar al nonat sinó reconstruir aquell ambient serè que tenia en l'úter: moviments rítmics, perfum de la mare, veu indistinta però present i cantussejant, foscor, però presència de parets i límits que no trobaria si el deixés bruscament en un llit.

Ha realitzat altres estudis sobre la memòria del fetus?

Sí, per exemple sobre la memòria a curt termini, demostrant que el fetus s'acostuma als estímuls externs com un nen ja nascut. Hem usat estímuls sonors enviats a través de la paret de l'úter i hem amidat ecogràficament com el fetus reacciona aclucant els ulls i després com s'habitua al soroll. És possible veure això en un breu vídeo on-line

(http://www.medicinaepersona.org/). 

És veritat que el fetus somia?

Els estudis aporten cada vegada més dades sobre les característiques del somni del fetus en l'úter. El professor Rivkees de la Universitat de Yale en 2000 demostrava la presència d'un ritme dia-nit des de la meitat de la gestació. Avui sabem que des de les 28 setmanes de gestació són diferenciables les fases del somni. Des de la 30ª setmana està present el somni actiu, l'equivalent al somni REM de l'adult, aquell que es desenvolupa la major part dels somnis. Per tant gens ens impedeix dir que en l'úter el fetus té tots els «instruments» per a somiar: una activitat elèctrica cerebral adequada i la presència d'estímuls que construiran els seus continguts. També en l'úter el somni és importantíssim perquè aquí succeïx la màxima proliferació de cèl·lules nervioses i la producció preferencial de certes hormones.  

Experimenta dolor el fetus?

Sembla impossible, però el dolor del fetus i del nonat va ser reconegut només a la fi dels anys ’80. No obstant això està clar que els nostres prematurs nascuts a les 23-24 setmanes senten dolor. I els canvis hormonals després de l'estímul dolorós han estat demostrats en els fetus de 20 setmanes o poc més. Sobre els petitíssims nascuts abans de terme recentment hem experimentat un sistema de analgèsia basat en tècniques de distracció no farmacològiques. Varem tenir raó: el nonat prematur sent el dolor, plora, però assoleix també interactuar amb qui té prop acceptant ser consolat i distret, tant com per a no sentir més dolor! Un vídeo de tres estudiosos americans sobre el plor del fetus es pot descarregar on-line

(http://fn.bmjjournals.com/).

Com passa el dia un nen abans de néixer?

El fetus té un món de sensacions, però també d'accions. El fetus respon a la seva manera als estímuls externs, se sobresalta si escolta soroll, respon a les carícies. Però s'exercita per a la vida a l'aire lliure: contínuament realitza exercicis de respiració, encara immers en el líquid amniòtic, i s'han registrat intents d'emetre sons visualitzant les cordes vocals. Té singlot i fa ganyotes que se semblen al somriure o al plor. Els seus moviments responen a les fases de calma o moviment de la mare, i també a la quantitat de sucre que menja la mare.

Què diria en conclusió?

Que el fetus és ja un nou membre de la família i una companyia per a la mare encara abans de néixer.

Foto realitzada amb una minicamara d'alta definició situada a l'abdomen de la mare. En ella veiem com el bebè, perfectament format, dorm plagudament.( National Geographic)

http://www.20minutos.es/noticia/17154/0/filmacion/bebe/utero/

LA VIDA INTRAUTERINA per a Françoise Dolto (Psiquiatra):

En aquella època de la vida, el sentit de l'olfacte i sobretot el del la vista, que seran preponderants en la infantesa i l'edat adulta, dormen encara el son dels justos. En l'estat fragmentari dels nostres coneixements, tot fa pensar que el gust existeix ja, pel que sembla alguns sabors dels aliments ingerits per la mare i transportats per la seva sang, travessen la barrera placentaria i conformen precoçment el sentit del gust en el nen.
L'oïda és el sentit que predomina.
De creure en les reconstruccions que s'han intentat en l'actualitat podem plantejar que el nen sent tant els sons exteriors amb els interns del cos de la mare, filtrats i distorsionats redefinits pel medi aquàtic en el qual es banya. Si sent música una vegada nascut sabrà reconèixer alguns fragments. Sent les veus del seu entorn i identifica sense dubtes les mes habituals. Entre totes elles distingeix a del seu pare o el company de la seva mare que associa a les manifestacions físiques de felicitat que provoca a la seva mare. Res mes impedeix pensar que percep en part els retozos amorosos d'ambdós.
Del cos de la seva mare, el bebè percep els sorolls digestius i respiratoris molt similars al so de les ones. Sent així mateix el seu cor, les seves acceleracions i apaivagaments, igual com sent el seu propi cor. És sens dubte molt sensible als estats emocionals de la seva mare, permanents o repetitius: les seves alegries, les seves angoixes i la seva fatiga marquen sens dubte el nen des del període prenatal.
Aquest món de sons i batecs simbolitza sempre un món de seguretat i vitalitat, que la música i els seus ritmes sabran recrear. Un nen petit que es balanceja seguint un ritme busca recuperar aquest àmbit de seguretat i vitalitat, que la música i els seus ritmes sabran recrear. Els pares de totes les latituds ho saben bé, i per això tots mezan a seu bebè per aportar-li benestar.
Les percepcions prenatals han estat objecte d'estudis dels que en l'actualitat resulta molt rar no sentir parlar. Menys coneguda és la importància que Dolto concedia a les primeres manifestacions de la funció simbòlica com que existeix d'entrada una comunicació entre el bebè i la seva mare.

EL VISCUT PELS SEUS PARES, IMPRIMEIX LA SEVA MARCA JA DURANT LA GESTACIO.

Per a que el desenvolupament del bebè sigui satisfactori, és necessari que existeixi un desig inconscient de la mare.Que es vol dir amb això? No necessàriament o almenys no solament, que la mare visqui de manera feliç el seu embaràs. Al cap i a la fi, existeixen manifestacions desafortunades o desagradables que són indicatives d'un vincle molt fort. Els vòmits durant la gestació posen de manifest que el bebè esta present per a la mare, encara que desperti en ella conflictes i angoixes que es remunten a la seva propia primera existencia.

 Dolto arriba a afirmar que un bebè gestat i nascut després d'una violació, ha estat desitjat inconscientment sinó no arribaria a néixer, el bebè hagués mort i/o hauria tingut lloc un avortament.
L'absència del vincle, per damunt de tot, pot ser font de desequilibri, de resultes d'algun trauma, amb freqüència una mort, la mare pot comportar-se com si no estigués encinta. N'hi sol haver prou amb unes setmanes durant les quals la mare oblida el seu embaràs perquè el nen corri riscos.

DOS CASOS CLINICS DE DOLTO:

1)UN NEN SENSE COR: (cas analitzat per Dolto);
Entre els casos descrits per Dolto, figura el de Pierre, el pare de Pierre deixa embarassada a la seva xicota a fi de casar-se amb ella. La dona el prend molt malament i rebutje amb violència al nen durant l'embaràs. Després del naixement, oblida tals sentiments negatius i va sentir amor cap al seu fill i cap al seu marit, tal com aquest havia esperat i fins i tot planejat.
Sis anys després, Dolto, va conèixer el nen. La seva mare li preocupava la seva "falta de cor" Pierre no sentia afecte per ella. Quan volia abraçar-lo, la rebutjava dient-li que l'ofegava. En contrapartida, era intel·ligent, molt bé adaptat a l'escola, i s'havia erigit en el cap acceptat dels seus amiguets. Com va ser rebutjat durant l'embaràs (i únicament durant aquest temps) diu Dolto, aquest nen va fer molt aviat el dol de la seva mare i de l'afectivitat inherent a aquesta relació. En canvi es va identificar molt de pressa amb el seu pare i es va implicar precoçment en la vida social.

2)UN COR TECHNO (descripció de Dolto a Semiraires de psichanalyse d´enfants tom 1)
En una sala d'incubadora es va difondre el soroll d'un cor matern bategant a un ritme impertorbable, que no deixava de recordar el martelleig de la música disco o techno. Els bebès es trobaven de gust, i no van tardar a recuperar el pes i la talla que els corresponie.
"tot allà parlaria en secret a l'ànima a la seva dolça llengua la materna"
"Dolto para padres" Jean-Claude Liaudet Ed. Plaza Janes 2000

Traduit per  Dr. Jaume Cañellas Galindo ( 25/2/2007)

Text relacionat amb la missió encarregada a la Dra. Françoise Molenat, pel govern Francès, professora meva, de la qual vaig aprendre molt i amb la qual vaig treballar col·laborant en casos d'embarassos de risc a Montpeller.

Dra. Françoise Molénat, Psiquiatra, Servei Universitari de Psiquiatria Montpeller( França ).

Presidenta de l'Associació de Formació i Investigació del Nen i el seu Ambient. Creadora de la Revista "Naixements”.

Vicepresidenta de la Societat Francesa de Medicina Perinatal.

Experta encarregada del PLA PERINATALITAT 2005-2007 del Govern de França (Ministeri de Salut i Solidaritat ).

Desenvolupar la col·laboració medico psicològica en perinatalitat (recordatori d'una mesura integrada en el PLA PERINATALITAT) els professionals del naixement es posen d'acord sobre la necessitat de considerar les vulnerabilitats personals i familiars particulars a aquest període com un factor que influeix sobre el bon desenvolupament del procés natural del naixement, com ho va destacar la Dra. Françoise Molénat en les conclusions de la seva missió sobre l'enfocament psicològic del naixement. Aquestes vulnerabilitats poden en efecte pertorbar la instauració del vincle esperat entre els pares i el nen, disfuncions que poden ser un factor de problemes psicopatològics posteriors en el nen fins a l'adolescència i més enllà, o fins i tot del maltractament.

És necessari destacar també la superioritat de la seguretat mèdica que dificulta una atenció a les emocions o una escolta des del principi de l'embaràs, atenció i escolta que requereix un acompanyament ajustat a cada etapa del procés, del període antenatal (durant l'embaràs) fins a la volta al seu domicili. Concretament, cadascun dels professionals del naixement potser a l'escolta d'una paraula expressada per un pare o mare que revela una fragilitat. L'expressió de les esperes dels pares, de les seves necessitats i possibles vulnerabilitats no pot assolir-se sinó a través de relacions directes, que permeten als pares confiar les seves angoixes, les seves traumatismes actuals o antics i de sentir-se suficientment en confiança per a tornar-se cap a les ajudes de les quals podrien beneficiar-se. El que està en joc consisteix a ajudar als professionals, en l'exercici de les seves pràctiques respectives i col·lectives, a establir la resposta millor adaptada a les necessitats d'aquesta mare o aquest pare en dificultat, amb eventualment el suport d'un psiquiatra i/o d'un psicòleg. Que ha de fer-se, òbviament, especialment en el cas que ocorri una mort fetal.

Inscrita en el pla PERINATALITAT anunciat al desembre de 2004, aquest plantejament encaminat a reforçar la prevenció dels desordenis del desenvolupament emocional psicoafectiu dels nens, millorant a partir de l'embaràs la seguretat emocional dels pares mobilitzant els seus recursos, es basa en la instauració;

- Veritables col·laboracions medicopsicologicas en maternitat.

- De l'entrevista del quart mes d'embaràs.

- De formacions interprofessionals agrupant el conjunt dels professionals del naixement l'objectiu del qual consisteix a facilitar la reflexió comuna, en particular, entorn de reprendre cada cas, i a millorar així la coherència de les intervencions, d'una xarxa de professionals centrada en cada família, basant-se en l'expressió de les seves necessitats pròpies, actuant en una coherència suficient de l'ant al post natal.   

Traduït de l'original en francès pel Dr: Jaume Cañellas Galindo (Psiquiatra) /  Gener 2007.

La paraula "psicosomàtica" ve del grec psiqué (ànima) i sôma (cos).

 Apareix per primera vegada el 1818 (Heinroth, austríac) per definir les malalties on el factor corporal modifica l'estat psíquic. La cohabitació cos/psique passa a ser el Segle XX una dada científica evident i els factors psiquics que modifican l´estat corporal.

La investigació psiquiàtrica americana busca els factors constitutius del funcionament psicosomàtic i Alexander (1950) de l'escola de Chicago contribueix a l'edificació d'una teoria on l'"estructura" triomfa sobre "l'element". En aquest model, l'organització somàtica s'articula directament amb l'organització psíquica. Alexander ho interpreta en termes de "conflictes psíquics". Descriu les "malalties psicosomàtiques" en dues grans categories: aquelles que expressen tendències agressives reprimides del problema (hipertensió, migranya, certs tipus de diabetis) i les que tradueixen la inhibició de les tendències cap a la passivitat. Els factors psicològics tenen un lloc preponderant ja que estan associats a una "vulnerabilitat orgànica innata". Induint, per la irritació específica de la seva problemàtica, el desencadenament d'una patologia que s'ha convertit en essencialment psicosomàtica.

 Per a Spitz, les seves propostes teòriques, clàssicament freudianes, fan una menció essencial a les pertorbacions de les interaccions paternofilials precoçes, posant èmfasi en la disfunció narcisista que generen en el nen. El 1972, Sifneos metge a Boston, proposa el terme " alexitemia ". Aquest concepte agrupa les principals característiques del funcionament psíquic dels malalts psicosomàtics. Aquest terme tradueix la verdadera incapacitat del pacient per" associar imatges visuals, fantasmes, dels pensaments a un estat emocional específic" o "de nomenar els seus sentiments i d'utilitzar-los". Sifneos se situa al mateix camí que Alexander. La disposició alexitemica (de caràcter psíquic) apareix com un factor que exerceix un paper essencial en l'aparició dels desordres somàtics.

 L'enfocament psicoanalític francès de Pierre Marty i l'escola de París. El 1975, Marty , crea i estructura l'hospital del malalt psicosomàtic. El que és determinant per a ell, és la posada al dia de l'estructura psíquica del pacient. Sense informació sobre aquesta estructura no convé procedir a una investigació mèdica, en el sentit clàssic del terme. Posa al dia el concepte de "pensament operatiu", primer aspecte d'una vida interior operativa, que és el reflex d'un funcionament mental defectuós. El segon aspecte és la "depressió essencial" que expressa la mateixa idea de forma diferent, en la mesura que aquest símptoma tradueix "el descens de tonicitat dels Instints de Vida en les funcions mentals".

 En la mateixa linea es constata la presència d'un corrent paral·lel que, en adherir les tesis de Marty, s'interessa essencialment en els nens. Léon Kreisler i Michel Fain descriuen disposicions similars a les de l'adult. "A partir de l'error d'inversió narcisista i de la imatge del cos per una part, d'una falta d'elaboració dels mecanismes mentals de defensa (mala mentalització) davant l'objecte frustrant, de l'altre, un desordre somàtic apareix.

Com explicar el procés psicosomàtic? El model explicatiu és el d'un tall amb el  inconscient, privant-lo de tota llibertat fantasmal. Les seves funcions mentals, encarregades normalment de controlar l'afecte i les emocions, no poden exercir la seva funció d'elaboració. La "via somàtica" queda lliure i amb l'afecte-emoció sense haver estat sotmès a elaboracions représentacionals prèvies. El "soma"(cos fisic) resulta com l'objectiu dels fenòmens patològics que la "psique" no està en condicions d'encarrilar, produint-se finalment la lesió somàtica i/o una malaltia psicosomàtica.