Perejoan |
dimecres, 18 d'octubre de 2006 | 09:57h
Per al president
espanyol, Rodríguez Zapatero, tant li és qui sigui el futur president de la
Generalitat catalana: M de Mas, o M de Montilla; i si pogués ser,
les dues emes alhora. La retirada de les esmenes a la totalitat per part
de CiU, en ple debat del Pressupostos de l’Estat al Congrés dels Diputats, a
canvi d’unes indefinides “promeses” del ministre Solbes, visualitza diàfanament
que l’acord Zapatero-Mas del gener passat anava més enllà de les retallades a
l’estatut. Ningú ja no se’n recorda de quan ZP era irònicament motejat com “el
Bambi” de la política espanyola. Ara, més aviat, se’l reconeix per ser un
maquiavèl·lic conspirador capaç de trair totes les aliances passades i futures
en benefici d’uns interessos partidistes i personals; això, sí, revestits amb
l’aurèola d’interessos generals de l’Estat. De manera inexorable es va
complint el guió establert per la intelligence monclovita: trencar el
govern a Catalunya; enterrar Maragall i les seves extravagants idees
federalistes; centrifugar Esquerra a la perifèria de la política; col·locar de
candidat a la presidència de la Generalitat a un fidel escuder de l’aparell
de Ferraz i, finalment, establir acords al marge de “llum i taquígrafs” amb la
formació regionalista moderada de CiU. De tots és sabut que els governs de
Madrid, tan si són del PSOE com del PP, sempre han preferit establir aliances
amb els governs nacionalistes moderats de la perifèria. L’entente ha
donat els seus rèdits, als uns i als altres. D’aquí que, a les votacions
d’ahir al Congrés, hagin prevalgut les tesis conciliadores de Duran i Lleida
enfront d’altres veus de la mateixa coalició (El maquinador Duran, per sobre de
tot, el que busca és fer mèrits per aconseguir el seu futur càrrec de ministre
al govern de Madrid. Ell defensa amb ungles i dents la seva ambició personal,
més que no pas el país que simula representar)
Perejoan |
diumenge, 15 d'octubre de 2006 | 11:31h
Llegeixo blocs i
comentaris on els acèrrims de CiU semblen estar molts contents amb l’estratègia
seguida per la coalició nacionalista, sobretot amb la “genialitat”
audiovisual de l’estrateg convergent, David Madí. Jo em quedo més aviat
amb l’anàlisi que fa el periodista Saül Gordillo quan diu que CiU se la juga al
tot o res.
Efectivament, malgrat que totes les enquestes publicades fins al dia d’avui
indiquen, amb més o menys claredat, un còmode avantatge en la intenció de vot
cap a la federació, també indiquen que aquesta està molt lluny d’assolir la
victòria per majoria absoluta. D’aquesta manera, amb qui pensen formar
govern, els nacionalistes, en cas d’una hipotètica victòria? Comencen a sortir,
però, veus que assenyalen amb veu crítica que el genial Madí s’ha fet un
gol en pròpia porta. Entre altres coses, ha ressuscitat el tripartit del pacte
del Tinell, que la majoria ja consideraven un cadàver del passat i ha donat
ales al vot del contrincant desmotivat, sobretot al vot socialista. Per a mi,
el principal handicap (o la principal virtut, segons sota el punt de vista que
es miri) és que dinamita qualsevol possibilitat de pacte postelectoral de CiU
amb la resta de formacions, tret del PP, que, curiosament, és l’única formació
rival que no surt malparada en el ja famós vídeo. En realitat, serà aquesta
l’estratègia del sector negocis convergent? Impossibilitar qualsevol
acord de govern amb la formació republicana sembla ser el propòsit dels cadells
d’Artur Mas. El panorama polític de futur quedaria ben delimitat, certament;
però alhora, des d’una òptica nacional, el futur que ens espera té poc
d’esperançador. Una única confrontació dretes-esquerres no li convé al
nostre país. Segurament que és el que més desitja el socialisme espanyolitzant,
però en cap cas hauria de ser la prioritat d’una formació sobiranista. El
panorama polític català s’havia mogut fins ara en la doble coordenada
dreta-esquerra, catalanisme-espanyolisme. Si aquesta darrera tendeix a
desaparèixer, ens espera un futur ben negre. Alguns diran que la primera és la
que veritablement importa en qualsevol societat avançada socialment; i seria
veritat si el nostre país fos un país normal, amb sobirania plena. Però
Catalunya no té encara aquesta plena sobirania i, per tant, no podem renunciar
a la necessària construcció nacional. Ja fa massa temps que el nacionalisme
català està immers en una lluita caïnita entre sobiranistes-regionalistes i
independentistes; la darrera genialitat de Madí no fa res més que
aprofundir la ferida. El temps ho dirà, però com a estratègia electoral em
sembla dolenta, i com a estratègia nacional em sembla pèssima. Ara que,
si del que es tractava és de fer pagar a ERC la traïció pel pacte del Tinell, per
haver-los robat la casa –tal com va dir textualment la Ferrusola-
llavors ja comencem a entendre més coses.
Perejoan |
dissabte, 23 de setembre de 2006 | 12:37h
¿Algú se’n recordo
de les paraules de Zapatero, en plena campanya per l’aprovació del nou estatut,
en que va declarar solemnement que l’Estat no seria “garrepa” en la seva
aplicació? Mirat fredament i a distància, potser també va voler deixar
constància que hi caben diverses lectures, diferents interpretacions del
mateix; per altra banda, com ha estat sempre. Doncs bé, ens tornem a trobar a
les portes d’un nou cicle electoral –de fet, ja fa dies que hi estem immersos-
i les promeses electorals tornem a créixer com els bolets a la tardor. Si ahir
era el candidat Mas qui prometia 4.000 euros
a l’any a partir del tercer fill, avui és Saura qui es despenja amb la promoció de 20.000
pisos protegits. I tot plegat no ha fet res més que començar; d’aquí fins a
l’u de novembre les promeses que ens faran els polítics que no volen perdre o
recuperar la cadira –talment com sis es tractés d’una subhasta de vots- seran
inversemblants, encara que tots ells saben –i sabem, també nosaltres- que
poques promeses, molt poques, s’arribaran a complir.
Tornant a les
promeses de ZP, només ha calgut arribar al debat dels pressupostos per l’any
que ve per veure el tarannà (el famós “talante”) d’aquelles promeses i la
bondat d’un estatut que, segons Maragall, fa ridícules les nostres ànsies
d’independència. Llegim a l’Avui: “Si anteriorment
Solbes havia dit que n'hi ha prou amb 400 milions més per equiparar la inversió
al pes de Catalunya dins el PIB estatal (18,8%), ahir va esquivar la polèmica.
"El govern respectarà absolutament el que estableix l'Estatut, que la xifra
sigui una o una altra no és el més important, ", va reblar.” El que
Solbes ens ve a dir és que les xifres són irrellevants; que el veritablement
important és la interpretació que se’n faci de la “lletra” de l’estatut. I el
que no diu, però tots sabem, és que la interpretació i l’última paraula sempre
la tenen ells; o sigui, el qui guarda la clau de la caixa. D’aquí l’abisme que
sempre hi haurà entre qualsevol estatut i el concert econòmic, un
concert que tots els que van votar favorablement el nou estatut ens van voler
fer creure que era irrellevant, que amb el nou estatut tindríem el mateix
resultat. Ara començarem a veure les trampes i la fal·làcia de les paraules,
quan aquestes esdevenen promeses electorals. De ben segur que el
despertar ens serà amarg.
Perejoan |
dilluns, 11 de setembre de 2006 | 13:46h
Vull un Estat propi. Per tant, vull la
independència. I com que la vull treballo per aconseguir-la. I no em desanima
ni m’acovardeix el fet que alguns compatriotes meus em titllin de poc realista
o somiatruites. També sé que els que pensen com jo i desitgen el mateix que jo
som molts, i cada dia serem més. Els altres, els acomodats, derrotistes o
pusil·lànimes, sé per què i per a qui treballen. Uns que es diuen socialistes
(PSc), sempre els trobem al servei dels interessos forans, els mateixos que ens
subjuguen des de fa tres segles. Els altres (CyU), sempre al servei dels
poderosos interessos econòmics, com a bon partit dretà que és. Això sí,
enarborant banderes i discursos autonomistes sempre que els convé. I mireu que
us dic: ara vindran unes eleccions que marcaran el futur del nostre país per
molts anys, no debades la tasca més important el propers anys serà el
desplegament del nou estatut. I la gent de l’esquerra independentista què hem de
fer? Molt senzill, treure’ns els complexos que sovint ens persegueixen i estar
al poder. Estar al poder per poder ser, en un temps raonable, un país normal
com tots els països: amb un estat propi. Noteu que en l’últim quart de segle,
tots els països europeus que han accedit a la seva independència ha estat
perquè tenien un partit independentista al poder. Mai no s’ha aconseguit amb
els independentistes a l’oposició. Per tant, siguem conseqüents i tinguem les
coses clares: Esquerra ha d’estar al poder, treballant des del poder perquè el
nostre país sigui lliure i independent, amb un lloc propi dins la comunitat
internacional, ni més ni menys que com tots els altres països lliures europeus. Visca Catalunya
lliure!
Perejoan |
divendres, 8 de setembre de 2006 | 18:23h
DESPRÉS DE DIES D’ABSÈNCIA, EL PRIMER QUE TOCA
FER ÉS ADHERIR-SE A LA CAMPANYA “JO TAMBÉ VULL UN ESTAT PROPI” QUE AMB TANT
D’ENCERT HA ENGEGAT EN XAVIER MIR. TOTS CONEIXEU LA MEVA TRAJECTÒRIA
INDEPENDENTISTA, I ÉS OBVI EXPLICAR PER QUÈ VULL UN ESTAT PROPI. S’APROPENCOMMEMORACIONS I, TOT SEGUIT, TENIM A LES PORTES UNA CAMPANYA ELECTORAL QUE
PROMET EMOCIONS COM MAI. PROCURARÉ POSAR-ME LES PILES AVIAT I CONTRIBUIR AMB EL
MEU GRANET DE SORRA. SALUT I INDEPENDÈNCIA!!
PER CERT, EL RAMON ALADERN HA PUBLICAT UN POST QUE TAMBÉ HAURIA DE SUBSCRIURE EL PEREJOAN. ELS QUE US INTERESSI EL TROBAREU A "ROSA DELS VENTS".
Maragall no optarà
a la reelecció. El guió que es va escriure el passat vint-i-u de gener a la
Moncloa segueix el seu curs inexorable. Aquest és el pacte que vam votar el
diumenge passat, i no una altra cosa. Zapatero i Mas van acordar repartir-se el
poder a Catalunya i a Espanya, si calia, arribant fins a la sociovergència.
Millor dit, a la psoevergència, perquè el PSC ben poca cosa hi pinta, en aquesta
obra. Mas ja es veu president, d'aquí la seva cara exultant, últimament. És la
torna per la venda de l'estatut del 30 de setembre, per la traïció a les
aspiracions nacionals catalanes. No hi ha més cera que la que crema, ja ens ho
van dir Maragall i Mas fa uns dies, quan va arrencar el Mundial d'Alemanya: la
nostra selecció és l'espanyola. Més clar l'aigua. El guió no s'aparta ni un mil·límetre
del previst, peti qui peti, per això ja ha deixat tants cadàvers pel camí. Que
trist que és, el meu país.
Encara que el
diumenge aquest estatut tiri endavant, neix tocat de mort. Tot
l'independentisme i una bona part del sobiranisme no l'accepta i no el
reconeix com a legítim. Sigui quin sigui el resultat del referèndum, el que és
segur és que les reivindicacions de Catalunya quedaran dempeus. L'esperit que
ens ha mantingut en l'esperança del retorn de les nostres llibertats durant
tres-cents anys, no defalleix ni renuncia a aconseguir-ho. L'estatut-trampa que
van perpetrar la nefasta nit del 21 de gener a la Moncloa el tàndem
Mas-Zapatero, no és el nostre estatut ni ho podrà ser mai. El nostre estatut,
l'únic acceptable, és aquell que va aprovar el Parlament de Catalunya el 30 de
setembre, amb consens i amb renúncies de totes les parts, no ho oblidem. I
precisament per ser un estatut fruit del consens és perquè va despertar tantes
il·lusions. Unes esperances que es van malmetre i ara s'han tornat desencís.
En democràcia el sobiranisme rau en
l'expressió de les urnes, en la voluntat del poble.I la potestat del nostre país està diposita ne el nostre
Parlament. Per això mateix, una llei que elabora el nostre parlament no pot ser
esmenada ("cepillada", ribotada) per una altre parlament. No ho podem consentir
per dignitat nacional. No ens poden humiliar d'aquesta manera. No hi tenen cap
dret i no ho podem permetre. Cal que rebutgem aquest text elaborat a sis-cents
quilòmetres de casa nostra i que no s'assembla en res al que nosaltres vam dir
i vam aprovar.
Vint-i-set anys de l'estatut del
1979 i encara tenim mig centenar de traspassos pendents. Ara ens diuen que no
seran garrepes en l'aplicació del nou estatut. Quina humiliació més gran! Com
sempre, quedem a les mans del "talante" del governant de torn, de la
prepotència de les majories absolutes, tal com ja hem vist en el passat. No
tenim concert econòmic, ells continuen recaptant els nostres diners i es queden la clau de la
caixa. Després tenen la barra de dir-nos que no seran garrepes amb uns diners
que són nostres, que provenen del nostre treball i dels nostres esforços. No
tindrem més diners per destinar a sanitat, a educació, per fer polítiques
d'integració, per ajudar el jovent, per crear llocs de treball, per atendre com
es mereix la nostra gent gran, per res. No ens reconeixen com a nació, no tenim
seleccions nacionals, no ens traspassen el ports i els aeroports... per què
seguir? Aquest estatut es coneixerà com l'ensarronada del segle. Per això
mateix, diumenge, guanyi l'opció que guanyi, s'ha de fer més visible que mai
que hi ha un "No" important, potent, no claudicant. L'expressió clara d'una
societat que no es rendeix ni es deixa enganyar. Per això és tan important el
teu vot, perquè el nostre No quedi ben clar i a Espanya sàpiguen que Catalunya
encara té dignitat. Votem No!
Des del primer dia de la campanya del
referèndum, o de molt abans, es va fer evident per a tothom que el que
interessava al PSOE era espanyolitzar el debat, buscar el cos a cos amb el PP
per desmobilitzar el vot sobiranista i independentista. Tots els eslògans han
estat en aquest sentit i tots els esforços han anat en aquesta direcció; ben
secundats, tot s'ha de dir, per CiU, que a tots dos els interessa no entrar en
el que hauria d'haver estat el veritable centre d'atenció: l'estatut. Aquest,
ha quedat completament al marge de la campanya, sembla més una excusa que no
pas una finalitat. La finalitat deu ser, el temps ho dirà, fer avançar la
sociovergència, la gran aposta dels "principals" empresaris d'aquest país. Si a
resultes d'aquest clima enrarit d'enfrontament, que ha creat els mateixos
socialistes, de passada es pot criminalitzar l'independentisme, millor que
millor. Ja hem vist com han anat les coses els darrers dies.
Però estiguem
atents, que la paròdia és més grossa i pot resultar grotesca, tal com avui
mateix assenyala Vicent Partal. No cal anar a buscar el que fan al PP i PSOE a
Madrid, en els grans temes d'estat. Sense sortir de casa nostra, analitzem el
que ha passat al País valencià i a les Illes, i veurem que quan aquí es predica
una cosa allà fan tot el contrari: posar-se d'acord per anar en contra de la
realitat catalana i, molt especialment, estar els dos d'acord que el que cal és
perjudicar la nostra llengua. Tot sigui per espanyolitzar Catalunya. I ja ho
adverteix Maragall, si s'aprova aquest estatut serà com a mínim per a una
generació. Per això cal que anem tots a votar i que dipositem un NO com una
casa de pagès, que ja n'estem tips d'enganys i d'estafatut.
Segons llegeixo a El
Debat "El president de
la Generalitat, Pasqual Maragall, i el líder de CiU, Artur Mas, han coincidit
aquest divendres en voler la victòria de la selecció Espanyola al Mundial de
Futbol d'Alemanya, tot i que ho han fet per raons diferents. Maragall ha
destacat que vol la victòria espanyola perquè "són els nostres", tot
i que ha admès que "altra cosa és que guanyin"". Tant l'un com
l'altre també han assenyalat que el que els agradaria és que Catalunya competís
amb la seva pròpia selecció. "A buenas horas, mangas verdes!" Una declaració
gratuïta, una altra cortina de fum. Qui se'n recorda de les nostres seleccions
esportives a l'hora de defensar-les on i com cal? Ningú. Cap polític, vull dir.
Només una part de la bona gent de la societat civil fa un treball de formiga i
s'estavella una cop i un altre contra el mur d'Espanya. Maragall també ha
afegit: "Espanya, són els nostres, no fastiguegis".
Seran el "seus", no pas els meus. El meu desig és que la selecció espanyola
faci el ridícul, com ha fet sempre.
La veritat és que
el Mundial de Futbol me'l miro molt de lluny. A mi m'interessa més el que diu
per exemple el Saül Gordillo al seu bloc: "Queda una
setmana perquè el "no" sobiranista superi els fòrums d'Internet i
salti dels mitjans i entorns convençuts per arribar als indecisos i
abstencionistes en potència, que no són pocs. Una setmana que serà dura perquè
l'ofensiva mediàtica i publicitària és brutal. Les enquestes sovint l'encerten
perquè aconsegueixen allò que es proposen: condicionar el sentit del
vot entre aquells que no el tenen decidit. I la nit electoral és molt
difícil de saber què havia estat primer: si l'ou o la gallina."
Ja vaig dir fa temps per què votaria que No,
però ho torno a repetir, per si no ha quedat prou clar.
1. Per a mi
l'estatut del Parlament era un estatut de mínims per començar a
construir una Espanya plurinacional. Amb l'estatut que se'ns proposa, després
de la gran esporgada a Madrid, ha quedat només el projecte de l'Espanya que
ells anomenen plural, però que jo hi veig una continuïtat d'allò que ja
coneixíem: el folklore espanyol més ranci, el "café para todos" i l'herència
predemocràtica: "todo queda atado y bien atado". Per tant, no tenim cap canvi
de model que ens alliberi de l'espoli secular i ens doni la sobirania que
Catalunya es mereix i necessita.
2. M'és igual que
aquest estatut sigui millor o pitjor que el de l'any 1979, el avenços mínims
que presenta igualment es podrien assolir amb qualsevol "pacte del Majestic", tenim
precedents que ho corroboren. Aquest estatut havia de ser per primer cop, ho
era el del 30 de setembre, una cosa molt diferent. Havia d'enterrar per sempre la
política del "peix al cove". Ens quedem allà on estàvem.
3. L'estatut del 30
de setembre en certa manera era acceptable. El nou estatut, desprésde les rebaixes i del pacte Mas-Zapatero,
poc s'assembla amb el que va consensuar el nostre Parlament, per tant és
inacceptable. No estic d'acord que "és acceptable tot allò que és
inevitable" tal com ha declarat Rubert de Ventós. Aquesta declaració de
principis és la que ens ha fet mesells durant tres segles i ens té encara
encadenats a Espanya.
4. Un Sí significa
continuar lligats a la vella política de dependència vers l'estat centralista,
la gran majoria de les noves competències que ens volen fer veure que tindrem,
estaran supeditades a futurs (o hipotètics) desenvolupaments de lleis estatals.
La sobirania no estarà a les nostres mans. En canvi, votar No significa que
tard o d'hora s'haurà de fer una inevitable reforma constitucional que trenqui
d'una vegada el vell model d'estat, una ruptura amb l'actual sistema polític
que doni pas a una veritable Espanya plurinacional. O això, o anar d'una vegada
cap a la independència.
Ja vaig advertir ahir abans de començar la
costellada de la selecció catalana a Terrassa, que seria un partit trist,
desmoralitzant. Només vuit mil espectadors, la majoria adolescents que encara
no s'afaiten, i polítics de segona fila. Uns prolegòmens abúlics, sense tremp.
Un cant dels segadors sense emoció, amb gestos de compromís i mirades perdudes
al camp i a la tribuna d'autoritats. Tot plegat fruit de la manca d'un horitzó
que engresqui, amb la sensació que s'ha perdut el nord. Tot molt trist.
La mateixa
impressió va causar la presentació de l'autoanomenada societat civil que
proclama el "jo sí". Quina societat civil? Aquí els descobrim. A més, bastants representants de la
"menjadora": Joan Francesc Marco, director del TNC; Rosa Culell, directora
general del Gran Teatre del Liceu. Empresaris amb el ronyó cobert: Helena
Guardans; els Pascual, Mainat i Cruz, exTrinca, etc. Periodistes que sempre que
els he sentit m'han semblat que repetien consignes, com el Joan Maria
Claveguera. I exPsuqueros de la vella guàrdia com l'Antoni Gutiérrez Díaz i
l'Agustí Colomines, aquest últim donant-se-les sempre d'independentista i
mira-te'l ara!
Una
presentació desanimada, sense tremp, a la defensiva. Van començar dient: "La
nostra plataforma neix com a resposta a la idea que la societat civil està pel
no a l'Estatut. Nosaltres també som societat civil". Es pot ser més
derrotista. També li vaig sentir dir a la Rosa Culell, em sembla que era, que "aquest
estatut és un inici". Déumeusenyor! Un inici de què? De la decadència de
Catalunya? Aquesta frase podia passar al Pleistocè de l'any 79, però dita ara
al 2006 sembla una burla. En definitiva, gent d'un altre temps que semblen una
mala còpia de Ciutadans pel Canvi. Mireu sinó el que diuen aquí de les falses
transversalitats.
Si els primers partits de la selecció
catalana de futbol van crear certa eufòria i van aixecar expectatives de cara
al reconeixement i l'admissió en competicions oficials de les seleccions
esportives catalanes, amb el temps la il·lusió s'ha desinflat i hem hagut
d'aterrar a la crua realitat: dins l'estat espanyol mai no podrem tenir
seleccions esportives pròpies. Ho vam comprovar amargament en despertar del
somni del hoquei després del miratge de Macau, de l'ensarronada de Fresno i de
les vergonyoses maniobres a Roma. Llavors de Macau, tot eren rialles i copets a
l'esquena. Polítics de tots colors no paraven de fer-se fotos i el president
Maragall el primer, escalfant-se la boca amb promeses d'un futur reconeixement
dins de "l'Espanya plural" promesa. En què ha quedat tot? En un somni d'estiu,
en una bombolla de sabó que ha esclatat sense deixar rastre. Una mostra
d'aquest avortament el tenim en el nul reconeixement de les seleccions
nacionals que recull el nou estatut. Si aquesta és la realitat de les promeses
que ens fan, anem ben servits. I ara els cants de sirena continuen, només cal
mirar els milions d'euros que es gasten en propaganda institucional per fer-nos
passar bou per bèstia grossa.
Aquests partits de
futbol de pa sucat amb oli s'han d'acabar. Ja no embadoquen ningú, Ja ningú no
es creu als cadells de Convergència quan treuen la gran pancarta de "Catalonia
is not Spain", pruebas son amores, y no buenas razones, tal com diuen
els castissos. El papà ja està cansat de treure el nen o la nena un cop a l'any
perquè pugui lluir l'estelada arnada, i després au! a l'any vinent hi tornarem.
No volem més partits de costellada. No volem més estatuts, ni bons ni dolents.
Volem el mateix que els montenegrins, ni més ni menys. Perquè ens ho mereixem i
perquè hi tenim dret.
Mentrestant,
el govern "plural" socialista li dóna el passaport a Rafael Niubó com a
responsable de la secretaria general de l'esport i nomena
a un exfalangista i exmilitant ultra de Fuerza Nueva com a director de
promoció exterior de l'esport. Si aquest és el camí de les nostres seleccions
esportives nacionals, que déunostresenyor ens agafi confessats.