Maragall no optarà a la reelecció. El guió que es va escriure el passat vint-i-u de gener a la Moncloa segueix el seu curs inexorable. Aquest és el pacte que vam votar el diumenge passat, i no una altra cosa. Zapatero i Mas van acordar repartir-se el poder a Catalunya i a Espanya, si calia, arribant fins a la sociovergència. Millor dit, a la psoevergència, perquè el PSC ben poca cosa hi pinta, en aquesta obra. Mas ja es veu president, d'aquí la seva cara exultant, últimament. És la torna per la venda de l'estatut del 30 de setembre, per la traïció a les aspiracions nacionals catalanes. No hi ha més cera que la que crema, ja ens ho van dir Maragall i Mas fa uns dies, quan va arrencar el Mundial d'Alemanya: la nostra selecció és l'espanyola. Més clar l'aigua. El guió no s'aparta ni un mil·límetre del previst, peti qui peti, per això ja ha deixat tants cadàvers pel camí. Que trist que és, el meu país.

Encara que el diumenge aquest estatut tiri endavant, neix tocat de mort. Tot l'independentisme i una bona part del sobiranisme no l'accepta i no el reconeix com a legítim. Sigui quin sigui el resultat del referèndum, el que és segur és que les reivindicacions de Catalunya quedaran dempeus. L'esperit que ens ha mantingut en l'esperança del retorn de les nostres llibertats durant tres-cents anys, no defalleix ni renuncia a aconseguir-ho. L'estatut-trampa que van perpetrar la nefasta nit del 21 de gener a la Moncloa el tàndem Mas-Zapatero, no és el nostre estatut ni ho podrà ser mai. El nostre estatut, l'únic acceptable, és aquell que va aprovar el Parlament de Catalunya el 30 de setembre, amb consens i amb renúncies de totes les parts, no ho oblidem. I precisament per ser un estatut fruit del consens és perquè va despertar tantes il·lusions. Unes esperances que es van malmetre i ara s'han tornat desencís.

En democràcia el sobiranisme rau en l'expressió de les urnes, en la voluntat del poble. I la potestat del nostre país està diposita ne el nostre Parlament. Per això mateix, una llei que elabora el nostre parlament no pot ser esmenada ("cepillada", ribotada) per una altre parlament. No ho podem consentir per dignitat nacional. No ens poden humiliar d'aquesta manera. No hi tenen cap dret i no ho podem permetre. Cal que rebutgem aquest text elaborat a sis-cents quilòmetres de casa nostra i que no s'assembla en res al que nosaltres vam dir i vam aprovar.

Vint-i-set anys de l'estatut del 1979 i encara tenim mig centenar de traspassos pendents. Ara ens diuen que no seran garrepes en l'aplicació del nou estatut. Quina humiliació més gran! Com sempre, quedem a les mans del "talante" del governant de torn, de la prepotència de les majories absolutes, tal com ja hem vist en el passat. No tenim concert econòmic, ells continuen recaptant els nostres diners i es queden la clau de la caixa. Després tenen la barra de dir-nos que no seran garrepes amb uns diners que són nostres, que provenen del nostre treball i dels nostres esforços. No tindrem més diners per destinar a sanitat, a educació, per fer polítiques d'integració, per ajudar el jovent, per crear llocs de treball, per atendre com es mereix la nostra gent gran, per res. No ens reconeixen com a nació, no tenim seleccions nacionals, no ens traspassen el ports i els aeroports... per què seguir? Aquest estatut es coneixerà com l'ensarronada del segle. Per això mateix, diumenge, guanyi l'opció que guanyi, s'ha de fer més visible que mai que hi ha un "No" important, potent, no claudicant. L'expressió clara d'una societat que no es rendeix ni es deixa enganyar. Per això és tan important el teu vot, perquè el nostre No quedi ben clar i a Espanya sàpiguen que Catalunya encara té dignitat. Votem No!

Des del primer dia de la campanya del referèndum, o de molt abans, es va fer evident per a tothom que el que interessava al PSOE era espanyolitzar el debat, buscar el cos a cos amb el PP per desmobilitzar el vot sobiranista i independentista. Tots els eslògans han estat en aquest sentit i tots els esforços han anat en aquesta direcció; ben secundats, tot s'ha de dir, per CiU, que a tots dos els interessa no entrar en el que hauria d'haver estat el veritable centre d'atenció: l'estatut. Aquest, ha quedat completament al marge de la campanya, sembla més una excusa que no pas una finalitat. La finalitat deu ser, el temps ho dirà, fer avançar la sociovergència, la gran aposta dels "principals" empresaris d'aquest país. Si a resultes d'aquest clima enrarit d'enfrontament, que ha creat els mateixos socialistes, de passada es pot criminalitzar l'independentisme, millor que millor. Ja hem vist com han anat les coses els darrers dies.

Però estiguem atents, que la paròdia és més grossa i pot resultar grotesca, tal com avui mateix assenyala Vicent Partal. No cal anar a buscar el que fan al PP i PSOE a Madrid, en els grans temes d'estat. Sense sortir de casa nostra, analitzem el que ha passat al País valencià i a les Illes, i veurem que quan aquí es predica una cosa allà fan tot el contrari: posar-se d'acord per anar en contra de la realitat catalana i, molt especialment, estar els dos d'acord que el que cal és perjudicar la nostra llengua. Tot sigui per espanyolitzar Catalunya. I ja ho adverteix Maragall, si s'aprova aquest estatut serà com a mínim per a una generació. Per això cal que anem tots a votar i que dipositem un NO com una casa de pagès, que ja n'estem tips d'enganys i d'estafatut.

Segons llegeixo a El Debat "El president de la Generalitat, Pasqual Maragall, i el líder de CiU, Artur Mas, han coincidit aquest divendres en voler la victòria de la selecció Espanyola al Mundial de Futbol d'Alemanya, tot i que ho han fet per raons diferents. Maragall ha destacat que vol la victòria espanyola perquè "són els nostres", tot i que ha admès que "altra cosa és que guanyin"". Tant l'un com l'altre també han assenyalat que el que els agradaria és que Catalunya competís amb la seva pròpia selecció. "A buenas horas, mangas verdes!" Una declaració gratuïta, una altra cortina de fum. Qui se'n recorda de les nostres seleccions esportives a l'hora de defensar-les on i com cal? Ningú. Cap polític, vull dir. Només una part de la bona gent de la societat civil fa un treball de formiga i s'estavella una cop i un altre contra el mur d'Espanya. Maragall també ha afegit: "Espanya, són els nostres, no fastiguegis". Seran el "seus", no pas els meus. El meu desig és que la selecció espanyola faci el ridícul, com ha fet sempre.

La veritat és que el Mundial de Futbol me'l miro molt de lluny. A mi m'interessa més el que diu per exemple el Saül Gordillo al seu bloc: "Queda una setmana perquè el "no" sobiranista superi els fòrums d'Internet i salti dels mitjans i entorns convençuts per arribar als indecisos i abstencionistes en potència, que no són pocs. Una setmana que serà dura perquè l'ofensiva mediàtica i publicitària és brutal. Les enquestes sovint l'encerten perquè aconsegueixen allò que es proposen: condicionar el sentit del vot entre aquells que no el tenen decidit. I la nit electoral és molt difícil de saber què havia estat primer: si l'ou o la gallina."

Ja vaig dir fa temps per què votaria que No, però ho torno a repetir, per si no ha quedat prou clar.

1. Per a mi l'estatut del Parlament era un estatut de mínims per començar a construir una Espanya plurinacional. Amb l'estatut que se'ns proposa, després de la gran esporgada a Madrid, ha quedat només el projecte de l'Espanya que ells anomenen plural, però que jo hi veig una continuïtat d'allò que ja coneixíem: el folklore espanyol més ranci, el "café para todos" i l'herència predemocràtica: "todo queda atado y bien atado". Per tant, no tenim cap canvi de model que ens alliberi de l'espoli secular i ens doni la sobirania que Catalunya es mereix i necessita.

2. M'és igual que aquest estatut sigui millor o pitjor que el de l'any 1979, el avenços mínims que presenta igualment es podrien assolir amb qualsevol "pacte del Majestic", tenim precedents que ho corroboren. Aquest estatut havia de ser per primer cop, ho era el del 30 de setembre, una cosa molt diferent. Havia d'enterrar per sempre la política del "peix al cove". Ens quedem allà on estàvem.

3. L'estatut del 30 de setembre en certa manera era acceptable. El nou estatut, després de les rebaixes i del pacte Mas-Zapatero, poc s'assembla amb el que va consensuar el nostre Parlament, per tant és inacceptable. No estic d'acord que "és acceptable tot allò que és inevitable" tal com ha declarat Rubert de Ventós. Aquesta declaració de principis és la que ens ha fet mesells durant tres segles i ens té encara encadenats a Espanya.

4. Un Sí significa continuar lligats a la vella política de dependència vers l'estat centralista, la gran majoria de les noves competències que ens volen fer veure que tindrem, estaran supeditades a futurs (o hipotètics) desenvolupaments de lleis estatals. La sobirania no estarà a les nostres mans. En canvi, votar No significa que tard o d'hora s'haurà de fer una inevitable reforma constitucional que trenqui d'una vegada el vell model d'estat, una ruptura amb l'actual sistema polític que doni pas a una veritable Espanya plurinacional. O això, o anar d'una vegada cap a la independència.

Ja vaig advertir ahir abans de començar la costellada de la selecció catalana a Terrassa, que seria un partit trist, desmoralitzant. Només vuit mil espectadors, la majoria adolescents que encara no s'afaiten, i polítics de segona fila. Uns prolegòmens abúlics, sense tremp. Un cant dels segadors sense emoció, amb gestos de compromís i mirades perdudes al camp i a la tribuna d'autoritats. Tot plegat fruit de la manca d'un horitzó que engresqui, amb la sensació que s'ha perdut el nord. Tot molt trist.

La mateixa impressió va causar la presentació de l'autoanomenada societat civil que proclama el "jo sí". Quina societat civil? Aquí els descobrim. A més, bastants representants de la "menjadora": Joan Francesc Marco, director del TNC; Rosa Culell, directora general del Gran Teatre del Liceu. Empresaris amb el ronyó cobert: Helena Guardans; els Pascual, Mainat i Cruz, exTrinca, etc. Periodistes que sempre que els he sentit m'han semblat que repetien consignes, com el Joan Maria Claveguera. I exPsuqueros de la vella guàrdia com l'Antoni Gutiérrez Díaz i l'Agustí Colomines, aquest últim donant-se-les sempre d'independentista i mira-te'l ara!

Si els primers partits de la selecció catalana de futbol van crear certa eufòria i van aixecar expectatives de cara al reconeixement i l'admissió en competicions oficials de les seleccions esportives catalanes, amb el temps la il·lusió s'ha desinflat i hem hagut d'aterrar a la crua realitat: dins l'estat espanyol mai no podrem tenir seleccions esportives pròpies. Ho vam comprovar amargament en despertar del somni del hoquei després del miratge de Macau, de l'ensarronada de Fresno i de les vergonyoses maniobres a Roma. Llavors de Macau, tot eren rialles i copets a l'esquena. Polítics de tots colors no paraven de fer-se fotos i el president Maragall el primer, escalfant-se la boca amb promeses d'un futur reconeixement dins de "l'Espanya plural" promesa. En què ha quedat tot? En un somni d'estiu, en una bombolla de sabó que ha esclatat sense deixar rastre. Una mostra d'aquest avortament el tenim en el nul reconeixement de les seleccions nacionals que recull el nou estatut. Si aquesta és la realitat de les promeses que ens fan, anem ben servits. I ara els cants de sirena continuen, només cal mirar els milions d'euros que es gasten en propaganda institucional per fer-nos passar bou per bèstia grossa.

Aquests partits de futbol de pa sucat amb oli s'han d'acabar. Ja no embadoquen ningú, Ja ningú no es creu als cadells de Convergència quan treuen la gran pancarta de "Catalonia is not Spain", pruebas son amores, y no buenas razones, tal com diuen els castissos. El papà ja està cansat de treure el nen o la nena un cop a l'any perquè pugui lluir l'estelada arnada, i després au! a l'any vinent hi tornarem. No volem més partits de costellada. No volem més estatuts, ni bons ni dolents. Volem el mateix que els montenegrins, ni més ni menys. Perquè ens ho mereixem i perquè hi tenim dret.