Sempre volen que votem «sí»

Miquel Pairolí - El Punt (30/04/2006)

Als últims anys, els partits institucionals han insistit molt en els progressos que havia de fer, faria o ja havia fet la llengua catalana a les institucions europees, però, en realitat, el més calent encara és a l'aigüera. El soroll va ser especialment fort en dos moments. Primer, quan els partits nacionalistes catalans van posar condicions al PSOE per donar suport a la investidura presidencial de Zapatero. Llavors es van formular promeses i després vam veure Moratinos i els seus diplomàtics, carregats d'una bona voluntat aparent, fent gestions que van donar alguns fruits minsos, simbòlics, convenientment publicitats i exagerats, però que no eren gaire res més que la xocolata del lloro. El segon moment va ser les setmanes anteriors al referèndum sobre la Constitució Europea que es va celebrar el 20 de febrer del 2005. Els partidaris del sí -tots els partits institucionals- asseguraven mil cops cada dia que la Constitució afavoriria el reconeixement del català a Europa. A Catalunya va guanyar el sí -tot i que hi va haver un 60% d'abstenció- però després francesos i holandesos van enviar aquella Constitució als llimbs de les belles intencions fracassades on encara dorm. Així, la tolerància envers la llengua catalana a les institucions europees ara per ara només ha permès plantar algunes modestíssimes fites simbòliques, que pesen poc si se situen al costat de les anècdotes tragicòmiques que ha provocat.

El darrer episodi ha tingut lloc aquesta setmana quan la mesa del Parlament europeu va refusar acceptar que catalans, bascos i gallecs es puguin adreçar al Parlament en les seves llengües nacionals. Fa catorze mesos ens deien que votéssim sí a la Constitució Europea perquè facilitaria el reconeixement del català a Europa. Ara ens diuen i ens diran que votem sí al nou Estatut perquè millora la situació del català a Catalunya. Sempre ens insisteixen que votem sí, que diguem amén a allò que els polítics institucionals han pactat, acordat i manegat. Necessiten que els firmem el xec en blanc. Contents, a més. I després ja veurem què passa...

(Volia escriure un post dient el mateix. Ja no em cal. Sempre hi ha qui ho fa millor)

En política, sovint, no es guarden les formes ni el capteniment degut. També massa sovint es perd el nord i s'arriba a situacions esperpèntiques. El que no s'hauria de perdre mai és el sentit del ridícul. Els que som de la cua, opinadors anònims sense càrrec ni sou, ens podem permetre la transgressió, sense extralimitar-nos, de desbarrar una mica o pixar fora del test. No passa res. No hem de rendir comptes a ningú, només a la honestedat i a la pròpia consciència. Ara bé, senyors que ocupen càrrecs preeminents i que encara aspiren a més alt rang, fins i tot a ser el número u de la cosa pública, aquests haurien de ser, com a mínim, més reflexius. Almenys no voler fer-nos passar bou per bèstia grossa ni tractar-nos de rucs. Casos en trobem a dojo, però ara faré èmfasi en un que, avui mateix, ens ho exemplifica el professor Terricabras millor que ningú.

"La cosa resulta a estones còmica i a estones patètica. Si la política i la ciutadania no són ciències exactes -que no ho són-, si les opcions polítiques en una democràcia són lliures -que ho són- i si en un referèndum es tenen moltes opcions i cap d'elles no és delictiva, no entenc com pot ser que algú pugui creure que la seva opció és la correcta i les altres senzillament impresentables. No entenc de cap manera, per exemple, que Artur Mas que, en circumstàncies normals sembla una persona seriosa i responsable, acabi de qualificar de "covarda, democràticament insana i indecent" la decisió d'Esquerra davant el referèndum. Entenc perfectament que no li agradi, però res no justifica que es dediqui a insultar, menystenir o desqualificar aquells que tenen opcions diferents a la seva. I fer això en nom dels principis democràtics ja resulta massa fora de to."

"A dia d'avui, la Fira resulta ser un escenari -no només d'una suposada caça de vots que any rere anys és més ridícula- sinó de la escenificació d'un suposat conflicte social irresolt -els de les "dues comunitats" enfrontades a Catalunya- del que no només viuen econòmicament uns quants paràsits, sinó que és l'element on es substantivitza aquesta permanent amenaça lerrouxista que frena literalment qualsevol exigència nacional que passi de la mera revindicació de la diferencia folklòrica."

Al bloc Els Altres Andalusos hi trobareu la sucosa història d'aquesta Feria que va néixer sota el fantasma d'un nou lerrouxisme que, en el seu dia, va espantar de quina manera al president Pujol. Durant anys, el govern nacionalista/regionalista que ell presidia va estar abocant cabassos de diner públic a les arques de la FECAC, diner que segons la vox populi, també ha untat les butxaques del capitost Francisco García Prieto i la seva cort. Un personatge que va ser capaç de vetar al Conseller Pujals i la seva Llei del Català, amenaçant-lo amb una recollida de signatures per derogar aquella llei. El resultat va ser un nou increment de les copioses subvencions. Un cop engreixat l'engendre per tots cantons, i sense que mai hagués estat tan gran com es diu, ja que és impossible que pel Real hi passin tres milions de persones, tots els dirigents polítics, amb escasses excepcions, s'han afanyat any rere any a fer cua per pidolar el seu bany de multituds, a la cacera del vot captiu pel sinistre dirigent de les entitats andalusistes.

El desgavell pressupostari, aquest any ha arribat a nivells d'escàndol. No solament les entitats que estan en desacord amb la gestió de García Prieto, sinó també una part dels firaires estan que treuen fum contra la gestió i manipulació d'aquest personatge. "Divendres, sense anar més lluny, aquest intocable president es va permetre la xuleria de desafiar aquells firaires que li exigeixen transparència amb una frase tant contundent com aquesta: "Yo a usted no le entrego las cuentas porque no representa a nadie, a una minoría, y las minorías solo están para que las mayorías podamos triunfar y ganar; a las minorías hay que apartarlas y hay que joderlas." I es va quedar tan ample." Segons llegeixo al bloc del Saül Gordillo. I el més greu és que entre el públic hi figuraven el conseller de Cultura, Ferran Mascarell, la vicepresidenta del PSC, Manuela de Madre, alcaldes i regidors de l'àrea metropolitana i sindicalistes. Ningú no va dir ni piu. Tots es van dedicar a llançar floretes i elogis a Garcia Prieto i la seva fira. Tot plegat, una vergonya.

Finalment, ERC acaba d'anunciar que promourà el vot NUL. De totes maneres, bona part la societat catalana, la que rebutja aquest estatut, continuarà immers en la confusió. Esquerra ha optat per nedar i guardar la roba, en una expressió que tothom entén. No sabem, i no creiem que ningú sàpiga, però, els rèdits o les pèrdues que aquesta decisió li proporcionarà a la formació independentista. El vot nul, per molt estètic que sigui, és en realitat -i en el seu pragmatisme últim- una manera d'afavorir el sí. Recordem que per derrotar el vot afirmatiu sumen els vots contraris i els vots en blanc, en cap cas es comptabilitzen els vots nuls. Amb aquesta opció, possiblement, Esquerra ha volgut tenir un espai i una veu pròpia, desvinculada del vot negatiu conservador i, al mateix, temps procurar que l'estatut tiri endavant (no obstant, recordem-ho, ningú no fa ver tants escarafalls de l'anterior coincidència en el referèndum de la Constitució Europea). A més, el vot nul ja tenia uns altres promotors batasunitzats; extraparlamentaris que ara alçaran el crit al cel al veure's tapats i arraconats per una formació política potent. Els últims dies ja deixaven sentir els seus retrets.

A Esquerra se li gira molta feina. Haurà d'apaivagar les discrepàncies internes, haurà de respondre a les crítiques de tothom, socis de govern i oposició, i haurà d'intentar mobilitzar un electorat que segur que no estarà entusiasmat amb tanta estratègia i tant càlcul. Les discrepàncies de l'interior -que n'hi ha-, aquestes seran les més fàcils de resoldre. Ningú s'imagina que la militància teòricament assambleària, per molt revoltada i poc disciplinada que sigui, estigui en condicions de revocar una executiva que ja ha pres la seva decisió, i del Consell Nacional tampoc no cal esperar-ne sorpreses. Una altra cosa serà torejar tanta oposició externa -tots contra ERC-, i més dur encara entusiasmar les bases i els votants del partit. Amb el fàcil que hagués estat dir un clar i rotund NO.

Les declaracions del senyor Montilla, respecte a les efectuades per Xavier Vendrell, també són inoportunes i no admissibles. No ja per pretendre que un conseller que no és del seu grup polític faci declaracions, al seu parer, impròpies, sinó perquè adoptant aquesta actitud paternalista de renyar una persona que en cap cas és el seu subordinat, el que fa és menystenir el càrrec i la institució que aquell representa. Si ho diu com a secretari general del seu partit, queda fora de lloc, perquè ell no és ningú per dir el que pot o no pot opinar un membre d'un altre partit. Ell no està al govern de la Generalitat, i de cap manera no pot passar per sobre les atribucions del President. I si ho fa com a ministre del govern de l'Estat, el que fa és rebaixar a cotes ínfimes el respecte que deu a un govern "amic" i queda en evidència la seva prepotència de creure's que el govern "de veritat" és el seu, el d'allà.
O potser es creia algú que Vendrell seria més fàcil de domesticar que Carretero? El motiu crec que no és aquest. El motiu més aviat deu ser que tant el ministre, com el partit al qual pertany, com el govern del qual forma part, i com tots els que tan alegrament van beneir aquest estatut enganyifa-presa-de-pèl, estan nerviosos d'allò més. No és que temin perdre el referèndum (de moment), temen fer un ridícul espantós amb uns resultats que, guanyin o no, a la curta o a la llarga portaran conseqüències.

Per a què serveix un vot en blanc, quan un té ganes de votar que no? Per diferenciar-se del vot negatiu de PP, ens vol fer creure ara la direcció d'ERC, en un arriscat exercici de funambulisme mentre es desfulla el si o el no, o el no ho sé. Un "vot crític", ens proposen. O sigui, la quadratura del cercle. La cosa no és pas tan complicada: si agrada i el que es vol és anar passant, com fan els partits regionalistes i sucursalistes, es diu que Sí i santes pasqües. I si aquest estatut no agrada, no ens convé, no és el que esperava el poble català, simplement es diu que No, i punt. Tota la resta es crear confusió i, que s'ho pensin bé, anar cap a un fracàs dels que fan història. Abans de fer un pas en fals, que flairin què diu el carrer, quina és l'opció engrescadora que pot tombar l'acord de la Moncloa i les rebaixes del Congrés. Penso que són molts els votants -i militants- d'Esquerra que aquest cop passaran de consignes i votaran clar i català. Si la proposta oficial és un vot covard, es podrien trobar -llavors sí, i això no sembla preocupar ningú- que el PP capitalitzés un mar de vots negatius. A l'hora de la veritat, quan el país necessita d'estadistes i no pas escalfa-cadires, s'ha de ser valent i dir les coses pel seu nom.

L'anhel de tot un poble persisteix avui, després de setanta-cinc anys, com aquell catorze d'abril de 1931. Tanmateix, en aquests dies de grisors i tebieses, en aquestes hores adotzenades no volem renunciar a la memòria de tots aquests anys. Perquè estan plens d'història però sobretot d'històries. Històries que es mesclen amb vides i vides que fan història.
Avui no recordem una proclama. Recordem les persones i les seves vides. Perquè encara ara ens desconcerten cròniques redescobertes de dies infausts. No commemorem tan sols un aniversari.
Commemorem els anys. Tots i cadascun d'ells. Perquè són les llambordes del futur que hem bastit. No celebrem només el nostre passat. Perquè si avui encara ens assalta el desencís, ens indigna la paraula maldestra i ens exalta el repte d'arribar més lluny és perquè hi som, perquè existim com a nació. L'anhel de tot un poble persisteix avui, després de setanta-cinc anys, com aquell 14 d'abril de 1931: el nostre avenir és ser estat.
Reus, 14 d'abril de 2006

ERC, Federació comarcal del Baix Camp.

Aquest és un dels lemes de campanya que podríem fer servir per rebutjar l'estatut-bonsai que ens volen colar. Un lema precís i fàcil de visualitzar mentalment. Incideix sobretot en el rebuig a aquest estatut, la qual cosa també ens diferencia dels conservadors que rebutjarien qualsevol mena d'estatut que es proposés. Naturalment que es pot fer més explícit i dir quelcom així: "Volem el nostre estatut. No a l'estatut-bonsai", o d'altres variants. Però de vegades un lema concís té més força que no pas un de massa llarg. Després, una altra cosa serà posar-nos d'acord amb quina papereta anar a votar. Com més unió, més força tindrem; tot i que penso que serà difícil posar-nos absolutament tots d'acord. Igual que va passar amb les manifestacions del febrer, tenim dos corrents: els del "cinc mil" estan decidits i ja fan campanya, però els del milió val la pena que anem a una. La mateixa societat civil que ja va encapçalar la protesta, i no cap partidisme, és la que s'ha de posar al front i marcar el camí a seguir. Queda temps, no cal malgastar forces, però tampoc no hem de badar.
NO A L'ESTATUT-BONSAI.

Ho és, almenys, en finançament. Aquesta és la conclusió a què arriba l'economista Ramon Tremosa en un article que escriu per a Vilaweb, que ha encetat un especial amb articles d'algunes de les personalitats que han signat el manifest 'No en el nostre nom'.

"Un Estatut per anar passant, que ens consagri la LOFCA que tant hem criticat en els darrers anys, és un autogol que ens pot condemnar per molts anys o "per sempre", segons l'amic ZP: en finançament crec que és pitjor que l'Estatut de Sau, que en ser un text genèric i inconcret donava més marge negociador. ZP tenia fins a vuit fórmules per a definir Catalunya però en finançament tots i cadascun dels articles, punt per punt, blinden i tanquen molt bé el sistema de règim comú per a Catalunya. "Atado y bien atado"".

Quan va començar tot el llarg procés de gestació del nou estatut, la intenció dels més optimistes era de fer un "gran" salt endavant. Almenys aquest és el bonic embolcall amb què ens van vendre la criatura. La traïció dels uns i les preses, o els interessos inconfessables, dels altres, han fet que el text definitiu, un cop a Madrid l'han deixat "net com una patena", hagi quedat un nyap. Un estatut que podríem qualificar d'estatut/trampa, ja que en comptes d'avançar en l'autogovern, podria ser, sempre a expenses del que es decideixi allà, que quedem lligats de mans i peus per molts anys.

Aquest estatut es pot tombar i s'ha de tombar. El problema per fer-ho són les desavinences dels qui hi estem en contra. Podeu pujar-hi de peus que d'això també se n'encarrega alguna mà oculta. No pot ser que hi hagi quatre opcions diferents per rebutjar el nou estatut. La societat civil organitzada, i no pas els partits, que ja s'han acomodat a les seves prebendes, ha de liderar una opció clara i majoritària, igual que va liderar la manifestació del 18-F. L'opció del vot nul (també dit de l'autodeterminació) és una elecció romàntica que molts subscriuríem, però al meu parer poc efectiva. Per mi, una opció guanyadora seria la del NO. Fem créixer aquesta remor de fons i posem-nos d'acord. Aquest nou mal estatut l'hem de retirar i, en tot cas, tornar a començar de zero amb més valentia i un horitzó clar, sobretot per part de les forces nacionals.

Ja veieu que últimament escrivim poc. La política, millor dit, els polítics ens avorreixen en gran manera per previsibles i mals actors, no pas perquè l'actualitat no valgui la pena d'anar seguint. De totes maneres, no cal que ens hi trenquem gaire les banyes perquè ja tenim fantàstics plumilles que fan el seguiment exhaustiu i ens tenen al corrent. Ja diu el Saül que la foto del 30-M és més trista que ensopida, i jo encara diria que és les dues coses alhora. No deu valer gaire cosa aquest estatutet quan el mateix ZP li fa el lleig d'arribar tres hores tard al ple que havia d'aprovar-lo. Això sí, demà dissabte, a Cornellà farà tot el paperot per fer-nos creure que ens ha regalat el millor estatut del món. No cola, senyor ZP, i li ho demostrarem el dia que es convoqui el referèndum.

Davant aquest marasme i tristor, no és d'estranyar que surtin com bolets els parodiadors de l'actualitat. He descobert que tinc un homònim a la blocosfera que es diu Cronista Carrascla, i que escriu les seves cròniques des de la fabulosa Pernibèria. Un país caricaturitzat que s'assembla molt al nostre. Comproveu-ho.

Està escrit en algun lloc que sense una veritable justícia no es pot construir cap pau que sigui duradora. També s'ha dit, sobretot per part d'aquells que històricament han seguit el pensament de Gandhi, que per assolir la pau no n'hi ha prou amb el "pacte", sinó que aquella s'ha de basar sempre en una justícia sense matisos. El pacte sempre significa renúncia per una de les parts, o per les dues, i per aquest motiu sempre queda un caliu d'insatisfacció, o encara més sovint de rancúnia. Quan s'ha fet justícia no cal pacte, cadascú té el que és seu, el que en essència li correspon. Com que tots som avars en l'aplicació de la justícia, per això habitualment la pau resulta feble i trencadissa.

Amb l'alto el foc "permanent" (?) anunciat avui, la paraula més repetida és precaució. No tothom té clar que una previsible negociació pugui arribar a bon port. Però imaginem-nos (i alegrem-nos) de que tot acabés feliçment; pensem-hi per un moment. És evident que algunes concessions s'haurien de fer per totes bandes. En aquest escenari, m'agradaria saber què hi sortiria guanyant el poble basc, quines serien les reivindicacions que veuria satisfetes (que jo desitjaria que fossin no moltes, sinó totes les que té plantejades), i quina diferència es veuria, al final de tot el procés, entre les demandes del poble català fetes en absència de violència, i les d'un altre poble, el basc, amb omnipresència d'un grup armat com és ETA. D'entrada, gosaria pronosticar que serien, si no abismals, sí substancialment diferents.

Si no comentem la política internacional, sovint no és per falta de ganes -i ara que ningú sigui graciós i em digui que comentar la política de les espanyes, ja és comentar la política internacional-. Si ens costa treure l'entrellat del que passa a casa nostra i en la dels veïns més propers, imagineu-vos com deu ser de complicat treure el nas en el que passa en el món globalitzat, el que es cou entre bastidors de la real politik, de la geoestratègia, del G8 o de la Trilateral.

(segueix)

"La clara divisió del nacionalisme a les Corts no és més que la conseqüència d'un Estatut que no ha satisfet ningú i ha perpetuat una certa sensació de fracàs col·lectiu (un més) entre el catalanisme." escriu en el final d'un article Tribuna Catalana. Aquesta sensació de fracàs ha de trobar adequada resposta el dia que se celebri el previsible referèndum. Dic previsible, perquè a hores d'ara ningú no sap com pot acabar el reguitzell de despropòsits que acompanyen la tramitació de l'estatut a Madrid. I que ningú no s'enganyi, per molts que siguem els que tenim clar que aquest NO pot ser de cap manera el nostre estatut, la persuasió mediàtica dels mitjans farà la seva feina, com ho va fer en un altre referèndum que molts recordem i en que un més que creïble No es va convertir en un vergonyós Sí, em refereixo al referèndum de l'OTAN.

Mentrestant, els més satisfets i riallers són els del PSOE que veuen com el seu full de ruta es compleix fil per randa. Amb un sol tret -el de l'estatut- pretenen matar diversos pardals. El primer que pensen complir és la seva promesa -aquesta sí- de deixar l'estatut més net que una patena i desactivar el desgast que els produeix la deriva ultra del PP. Però encara pensen anar més enllà, en aquest jocs d'escacs on ells sempre porten la iniciativa, no en va tenen tota l'eficàcia persuasiva de l'Estat al darrere i d'aquesta manera sempre juguen amb avantatge. El següent pas serà un canvi d'aliances a Madrid i a Catalunya. Esquerra és un aliat incòmode per molts motius. Un, per l'aversió que la formació republicana produeix en l'Espanya profunda, que és gairebé tota. I dos, perquè prefereixen una aliança amb una coalició com CiU més acomodatícia a la repartidora. Llavors veurem el veritable pacte de la Moncloa. I el president Maragall? El president Maragall sap que ja li han posat data de caducitat i que en un futur govern sociovergent ell serà el primer sacrificat, per això mateix no ha d'estranyar ningú que a les darreries del seu regnat intenti, almenys, finalitzar amb una mica de dignitat.

Tornem al començament, a Madrid es freguen les mans mentre contemplen amb exultació la lluita fratricida del nacionalisme català. Aquesta serà presumiblement l'única satisfacció que es podran donar, perquè allò de resoldre el problema catalán per dècades o per sempre, que s'ho treguin del cap. Encara que es faci el referèndum i guanyi el sí, l'endemà mateix es veurà més diàfan que mai que res no s'ha resolt i que la lluita continua ben viva. Fins i tot el president Maragall comença a veure-ho clar.

Diuen que una imatge val més que mil paraules. I si aquesta ho deixa clar, tampoc estaria de més assenyalar que trobo reflexions totalment encertades al respecte, com les del Joan Safont quan diu que l'estatut, a l'igual que l'emperador del conegut conte de Hans Christian Andersen, va despullat i que la societat "Zapatero&Mas Alta Costura" és experta en tisora. També Saül Gordillo, com sempre, l'encerta quan escriu que els està quedant "net com una patena" i que ja hi ha algun convergent que reconeix que s'està fent "mobbing" a Esquerra. I és que les pressions dels uns i els altres dirigides als republicans ja comencen a fer fàstic. Mentrestant ERC, com la puta ramoneta, va administrant el tempo veient-se en el centre de la discussió mediàtica. Però un no es pot instal·lar permanentment en l'ull de l'huracà sense que el fetge se'n ressenti, només cal veure com ha anat canviant la cara d'alguns dels que negocien a Madrid. I és que la paraula ja ho diu tot, com aquell que va per llana i surt esquilat, molts s'havien pensat que l'estatut era un negoci i així està quedant la criatura. Despullada.

Els brindis per l'Estatut, el trenta de setembre, no es van fer amb cava brut nature. Com a molt, vista la rapidesa amb que s'ha esbravat, es van fer amb vi gasificat i del barat. Ja som allà on ens temíem el dos de novembre, malgrat la bona impressió que ens van causar aquell dia els nostres representants. L'espectacle dels darrers dies, culminat avui, ha estat trist, molt trist. Els socialistes catalans, des del primer dia, s'han assegut a l'altre costat de la taula. No calia ni haver-los nomenat com a representants del nostre Parlament. Més que una enganyifa, ha estat una burla, com ara els comentaris del senyor Iceta, quan diu que el PSC se sent més identificat amb el contingut dels acords actuals que amb el projecte d'Estatut que va aprovar el Parlament de Catalunya. Trista figura, la del Miquel Iceta, que rebla el clau dient que "l'Estatut també és una batalla contra els nacionalismes espanyol i català". Sense comentaris.

Lamentables les declaracions que he pogut seguir aquest migdia volent justificar un acord injustificable. Polítics de segona fila seient allà on haurien de seure els veritables estadistes, amb visió d'estat. Els Herrera i Boada posant de manifest que el seu nivell no va més enllà d'empleats de gestoria, amb perdó pels dignes oficinistes. La Manuela de Madre, que cada dia s'assembla més a la senyoreta Rottenmeier, no té altres paraules que "acusar" Esquerra de procurar només el "regate corto", obviant que ella representa un partit que és el paradigma de l'oportunisme polític, i que la seva visió nacional catalana no va més enllà de la "regió" subordinada. De CyU no sé si val la pena parlar-ne, la seva història ja la van deixar escrita quan van pactar les rebaixes del l'estatutet de la Moncloa, a les ordres sempre dels seus veritables mentors i mecenes, per no dir els que els mantenen, els patrons Brufau, Carulla, Godó, Lara i companyia, els que de veritat els hi porten les regnes. Per acabar, només falta que ERC es decanti per una pusil·lànime abstenció en vistes de conservar càrrecs i prendre el menys mal possible. I encara per acabar, ara sí, que els que NO votarem mai aquest estatutet comencem a dividir-nos, discutir i barallar-nos en grups i grupets partidaris del NO, de l'abstenció, del vot Nul, del vot per autodeterminar-nos i tota la resta de bestieses que aniran sortint.

Al final de tot, l'únic que riurà serà el PP. Amb la seva guerra bruta d'espantalls, cataclismes mil i vel·leïtats colpistes, hauran aconseguit el seu objectiu: Continuar tenir-nos lligats i mesells, igual que els últims tres segles. Per fer aquest trajecte, per arribar fins aquí, no calien tants esforços i provisions. Senyors polítics: No és això, de què parlàvem, no és això.