Si volem donar la
resposta escaient al ministre espanyol de la guerra, per la seva tebior còmplice
respecte als militars amb vel·leïtats colpistes, res millor que votar Mena
al guardó per actituds anti-demòcrates que lliura cada mes Bad Democracy Award.
Podeu entrar a l'OpenDemocracy.net, o
seguir la proposta que ens fa aquest bloc
on explica què cal fer per votar-lo i també inclou una frase per "tallar i
enganxar" en anglès.
Els anomenats falangistes
taxidermistes semblen decidits a passar per les urnes. És una bona
notícia. Ho és, entre altres motius, perquè així sabrem en nom de qui, o de
quants, parlen. Mentre no hagin passat la revàlida, però, demanaria als mitjans
de comunicació, i a la premsa escrita en particular, que els dediquin la
mateixa atenció i els mateixos titulars que mereix qualsevol grup
extraparlamentari. És sospitosa l'atenció que alguns mitjans dediquen a aquest
grupuscle -mentre no es demostri el contrari- creat al servei del nacionalisme
espanyolista. L'operació lerrouxista ja està en marxa, si més no, un intent
d'emulació del confús ideari populista de principis del segle passat, que tant
va exacerbar la demagògia esquerrana. Em pregunto, però, on és el Lerroux del
segle XXI capaç d'aglutinar l'actual demagògia anticatalana a dins de Catalunya
mateix? Sincerament, ni el bufó Boboadella, ni els Espada, De Azúa o qualsevol
membre d'aquesta difusa nebulosa no el veig amb el carisma necessari per
dirigir tal galliner. Això sí, recursos ni suports no els faltaran. Ja hem vist
el flamant fitxatge de l'Espada pel diari El (in)Mundo. Avui dissabte, al
Teatre Tívoli, es farà la presentació d'aquesta opereta que no se sap si
acabarà sent una comèdia o bé un drama.
Per poder acollir-se a les subvencions que
li promet l'Estat i mirar de sanejar l'endeutament històric, RTVE anuncia un
pla de sanejament que comportarà una dràstica reestructuració de plantilles i
centres, tan de ràdios com de televisió. D'aquesta manera, Ràdio 4, que emet en
català des de l'any 1976, té els dies comptats. L'argument esgrimit és la baixa
audiència. També s'ha sabut que a TVE suprimiran les desconnexions en català de
la 2, que es feien des del Centre de Sant Cugat, quedant únicament un
informatiu de mitja hora per la Primera.
Sobre aquest canvi
de plans, tindríem poca cosa a dir si es tractés d'una empresa privada, per
molt malparada que quedés la nostra llengua. Però es tracta d'una empresa
pública que es gestiona amb diners públics. I no són creïbles ni convincents
els arguments esgrimits per la directora general de RTVE, Carmen Caffarel, quan
avui ha dit que "no té sentit que el Centre de Sant Cugat competeixi, amb diners
públics, amb les televisions autonòmiques (referint-se a TV3), quan aquestes
televisions autonòmiques també es financen amb diners públics". Jo li
preguntaria a la senyora Caffarel: els diners públics que es destinen a RTVE
només serveixen per fer programació en castellà? Pregunta inútil, sabent com
sabem la manera de pensar del centre. Del centre peninsular, vull dir.
Perejoan |
diumenge, 26 de febrer de 2006 | 10:28h
CIUTADELLA DE BARCELONA
Fortalesa militar que Felip V va ordenar
construir a Barcelona després de la desfeta de 1714 amb l'objectiu de poder
controlar la ciutat. La fortalesa es va encarregar a l'enginyer militar
d'origen flamenc Jorge Próspero de Verboom (1665-1744), que en seria també el
seu primer governador. Malgrat que la fortalesa va ser l'admiració d'Europa com
a meravella de l'art militar, no va defensar mai la ciutat de Barcelona contra
un exèrcit. En canvi, la Ciutadella va demostrar una gran utilitat per reprimir
els barcelonins. El primer presoner polític que hi va ingressar als calabossos
va ser en Francesc Bernic, de Collbató, cap dels guerrillers antifelipistes que
van dominar el Penedès. Era el 1719... Pel que fa a l'últim acte de repressió
comès a la Ciutadella, va ser l'afusellament, el 6 d'agost de 1866, dels
tinents Mas i Ventura, dirigents d'una conspiració progressista.
Això va ser dos anys abans de la demolició de la fortalesa. I és que amb
aquesta història no es fa estrany que la Ciutadella fos odiada per tothom, i
que les peticions dels barcelonins perquè fos enderrocada es repetissin cada
vegada que el marc polític ho permetia. Malgrat que les muralles de Barcelona
havien estat enderrocades el 1856, la Ciutadella va subsistir fins a la
revolució del setembre de 1869.
El general Prim, aleshores, va decretar la donació de la Ciutadella a la
ciutat, que poc després seria enderrocada. Se n'han conservat la capella, el
palau del governador, que ara és l'Institut
Verdaguer, i l'arsenal, que ara és la seu del Parlament
de Catalunya.
CASTELL DE MONTJUÏC
Fortalesa militar del segle XVII, reconstruïda
i engrandida durant la segona meitat del segle XVIII per controlar la Barcelona
vençuda el 1714. Actualment és la seu del Museu Militar.
Va ser remodelat per l'enginyer militar Juan Martín Cermeño entre 1751 i 1779.
Ell va fer-hi excavar el fossar i va fer aixecar-hi els baluards que li donen
la característica forma pentagonal que caracteritzava les grans fortaleses de
l'Edat Moderna.
El castell de Montjuïc ha estat utilitzat molts cops com a presó. A partir dels
últims anys del segle XIX va albergar les víctimes tant de la repressió
política social com de la lluita obrera. Hi foren tancats i torturats els
obrers involucrats en l'onada de violència anarquista de la dècada de 1890. El procés
de Montjuïc, nom amb què coneixem els judicis als anarquistes sospitosos,
és un fet dissortadament famós per la seva duresa i les tortures que els van
fer.
Al castell hi van tancar també els detinguts durant la Setmana
Tràgica, moment en què, també a Montjuïc, va ser afusellat Ferrer i
Guàrdia. El 1919 hi ha més de 3.000 obrers empresonats a causa del conflicte de
la Canadenca. El 1936 es va omplir de presos de dretes, i el 15 d'octubre de
1940 hi seria afusellat Lluís
Companys. Potser per tots aquests esdeveniments el castell es va convertir
en un símbol negatiu de la consciència col·lectiva de la ciutat.
Em pregunto per què si els barcelonins van
saber, al segle dinou, desfer-se de la funesta Ciutadella, ara no són capaços
de fer el mateix amb el no menys sinistre Montjuïc? Aquest castell ha estat i
és un símbol d'opressió, no tan sols per als barcelonins, sinó per a tot
Catalunya. Un cop més s'ha fet evident amb el regal enverinat de Zapatero, sota
la maquiavèlica direcció del ministre Bono.
Esperanza Aguirre
va dir que no permetrien que la propietat de les empreses espanyoles sortís del
territori nacional. Al seu dia ja li vam agrair que ens aclarís que nosaltres
no formem part d'Espanya. Pel que es veu, el seu "territorio nacional" arriba
fins als lands alemanys. Deuen recordar amb nostàlgia les abraçades d'Hendaya.
Els catalans som
perillosos i no ens volen veure ni en pintura. Això, que ja ho sabem els que
anem a peu, com és que no ho saben els nostres empresaris? Com és que d'una
vegada per totes no deixen de mirar cap a Espanya i miren cap a Europa? Senyors
de La Caixa, senyors de Gas Natural, deixin estar Endesai comprin E.ON,
hi sortirem tots guanyant i ningú no prendrà mal.
Aquest menyspreu és
la recompensa que reben els Fornesa, Oliu, Brufau i companyia per ser fidels
als dictats de la Moncloa. Els mateixos que van comminar l'Artur Mas a fer-se
el hara-kiri davant d'en Zapatero, són els primers a rebre les bufetades dels
castellans. Els nostres empresaris, tret de comptades excepcions, mai no han
sabut estar a l'alçada d'aquest país. Ja al segle XIX van imposar la "moda" de
parlar castellà fins i tot "en la intimidad". Parlar català feia de pobre, i
ells volien ser els rics de la Villa i Corte. Així ens va, encara avui.
Perejoan |
diumenge, 19 de febrer de 2006 | 11:21h
Quan fa poc més de dos anys Vicent Partal
anunciava que Vilaweb també s'apuntava als blocs -moment en que vaig decidir
obrir el meu- ja ens deia llavors que arreu del món aquesta nova eina de
comunicació tenia un èxit imparable. No sé què diria avui l'amic Vicent del
creixement i la popularitat que ha assolit el fenomen blocaire. Si fa temps ja
vaig llegir que en tot el món es creava un bloc cada tres segons, se'm fa
difícil pensar les xifres que es mouen a dia d'avui.
Perejoan |
diumenge, 19 de febrer de 2006 | 00:37h
"Amb la voluntat
d'un Parlament no s'hi juga impunement." Aquesta és una de les impressions que
ha tret el Ramon
Alcoberro de la manifestació d'aquest dissabte, segons explica. Val la pena
llegir-lo. Els derrotistes i els botiflers, que de tot n'hi ha, comencen amb el
ball de xifres. Deixem-los. Hi havia molta gent, moltíssima, i això és el que
compta. O algú es creu que a les "oficials" i ben orquestrades per tots els
mitjans que es van fer al Passeig de Gràcia hi havia un milió de persones? (un
milió i mig o dos, segons alguns). Què va dir Contrastant del milió de persones
a les manifestacions contra la guerra de l'Iraq? Si fa no fa que hi havia la
mateixa gent d'avui. I sigui la que sigui, és molta gent. Acabo de llegir en
un altre bloc derrotista (que sols que aneu quedant. Amb la guia espiritual del
frare d'Alcampell aneu de mal borràs) que "Si no vaig errat, 70.000 és l'1%
de 7.000.000 ... O sigui: una xifra irrellevant , irrisòria. Algú (començant
pels polítics) hauria de treure conclusions de tot plegat." No cal fer-se
mala sang ni alegrar-se de les penes dels que van a reculons. Com que em consta
que són del mateix ram, tot i que molt diferents, que li contesti el mateix
Alcoberro amb unes paraules que també he agafat del seu post: "La tieta, per
cert, s'ha enfadat molt amb els que portaven una pancarta que deia CiU
traïdors. Està cada dia més velleta i més sola, la pobra." Crec que queda
prou clar.
Perejoan |
dissabte, 18 de febrer de 2006 | 00:46h
In memoriam
De totes les
meravelles d'aquesta terra, dels camps encesos
i les espigues d'or, ciutats, neus
acimades i valls ombrives que t'ha plagut als
ulls la seva bondat, has vist com la
mare bressola l'infant i li parla amb la
veu que neix del poble. De totes les coses
que tu has conegut, sens dubtar-ho, has
preferit la llibertat: "La nostra llibertat no la podem perdre perquè, sinó, caurem en la esclavitud."
||*||
La llibertat no s'hauria de demanar, però
la realitat fa que els que l'han furtada no la pensin retornar mai. D'aquest
capteniment dels usurpadors en neixen moltes violències inútils però
comprensibles. Si per recuperar la seva llibertat els pobles no han d'utilitzar
la mateixa violència que se'ls va aplicar a ells per abolir-la, bé val la pena
pensar si cal establir els camins i les institucions que arbitralment la poden
atorgar amb equitat. Per assolir la pau, cal retornar la llibertat als pobles
que la demanen democràticament, i deixar d'infligir humiliacions polítiques,
mantenir espolis fiscals i imposar la subjugació cultural.
Paraules finals
de la seva última obra: El gran llibre per la
independència.
"La independència no
la podem agafar per la violència, però a nosaltres sí, que ens l'han tret amb
violència. A nosaltres sí, que ens han tret violentament la nostra llibertat.
Per tant no val. Si ara aconseguir la llibertat amb violència diuen que no val,
doncs, llavors, quan ens la van treure, hem de dir que tampoc."
De la presentació de "El gran llibre per
la independència" a la llibreria Catalonia.
Perejoan |
divendres, 17 de febrer de 2006 | 08:04h
La manifestació
organitzada per demà dissabte a Barcelona, a les 5 de la tarda, porta per lema "Som una nació i
tenim el dret de decidir". Ja fa anys que no participo en cap manifestació,
i no per manca de ganes. Tinc entrebancs personals que m'ho posen difícil, quan
no, m'ho fan impossible. Però aquest cop estic decidit a anar a Barcelona a
manifestar-me, no a favor ni en contra de cap estatut -encara que personalment
rebutgi el projecte de nou estatut per insuficient-, sinó per dignitat personal
i perquè també crec que, ensems, defenso la dignitat del meu país. Són
inadmissibles les rebaixes madrilenyes al text que vam acordar aquí per àmplia
majoria. És decebedora la desunió i la manca de fermesa dels nostres polítics.
És patètic i penós l'acord Mas-Zapatero que desvirtua la proposta del
Parlament, a més d'amagar interessos inconfessables. Resulta vil i menyspreable
la manera com s'ha pretès, per part d'alguns, silenciar la veu dels convocants
d'aquesta manifestació, situant-los en òrbites radicals o partidistes. És esperpèntic
pretendre fer jugar el Barça a les sis de la tarda d'un dissabte amb l'ànim de
rebentar la convocatòria, tant de bo que sembla que al club ha imperat el seny. Un poble pot patir
segles d'opressió i persecucions de tota mena, el que no pot perdre mai la gent
d'aquest poble és la seva dignitat. No podem perdre la dignitat si volem
continuar sent un país, si volem continuar amb l'esperança d'un futur lliure.
Com que jo no vull perdre la dignitat ni l'esperança, per molt utòpica que
aquesta última sigui, demà em manifestaré per la meva nació i pel dret a
decidir.
Perejoan |
dissabte, 11 de febrer de 2006 | 15:13h
Nyiquis-miquis, nyic-nyic, nyigo-nyigo...
Què és el que ens vol dir, aquest home? Algú l'entén quan parla? Algú entén que
vulgui carregar als demés una baixada de pantalons històrica, quan ell n'és
l'únic responsable? Sí, segurament alguns l'entenen: els acòlits o escolanets
que li fan la gara-gara (expressió genuïnament Mas o menys). Els que com ell
ens volen vendre bou per bèstia grossa, deuen tenir l'esperança que amb
salmòdies i onomatopeies aconseguiran entabanar-nos. Ca! L'Estatutet de les
rebaixes de gener, o del nyigui-nyogui, fa dies que ha mor per a molts
catalans. Aquí, a l'únic que ha entabanat la nyoca madrilenya, és a un suposat
nacionalista que fa quatre setmanes treia pit i deia que no retrocedirien ni un
mil·límetre. Els empresaris -que sempre són els que tenen l'última paraula-
l'han fet passar per l'adreçador i ara, per dissimular, es dedica a fer el
nyic-i-nyac, quan no a escampar nyepes. Doncs miri, senyor Mas o menys, n'estem
tips de tan neyc-nyec.
Perejoan |
divendres, 10 de febrer de 2006 | 11:08h
Definitivament, no
som un país seriós. No tenim autoestima ni sentit d'unitat d'interessos per
assolir un projecte cohesionat. Per no tenir, no tenim ni futur com a país. Com
volem que a l'estranger en prenguin seriosament si som un país de fireta? El 30
de setembre ens sentíem tots cofois per haver tancat uns "pactes" que ens
permetrien fer un "salt endavant" qualificat per molts com d'històric, pacte
que dèiem estar disposats a defensar amb ungles i dents i sobretot amb unitat.
Ja hem vist que no ha estat així, a la més mínima empenta tot se n'ha anat en
orris, propiciada la trencadissa, també s'ha de dir, per interessos
inconfessables dels uns i els altres. Les declaracions que llegim cada dia són,
si més no, penoses, quan no esperpèntiques. Ara tothom es creu en el dret -i té
la barra- de demanar lleialtat als pactes. Quins pactes? No pas als del
Parlament de Catalunya, que han estat dinamitats i bandejats. Cada dia som més
els que tenim clar cap a on s'encamina l'ensarronada d'en ZP, i que ell mateix
va confessar sense embuts: "es tracte de resoldre el "problema catalán" per
dècades, si no per sempre". Això és: es tracta de tenir-nos lligats i ben
lligats, si no destruir la nostra consciència de país, començant per la
llengua. Ho veiem cada dia. Ja ho diu bé el professor Terricabras: "I
és que l'Estatut només és una anècdota i una excusa. Els interessos són uns
altres. Poderosos i consistents. Segur que, si examinem de prop quins són
aquests interessos, entendrem molt millor de què va tot plegat i perquè passa
el que passa. Fins i tot potser podrem fer prospectiva i entendrem el que
encara ha de passar."
A ran del pacte Monclovita,
l'estira-i-arronsa entre el PSC i el PSOE no han fet més que començar. Serà una
entrega llarga i per capítols, les paraules de Maragall
de fa un parell de dies davant Zapartero i les d'avui del ministre
Bono, són les primeres escenificacions del mal oratge i els vents de
tempesta entre una part del PSC (excloent-hi la gens menyspreable Federació
catalana del PSOE) i els dirigents del carrer Ferraz de Madrid. Montilla,
Zaragoza i Iceta saben que la socioconvergència seria l'araquiri de facto dels
socialistes catalans, per molt que aquesta sigui l'opció preferida des de la
Moncloa i el sector negocis català. Els mateixos empresaris que, dies enrere,
li van estirar les orelles a l'Artur Mas en un sopar privat i en el qual el van
comminar a un ràpid acord sobre el nou estatut. No importa llençar per
l'aigüera les il·lusions de tot un poble, els poderosos saben perfectament
quines són les coses importants, i el diner és la més sagrada de totes. I com
que el negoci demana estabilitat i tranquil·litat, i no gestos d'heroisme,
Artur Mas no va trigar ni dos segons a recuperar la vella sintonia de la
"governabilitat de l'estat" que durant dècades ha estat la música predilecta
del pujolisme. Sabia que a canvi no rebria les trenta monedes de Judes, sinó
que s'apropava una mica més al seu somni d'ocupar el Palau de la Generalitat.
El pacte Monclovita segurament també té altres serrells que amb el temps anirem
veient. Un d'ells, apostaria que és un altre premi per a mossèn Duran i Lleida
en forma de ministeri, un altre somni per tots conegut del conspirador
demòcratacristià. Així estan les coses a aquestes alçades de l'esperpent. El
PSOE vol desfer-se de Maragall i del maragallisme, i la seva aposta és concedir
el govern de Catalunya a Artur Mas a canvi del retorn d'un neopujolisme que els
deslliuri del setge a que estan sotmesos per part del PP. Un intercanvi de
cromos lícit, però miserable, al capdavall.
Tothom ho sabia i
avui ha quedat enregistrat. Les decisions del nostre govern es prenen a fora.
Des d'allà ens diuen quan i com s'han de convocar eleccions, quins partits han
de formar part del govern i quins n'han de sortir i, fins i tot, qui ha de ser
el proper president de la Generalitat. L'operació a mig termini és que aquest
president sigui un "charnego". No ho dic jo, ho
ha dit avui el ministre Sevilla (Jordi o Jorge?) en una conversa privada i
que no sabia que s'estava enregistrant, amb José Maria Fidalgo, secretari
general de CCOO. Les seves paraules han estat ben clares "todavía es pronto
para que el presidente (de la Generalitat) sea un "charnego". Aquest
és l'estat actual de la nostra trista política i el futur que ens espera.
Mentrestant, aquí tot són claudicacions vergonyoses.
Ahir, en un encertat article, com tots els que fa
sempre, el professor Terricabras ens parlava de "l'Estatut a l'inrevés". La
victòria de Rodríguez Zapatero sobre la poca visió i l'encara menys coratge
dels polítics catalans. Una proposta de nou Estatut que fa el Parlament de
Catalunya, allà l'han sabut capgirar (i nosaltres ho hem consentit) i s'ha
convertit en una proposta que fa el govern central als partits catalans, no ja
al conjunt del Parlament!. Ara es tracta de si nosaltres acceptem allò que ells
ens volen "donar", l'estat sempre és el que reparteix i la perifèria la que ha
de pidolar.
Ens continuen donant pel sac. El TOP, o
sigui, l'Audiència espanyola, fa i desfà al gust dels reaccionaris i converteix en paper mullat els
dictats de les institucions parlamentàries. Les decisions polítiques estan en
mans d'un poder anacrònic, heretat del franquisme, que s'ha de dissoldre d'una
vegada per totes. El PP vol aigualir encara més aquestes institucions al
pretendre convocar un referèndum a Espanya per decidir sobre l'estatut català.
Ens està dient, potser, que la sobirania no recau en el parlament espanyol? El
mateix van dir sobre la legitimitat del parlament català, quan insistien en
propagar que l'acord del 30 de setembre no representava la voluntat dels
catalans. Aquest joc a que s'han aficionat és molt perillós. Només els queda
fer el pas següent que és proclamar que la democràcia i les urnes no
representen la voluntat dels ciutadans (recordeu el 14 de març?).
Però encara n'hi ha
més. Ara el senyor Bono, ministre de la guerra, s'ha decidit a denunciar el
periodista Iu Forn del diari Avui com autor de l'article 'Manual del bon
colpista' per injúries. Si la mateixa denúncia s'agafa "por los términos
usados en el artículo "manual del bon colpista"" i més endavant diu que "La
acción punible se materializa mediante la injuria grave a los Ejércitos", el
mateix ministre del ram, o els qui li porten els papers, es couen solets els
sil·logismes que tothom entén i jo m'abstindré de repetir, per si de cas. Només
em faltava llegir que empresaris
catalans van pressionar Mas pocs dies abans de la reunió amb Zapatero
perquè pactes l'estatut el més ràpid possible, per veure com entre els uns i
els altres, els d'allà i els de més a prop, ens estan donant pel sac a la gran
majoria de passerells. I tot això només ha fet que començar. Posin-s'hi bé,
senyors!