Si volem donar la resposta escaient al ministre espanyol de la guerra, per la seva tebior còmplice respecte als militars amb vel·leïtats colpistes, res millor que votar Mena al guardó per actituds anti-demòcrates que lliura cada mes Bad Democracy Award. Podeu entrar a l'OpenDemocracy.net, o seguir la proposta que ens fa aquest bloc on explica què cal fer per votar-lo i també inclou una frase per "tallar i enganxar" en anglès.

Els anomenats falangistes taxidermistes semblen decidits a passar per les urnes. És una bona notícia. Ho és, entre altres motius, perquè així sabrem en nom de qui, o de quants, parlen. Mentre no hagin passat la revàlida, però, demanaria als mitjans de comunicació, i a la premsa escrita en particular, que els dediquin la mateixa atenció i els mateixos titulars que mereix qualsevol grup extraparlamentari. És sospitosa l'atenció que alguns mitjans dediquen a aquest grupuscle -mentre no es demostri el contrari- creat al servei del nacionalisme espanyolista. L'operació lerrouxista ja està en marxa, si més no, un intent d'emulació del confús ideari populista de principis del segle passat, que tant va exacerbar la demagògia esquerrana. Em pregunto, però, on és el Lerroux del segle XXI capaç d'aglutinar l'actual demagògia anticatalana a dins de Catalunya mateix? Sincerament, ni el bufó Boboadella, ni els Espada, De Azúa o qualsevol membre d'aquesta difusa nebulosa no el veig amb el carisma necessari per dirigir tal galliner. Això sí, recursos ni suports no els faltaran. Ja hem vist el flamant fitxatge de l'Espada pel diari El (in)Mundo. Avui dissabte, al Teatre Tívoli, es farà la presentació d'aquesta opereta que no se sap si acabarà sent una comèdia o bé un drama.

L'empresa energètica alemanya E.ON ha anunciat avui la presentació d'una oferta per a comprar el 100% del capital d'Endesa. La direcció de l'empresa elèctrica espanyola veu amb bons ulls aquesta nova oferta, de 29.000 milions d'euros en efectiu, perquè competirà amb l'opa que ja fa mesos va presentar Gas Natural. Una de les diferències és que Endesa considera que l'opa de l'empresa catalana és hostil i la de l'empresa alemanya és amistosa.

Esperanza Aguirre va dir que no permetrien que la propietat de les empreses espanyoles sortís del territori nacional. Al seu dia ja li vam agrair que ens aclarís que nosaltres no formem part d'Espanya. Pel que es veu, el seu "territorio nacional" arriba fins als lands alemanys. Deuen recordar amb nostàlgia les abraçades d'Hendaya.

Els catalans som perillosos i no ens volen veure ni en pintura. Això, que ja ho sabem els que anem a peu, com és que no ho saben els nostres empresaris? Com és que d'una vegada per totes no deixen de mirar cap a Espanya i miren cap a Europa? Senyors de La Caixa, senyors de Gas Natural, deixin estar Endesa i comprin E.ON, hi sortirem tots guanyant i ningú no prendrà mal.

Aquest menyspreu és la recompensa que reben els Fornesa, Oliu, Brufau i companyia per ser fidels als dictats de la Moncloa. Els mateixos que van comminar l'Artur Mas a fer-se el hara-kiri davant d'en Zapatero, són els primers a rebre les bufetades dels castellans. Els nostres empresaris, tret de comptades excepcions, mai no han sabut estar a l'alçada d'aquest país. Ja al segle XIX van imposar la "moda" de parlar castellà fins i tot "en la intimidad". Parlar català feia de pobre, i ells volien ser els rics de la Villa i Corte. Així ens va, encara avui.

Quan fa poc més de dos anys Vicent Partal anunciava que Vilaweb també s'apuntava als blocs -moment en que vaig decidir obrir el meu- ja ens deia llavors que arreu del món aquesta nova eina de comunicació tenia un èxit imparable. No sé què diria avui l'amic Vicent del creixement i la popularitat que ha assolit el fenomen blocaire. Si fa temps ja vaig llegir que en tot el món es creava un bloc cada tres segons, se'm fa difícil pensar les xifres que es mouen a dia d'avui.

"Amb la voluntat d'un Parlament no s'hi juga impunement." Aquesta és una de les impressions que ha tret el Ramon Alcoberro de la manifestació d'aquest dissabte, segons explica. Val la pena llegir-lo. Els derrotistes i els botiflers, que de tot n'hi ha, comencen amb el ball de xifres. Deixem-los. Hi havia molta gent, moltíssima, i això és el que compta. O algú es creu que a les "oficials" i ben orquestrades per tots els mitjans que es van fer al Passeig de Gràcia hi havia un milió de persones? (un milió i mig o dos, segons alguns). Què va dir Contrastant del milió de persones a les manifestacions contra la guerra de l'Iraq? Si fa no fa que hi havia la mateixa gent d'avui. I sigui la que sigui, és molta gent.
Acabo de llegir en un altre bloc derrotista (que sols que aneu quedant. Amb la guia espiritual del frare d'Alcampell aneu de mal borràs) que "Si no vaig errat, 70.000 és l'1% de 7.000.000 ... O sigui: una xifra irrellevant , irrisòria. Algú (començant pels polítics) hauria de treure conclusions de tot plegat." No cal fer-se mala sang ni alegrar-se de les penes dels que van a reculons. Com que em consta que són del mateix ram, tot i que molt diferents, que li contesti el mateix Alcoberro amb unes paraules que també he agafat del seu post: "La tieta, per cert, s'ha enfadat molt amb els que portaven una pancarta que deia CiU traïdors. Està cada dia més velleta i més sola, la pobra." Crec que queda prou clar.

La manifestació organitzada per demà dissabte a Barcelona, a les 5 de la tarda, porta per lema "Som una nació i tenim el dret de decidir". Ja fa anys que no participo en cap manifestació, i no per manca de ganes. Tinc entrebancs personals que m'ho posen difícil, quan no, m'ho fan impossible. Però aquest cop estic decidit a anar a Barcelona a manifestar-me, no a favor ni en contra de cap estatut -encara que personalment rebutgi el projecte de nou estatut per insuficient-, sinó per dignitat personal i perquè també crec que, ensems, defenso la dignitat del meu país. Són inadmissibles les rebaixes madrilenyes al text que vam acordar aquí per àmplia majoria. És decebedora la desunió i la manca de fermesa dels nostres polítics. És patètic i penós l'acord Mas-Zapatero que desvirtua la proposta del Parlament, a més d'amagar interessos inconfessables. Resulta vil i menyspreable la manera com s'ha pretès, per part d'alguns, silenciar la veu dels convocants d'aquesta manifestació, situant-los en òrbites radicals o partidistes. És esperpèntic pretendre fer jugar el Barça a les sis de la tarda d'un dissabte amb l'ànim de rebentar la convocatòria, tant de bo que sembla que al club ha imperat el seny.
Un poble pot patir segles d'opressió i persecucions de tota mena, el que no pot perdre mai la gent d'aquest poble és la seva dignitat. No podem perdre la dignitat si volem continuar sent un país, si volem continuar amb l'esperança d'un futur lliure. Com que jo no vull perdre la dignitat ni l'esperança, per molt utòpica que aquesta última sigui, demà em manifestaré per la meva nació i pel dret a decidir.

Nyiquis-miquis, nyic-nyic, nyigo-nyigo... Què és el que ens vol dir, aquest home? Algú l'entén quan parla? Algú entén que vulgui carregar als demés una baixada de pantalons històrica, quan ell n'és l'únic responsable? Sí, segurament alguns l'entenen: els acòlits o escolanets que li fan la gara-gara (expressió genuïnament Mas o menys). Els que com ell ens volen vendre bou per bèstia grossa, deuen tenir l'esperança que amb salmòdies i onomatopeies aconseguiran entabanar-nos. Ca! L'Estatutet de les rebaixes de gener, o del nyigui-nyogui, fa dies que ha mor per a molts catalans. Aquí, a l'únic que ha entabanat la nyoca madrilenya, és a un suposat nacionalista que fa quatre setmanes treia pit i deia que no retrocedirien ni un mil·límetre. Els empresaris -que sempre són els que tenen l'última paraula- l'han fet passar per l'adreçador i ara, per dissimular, es dedica a fer el nyic-i-nyac, quan no a escampar nyepes. Doncs miri, senyor Mas o menys, n'estem tips de tan neyc-nyec.

Definitivament, no som un país seriós. No tenim autoestima ni sentit d'unitat d'interessos per assolir un projecte cohesionat. Per no tenir, no tenim ni futur com a país. Com volem que a l'estranger en prenguin seriosament si som un país de fireta? El 30 de setembre ens sentíem tots cofois per haver tancat uns "pactes" que ens permetrien fer un "salt endavant" qualificat per molts com d'històric, pacte que dèiem estar disposats a defensar amb ungles i dents i sobretot amb unitat. Ja hem vist que no ha estat així, a la més mínima empenta tot se n'ha anat en orris, propiciada la trencadissa, també s'ha de dir, per interessos inconfessables dels uns i els altres. Les declaracions que llegim cada dia són, si més no, penoses, quan no esperpèntiques. Ara tothom es creu en el dret -i té la barra- de demanar lleialtat als pactes. Quins pactes? No pas als del Parlament de Catalunya, que han estat dinamitats i bandejats. Cada dia som més els que tenim clar cap a on s'encamina l'ensarronada d'en ZP, i que ell mateix va confessar sense embuts: "es tracte de resoldre el "problema catalán" per dècades, si no per sempre". Això és: es tracta de tenir-nos lligats i ben lligats, si no destruir la nostra consciència de país, començant per la llengua. Ho veiem cada dia. Ja ho diu bé el professor Terricabras: "I és que l'Estatut només és una anècdota i una excusa. Els interessos són uns altres. Poderosos i consistents. Segur que, si examinem de prop quins són aquests interessos, entendrem molt millor de què va tot plegat i perquè passa el que passa. Fins i tot potser podrem fer prospectiva i entendrem el que encara ha de passar."

A ran del pacte Monclovita, l'estira-i-arronsa entre el PSC i el PSOE no han fet més que començar. Serà una entrega llarga i per capítols, les paraules de Maragall de fa un parell de dies davant Zapartero i les d'avui del ministre Bono, són les primeres escenificacions del mal oratge i els vents de tempesta entre una part del PSC (excloent-hi la gens menyspreable Federació catalana del PSOE) i els dirigents del carrer Ferraz de Madrid. Montilla, Zaragoza i Iceta saben que la socioconvergència seria l'araquiri de facto dels socialistes catalans, per molt que aquesta sigui l'opció preferida des de la Moncloa i el sector negocis català. Els mateixos empresaris que, dies enrere, li van estirar les orelles a l'Artur Mas en un sopar privat i en el qual el van comminar a un ràpid acord sobre el nou estatut. No importa llençar per l'aigüera les il·lusions de tot un poble, els poderosos saben perfectament quines són les coses importants, i el diner és la més sagrada de totes. I com que el negoci demana estabilitat i tranquil·litat, i no gestos d'heroisme, Artur Mas no va trigar ni dos segons a recuperar la vella sintonia de la "governabilitat de l'estat" que durant dècades ha estat la música predilecta del pujolisme. Sabia que a canvi no rebria les trenta monedes de Judes, sinó que s'apropava una mica més al seu somni d'ocupar el Palau de la Generalitat. El pacte Monclovita segurament també té altres serrells que amb el temps anirem veient. Un d'ells, apostaria que és un altre premi per a mossèn Duran i Lleida en forma de ministeri, un altre somni per tots conegut del conspirador demòcratacristià. Així estan les coses a aquestes alçades de l'esperpent. El PSOE vol desfer-se de Maragall i del maragallisme, i la seva aposta és concedir el govern de Catalunya a Artur Mas a canvi del retorn d'un neopujolisme que els deslliuri del setge a que estan sotmesos per part del PP. Un intercanvi de cromos lícit, però miserable, al capdavall.

Tothom ho sabia i avui ha quedat enregistrat. Les decisions del nostre govern es prenen a fora. Des d'allà ens diuen quan i com s'han de convocar eleccions, quins partits han de formar part del govern i quins n'han de sortir i, fins i tot, qui ha de ser el proper president de la Generalitat. L'operació a mig termini és que aquest president sigui un "charnego". No ho dic jo, ho ha dit avui el ministre Sevilla (Jordi o Jorge?) en una conversa privada i que no sabia que s'estava enregistrant, amb José Maria Fidalgo, secretari general de CCOO. Les seves paraules han estat ben clares "todavía es pronto para que el presidente (de la Generalitat) sea un "charnego". Aquest és l'estat actual de la nostra trista política i el futur que ens espera. Mentrestant, aquí tot són claudicacions vergonyoses.

Ahir, en un encertat article, com tots els que fa sempre, el professor Terricabras ens parlava de "l'Estatut a l'inrevés". La victòria de Rodríguez Zapatero sobre la poca visió i l'encara menys coratge dels polítics catalans. Una proposta de nou Estatut que fa el Parlament de Catalunya, allà l'han sabut capgirar (i nosaltres ho hem consentit) i s'ha convertit en una proposta que fa el govern central als partits catalans, no ja al conjunt del Parlament!. Ara es tracta de si nosaltres acceptem allò que ells ens volen "donar", l'estat sempre és el que reparteix i la perifèria la que ha de pidolar.

Després del lamentable espectacle d'ahir d'Artur Mas davant la cúpula convergent, tenia ganes de dir quatre coses sobre aquest homenet que sembla pres d'atacs d'infantilisme. No cal, millor que llegiu tot l'article que torna a publicar avui el professor Terricabras i que comença així: Ahir, en una reunió davant la cúpula de Convergència, Artur Mas va dir textualment: "Els límits de l'Estatut no els posa CiU, els posa el PSOE, i molt més els posaria el PP." I referint-se directament a ERC: "Volen anar-hi, a la Moncloa? Hi anem junts, però aleshores que facin servir la seva força d'una vegada per totes."
Amb això Mas reconeix en públic allò que escrivia jo en el bloc d'ahir: que CiU -i els altres, però sobretot CiU- ha deixat que sigui el PSOE qui posi els límits. I aquest ha estat el seu error, encara que Mas això no ho veu com un error sinó com una virtut. I és que Mas es pensa que els límits els havia de posar un partit o altre. Més errors. Els límits els va posar el Parlament de Catalunya. Aquesta era la força del document, una força imbatible, si no a la curta, a mig termini.

Ens continuen donant pel sac. El TOP, o sigui, l'Audiència espanyola, fa i desfà al gust dels reaccionaris i converteix en paper mullat els dictats de les institucions parlamentàries. Les decisions polítiques estan en mans d'un poder anacrònic, heretat del franquisme, que s'ha de dissoldre d'una vegada per totes. El PP vol aigualir encara més aquestes institucions al pretendre convocar un referèndum a Espanya per decidir sobre l'estatut català. Ens està dient, potser, que la sobirania no recau en el parlament espanyol? El mateix van dir sobre la legitimitat del parlament català, quan insistien en propagar que l'acord del 30 de setembre no representava la voluntat dels catalans. Aquest joc a que s'han aficionat és molt perillós. Només els queda fer el pas següent que és proclamar que la democràcia i les urnes no representen la voluntat dels ciutadans (recordeu el 14 de març?).

Però encara n'hi ha més. Ara el senyor Bono, ministre de la guerra, s'ha decidit a denunciar el periodista Iu Forn del diari Avui com autor de l'article 'Manual del bon colpista' per injúries. Si la mateixa denúncia s'agafa "por los términos usados en el artículo "manual del bon colpista"" i més endavant diu que "La acción punible se materializa mediante la injuria grave a los Ejércitos", el mateix ministre del ram, o els qui li porten els papers, es couen solets els sil·logismes que tothom entén i jo m'abstindré de repetir, per si de cas. Només em faltava llegir que empresaris catalans van pressionar Mas pocs dies abans de la reunió amb Zapatero perquè pactes l'estatut el més ràpid possible, per veure com entre els uns i els altres, els d'allà i els de més a prop, ens estan donant pel sac a la gran majoria de passerells. I tot això només ha fet que començar. Posin-s'hi bé, senyors!