La teoria de l’aferrament de Bowlby (1979) refereix als vincles que s’estableixen entre els infants i els seus cuidadors. Altres estudiosos com Ainsworth s’han ocupat de les relacions entre adults, però els primers en estudiar les relacions de parella en el marc de la teoria de Bowlby van ser Hazan i Shaver (1988):
“La seva principal premissa és que l’amor de parella pot conceptualitzar-se com un procés d’aferrament (...) aquestes relacions són vincles afectius duradors caracteritzats per complexes dinàmiques emocionals.”
Del 2 al 4 del passat mes de juliol, la Fundació Carme Vidal Xifre de Neuropsicopedagogia (Girona) va celebrar les X Jornades de Psicopedagogia “amb la intenció de divulgar el Model de Diagnòstic-Intervenció Humanista-Estratègic tant en la vessant cognitiva (teoria PASS) com emocional (teoria dels comportaments emmascaradors)”, plantejaments teòrics dels què ja he parlat breument en l’apunt dedicat a aquest llibre de la professora Carme Timoneda (Universitat de Girona): La senzillesa d’aprendre.
El lema de la trobada d’enguany era: Intel·ligència Emocional: De què parlem i com la gestionem en la pràctica educativa?Un tema interessant al què m’he pogut apropar amb una certa seguretat gràcies als meus coneixements previs de la matèria i a la meva experiència docent a diferents nivells, sobre tot pel que fa als tres casos pràctics exposats durant la jornada de cloenda i dels quals tinc previst fer una petita ressenya aquí al meu bloc.
PD Poso a la vostra disposició el llistat exhaustiu de bibliografia sobre Intel·ligència Emocional que se'ns va facilitar juntament amb la documentació del congrés. De moment, per falta de mitjans, no el puc penjar en aquest post.
Fa un temps recollia (apunt) un tema que el blocaire Llaudal havia començat a desenvolupar al seu bloc BioSofia: l’amor en parella. Avui el reprenc amb aquest resum d’un programa de Radio UNED en el què Carmen Huici, professora del Departament de Psicologia Social d’aquesta universitat entrevista Carlos Yela, professor d’aquesta mateixa branca de la disciplina en la Complutense de Madrid i autor del llibre El amor desde la psicología social: ni tan libres ni tan racionales, editat per Pirámide.
Els diferents components d’allò que actualment entenem per amor en parella -mites, creences i actituds- ens permeten d’analitzar-lo des de la perspectiva psicosocial. Tanmateix, l’amor romàntic no es va constituir en objecte d’estudi de la psicologia social (tampoc de l’antropologia o la sociologia) fins la segona meitat del segle XX. Segons J.L.Sangrador, l’amor és un fenomen de característiques i continguts clarament psicosocials doncs suposa interaccions entre persones que sempre es troben subjectes a normes, expectatives, estereotips i atribucions, amb múltiples efectes psicosocials.
L’enfocament de Carlos Yela inclou diferents nivells d’anàlisi, des de la biologia i l’evolucionisme fins als aspectes culturals i socials.
Fotografia: Is your child a yob? (back of a parking ticket in Saltburn)
Per Sam Jutson (2006)
Alguns drets reservats – Some rights reserved
La imatge (capturada via Flickr.com) que acompanya l’apunt d’avui és la mateixa d’aquest post, el segon de la sèrie dedicada a l’informe sobre violència a les escoles catalanes (de Javier Elzo, catedràtic de sociologia, Universitat de Deusto) Suposadament es tracta del revers d’un tiquet d’un parking de Saltburn, Gran Bretanya.
No va ser per casualitat que l’altre dia vaig escollir aquesta fotografia entre moltes més. El publicista estarà satisfet de seguida em va cridar molt l’atenció el títol de la part superior: ¿El seu fill és un brètol?(Is your child a yob?), una pregunta directament relacionada amb el tema principal de la recerca a la què em referia abans.
Avui m’he proposat traduir el missatge del tiquet i comparar-lo amb la definició de violència emprada en l’estudi català. Hauré de ser prudent a l’hora d’extreure’n conclusions doncs la font d’informació no és una font segura...
Banda blanca:
Is your child a yob?=¿El seu fill és un brètol?
Banda marró. Paraules ordenades segons mida/gruixs dels caràcters més cridaners, en color negre:
¿Comunitats més segures? Així, d’entrada, he pensat: qualsevol secta d’aquestes que tant de moda els últims anys... I a continuació anoto a la meva agenda: demanar hora al psicoterapeuta. La psicologia social, que ja comença a obsessionar-me! ;-)
Però no, no és una secta. És un web del sector públic, Scarborough Borough Council, que el 2 d’abril passat rellançava la Anti-Social Behaviour Reporting Line, la Línia d’Informació del Comportament Anti-Social (el número 01723 384444, no he sabut veure si la trucada és gratuïta)amb aquest slogan:
Don’t suffer it / report it, its your call / that could make the difference
No ho sofreixis / informa’n, la teva trucada / podria marcar la diferència
Aquesta és la plana de la Safer Communities Initiative del govern britànic: crimereduction.gov.uk
En aquest web del Departament d’Educació de la Generalitat trobem el comunicat oficial (21-06-07) dels resultats de l’estudi sobre l’estat actual de la violència a les escoles catalanes que el catedràtic de sociologia de la Universitat de Deusto Javier Elzo va presentar al Parlament la setmana i sobre els quals ja he parlat en dos apunts anteriors queixant-me del tractament periodístic que la premsa local (Avui, enllaç i VilaWeb-El Punt, enllaç) ha fet d’una informació que pot afectar directament i personal al present i futur dels nois i noies dels nostres instituts.
La percepció que augmenta la conflictivitat a les escoles no es correspon amb les dades
-Els escolars catalans puntuen amb notable les relacions amb companys i professors
-El nombre de nens que pateixen agressions freqüents baixa i passa del 13,2% al 10,3%
- L’assetjament es manté estable i passa del 3,1% al 3%
- Un 12% dels alumnes catalans creuen que fumar marihuana no és perillós i un de cada tres ho ha fet alguna vegada
-El consum de drogues entre els escolars ha disminuït, excepte el de cànnabis
La primera impressió és que aquest text oficial presenta les dades “en positiu”, és a dir, més en la línia de Marcel Barrera de El Punt que de EFE, la notícia reproduïda literalment Avui. Tanmateix, hi apareix subratllat un tema nou al què cap d’aquestes publicacions feien referència: el consum de drogues i, concretament,l’actitud envers la marihuana.
Un altre detall que m’ha cridat força l’atenció, sobre tot tenint en compte l’eterna polèmicaentre escola pública i escola privada (principalment, concertada) al nostre país, és que (s.e.u.o.) només Avui-EFE hagi esmentat el tema, fins i tot dedicant-li un subapartat. I, atenció!, tornem a parlar de percepcions que, en aquest cas, afavoreixen l’escola privada:
Public (sic) i privat
L'estudi també destaca que no hi ha diferències entre el que passa als centres públics i als privats, encara que en aquests últims hi ha més percepció de seguretat i de control.
Tercera font consultada i en lloc d’aclarir els dubtes, encara em sorgeixen més... ¿I d’això en diem “mitjans de comunicació”? ¿De comunicació de què? Estic per enviar còpia de tot això al Conseller Maragall i demanar-li l’informe original...
Al final del document oficial trobem una taula que resumeix la Tipologia de l’alumnat de Secundària (12-16 anys) amb la descripció i etiqueta corresponents.«Etiqueta», un terme que no em passa per alt i que immediatament relaciono amb les teories de l’etiquetatge (labelling, en anglès) (Lemert, Becker, Biddle...) i al concepte de «estigma» de la teoria de la dramatúrgia de Goffman:
etiquetatge
Procés de categorització dels outsiders, desviats o exclosos del sistema social per mitjà de sancions formals i informals que redefineixen l’estatus del desviat, al qual s’assignen rols especials d’aquest.
L’enfocament sociològic (Glossari), S. Ramírez Dorado (Universitat Complutense de Madrid)
Fonaments Socials del Comportament Humà, UOC (2001)
Les etiquetes que es fan servir en aquest estudi són: Agressius, Aprofitats, Presentistes Asocials i Integrats. La taula en qüestió és la que acompanya aquest apunt. Més tard prepararè un altre apunt: el text del comunicat és llarg i vegent com s’està tractant tot aquest tema, me’l vull llegir amb calma, amb molta calma...
Amb aquestes paraules comença l’escrit signat per Xavier Diez (bloc) que dimarts passat publicava el Diari de Girona (article) i en el què l’autor compara l’evolució del sistema educatiu a la Gran Bretanya de Blair amb la situació actual al nostre país.
A casa nostra, el tema de l’escola privada i les subvencions a negocis privats no és cap novetat (¿què són sinó les escoles concertades?), però prenc nota d’altres informacions que vull estudiar amb calma:
- «... alguns centres esponsoritzats per empreses privades o sectes religioses, es dediquen a suprimir Darwin dels currículums i a imposar les tesis creacionistes.»
En aquest país tenim un problema molt greu amb la manipulació de la informació per part dels mitjans de comunicació. No sóc jurista (en la propera vida ja m’ho he demanat, però) i, per tant, desconec si existeix una base legal per a portar aquest afer als tribunals, però motius ètics no en manquen...
Aquest matí, com feia l’Avui aquesta nit passada, El Punt Digital (enllaç), parla dels resultats de l’estudi sobre violència en les escoles catalanes que el catedràtic de la Universitat de Deusto doctor Javier Elzo va presentar ahir al Parlament, encapçalant la notícia amb aquestes paraules:
AUGMENTA EL NOMBRE D'ALUMNES QUE VAN A L'INSTITUT AMB NAVALLES I PALS
Coincideix amb una espectacular pujada de la percepció que hi ha més assetjament i por
La sensació de por a l'escola entre els alumnes de secundària ha augmentat de manera espectacular els últims anys, i la percepció que existeixen maltractaments als centres ha augmentat d'un 15% a un 35% en només cinc cursos. Aquest augment té ja una conseqüència. Els alumnes usen més elements d'autodefensa, com ara navalles, punyals i pals per por de ser agredits. El percentatge d'alumnes que entra objectes per fer mal és d'un 5% –abans era d'un 3,3%–, segons l'enquesta de Convivència Escolar i Seguretat, que situa aquest augment «significatiu» del nombre de casos com un «senyal d'alarma que no s'hauria de menystenir».
En la meva opinió, Marcel Barrera ha sintetitzat molt clarament el fenomen: degut a una por creixent de ser agredits, suscitada per la percepció generalitzada d’un augment de violència en les escoles que sembla no correspondre’s amb la realitat objectiva (recordem, sempre segons l’estudi de la Universitat de Deusto), els alumnes porten més armes perilloses a sobre, fet que (i suposo que és aquest el senyal d’alarma al què es refereix el catedràtic) amb el brou de cultiu adient (xenofòbia, per exemple), pot causar una espiral de violència en les aules.
Que algun/a psicòleg/a em corregeixi, si us plau, si estic equivocada... Aquest és un exemple més d’allò que parlàvem fa uns dies (apunt) i que en psicologia es coneix amb el nom de “expectabilitat” o profecies d'autocompliment (self fullfilment, en anglès): les expectatives generades actuen com incentius que estimulen i reforcen la conducta en el mateix sentit. Un d’aquests dies hauré d’escriure sobre Tolman, enginyer i psicòleg neoconductista que em té el cor robat...
Rellegeixo per tercera vegada la notícia que publicava ahir l’Avui (apunt) La notícia és la mateixa, però el tractament que han fet aquests dos mitjans és substancialment diferent. D’acord, ja hi estem acostumats a aquestes coses, però en aquest cas concret, el tema revesteix una gran rellevància per les conseqüències socials que se’n deriven.
La meva impressió és que la redacció de EFE-Avui pot provocar precisament allò contra el què Javier Elzo alertava ahir, un «senyal d'alarma que no s'hauria de menystenir»... No sé si aquesta acció és conscient o inconscient; si es tracta d’una subtil maniobra perversa per part de l’agència EFE o senzillament respon a la ignorància del periodista que ha redactat el text i a la negligència del diari Avui en un tema d’especial transcendència per a les persones, en aquest cas, dels nostres menors.
En qualsevol cas, penso que en un Estat de Dret cap d’aquests mitjans n’hauria d’estar exempt de respondre davant la societat.
Després de llegir la notícia completa que publicava ahir dia 20 el diari Avui (enllaç), francament, no sé què pensar... M’acompanyeu en la segona lectura?
Titulars:
Un estudi encarregat pel Parlament detecta que més de 2.500 estudiants de Secundària són molt agressius
Un 3% d'escolars catalans són víctimes del 'bullying'
Dades preocupants sobre la violència a les escoles catalanes: l'1% dels alumnes tenen conductes molt agressives i altre 3% són víctimes de 'bullying'
No resulta difícil imaginar quin serà el primer pensament de qualsevol lector o lectora...
És un tema que m’interessa molt i reviso de nou les dades i les descripcions de les conductes. I em trobo coses com aquesta:
“Per accions violentes, l'estudi entén les amenaces, els cops, els robatoris, les burles i la indiferència mostrada pels companys”
Els titulars recullen exclusivament les dades negatives sense esmentar el següent:
“Cal dir, finalment, que gairebé el 60% dels escolars es consideren integrats i normatius.”
Fins i tot, en el cas del bullying, el titular presenta el percentatge del 3% com una dada real mentre que en el text llegim:
“Un 3% dels alumnes catalanes diuen ser víctimes de l'assetjament escolar o bullying cada dia.”
Ens assabentem també que l’estudi en qüestió ha estat encarregat a Javier Elzo, catedràtic de Sociologia de la Universitat de Deusto. ¿Potser és que no en tenim d’investigadors capaces a casa nostra?
Però el més curiós ve ara... Només si arribem al darrer paràgraf llegirem això:
“Elzo ha subratllat el fet que les dades desmenteixen la relació que molta gent estableix entre joves i violència, ja que són precisament aquests els que més agressions reben. El 24% dels joves catalans d'entre 16 i 18 anys va reconèixer el 2005 que havia estat víctima d'una agressió.”
Una oferta interessant de La Gran Enciclopèdia Catalana per aquells pares i mares que tinguin previst fer un viatge llarg amb les criatures durant les vacances d’estiu:
M’expliques un conte?
Audiollibre per només 0,95€
En Hansel i la Gretel
El Timbaler del Bruc
Els tres tambors
Fes volar la imaginació dels teus fills amb els clàssics de la literatura infantil. Gaudiu del viatge amb els contes populars. Els trajectes seran curts i divertits per als menuts de la família.
La Gran Enciclopèdia Catalana fomentant el diàleg entre pares i fills...
Això sí, amb segell català. La nostra és una cultura diferent.
